ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 24 de maig de 2011

AQUESTA PÀGINA ESTÀ BLOQUEJADA, ESCENAVEGANT EL TROBAREU A: http://escenavegant.blog.com

Reiniciar el sistema = Educació + Cultura.


Si sabem que l’ideari neoconservador i les polítiques neoliberals són les responsables clares i directes de la crisi que estem patint, no puc entendre com la veu del poble expressada a través del vots ens ha dut a la present situació, mai més que ara queda clar que ens cal millorar en Cultura i Educació.

El vot al populisme i la xenofòbia són dos graons del mateix analfabetisme cultural. Les crisis sempre són positives per les opcions dretanes ja que distancien als rics dels pobres, eliminant aquesta classe mitja majoritària en l’enyorat estat del benestar, més preparada i culta.

El retall de les polítiques equitatives i socials tenen, hores d’ara, els vaixells insígnies de la Sanitat i l’Educació. Però com és de domini públic l’àmbit de la Cultura serà un dels més perjudicats. Aquests tres elements, als que es poden afegir sens cap mena de dubte molts d’altres, són una demostració de que tant sols amb uns butxaca forta les persones podran tornar a aspirar a aquesta societat del benestar absolutament santificada per tothom.

Caldrà, segurament, modificar el terme d’evolució política afegint-hi el prefix: re. Sembla que una part d’aquesta massa identificada com a classe mitjana: universitaris, professionals lliberals, treballadors amb treball, una part dels treballadors sense treball, mestres, professors,… s’ha despertat tard. Els resultats electorals municipals i autonòmics són l’expressió democràtica d’un poble enganyat i manipulat pels mitjans de masses i els nous poders fàctics del país: bancs i grans empreses nacionalitzades.

Reiniciar el sistema és més difícil que petjar un polsador.

Reiniciar el sistema = Educació + Cultura

dimarts, 17 de maig de 2011

Dubtes cívics.


Ara que ens movem davant la incertesa d’haver de decidir entre votar a una o altra candidatura, o bé votar en blanc, o no votar en consciència del nostre acte. Decisió diferent de la posició de l’abstencionista per desídia. Apareixen grups de persones que manifesten creure en la democràcia però que són disconformes amb tot allò que englobem en la paraula: sistema. La decepció i la indignació són dos estats inherents a la condició humana. La decepció a unes esperances frustrades desprès de la darrera etapa conservadora a l’estat. La decepció provocada per un presumpte govern d’esquerres a Catalunya. La decepció per la deriva i corrupció que s’ha instal•lat invariablement arreu en tots els partits polítics elegits en passades eleccions. I també la indignació pels ajuts dels governs a les entitats bancàries responsables de l’actual crisi econòmica. Indignació davant l’impossibilitat de trobar un lloc de treball. Indignació front als desnonaments. Indignació al incompliment sistemàtic de la pròpia Constitució que garanteix el dret a la vivenda i al treball.


En aquests moments de reflexió hom pensa on és l’error. On ens hem equivocat plegats? Som al segle XXI i mantenim sistemes creats al XIX. Les eines tradicionals de la propaganda no serveixen, com tampoc serveixen les de la censura. Hem pogut veure com les noves tecnologies permeten esquivar la major part d’eines del poder per evitar la propagació de la informació. És cert que encara serveix per alienar a una part de la població allunyada dels ordinadors, telèfons mòbils, iPads, etc,... Però tot i així el boca orella acaba de fer la feina. Per tant i emulant el personatge shakespirià: votar o no votar? Aquesta és la primera qüestió. El dret a vot ha estat la llarga lluita dels nostres pares i avis. Ara el tenim aquest dret i també aquesta obligació. En altres països de llarga tradició democràtica l’exercici del vot és obligatori. I en el fons opino que hauria de ser així. Ara bé, a qui o a què votem? Encara rai si poguéssim votar a les persones. És allò que hom anomena: llistes obertes. Personalment no dubtaria a posar una creu sobre cadascun dels candidats que encapçalen ara les llistes de la meva vila. Tots, sí. Perquè crec que una persona capaç de presentar-se per alcalde en una vila petita com Palamós, és una persona que sobretot estima la vila. Per tant, tots i cadascun d’ells tenen coses a aportar per millorar-la. Les llistes obertes en unes eleccions locals, permetrien afinar moltíssim. Per un elector, conèixer personalment totes i cadascuna de les persones que ell creu que serien les millors per gestionar el seu municipi, permetria que el ciutadà tornés a creure en la política. I als polítics municipals els esperonaria a escoltar les propostes dels uns i dels altres abans de portar endavant qualsevol nova proposta. Aquesta política municipal de proximitat ha de ser complementada sens dubte per una participació ciutadana activa en la presa de decisions sobre el destí dels diners dels seus tributs, per exemple prioritzant les inversions. D’aquesta forma la política municipal esdevindria transparent a la ciutadania, cosa que de retruc impediria de fet la corrupció i l’especulació que hem viscut els darrers anys. Segurament pensareu que això pot ser factible a nivell de pobles i viles, però crec que és perfectament traslladable a la gran ciutat si som capaços de prendre-la com a un aglomerat de viles petites -barris- on encara és possible obviar l’anonimat cosmopolita. Pels grans temes sempre quedarà el recurs de la consulta popular. Que avui , gràcies a les noves tecnologies, pot fer-se còmodament des de la butaca de casa o de la taula del despatx en pocs segons. Perquè podem fer transferències milionàries de diners des de l’ordinador portàtil o des del telèfon, i per contra, per exercir el dret a vot ens transformem en personatges d’una novel•la d’en Charles Dickens? La papereta i el sobre, l’urna,... són herències del passat. De la mateixa forma que podem garantir qui som i les nostres dades en un caixer bancari, hem de poder-ho fer per votar. Quin és el problema. Fa anys que s’assagen nous sistemes. Les eleccions i consultes tipus referèndums costen milions d’euros, ara que diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó, podríem posar-ho en pràctica.


Però quina serà l’alternativa als vells partits politics? Quina serà l’alternativa als sindicats obrers i de classe? Evidentment els antidemocràtics estan a l’aguait. Històricament sempre han sorgit en moments de caos ideològic com a salvadors de diferents valors, generalment del costat dels poderosos. Per tant la situació no és gens senzilla. No sóc politòleg, ni una persona capaç de veure més enllà de les dues preguntes anteriors. Molt ha de canviar el món i no sóc dels que penso que només amb amor i paraules aconseguirem la pau i la equitat mundial. Lamentablement. Però m’obstino a pensar que aquest no pot ser un cul de sac, i com en aquells laberints romàntics, en algun racó ha de sorgir el camí que ens ha de dur a un nou sistema, a una nova forma de viure en equilibri amb la natura i el món que ens acull i fer nàixer, a un nou marc on totes les persones, totes, tenen els mateixos drets i les mateixes oportunitats. On cadascú serà lliure per assolir un futur amb salut en funció de la seva capacitat, però on ningú sigui discriminat per cap motiu.

Per acabar. Segueixo sense saber què fer diumenge. Algú em pot ajudar?

dilluns, 16 de maig de 2011

Manifest de Democràcia real ja!

Ahir desenes de milers de persones sortiren al carrer arreu de l'estat convocats per diferents entitats adherides al manifest de Democràcia real ja!. Eren manifestacions desvinculades de partits polítics i organitzacions sindicals. Foren pacífiques arreu (60 ciutats) excepte a Madrid. Per la qual cosa han tingut molt poc ressó mediàtic. Llegir el seu manifest és escoltar altra vegada tots aquells comentaris que hem sentit en les nostres converses amb amics i familiars. La convocatòria sorgeix com a altres indrets del món mitjançant l'aprofitament de les modernes tecnologies: Internet, Facebook, Twitter, etc... En conseqüència ha mobilitzat sobretot a persones joves, a aquells a qui s'acusa reiteradament del seu interès per la societat en la que viuen.

MANIFEST

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.
Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.
El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.
La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE
L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.
La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.
Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.
Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.
Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.
Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.

Jo puc ajudar.

Sé que junts podrem.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.
-----------
Pensem-hi i actuem en conseqüència. Els podeu seguir a Twitter o al Facebook, o al seu Blog.

dimarts, 10 de maig de 2011

Inventari de barques d'aparell tradicional de Catalunya.

Aprofitant el document que em cedí l'amic Toni Clapés he penjat a Google Documents una pàgina Excel que pot servir d'aproximació a l'inventari de barques amb aparell tradicional que hi ha al nostre país.




A diferència del document cedit he inclòs totes aquelles barques (que conec) que disposen d'un aparell tradicional (llatina, àurica, terç,...) sense fer distinció del material de fabricació. D'altra forma -només de fusta - quedaven exclosos alguns vaixells com el Sant Pau o la Pepa Bandera, que sovint participen en trobades i navegacions.




Si voleu afegir o rectificar alguna dada, feu-ho en un color diferent al que té actualment. De manera que puguem seguir el desenvolupament. També seria bó que afegiu un comentari a aquesta entrada per conèixer qui ho ha fet.




Cliqueu a sobre de:






D'aquesta forma podrem disposar en molt poc temps d'una relació actualitzada sobre quina és la flota tradicional. Gràcies per la vostra col·laboració.

dimarts, 3 de maig de 2011

+ sobre les regates de vela llatina.


No vaig formar mai part dels “Coros y danzas de la sección femenina”, tampoc he ballat mai en un esbat folklòric - mereixent-me tot el respecte el seu treball - , i mai he conreat aquesta vesant del patrimoni immaterial universal que és el flamenco. Tot això ve perquè ahir vaig escoltar a 360 Ràdio el ja ex-secretari de classe de vela llatina de la Federació Catalana de Vela, que ara a la vela llatina només li quedarien les manifestacions folklòriques.

El projecte de les regates de vela llatina a Catalunya ha fracassat. No és així a les Balears, a Múrcia, a Galicia o a les Islas Canarias. En aquests territoris, per motius ben diferents, les competicions formen part consolidada de la seva tradició nàutica. Reconec haver participat durant dues temporades en les regates catalanes. L’èxit del primer any fou la novetat. A partir del segon l’adopció d’un reglament estricte, dels ràtings, les llicències esportives ho començà a posar més difícil. Ja no era una “festa” sinó una regata “seriosa”. La competència entre els vells bastiments era superior a les seves forces. Us imagineu al besavi en una cursa amb els nets? Al principi l’important era participar, per tant que guanyés l’un o l’altra no tenia més importància. Qui arribava primer guanyava. Tant era que portés un sardinal o un bot de 18 pams. En aparèixer els ràtings tot va canviar. El material del buc, la superfície vèlica, si el vaixell portava o no motor (que evidentment no s’usava durant la regata), tot penalitzava. Fins i tot alguna barca tradicional, i segurament patrimonial, fou modificada per desmuntar el motor intern i guanyar ràting! A partir del tercer any aparegueren les primeres protestes per les classificacions i resultats que no es publicaven. Mentrestant s’anaven partint antenes, trencant pals, enfonsant barques. El nostre patrimoni marítim perillava. Davant la davallada es contraatacà amb la primera barca de resina de polièster. La sorpresa fou molt gran per bona part dels afeccionats a la vela tradicional. Les acalorades discussions i les penalitzacions que havien rebut les barques de resina fins aquell moment som molts els que les recordem. Aquell “monotip” competitiu havia de ser de fusta... deien! En poc temps aparegueren també dos petits bussi infantils amb la vela triangular. Una flota de 3 barques, amb dos models diferents. Més d’un cop aquelles barques “públiques” s’havien quedat en terra per manca de tripulacions. L’últim cartutx fou la implicació de les Escoles de Vela amb l’ingènua intenció de “enredar” als més petits a navegar amb vela llatina. S’impartiren classes de formació per monitors (que només tenen les hores del curset com a experiència en aquest aparell). Però la manca de disponibilitat d’embarcacions (3) fa inviable l’organització de cursos populars. D’altra banda tots sabem que els escolars, nens i nenes que practiquen l’esport de la vela comencen per l’Optimist. Si demaneu a algun d’ells si els agradaria provar una vela llatina: primer, us miraran com si fóssiu un extraterrestre; segon, us preguntarà si corre més que l’Optimist; i si arriba a la tercera pregunta preguntarà quina cosa els doneu a canvi.

Aquesta és la curta historia que jo he conegut sobre les regates de vela llatina a Catalunya. No hi ha dades com la suspensió de regates sense avisar o els canvis discrecionals de reglament, que donarien per un altra escrit. Per tot plegat no és d’estranyar que no s’hagi consolidat aquesta modalitat esportiva a Catalunya. Curiosament escric això quan estic a punt de participar en un Campionat d’Espanya (Sí! Què hi farem?) de Vela adaptada. Per tant he descobert que encara conservo alguna espurna de competitivitat. Resta però aquell punt de seny que donen els anys i les canes, i que té molt a veure amb allò que diu el Manifest per la Navegació Tranquil•la (Slow Sailing): Si t’agrada fer regates, no les facis pensant en el premi, sinó en que a través de la competició tu aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

Conservar el coneixement de la navegació tradicional són figues d’un altre paner. Aquesta tasca es pot dur des de la FCV, però també des de les associacions, els vaixells escola o els armadors particulars. És important de no circumscriure-la a la vela llatina. Aquesta cultura immaterial és tant important com les barques i els vaixells. Com que navegar és l’única escola possible per aprendre’n (ja ho diu en Joan Sol... El mar és el camí. Perdoneu la broma!), si volem que aquest coneixement no es perdi hem de prendre exemple d’entitats com A tot drap (Sant Pau), Bricbarca (Sant Ramon) o Delamar (bergantí Cyrano), que han estat capaces de crear grups de voluntaris per fer navegar els seus vaixells socials. Si tenim por de perdre aquesta cultura, aquesta forma de navegar, hem de convidar a amics i amants del mar a navegar en els nostres vaixells, les nostres barques. I com he dit altres cops... sobretot navegar, navegar i navegar.

dimecres, 13 d’abril de 2011

Del vosaltres al nosaltres.

Hi ha una remor general de queixa a l’associacionisme cultural. Motivada per la manca de participació activa en les accions, tasques i projectes que moltes d’elles volen dur endavant. Fa poques setmanes escoltava de lluny a una emissora de ràdio que Catalunya és líder pel que fa al nombre de persones inscrites en entitat sense ànim de lucre i organitzacions no governamentals (ONG’s). També esmentava l’entrevistat que el model de català és el de soci passiu. En poques paraules, persones que combreguen amb els objectius i els hi donen un suport econòmic a través d’una quota. Això en molts casos és suficient per permetre que algunes persones, generalment dirigents que formen part de les Juntes Directives, facin i desfacin. Fins i tot hi ha casos que permet de disposar de persones a sou per fer anar endavant activitats, gestió, etc. Però per la majoria d’entitats la realitat no és aquesta. Generalment darrera del nom d’una entitat associativa s’hi poden posar només un, dos o a tot estirar, cinc noms i cognoms. I això independentment dels 30, 60 o 200 socis en el llibre de registre.

Per què algú s’associa a una entitat? Evidentment que les raons són infinites. Però sovint es fa compulsivament. De forma semblant a moltes compres en les grans superfícies, sense pensar que en farem desprès de l’andròmina que acabem d’adquirir. La gran aliada involuntària que tenen bona part de les entitats culturals és la banca. El fet que es facin servir els serveis telemàtics per cobrar els rebuts d’afiliació fa que moltes persones no es donin de baixa a menys que hi hagi una situació econòmica personal en estat crític. Per tant, pertànyer a una entitat significa per gairebé tothom rebre d’una forma més o menys periòdica alguna informació relacionada amb els objectius d’aquesta. Cosa que interiorment justifica al soci de mantenir-se cotitzant.

De tant en tant apareixen persones amb idees, que proposen activitats o projectes a les postres d’un dinar de germanor, o ara també a través de les xarxes socials. De fet més que proposar-los podríem dir que els deixen caure com en una sembra antiga i esperen que la natura, la meteorologia o, parlant més seriosament, alguna persona exclami: “Bravo! Quina gran idea!”. Però amb honroses excepcions aquestes persones no solen moure ni un dit per arremangar-se i mullar-se per desenvolupar i portar a la pràctica la seva idea. Són persones que, a més, temps més tard es permetran dir que ells ja havien fet aquesta o aquella altra proposta, però que ningú es hi feu cas. Assumir un projecte propi significa canviar el “podríeu fer” pel “podríem fer”. Això no és nou. Fa més de cinquanta anys que el president d’Estat Units, John F. Kennedy, en un dels seus discursos durant la cursa electoral que el portà a la presidència digué una frase que s’ha fet famosa i que sovint oblidem: “No us pregunteu que pot fer el País per vosaltres, sinó què podeu fer vosaltres pel país”.

Les estructures de les entitats sense ànim de lucre són decimonòniques. La seva organització amb Junta Directiva, Comissions, Vocalies, l’Assemblea, les actes, comptes,etc., es menja bona part de les energies d’aquelles poques persones que cedeixen una part del seu temps i coneixement d’una forma altruista. Avui, l’ús de les noves tecnologies, les TIC, ha demostrat recentment que té una força que ha estat capaç de derrocar sàtrapes del nord d’Àfrica. Sense anar tant lluny, les possibilitats d’un comunicació directa -amb veu i imatge- a més dels xats esdevé una eina impensable fa 30 anys. Usem doncs les TIC! Són senzilles de gestionar i de moment gratuïtes. Caldria revisar la legislació vigent adaptant-la a la nova realitat. Donat que és necessària l’empara legal pel desenvolupament de moltes activitats i projectes.

Recordem que sovint des de les entitats s’utilitza un “nosaltres” majestàtic. Un “nosaltres” que vol justificar aquesta manca crònica d’altruisme, de participació, de responsabilitat que pateixen moltes d’elles. Ara, personalment, escoltar a algú que em diu “tu hauries” o bé “vosaltres hauríeu” sol posar-me en guàrdia. Canviem el xip... Ep! he dit: “CANVIEM”.

dilluns, 11 d’abril de 2011

I love to dance - Yo amo la danza


L’any 1984 al que havia estat el meu taller d’escenografia del carrer Carretes 76 situat a la porta número 9 hi hagué un trull important. Feia pocs mesos que havíem unificat els tallers d’en Joan, el meu germà, el dels Hermanos Salvador -el meu pare es jubilà a finals de 1983 - i el meu en el que havia de ser a partir de llavors el taller d’escenografia Germans Salvador.

Aquell dia, com deia, hi havia molt de moviment. L’Ignacio F. Iquino ens havia llogat aquell espai per a un rodatge. Així el taller on es guardaven els decorats de revista i els cortinatges fou transformat mitjançant cortines. S’hi instal•là un llit. I tota aquella munió de gent que acompanya un rodatge ocuparen tots els forats possibles. A l’escala hi havia lògicament curiositat. Sobretot entre la població masculina ja que s’hi havia de rodar una escena eròtica. Els cineastes s’hi estigueren fins ben entrada la nit.

El film que rodaren es titulà “Yo amo la danza” i fou el darrer de la prolífica carrera del cineasta català. Tot i que aquella mena de subproducte anava signat pel pseudònim de Steve McCoy, com havia fet sovint durant tota la seva carrera. Els mitjans amb els que treballaven eren força penosos. Recordo que vaig tenir ocasió de parlar una bona estona amb l’operador de càmera. Em mostrà el material amb el que estaven rodant. Es tractava d’una càmera molt antiga que s’accionava a corda. Tot el material era propietat de l’Iquino, era una forma d’abaratir costos per produccions de molt baix pressupost com aquella. També recordo que hi sortia un ximpanzé. Bèstia que passa de braços en braços de tot aquell que ho volgué, posant per fer-se fotografies sense cap mena de problema. Estava completament humanitzat. Anava vestit i amb bolquers. Del rodatge en recordo ben poc. Alguna presa amb play-back (desprès he sabut que rodaven un musical). Fins que a darrera hora de la tarda arribà l’hora de l’escena de llit. Feren fora a tothom que no fora imprescindible. Jo era al despatx, des d’on veia un monitor de televisió per on es seguia el rodatge. L’operador de càmera m’havia explicat la dificultat d’acoblar aquella càmera de vídeo a un aparell tant antic. L’escena que s’hi rodà avui podria ser emesa sense cap problema en horari no protegit. Però encara érem a les acaballes d’aquell “destape” postfranquista.

Trobar la imatge del cartell del film on es veuen els prestatges dels decorats darrera l’actriu -Katy Bravo - que era al damunt del carro amb rodes que usàvem per remenar els telons, rompiments i aplics de lloguer ha estat el detonant de tota aquesta sèrie de records.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Catamarà ecològic i català.

És possible un vaixell ecològic, sostenible, per a ús comercial, fruit de la investigació, el disseny i la construcció a Catalunya?, SI.


L'aposta de Drassanes Dalmau per un treball conjunt amb la Universitat Politècnica de Catalunya ha donat com a fruit aquest catamarà de motorització elèctrica, panells solars, aerogeneradors i un motor híbrid diesel.


diumenge, 27 de març de 2011

50è Dia mundial Del teatre


Missatge llegit a la major part dels teatres del món amb motiu del Dia Mundial del Teatre, en el seu 50è aniversari.

Per un teatre al servei de la humanitat

L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.


¿Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. ¿Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?


El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.


A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col•lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.


Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.


Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstruïsquen idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renàixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prospere, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.


En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”. Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetlen per la pau al món siguen aquells que porten armes i llancen bombes. ¿Com és possible que uns instruments alienadors servisquen també per a la pau i la reconciliació?


En aquest Dia Internacional del Teatre, us inste a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.


Encara que no siga l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.


Jessica A. Kaahwa, Uganda

dilluns, 21 de març de 2011

Sí a la guerra?

Som molts aquells que fa uns anys, pocs, sortírem al carrer per cridar contra la declaració de la guerra contra el Irak. Ara polítics de diferents països s’esforcen en justificar l’actual escala bèl•lica contra Líbia. El paraigües de la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides marca la diferència amb la situació de partida de la invasió iraquiana. Però en el fons de les nostres consciències pacifistes hi ha una qüestió que ens fa ballar el cap: podem alegrar-nos de la intervenció armada iniciada per França i Anglaterra, amb el suport dels Estats Units i la col•laboració d’altres, com és el cas d’Espanya? En un primer moment, mentre tot el món veia proper l’enderrocament del dictador Gadafi per part de les forces democràtiques, tothom romania a l’aguait. Ha estat en capgirar-se aquesta situació i declarar-se una guerra civil oberta i desigual que han intervingut els organismes internacionals. Però això no sempre ha estat així, fem memòria. Fa més de setanta anys el nostre país visqué una situació força paral•lela, tot i que la legalitat era a la inversa. No puc deixar de pensar que hauria passat si a finals de 1938 aquestes mateixes forces internacionals haguessin fet costat a l’agònica República. Segurament ens hauríem estalviat una dictadura i tota la seva repressió. Però encara havia de passar una guerra que va estar a punt d’enviar a tota la humanitat a l’altra barri perquè fos creada l’Organització de les Nacions Unides. Però amb aquest organisme no n’hi ha hagut prou fins desprès de seixanta-cinc anys. Fins ara el dèbil equilibri mundial i el privilegi del dret a veto dels vencedors de la II Guerra Mundial, no havien estat capaços de posar-se d’acord per aturar algun dels centenars de conflictes armats, la major part d’ells anònims, del darrer mig segle.

Ara el Consell de Seguretat ha pres una resolució per a defensar als anomenats “rebels” libis dels abassegadors i desiguals atacs del dictador Gadafi per terra, mar i aire. L’acord és per evitar els atacs aeris, tot i que les forces del “bé” ja han fet dianes en posicions a terra. La nova guerra pretén fer-se a distància, sense embrutar els uniformes de pols. Una intervenció militar neta i a ser possible sense baixes no africanes. L’opinió pública occidental i ben instal•lada en la societat del benestar, no veurà bé la mort de joves militars compatriotes. Per tant: avions i míssils per complir el manament de la ONU. L’exclusió aèria és un eufemisme per derrocar al dictador. Res a dir. Però de dictadors que tenen oblidats els drets humans, que fan servir la repressió com a eina de terror i que aprofiten el seu poder sobre les armes per enriquir-se ells i els seus, n’hi ha a tots els continents. El dictador libi té petroli i gas natural. Líbia és una de les principals fonts proveïdores de combustibles fòssils d’Europa. La vella Europa tenia por, temia que una guerra civil al sud del Mediterrà tanqués l’aixeta dels oleoductes i dels petroliers.

Es pot ser pacifista i aplaudir la intervenció armada occidental a Líbia? Per què atacar, indirectament però, al dictador Gadafi i no a d’altres països com Bahrein, Iemen, Síria, Marroc o la Xina, on també hi ha instaurades dictadures sanguinàries? Aquesta intervenció pretén posar fi d’alguna forma a les revoltes que s’estan produint en països àrabs i magrebins? Les respostes algunes poden semblar obvies, però no ho són tant. Si alguna paraula pot definir el meu estat és... perplexitat.

dimarts, 15 de març de 2011

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA


Obrir els ulls. Obrir els ulls a una realitat prou trista. Per molts Catalunya precisa d’un canvi de rumb, d’un cop d’arjau. El següent text que ha presentat Solidaritat Catalana al Parlament posa en solfa de forma clara i categòrica allò que molts catalans hem pensat, raonat, comentat,discutit, manifestat amb tota aquella càrrega de “seny” que tant de mal ens ha fet durant segles. Ara arriba -potser - l’hora de la “rauxa”. Una “rauxa assenyada” que pretén usar el sistema polític establert -la democràcia - per recuperar el nostre estat de dret.

El text sembla llarg, però paga la pena llegir-lo. Alguns estareu a favor i d’altres en contra. No he pensat ni penso en sigles de partits (SI, ERC, ...), tots tenen roba bruta a l’armari. Però és donant llum a documents com aquest que hom pot decidir la seva postura. Sigui quina sigui.

PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

ANTECEDENTS

Estableix l’article 1.2 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides, que els propòsits de les Nacions Unides són “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte en el principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles”. A l’article 55 diu: “Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles, l’organització promourà:

a) Nivells de vida més elevats, treball permanent per a tothom i condicions de progrés i desenvolupament econòmic i social;

b) La solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social i sanitari, i d’altres problemes relacionats; i la cooperació internacional en l’ordre cultural i educatiu; i
c) El respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tothom, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats”

De manera reiterada, el Parlament de Catalunya ha aprovat resolucions sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia. Per totes, cal esmentar:

I.- Resolució 98/III sobre el dret d’autodeterminació de la Nació catalana, de 12 de desembre de 1989:

“El Parlament de Catalunya :

- Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

- Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podria incrementar les cotes autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.”

II.- Resolució 679/V sobre l'orientació política general del Consell Executiu, d’1 d’octubre de 1998:

“ El Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració universal dels drets humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.”

III.- Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, de 3 de març de 2010:

“El Parlament de Catalunya:

1. Ratifica la vigència de la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i de la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, de ratificació de l’anterior.
....
4. Es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir.

Finalment, cal tenir present la Sentència del Tribunal Penal Internacional referent a Kosovo, on per primera vegada es reconeix que la Declaració Unilateral d’Independència s’ajusta a la legalitat internacional.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol ha portat la Nació catalana a una profunda crisi moral, cultural, econòmica, institucional i d’identitat. L’agressió que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut ha confirmat que l’autonomisme condemna el país a l’extinció i que la relació amb Espanya no és fruit d’un pacte entre iguals sinó d’una situació de dominació. Després de més de trenta anys de règim constitucional espanyol, una majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat de superar el sistema autonòmic i constituir un Estat català al si de la Unió Europea.

La independència de Catalunya és l’única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català i per garantir el benestar dels catalans i les catalanes, davant d’una Espanya pètria decidida, com sempre, a uniformitzar les nacions no espanyoles i assimilar-les, i en la que qualsevol temptativa federal, de recuperació estatutària, o de concert econòmic, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable, una aventura irresponsable perquè depèn de la voluntat dels espanyols. Només la independència és assolible, perquè només la independència depèn exclusivament de la voluntat majoritària del poble català.

La sentència del Tribunal Constitucional culmina la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El procés va començar amb el Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 i ha frustrat les esperances posades en el restabliment de la Generalitat abolida el 1714 i el retorn del seu President a l’exili des de 1939.

La modificació unilateral de l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Només queda la submissió a l’acte de força espanyol i resignar-se a ser una mera regió espanyola, o acollir-se a la legalitat internacional per proclamar la independència.

La reducció de Catalunya al règim autonòmic general s'ha aplicat, sobretot, en el finançament de la Generalitat i la manca de despesa pública estatal a Catalunya. Aquest fet ha provocat un dèficit crònic insostenible a la balança fiscal entre Catalunya i l'Estat Espanyol, més del 10% del PIB anual, uns 22.000 milions d’euros (3.000 euros per català i any que se’n van a Espanya i no tornen a Catalunya).

A causa d’aquest dèficit la crisi catalana és la més greu dels països industrials d’Europa. A 30 de juny de 2010 hi havia 676.000 aturats al nostre país, un 17,71% de la població activa. La mitjana d'atur dels països de la zona euro era del 10%; el País Basc, que no pateix l’espoli gràcies al Concert Econòmic, tenia una taxa del 10,4%. Sense espoli fiscal, a Catalunya hi hauria 280.000 aturats menys.

Catalunya no sortirà de la crisi econòmica fins que no esdevingui un Estat de la Unió Europea. Amb un Estat Català disposarem d’infraestructures de primer nivell, apostarem per l’arc mediterrani que permetrà als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, podrem gaudir d’un sistema aeroportuari i una xarxa ferroviària que connecti Catalunya amb el món i una xarxa viària sense peatges. Si Catalunya és un Estat serem el quart d’Europa en major renda per càpita! En una Catalunya independent podríem donar més i millors serveis perquè no hauríem de mantenir Espanya, podríem duplicar la despesa pública en sanitat, quadruplicar la d’ensenyament, multiplicar per 16 les obres públiques, o per 32 els crèdits i avals públics a les empreses.

Des de 1978 ha continuat la minorització de la llengua i la cultura catalana perquè Espanya no reconeix la territorialitat de la llengua i cultura catalana. La Constitució espanyola tracta els catalans com a minoria lingüística dins el seu propi país. Només la immersió lingüística a les escoles aplicava el principi de la territorialitat, però aquesta mesura ja ha estat invalidada per les sentències del Tribunal Suprem espanyol que ordenen la reintroducció de la llengua castellana en tot l’ensenyament.

La llengua i la cultura catalana es troben en una situació límit que no garanteix la seva supervivència. Només un Estat propi pot invertir la tendència a la minorització a què ens aboca la dependència.

Tot altre projecte que no sigui la proclamació unilateral de la independència és inviable i generarà impotència i frustració. Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU.

El poble català ja ha reaccionat front als poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d’existir, i ja s’ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència, i amb l’espectacular manifestació de 10 de juliol de 2010 en la qual més d’un milió de ciutadans es rebel•laven contra la decisió del Tribunal Constitucional tot reclamant la independència.

PROPOSICIÓ DE LLEI

Article 1.

Catalunya és una Nació.

Article 2.

El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.

Article 3.

El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.

Article 4.

El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

Article 5.

El Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.

Article 6.

La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.

Article 7.

La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional, i al Parlament de Catalunya com a representant seu democràticament elegit.
Article 8.

Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència.

Article 9.

En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.

Article 10.

La declaració d’independència serà efectiva:
- Quan sigui aprovada la present Llei procedimental de declaració d’independència.
- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment de la declaració d’independència.
- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.

Disposició transitòria

La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.

Palau del Parlament, 2 de febrer de 2011
Alfons López i Tena
Representant del Subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència

Si et sembla que aquest projecte ha de tenir el seu curs digues-li als teus representants parlamentaris - a tots - a través del següent enllaç: http://declaracioindependencia.cat/

dimecres, 9 de març de 2011

Malta: luzzu i dhajsa.


Les luzzu són barques de pesca. Es tracta, amb les dhajsa, de vaixells autòctons de les illes de Malta i Gozo. El luzzu es fa veure. Els seus tradicionals i brillants colors: vermell, blau i groc, donen li confereixen una imatge inconfusible i fotogènica. El color del bigotis, la línia més ample a proa i que s’esmuny vers el través, li fa de partida de naixement assenyalant el seu port d’origen. Badar sota el sol davant d’un luzzu amarrat al moll o fondejat en les tranquil•les aigües dels seus tancats ports, provoca un sentiment de pau esguardant els incomptables jocs de reflexos i colors, la metamorfosi de les seves línees en un devessall de sinuositats i noves formes, totes ben definides per la puresa dels seus colors primaris.

El luzzu és una embarcació de mar robusta i fiable, que permet de fer-se a la mar en gairebé tot tipus de meteorologia. Tot i que encara la majoria de luzzu són vaixells de pesca, també són molt usades durant la temporada estival per transportar turistes. A la seva proa tenen pintats o tallats un ull d’Osiris a cada amura. Sembla que aquesta tradició es remunta a la presència dels fenicis a Malta. Cosa que podria datar l’antiguitat d’aquesta mena de vaixells fins als temps de fenicis i cartaginesos. L’origen, però, d’aquest pesquer podria ser la veïna illa de Sicília. A l’hivern els hem trobat sobretot al port de Marsaxlokk, al sud-est de l’illa. Era temps de varada, i molts d’ells es trobaven dalt dels molls, on els pescadors treballaven en les dures tasques del manteniment de la fusta. Per posteriorment procedir a fer reviure els seus colors llampants. Anualment, en les arrecerades cales illenques, Neptú s’endu cap a les profunditats marines alguna d’aquestes barques quan els temporals hivernals sorprenen a algun pescador massa confiat o... amb poques ganes de treballar enterra.


Actualment tots els luzzu que hem pogut veure estan motoritzats. Només en una reproducció (força dolenta per cert) d'un aquarel·la en un racó turístic de M'dina, hem pogut trobar una imatge per veure com anaven aparellades.

L’altra vaixell tradicional maltes són les dhajsa, que recorden vagament les gòndoles venecianes. Potser per la longitud del seu nas sobresortint de la roda de proa, per la forma estilitzada del seu buc, o pel banc pels passatgers ricament ornamentat. Les dhajsa són barques de rem en les quals el mariner cia dret amb les manilles creuades. Només les hem vist al port de Valletta, i més concretament a la rada de Birgu (Vittoriosa), una de les tres ciutats que flanquegen el llevant de la capital maltesa. A l’estiu sembla que com a formigues, surten del seu cau i s’estenen pels ports que flanquegen ambdós costats de Valletta. Aquestes barques solen passejar turistes -per si no s’assemblaven prou a les congèneres del nord de l’Adriàtic - per descobrir els molts racons de l’important port illenc.

dimarts, 8 de febrer de 2011

El teló de boca: maniobres.

Els telons de boca dels teatres han evolucionat en els seus sistemes d'obertura i tancament a través de la història. Actualment hi ha un bon grapat de tipus de maniobra. Cadascun té el seu significat. No és el mateix tancar el teló en guillotina - tots els artistes desapareixen alhora -, que en pavelló - on l'artista principal, que roman al centre de l'escenari és el primer i el darrer que veu el públic en el moment de les salutacions-. Per tant conèixer i usar un o altra tipus de maniobra del teló de boca té, per l'escenògraf i el director, un significat.

dilluns, 7 de febrer de 2011

Marina borbònica a Sant Feliu de Guíxols.

Mesos desprès de la fatídica data de l’onze de setembre de 1714 la vila de Sant Feliu de Guíxols experimentava una petita revolució. Entre 1715 i 1721 la platja d’aquella vila es transformà en una Drassana Reial. En ella s’hi bastiren un total de tres vaixells: El Real Felipe o San Felipe - un navili de tres cobertes i noranta canons -, el Cambi o San Bartolomé i el Catalán o Nuestra Señora de Monserrate - els darrers, navilis de dues cobertes i seixanta canons.

Tot plegat és una història apassionant i curiosa. Més donada la ignorància generalitzada sobre la construcció militar a Catalunya. El llibre de Pablo de la Fuente de Pablo i de Marcel Pujol Hamelink, “La Reial fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols (1715-1721), és un estudi aprofundit que ens situa en un moment històric molt delicat pel nostre país, explicant-nos com la política de saló ja era viva en aquells moments i com els grups de pressió moderns ja funcionaven al segle XVIII. El text parla a més de tècniques constructives, de materials, d’oficis, de salaris,.... Incorpora fotografies, plànols i dibuixos que ajuden a ubicar espais, visualitzar la mena de vaixells o senzillament ens mostra un “decorat” on pogueren viure els protagonistes veritables de la història.

Es tracta d’un document amb precisió de dades, però que alhora és senzill de llegir. Imprescindible pels amants dels grans vaixells a vela de l’època daurada de la navegació.

Pablo de la Fuente de Pablo i de Marcel Pujol Hamelink, “La Reial fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols (1715-1721)”. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Col•lecció Urània Estudis Guixolencs número 25. 2010

diumenge, 23 de gener de 2011

Barraca de Cala Estreta 2011

Un matí de gener, un cop complimentats tots els requisits administratius (sol·licitud registrada a l’Ajuntament amb més de 10 dies d’antelació, recepció de l’autorització i recollida, prèvia presentació del DNI, de la clau a la Policia Local), un grup de persones que s’estimen el mar, el patrimoni i les tradicions ha fet cap a la Barraca de Cala Estreta per fer un dinar de germanor.

Arribats a lloc han fet ús de la clau facilitada (que com a derivada de fàcil, potser no és la paraula més escaient) per obrir la porta. Abans però, tota la colla ha estat objecte de la lectura dels 13 articles de les normes i condicions generals d’ús.
" No és permès fer foc dins de la barraca ni en el seu entorn, ni amb llenya ni amb carbó" (Normes generals i condicions d'ús). En entrar primera sorpresa, la llar de foc havia estat encesa. De fet hi havia un sac de carbó a un costat i unes graelles a l’altra. A més en les lleixes del fons de la barraca hi havia unes bosses de plàstic amb cendres i restes de carbó, i una caixa de pastilles per encendre foc.

També sobre d’ aquestes lleixes hi han trobat unes quantes espelmes. Cosa que sobta quan segons diuen les normes: "La utilització de la barraca només s'autoritza entre la sortida i la posta del sol, essent prohibida la pernoctació".

També s’hi ha trobat estris com gots i altres utensilis que fan difícil de creure que són allà per ser utilitzats de forma quinzenal. Vaja, que segons l’opinió generalitzada dels participants algú potser ja s’ha fet seu el “xiringuito” privat ran de mar pagat amb els impostos de tothom. L’estat d’ànim ha estat el d’indignació pel que estaven veient. Antics coneixedors i usuaris de la Barraca de Cala Estreta d’uns anys endarrere han fet notar que la taula i el banc són els mateixos que ja hi havia en els darrers temps abans de ser clausurada per la seva remodelació “patrimonial”. S’han gastat uns milers d’euros que sembla no han arribat per pintar l’estructura metàl•lica d’aquests elements. Fins al seu tancament, mentre era un espai lliure, eren els propis usuaris qui la mantenien. I és necessari recordar que fins el dia que la tapiaren, en aquell indret es podien trobar els tradicionals feix de llenya, oli i sal.

Per les restes de fustes trobades a l’exterior de la barraca s’ha constatat que s’hi havien fet treballs a la porta d’entrada. La qual cosa confirma les veus que deien que aquesta havia estat esbotzada. Si això és així, i de la mateixa forma que s’exigeixen responsabilitats al ciutadà usuari d’un espai públic regulat, és obligació de l’administració de deixar l’espai “de la Barraca i l’àrea circumdant netes i sense residus desprès de l’ús”(copiat exactament de les Normes d’Ús). Per tant en el moment d’arreglar la porta s’havia d’haver deixat la Barraca i el seu entorn en l’estat que s’exigeix en la normativa. Ja que d’altra forma serà difícil de determinar qui és el responsable dels desperfectes o de la manca d’acompliment de la normativa. L’Interior de la Barraca, com pot veure a les fotos, estava brut, amb deixalles, etc...

La Barraca de Cala Estreta és una mostra viva del Patrimoni Marítim de Palamós. És un indret estimat per moltes persones de la comarca. S’ha usat tradicionalment per a celebra-hi dinars de germanor, costellades i petites festes ran de mar. Des que la memòria viva el recorda, aquest ha estat un reducte de llibertat al qual ara se li han posat unes portes amb pany i forrellat.
Establir normatives que no s’està amb capacitat de fer complir és una tasca inútil. Però normativitzar un espai que durant decennis ha funcionat sense més problemes és un treball estúpid.