Combinar les tramoies del teatre i l'eixarcia d'un vaixell.
Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari.
Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquelles que estimes.
Recuperar vells bastimens com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest conèixement als altres.
Aquest és en escenavegant.
Salut!
Arxius del blog
Dades personals
escenavegant
Jordi Salvador, escenògraf i professor d'escenotècnia. Mariner per vocació.
Un gran vaixell de vela ocupa un bon tall del moll del port de Palamós. És un vaixell forani, anglès, amb el seu robust buc d’acer. Aviat farà dos mesos que és amarrat. Potser més d’un s’hi ha apropat, alguns fins i tot han estat capaços de parlar amb els tripulants i han estat convidats ràpidament a pujar a bord. Els seus mariners són gent amable, oberta, d’orígens ben diferents que confereixen l’oportunitat de comunicar-se en diferents idiomes. El vaixell duu un nom poètic “Next wave” (propera onada). Venen de lluny, de Liverpool i la seva tasca és ben diferent, segurament, a aquella que podíem esperar. No fan investigacions biològiques, ni estudien el relleu marí. Tampoc és ben bé un vaixell escola. El vaixell forma part d’una organització religiosa, la Marine Reach Ministries, que transmet la doctrina cristiana arreu del món. No és l’únic. D’altres de semblants porten al seu interior autèntiques llibreries flotants que visiten ports llunyans que serveixen per a mantenir la seva obra evangelitzadora. Encara serà amb nosaltres fins el proper mes de febrer, desprès emprendrà una singladura mediterrània que el durà a Eivissa i més tard, a l’estiu, a Sicília.
Per les persones que estimem els vaixells, i més els velers, veure cada dia una goleta com aquesta és un goig. A Palamós ja disposem d’alguns vaixells que es fan mirar com la barca de mitjana Rafael que aviat serà centenària, la goleta Pepa Bandera, les barques de pesca del Museu de la Pesca Estrella Polar i Gazela, o el projecte inacabat de recuperació de la teranyina Elvira que finalment marxarà cap al veí port de Sant Feliu de Guíxols. Qui més qui menys recorda amb enyorança l’ imatge del nostre port amb bona part de la flota de grans velers que ens visitaren amb motiu de la Tall Ships Race ara fa un parell d’anys. Quin munt de fotografies es dispararen en poc menys de 48 hores.
Ara que s’està redactant un nou projecte sobre el front marítim de Palamós seria un bon moment per fer un cop d’ull a l’ importància que donen nord enllà als vaixells antics i tradicionals. Són per si mateixos un magnífic decorat, un motiu pictòric o si voleu avui dia, un enquadrament fotogràfic. Només cal que mireu les postals que venen al carrer Major, capaces d’aprofitar les trobades i concentracions de barques tradicionals. Tot plegat significaria un atractiu turístic afegit, nou i diferent per a la nostra vila i un complement dinamitzador del nostre Museu.
Director Orquestra: Daniel Barenboim Direcció escènica i Vestuari: Emma Dante Escenogafia: Richard Peduzzi Il·lumnació: Dominique Bruguière Repartiment Don José: Jonas Kaufmann Escamillo: Erwin Schrott Carmen: Anita Rachvelishvili Micaëla: Adriana Damato
Cinema Kyton (Palamós) 7 de desembre de 2009 Temporada d’Òpera del Circuit Catalana de Cinema Digital, des del Teatre alla Scala de Milà.
Un luxe, és el poder assistir sense sortir de la vila a una estrena d’òpera en directe: la representació de “Carmen” de Bizet des del Teatro alla Scala, el dia d’inauguració de la seva temporada operística. Potser hauria calgut preveure que es tractava d’una sessió de gala i els homes ens hauríem disfressat amb l’esmòquing i les dones amb vestit llarg. Un rigorós directe que ha incorporat fins i tot l’himne nacional italià a l’arribada del president de la República a la llotja Reial (!!!!?). Prop d’un centenar de persones d’edat avançada o amb “experiència acumulada” omplien la sala.
Posada en escena amb una nova producció signada per Emma Dante que malauradament ha estat estrepitosament xiulada en la seva salutació corresponent al final de la representació. Els decorats, signats per Richard Peruzzi, ens han traslladat a un ambient opressiu i fosc. Alts murs de totxos vermells creen un espai mòbil que es transforma - a vistes i en els entreactes - en els diferents espais escènics acotats per l’autor i, per bona part del públic, coneguts: fàbrica de tabacs, taverna, campament i exterior de la plaça de braus. Intemporal i amb amplies metàfores. Ha estat capaç de crear moments poètics, bells i que donaven totalment suport a l’acció; i d’altres potser menys afortunats com la metàfora d’una Espanya gairebé federal quan a l’inici del quart acte hi ha aparegut elements tant dispars com el Botafumeiro de la catedral de Santiago de Compostela, o uns ballarins amb pantalons “de luces”, el tors nu i una faixa castellera que s’enrotllaven i desenrotllaven per parelles, mentre figuraven desfilar les quadrilles toreres entrant a la plaça de braus de la Real Maestranza sevillana. La litúrgia taurina esdevinguda eclesiàstica amb la presència dels quatre personatges que acompanyen sempre al “Toreador” Escamillo, des de la seva primera i gloriosa aparició baixant -literalment en un elevador - des del cel, fins a la “corrida” del quart acte, és l’element més pertorbador de la dramatúrgia. Durant l’ària del “Toreador” l’aparició de dues grans imatges fotogràfiques de dos caps de brau agonitzants sobre un bassal de la seva pròpia sang ens delata la militància anti-taurina de la directora d’escena. No serà gens senzill veure aquesta producció al Teatre Real de Madrid sinó és com a una provocació directa amb dos dels puntals de l’espanyolisme més ranci: l’Esglèsia Catòlica i la “Fiesta Nacional”. Amb tot plegat cal començar a creure que està canviant el significat dels aplaudiments i/o xiulets als equips artístics en el món de l’òpera. Així escoltar una xiulada just en el moment d’aparèixer el Director d’Escena caldrà llegir-ho com: proposta innovadora que s’allunya mínimament de la versió més clàssica. És a dir, dels decorats de repertori pintats i llogats a la vella Bottega Veneciana i dels vestits llogats a Peris o a Cornejo de Madrid, que durant les darreres dècades del segle passat marcaren l’estil conformista i poc renovador del gran temple de l’òpera a casa nostra: el Gran Teatre del Liceu (o Liceu Opera Barcelona, com sembla li volen dir ara).
Pel que fa als aspectes musicals - es tracta d’òpera -, tant l’orquestra com els diferents cors de la Scala són inapel•lables. Quan a més el pentagrama és gestionat per un director de Daniel Barenboim el resultat pot estimar-se com de sublim. En alguns moments gairebé s’hauria agraït algun petit error per creure que estàvem realment en una transmissió en directe via satèl•lit. En quant a les veus protagonistes: Jonas Kaufmann ha presentat un Don José creïble tant física, com vocal i fins i tot com actor. La seva famosa ària del segon acte: “La fleur que tu m’avais jetée...”, ha estat capaç d’emocionar a un públic “cinematogràfic” que fins i tot ha llençat algun “Bravo!” a l’avinguda Onze de Setembre mentre es lliurava a un aplaudiment tancat. Una veu càlida i una sensualitat justa, amb un timbre bell i un gran força. Anita Rachvelishvili, ha estat “la Carmencita” com ella mateixa es presenta durant la representació. Un aspecte imponent, gran vigor, presència i força escènica que li ha permès de cantar, interpretar, ballar i anar per terra vàries vegades. Des de la seva aparició amb la cèlebre havanera ha demostrat tenir una bella veu de mezzosoprano amb facilitat tant per enfilar-se com per descendir en el pentagrama. S’ha sentit còmoda en el paper de Carmen, assumint amb fermesa tant la partitura com l’interpretació. Erwin Schrott, el torero Escamillo, l’uruguaià ha estat del tot correcte en l’apartat musical, tot i que el seu aspecte fràgil no es corresponia amb la “chuleria” que li tenia reservada la dramatúrgia. Pitjor ha estat el cas de l’ Adriana Damato, la soprano que incorpora Micaela. La seva veu excessivament dura, sense cap fiato, ha fet predir allò que s’ha sentit durant els aplaudiments finals: una xiulada solemne des dels darrers pisos de l’auditori milanès.
Només una incidència remarcable que ha estat la des-sincronització durant tot el primer acte entre la veu i la imatge. Prop d’un segon que fins i tot arribava a ser còmica en alguns moments. Però calia pensar que érem en un cinema i potser es tractava d’un homenatge a “Cantant sota la pluja”. El problema tècnic ha estat solucionat durant el primer descans, podent gaudir durant la resta de la projecció a més de la subtitulació (en castellà, això sí).
Una molt bona ocasió pels amants de la música i molt especialment de la lírica escènica. Un possible nou camí per les sales d’exhibició de cinema, a les quals, amb l’ incorporació de la projecció digital, se’ls estan obrint noves vies. Fa uns dies moltes sales de Catalunya s’omplien per veure un partit de futbol, avui el Cinema Kyton ha fet una bona entrada -si tenim en compte que es tractava d’una representació d’òpera de gairebé quatre hores de durada- d’un públic molt més minoritari que el del futbol o el de les grans superproduccions. Ah! Curiosament ningú ha menjat crispetes a la sala.
Conèixer a persones populars, o millor, importants és un fet que resta gravat a la memòria de cadascú. Precisament la seva pèrdua de memòria, l’Alzheimer, ha estat la seva darrera notícia fins avui. En Jordi Soler Tura ha mort aquest matí. fa un parell d’anys el seu fill li dedicà una pel·lícula sencera. Però el meu record més personal del senyor Soler Tura són els encontres i les salutacions obertes, calçats amb els esquis de fons, en camins prims o amples pistes allà per Lles de Cerdanya, el pla de Beret o Sant Joan de l’Erm. Sempre obert a la conversa, recordo d’ell una anècdota, un detall de la seva talla com a persona.
Tota la família practicàvem l’esquí de fons. Participàvem sovint en les Marxes populars, petites competicions on es mesclen els esportistes d’élite amb els senzills afeccionats. Ell també ho feia sovint, participant posteriorment com a representant polític en el lliurament de trofeus. Un any, no recordo quin, ens havíem desplaçat tots quatre -Lluïsa, Georgina, Talia i jo - fins a Vaqueira per participar en la tradicional marxa Beret. Havia provat diferents cops d’inscriure’m prèviament a Barcelona (Internet encara era una utopia) i no ho vaig aconseguir. En arribar al punt d’inscripció a peu de pistes hi trobarem cua. Mentre érem allà entrà en Jordi i es situà al nostre darrera, guardant la cua. En el moment de fer la nostra inscripció ens digueren que estava tancada i que no podíem participar. Tristos -i emprenyats - sortíem del local quan sentirem una petita trifulga verbal al nostre darrera. En Jordi Soler Tura discutia amb els responsables que si no hi havia lloc per nosaltres, tampoc n’havia d’haver per a ell. Que allò tenia un nom: discriminació. Tot seguit una persona de l’organització ens cridava per formalitzar la nostra inscripció. Agraírem a tots plegats el bon fi de la situació. Ell, en Jordi, creia que senzillament havia fet el que era èticament correcte. Sento dir que ha estat un dels darrers cops que he sentit parlar d’ètica a un polític.
No és més que una anècdota. Però m’ha vingut a la memòria en sentir que ens ha deixat.
En un país en el qual l’esquer per fer-hi arribar forans ha estat el seu paladar, creant el menú de la gamba, l’olla de peix, etc., es pot proposar sense envermellir un menú literari. Més econòmic que un plat de peix i alhora més minoritari. És ben sabuda la poca afecció dels nostres congèneres per la lectura. De fet el percentatge de gent que ho fa habitualment és tant minso que no paga la pena d’esmentar-lo. Amb tot, però, aquest menú literari es pot fer ben acompanyat per un altra de gastronòmic. Només cal llegir amb deteniment la composició dels diferents àpats, molts, que en el primer plat h apareixen. En algun moment pot recordar el nostre Manuel Vázquez Montalban. Menú
L'home dels pijames de seda. Marius Carol.
A sang freda. Truman Capote.
En Marius Carol ens descriu un paisatge conegut, la Catifa de Palamós, a inicis dels anys seixanta del segle passat. Un espai proper en el temps ple de senyes que encara podem viure avui. En un text que gairebé pot servir de guia turística per gaudir de la tranquil•litat, el paisatge, la vila i el mar de Palamós. Ple de vivències d’un temps que tot i no ser el nostre, forma part de l’història pròxima dels palamosins. L’home dels pijames de seda havia de trencar els esquemes de més d’un vilatà, tot i que era segurament excusat per la seva condició d’estranger, i a més nord-americà. La seva presència no passà desapercebuda a la vila. El seu aspecte, la relació amb el seu secretari -i amant - , les seves amistats i sobretot una capacitat econòmica envejable pel moment. Fou un dels protagonistes en les festes i locals de moda del moment. Però amb tot, en Truman Capote era a Palamós amb un objectiu clar: escriure una novel•la. Arribà amb un argument del qual només en desconeixia el desenllaç. Motiu pel qual la seva presència estival a la vila s’estira alguns anys. El testimoni, el relat de Marius Carol transporta al lector paral•lelament a un Palamós on el turisme és incipient, a una vila que encara no ha malmès el seu paisatge urbà amb els monstres urbanístics del passeig del mar, a un temps en el que la canalla es banyava a la platja de la Catifa,... L’enamorament de Truman Capote per la vila i més àmpliament pel seu litoral fou una sageta directa. El segon plat és una obra mestra de la novel•la d’intriga. Una obra de no ficció que és capaç de retratar una societat, la nord-americana, amb el rigor i la saviesa de l’ investigació, però sobretot amb la ploma d’un dels millors escriptors dels Estats Units al segle XX. La facilitat per enllaçar les històries dels diferents protagonistes amb un ritme gairebé hollywoodenc converteix aquesta obra en un llibre de lectura fàcil i encomanadissa. En aquest menú hom en un flash-back cinematogràfic hom coneix el final del llibre i l’atenció es centra en la literatura. La forma com està escrit, l’absència de capítols -només en té quatre de més de cent pàgines cadascun crea una adició positiva i perillosa si només es llegeix al llit abans d’anar a dormir.
Un menú que podria ser transformat en itinerari turístic - ja ho hauríem fet si fóssim als Estats Units, ells ho aprofiten tot per fer-ne atraccions -, més enllà d’una placa informativa en el lloc on s’instal•là l’autor fa prop de cinquanta anys. El llibre de Marius Carol dona tot un seguit de pistes per a gaudir encara de bells i interessants punts a la zona com el carrer Major de Palamós, el Restaurant Maria de Cadaquès, Los Caracoles, la Catifa (ara ocupada pel restaurant Terrassa del Mar i les barraques dels pescadors), la cala Canyers, la Torre Valentina o Treumal. Sense oblidar en cap moment el magnífic passeig del Mar o el mirador de la plaça Murada al capdamunt de les escales del Casino on observar unes de les millors postes de sol de Catalunya.
La Tertúlia Marinera es celebrà ahir excepcional al Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols, ja que el bergantí Cyrano era a l’escar fent alguna reparació. El tema proposat semblava, a priori, ser un dels polèmics de la temporada: la Reverva marina de les Illes Formigues. El primer que cal ressaltar-ne és la no participació dels representants dels diferents organismes que hi tenen a veure d’una forma directa o indirecta. Tot i l’invitació tramesa ningú feu cap en aquesta trobada informal que apostava per la informació davant tota mena de comentaris, opinions i -perquè no dir-ho clarament - mentides que s’han vessat sobre el tema els darrers mesos. Conscients que una setmana més tard hi ha convocada un manifestació contra el projecte de Reserva marina d’interès pesquer, semblava una bona oportunitat per fer sentir tant les veus dissidents com la d’aquelles persones i entitats que la recolzen.
Una Tertúlia Marinera no està concebuda com a una convenció, ni simposi, ni res de semblant. De fet en ella tothom és obert a expressar la seva opinió que és contestada, comentada o ignorada per la resta dels participants. Des d’un primer moment semblà clar que perquè les persones parlin lliurement cal evitar les càmeres de vídeo o les registradores d’àudio, i així s’ha anat fent fins ara. Amb tot, ahir sorgiren algunes idees que de forma anònima en aquest escrit m’agradaria deixar-ne constància. Sense la intenció d’esdevenir una acta, però amb la grandesa de fer-les arribar a una població molt més àmplia que de ben segur opinarà -en privat o tant de bo públicament - sobre elles. Són propostes concretes, madurades per ments expertes dins l’àmbit marítim pròxim.
- Limitació de la subvenció del gasoil pesquer.
És ben sabut -vox pupuli - l’ il·legalitat de moltes embarcacions professionals de pesca a les nostres contrades. L’administració sembla mirar cap a d’altres costats quan s’inspeccionen anualment els vaixells. La limitació de potència dels motors de les barques d’arrossegament a 400 o 600CV està majoritàriament duplicat, triplicat i en alguns casos quadriplicat. Els consums de gasoil d’aquestes embarcacions és brutal amb les implicacions mediambientals que això suposa. Aquest consum és subvencionat per l’estat -per tots i cadascun dels ciutadans - en molt bona part. Però la potència d’aquestes embarcacions ha anat augmentant lligada a la necessitat d’anar a pescar més lluny i més fons per l’esgotament dels recursos pesquers. Un peix que es mossega la cua. El gran problema és doncs aquesta flota d’arrossegament. La proposta fou comuna a més d’una persona. Per què no es subvencionat NOMÉS el gasoil corresponent a la potència del motor que consta en la documentació del vaixell? Els costos d’extracció augmentarien i d’una forma indirecta es “motivaria” a aquesta flota a tornar a un nivells de sostenibilitat més adequats, a més de fer baixar la factura de subvenció de l’administració -tots - en aquest sector industrial i empresarial.
- Incentivar la navegació més ecològica: la vela.
En els nostres ports podem contar la desproporció que hi ha a favor de les llanxes i iots a motor envers els velers de tota mena. Fora de les nostres fronteres aquesta proporció sol ser invertida. El motiu pot ser que en altres contrades la gent que estima el mar estima, per sobre de tot, navegar. Aquí, i els darrers anys de bonança econòmica s’ha fet del tot palès, el vaixell és sobre tot un signe d’estatus. De manera que el nostre litoral s’ha omplert de ports i vaixells immòbils durant tot l’any. Grans “aparcaments” de vaixells que només són aprofitats algunes jornades durant el pic de l’estiu. Aquests mariners disposen i veuen el vaixell com un automòbil que es capaç de caminar per sobre l’aigua. Per tant aquest ha de ser còmode i ràpid. Sobretot ràpid. Així veiem sovint petites barques de pesca que no arriben als sis metres amb motors de 150 o 200CV. Sentim comentaris com “de les Formigues a la Fosca en sis minuts!”. O patim els despropòsits dels iots que provoquen petits temporals ocasionals als bots i petits velers que han sortit a barquejar vora la costa. Però, com incentivar la navegació a vela? La proposta més senzilla - i impopular, és clar - és diferenciar i augmentar de forma molt important el preu dels carburants marítims per a us d’esbarjo. Impopular, sí. Efectiva a mig termini, de ben segur. Altres propostes: reduir el règim d’impostos dels velers d’esbarjo; incentivar les noves tecnologies com els motors elèctrics i híbrids; facilitar administrativament la renovació dels motors, etc.
- El futur de la Reserva Marina.
Aquí no hi havia unanimitat com tampoc s’esperava. Però curiosament tothom tenia clar que cal fer quelcom per recuperar l’ecosistema del nostre litoral. L’aposta més decidida fou la revisió total del projecte per tal de fer caure del nom l’adjectiu “d’interès pesquer”. És a dir, fer una Reserva Marina de les Illes Formigues de debò. Amb les seves restriccions, les seves àrees de protecció integral i les seves àrees on es permeti l’activitat econòmica o extractiva, conseqüència dels estudis que de forma permanent sobre la recuperació de la biodiversitat dugui a terme l’organisme corresponent. Aquesta seria una bona forma d’evitar les suspicàcies que provoca l’origen del projecte en una idea de la Confraria de Pescadors de Palamós.
El projecte actual -o el que se’n coneix - fou definit majoritàriament com a “coto” de pesca per a un grup de professionals escollits.
- Biòtops.
Els biòtops foren vistos com la solució efectiva contra la “pirateria” d’algunes embarcacions d’arrossegament que pesquen en zones prohibides, per sobre dels -50 m de fondària. La instal·lació de biòtops ha estat un èxit arreu on s’ha practicat i ha desenvolupat una ràpida recuperació de les espècies marines. Algunes veus proclamaven que potser n’hi hauria prou amb això per protegir una zona com la prevista a la Reserva marina.
- La velocitat i la fressa (soroll).
Ja se’n parlà durant la Tertúlia precedent sobre la navegació tranquil·la. Es tracta d’un problema important al pic de l’estiu (juliol-agost). Sortit a navegar prop de la costa de bon matí amb una mar plana, en un dia sense vent pot esdevenir una gran aventura quan això es fa en un bot de 20 a 30 pams. Cap allà les onze del matí s’instal·la un temporal estrany creat per les grans onades que formes les esteles de iots i llanxes que sense cap mena de respecte creuen les proes, naveguen a tocar, etc. Sempre he pensat que qui fa això mai ha Navegat en una barca d’aquestes que es pot tocar l’aigua tant sols estirant la mà o el braç per sobre l’orla. Però a més el nivell de fressa és terrible. Com volem que hi hagi peixos sota aquesta tempesta sonora que es provoca durant unes hores al dia. No es veuen dofins comentà un tertulià a menys que naveguis enfora i a vela. És cert, però per contra fora d’aquests mesos de l’estiu hom pot veure bots i dofins amb més facilitat no més d’una milla enfora. Per tant la limitació de la velocitat en una zona de protecció ran de la costa hauria de ser generalitzada, és a dir, no a la Reserva Marina, sinó a tot el litoral del país. El mar és gran i qui vulgui córrer ho faci a partir de dus o tres milles enfora de la costa.
De tot plegat es pot concloure que encara hi ha persones que s’estimen el mar. Aquesta estimació és diversa i de vegades difícil de conciliar. El debat s’ha obert en el moment que s’inicia el procés de posar balises (barreres) a allò que ha esdevingut per molts el darrer reducte de llibertat: la mar.
Ahir es produí l’alliberament del vaixell segrestat Alakrana amb gran pirotècnia informativa. Aquest matí a TV3 en Josep Cuní ha entrevistat a en Juan Zamora Terrés, capità de la marina mercant, advocat i periodista. Les seves respostes m’han fet reflexionar i cercar més informació sobre la pirateria del segle XXI que, com ha dit l’entrevistat, no s’allunya gaire de la que es veu retratada en els films clàssics de pirates que al voltant de l’Illa de la Tortuga “treballaven” pels volts del Carib fa un parell de segles. L’ informació aporta coneixement i capacitat de crítica. Avui em sabut per exemple que:
- L’Alakrana no és un vaixell amb pavelló espanyol, sinó de les Illes Seychelles.
- Només una minoria de la tripulació era de nacionalitat espanyola.
- En cap moment s’ha concretat cap xifra de persones segrestades, ja que habitualment en aquelles aigües hi ha molta contractació fraudulenta, al llindar de l’esclavitud -menjar i dormir -, sinó fos perquè al final de tota una campanya solen pagar uns 1.000,00€ per mariner.
- La manca de condicions de treball i de seguretat han estat fins i tot visibles en alguna de les imatges que dia rere dia ens han repetit per televisió, on veiem un mariner ser hissat a bord amb una senzilla eslinga i amb la grua.
Resulta curiós que el govern espanyol hagi emprat a una bona part del seu gabinet ministerial, l’armada, l’Audiència Nacional, els serveis d’intel·ligència, per un afer en el qual tot i haver ciutadans espanyols, estava basat en el segrestament d’un vaixell amb bandera de les Illes Seychelles. Què o qui hi ha darrera de tota aquesta flota tonyinera que forma part de les flotes dedicades a la pesca il·legal no declarada i no reglamentada (IUU, per la seva sigla en anglès).
Crec que l’article signat per Najad Abdullahi (Al Jazeera English), Johann Hari (Huffington Post) I Mohamed Abshir Waldo (WardheerNews) , tot i la seva extensió pot donar-vos a conèixer una altra visió sobre la pirateria somali de la que tant es parla aquests dies.
-----
La comunitat internacional va condemnar amb força i va declarar la guerra als pirates-pescadors somalis, mentre protegeix discretament les operacions de les seves flotes dedicades a la pesca il·legal no declarada i no reglamentada (IUU, per la seva sigla en anglès) procedents de tot el món, que pesquen furtivament i, a més, descarreguen escombraries tòxiques en aigües somalis des que va caure el govern d'aquest país fa 18 anys. Quan va col·lapsar el govern de Somàlia, el 1991, els interessos estrangers van aprofitar l'oportunitat per començar a saquejar les fonts alimentàries de la mar del país i a utilitzar les aigües sense vigilància com a abocador d'escombraries nuclears i tòxiques.
Segons el Grup de Treball d'Alta Mar (HSTF, sigla en anglès), el 2005 més de 800 vaixells pesquers IUU operaven al mateix temps en aigües de Somàlia, aprofitant-se de la incapacitat del país de vigilar i controlar les seves pròpies aigües i zones de pesca . Els vaixells IUUs arrasen anualment amb un estimat de 450 milions de dòlars en mariscs i peixos de les aigües somalis. Així roben una font inestimable de proteïna a una de les nacions més pobres del món i arruïnen el suport de vida legítim dels pescadors.
Els reclams contra la descàrrega d'escombraries tòxica, així com la pesca il·legal, han existit des de principis dels anys 90, però les proves físiques van emergir quan el tsunami de 2004 va assotar el país. El Programa de l'Ambient de Nacions Unides (UNEP, per la seva sigla en anglès) va reportar que el tsunami va rebentar el rovell dels contenidors d'escombraries tòxica que s’avararen prop de Puntland, al nord de Somàlia.
Nick Nuttall, portaveu del UNEP, va dir a la cadena àrab Al-Jazira que quan els envasos es van trencar i obrir per la força de les onades, els contenidors van exposar a la llum una "activitat espantosa" que havia estat duent a terme per més d'una dècada. "Somàlia està sent utilitzada com a abocador per a residus perillosos des de començaments dels anys 90, i ha continuat des amb la guerra civil desencadenada en aquest país", va dir. "Les escombraries són de molt diverses classes. Hi ha residus radioactius d'urani, principalment, i metalls pesats com cadmi i mercuri. També hi ha deixalles industrials, deixalles d'hospital, escombraries de substàncies químiques i el que es vulgui anomenar ".
Nuttall també va dir que des que els contenidors van arribar a les platges, centenars de residents han caigut malalts, afectats per hemorràgies abdominals i de boca, infeccions a la pell i altres malalties. "El més alarmant aquí és la descàrrega escombraries nuclear. La brossa radioactiva d'urani està matant potencialment als somalis i està destruint totalment l'oceà ", va dir.
Ahmedou Ould-Abdallah, enviat de l'ONU per a Somàlia, va dir que en la pràctica el petroli va contribuir a la guerra civil de 18 anys a Somàlia, ja que les companyies paguen per descarregar-hi les seves escombraries als ministres del govern i / o als líders de la milícia. "No hi ha control governamental ... i si hi ha poques persones amb alta base moral ..., estan pagant-li a gent encimellada, però a causa de la fragilitat del " govern federal transitori ", algunes d'aquestes corporacions ara ni tan sols consulten a les autoritats: simplement descarreguen les seves escombraries i se'n van ".
El 1992 els països membres de la Unió Europea i altres 168 nacions van signar la Convenció de Basilea, sobre el control de moviments trans-fronterers de residus perillosos i el seu emmagatzematge. El conveni prohibeix el comerç d'escombraries entre els països signataris, així com també als països que no hagin signat l'acord, llevat que hagi estat negociat un acord bilateral. També prohibeix l'enviament de residus perillosos a zones de guerra.
Sorprenentment, l'ONU ha desatès els seus propis principis i ha ignorat súpliques somalis i internacionals per aturar la devastació contínua dels recursos marins somalis i la descàrrega d'escombraries tòxica. Les violacions també han estat llargament ignorades per les autoritats marítimes de la regió. Aquest és el context en el qual van aparèixer els homes que estem anomenant "pirates".
Hi ha acord que al principi els pescadors somalis ordinaris van ser els qui van usar llanxes ràpides per intentar dissuadir els vaixells descarregadors i rastrejadors, o almenys aplicar un "impost". Es van anomenar a si mateixos "Guardacostes Voluntaris de Somàlia".
Un dels líders dels pirates, Sugule Ali, va explicar que el seu motiu va ser "posar stop a la pesca il·legal i a les descàrregues a les nostres aigües ... No ens considerem bandits del mar. Considerem que els bandits de la mar són els que pesquen il·legalment i descarreguen escombraries, i portem armes però en els nostres mars ".
El periodista britànic Johann Hari va observar en el "Huffington Post" que, mentre res d'això justifica la presa d'ostatges, els "pirates" tenen, de manera aclaparadora, el suport de la població local que els dóna la raó. El lloc web independent WardherNews (1), de Somàlia, va conduir la millor investigació que tenim sobre què està pensant el somali ordinari. Va trobar que el 70% "recolza fortament la pirateria com una forma de defensa nacional de les aigües territorials del país".
En comptes de prendre mesures per protegir la població i les aigües de Somàlia contra les transgressions internacionals, la resposta de l'ONU a aquesta situació ha estat aprovar resolucions agressives que donen dret i animen els transgressors a emprendre la guerra contra els pirates somalis.
Un cor de països que demana endurir l'acció internacional va conduir a una precipitació naval multinacional i unilateral per envair i prendre el control de les aigües somalis. El Consell de Seguretat de l'ONU (alguns dels seus membres poden tenir molts motius ocults per protegir indirectament a les seves flotes pesqueres il legals en aigües somalis) va aprovar les resolucions 1816, el juny de 2008, i 1838, l'octubre de 2008, que "conviden als estats interessats en la seguretat de les activitats marítimes a participar activament en la lluita contra la pirateria a alta mar fora de les costes de Somàlia, particularment desplegant vaixells de guerra i avions militars ... ".
L'OTAN i la Unió Europea han publicat ordres al mateix efecte. Rússia, Japó, Índia, Malàisia, Egipte i el Iemen s'han unit a la batalla, juntament amb un nombre cada vegada més gran de països.
Durant anys, les temptatives fetes per controlar la pirateria en els mars del món a través de resolucions de l'ONU no van poder aprovar-se, en gran part perquè les nacions membre sentien que aquests acords afectarien a la seva sobirania i seguretat. Els països són poc proclius a cedir el control i patrulla de les seves pròpies aigües. Les resolucions 1816 i 1.838 de l'ONU, a les que es van oposar algunes nacions de l'Àfrica Occidental, del Carib i Sud Amèrica, per tant van ser acordades per aplicar només a Somàlia, un país que no té cap representació a les Nacions Unides amb força com per exigir esmenes destinades a protegir la seva sobirania. Igualment, van ser ignorades les objeccions de la societat civil somali al projecte de resolució, que no va fer cap menció a la pesca il legal ni als perills de la descàrrega d'escombraries.
Hari va preguntar: "Esperem que els somalis famolencs romanguin passivament a les seves platges, remant entre la nostra escombraries nuclear, i ens observen com els van prendre els seus peixos per menjar-nos-en restaurants de Londres, París i Roma? No hem actuat contra aquests crims. Però quan alguns pescadors van respondre interrompent el trànsit pel corredor marítim del 20% del subministrament de petroli del món, vam començar a cridar sobre aquesta "maldat". Si realment volem ocupar-nos de la pirateria, necessitem extirpar l'arrel que la causa-els nostres crims-, abans d'enviar a les canoneres a aclarir la ruta de criminals somalis ".
Actualització de Mohamed Abshir Waldo (de "WardheerNews")
Les crisis de pirateria múltiple a Somàlia no ha disminuït des del meu article anterior, "Les dues pirateria a Somàlia: Per què una paraula ignora a l'altra?", Publicat el desembre de 2008. Continua amb nous empenta tota la pirateria il·legal de pesca, la descàrrega d'escombraries i el tràfic marítim il·legal. Els pescadors somalis, convertits en pirates com a reacció a la pesca furtiva massiva estrangera armada, han intensificat la seva guerra contra tota classe de naus al golf d'Aden i l'oceà Índic.
En una resposta internacional, els governs estrangers, les organitzacions internacionals i els grans mitjans d'informació s'han unit en demonitzar a Somàlia i en descriure els seus pescadors com a homes malvats que sorprenen a les naus i terroritzen als mariners (encara que no s'ha malmès a cap). Aquesta presentació és torta. Els grans mitjans van dir relativament poc sobre les altres pirateria, la de la pesca il·legal i la descàrrega d'escombraries. Les marines de guerra aliades del món -amb una flota superior a 40 vaixells de guerra, d'ells 10 asiàtics, àrabs i de països africans, així com de moltes nacions membres de l'OTAN i de la Unió Europea- van intensificar la seva cacera de pescadors - pirates somalis, sense importar si realment practiquen la pirateria o la pesca normal en les aigües somalis.
Les diverses reunions del Grup Internacional de Contacte per Somàlia (ICGS, per la seva sigla en anglès) a Nova York, Londres, el Caire i Roma continuen intensificant la demonització dels pescadors somalis i impulsen altres accions punitives, sense una sola menció a les violacions de la pesca il·legal i la descàrrega tòxica de vaixells amb bandera d'aquells mateixos països que se sentin als fòrums del ICGS i de l'ONU per jutjar a la pirateria.
En la reunió anti-pirateria de l'ICGS al Caire, el 30 de maig de 2009, Egipte i Itàlia van ser els països que més van insistir en demanar un càstig sever als pirates-pescadors somalis. Mentre aquests països ICGS es reunien a Roma (10 de juny de 2009), la comunitat local de la ciutat costanera somali de les Khorey va retenir una gavarra italiana ja dos vaixells rastrejadors egipcis plens de peixos capturats il·legalment en aigües somalis, que a la vegada remolcaven dues enormes tancs sospitosos de contenir escombraries tòxica o nuclear. La comunitat de Les Khorey va convidar els experts internacionals que vinguessin a investigar aquests casos, però fins ara no hi va haver resposta a la invitació.
Cal assenyalar que la IUU (sigla en anglès de Pesca I·legal, no declarada i no reglamentada) i la descàrrega de deixalles estan ocorrent també en altres països africans. Costa d'Ivori és una altra víctima important de la descàrrega tòxica internacional.
Es diu que els actes de pirateria realment són actes de desesperació i, com en el cas de Somàlia, un home transformat en pirata a la vegada és guardacostes.
Notes: 1) http://wardheernews.com/Editorial/editorial_54.html *) Fonts: Al Jazeera English, 11 d'octubre de 2008, "Toxic waste behind Somali piracy", per Najad Abdullahi; Huffington Post, 4, de gener de 2009, "You are being lied to about pirates", per Johann Hari, i WardheerNews, 8 de gener de 2009, "The Two Piracies in Somàlia: Why the World Ignore the Other", per Mohamed Abshir Waldo. Estudiant investigador: Christine Wilson Avaluador acadèmic: Andre Bailey, EOP Advisor Sonoma State University Extret i traduït de http://www.argenpress.info/2009/10/proyecto-censurado-los-piratas-somalies.html
Escriure sobre el meu pare està motivat pel descobriment d’uns projectes dels seus mestres. Mentre escanejo un seguit de diapositives del llegat que l’ Isidre Bravo ha deixat, en vida, a l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya apareixen als meus ulls tres esbossos d’en Capsaulines i un d’en Valera. Per l’època i els records coincideixen en el temps en el període que en Joan Salvador treballava com a oficial de taller d’escenografia. Aquests tenien el taller al carrer de les Tàpies de Barcelona, molt a prop del Paral·lel i al darrera del Teatre Arnau. El pare m’havia explicat munts d’històries i anècdotes d’aquells temps. Parlem entre 1926 i 1949, amb el parèntesi de la guerra civil (1936-39) que ell passà al front i al camp de concentració. La proximitat als teatres i el volum de feina i la justesa del temps dels encàrrecs havia arribat a tal extrem, em contava quan jo era menut, que durant l’estrena d’una sarsuela al Teatre Victòria al taller estaven donant les darreres pinzellades al decorat del segon acte mentre els compassos de les “romanzas” del primer feia estona que sonaven amb el teatre ple. El decorat era eixugat ventant-lo com un llençol entre tots en el taller, desprès era tasca dels mossos i d’un oficial lliurar-lo al teatre i esperar que el pengessin per veure’n el resultat.
Era un temps on a més de l’existència d’un bon nombre de tallers d’escenografia, en cadascun d’ells hi treballava un munt de gent. Entre els mestres, els oficials, aprenents i mossos feien una bona colla. A la foto del taller de l’any 1940 hi podem veure el grup del taller de Can Valera on hi treballava en Joan Salvador, també hi són en Joan Valera, Capsaulines, Rafael Garcia i un jove aprenent, l’Antoni Coromines.
Els esbossos de les fotografies són típics de taller. Fets a llapis per encaixar i equilibrar el conjunt. El color es posava desprès, directament sobre les peces de decorat. Els oficials estaven especialitzats en diferents tècniques: paisatge, bosc, rústec, flors, etc. No calia patir, el resultat final estava garantit. El pare seguí amb aquesta pràctica fins que es retirà l’any 1983. Per aquest motiu hi ha pocs esbossos a color fets per la seva mà.
Retornar a un espai com el modern Institut del Teatre de Barcelona és una experiència positiva. M’hi he acostat per dinar a la seva cafeteria sota l’auditori del Teatre Ovidi Montllor. S’hi menja senzill i barat. Cinc euros per dos plats, postre i beguda. Tornar a viure ni que sigui per uns minuts amb els estudiants d’interpretació i dansa transporta en el temps. És un salt de més de trenta anys. Llavors, però, no hi havia cafeteria sinó una tasca en una cantonada del carrer Pere Lestortes a mig camí entre l’Alta i la Baixa de Sant Pere. Allà, sota les botes de vi, passàvem els temps morts provocats per l’absència del professor - que sempre tenia alguna estrena per justificar-se - , o les poques ganes de resistir la tortura de segons quines “teòriques”. En el fons poc a canviat. A l’ample atri de la moderna seu hi trobem grups d’alumnes asseguts prenent el sol. De tant en tant apareix alguna cara coneguda. Actors i actrius que treballen, o han treballat, en sèries televisives. El modern “Star-sistem” a la catalana del nostre petit país.
Mentre llegeixes una revista -extremadament especialitzada i minoritària - de dansa per distracció entre queixalada i queixalada, una noia s’aixeca i prova unes passes de tap (claqué) davant la seva companya que li corregeix alguns detall sense aixecar-se de la cadira, ajudada per uns senzills moviments indicatius amb les mans i uns lleugers copets sobre el dur paviment. Una altra cosa que no ha canviat amb els anys és l’eclecticisme del vestuari dels ballarins i ballarines. Sempre una barreja de peces de roba amb un cert aire despenjat. Portades sempre amb una gràcia especial que els fa atractius, no en va la perxa -el cos - és treballat hores i hores a l’estudi, a l’aula o l’escenari. La resta dinen, entre grans gesticulacions. Els actors i les actrius són per sobre de tot expressius. A més dins l’Institut es troben encara dins un capoll on tot és permès, un petit regne de xauxa on la llibertat creativa i d’expressió és fonamental. I... que així sigui per molts anys. Les patacades ja es reben desprès, a la vida professional.
Per sorpresa apareix una vella companya d’estudis. També hi ha escenògrafs al món! Parlem i ens expliquem part de la nostra vida, només aquella que fa enveja o pena a l’altra. Sense adonar-nos ens hi passem un parell d’hores relatant-nos les nostres veritats sempre relatives. Treballa a l’edifici, m’ensenya els seus reialmes. Hi descobreixo un taller d’escenografia. Quins records! Com m’hauria agradat disposar-ne d’un en el meu temps d’estudiant. Hi treballa una aspirant d’escenògraf que construeix uns aplics de fusta. Hauria volgut corregir alguna cosa però he considerat que no era el moment adequat. M'acomiado amb promeses vanes d'un retrobament pròxim.
Davant l’Institut a la plaça de les Arts, encara em trobo amb un grup de joves, tots vestits de dol, que em s’aixequen per encaixar, abraçar i besar. Són alumnes de fa anys. Persones de les que em sento culpable que es trobin en aquella situació i en aquell lloc: treballant de tècnics i a l’exterior del Teatre Lliure. Desprès dels respectius interrogatoris sobre salut i treball amb alguns, aquells amb qui he arribat a treballar en la professió em comenten la seva situació i demanen per la meva, la de l’escola i fins i tot pel Liceu. Tant sols puc respondre a la primera tanda del qüestionari. No sé si hauré aprovat. M’acomiado. Tornen les encaixades entre amables, corteses i d’agraïment. Les abraçades i els petons. Torno a desfilar per davant del Circ Cric, al bell mig sota la carpa del seu vestíbul hi ha una fotografia del cartell de la seva inauguració. Hi reconec la portalada pintada sobre lona realitzada per en Joan i per mi quan encara érem molt joves.Marxo amb un cert sentiment d’haver estat útil per aquest grup de persones en la meva tasca de formador. Somric. Em sento feliç.
Sóc barceloní de naixença. D’un vell barri vora el mar. Darrera unes drassanes, llavors “Atarazanas”, i una muralla amb tanta pedra com història. D’un temps on no hi havia platja, només molls, vaixells i brutícia. El mot “Mediterráneo” era un nom que apreníem a l’escola i escoltàvem en la cançó d’un jove del barri veí. Els barcelonins coneixíem el mar fora ciutat. Si s’esqueia una paella a la Barceloneta podies descobrir unes aigües fètides i grises que banyaven una sorra pudenta i bruta. Calia prendre el tren i arribar fins a la platja de Sitges a ponent, o Premià a llevant per endinsar-nos entre les onades amb una certa sèpsia. Gairebé mig segle m’he mogut pels carrers humits i densos del Barri Xino o, com en diuen actualment, Raval. He conviscut des de ben petit amb gitanos, putes, “navajazos”, brossa pels carrers, baralles de fons, ràdios invasores, cases velles, bars de mala mort, travestits, gent de mala i d’ excessivament bona vida, artistes de tota mena i condició, i per molt que pugui semblar estrany amb persones. El meu parc infantil de moltes tardes fou a cal drapaire de sota de casa. Amb el meu amic Xavier saltàvem sobre les bales de paper premsat o cercàvem tresors pels racons amb inconsciència infantil. De més gran he exercit la meva feina entre ambdós extrems del carrer Sant Pau. Un dels més antics de Barcelona. De davant l’església al Liceu. Des del punt geològicament més baix, a l’extrem més cosmopolita de la ciutat. Però tot plegat no renego del meu origen humil al bell mig del carrer de Santa Madrona, entre el carrer Sant Beltran i el carrer d’en “Trenta” com deia la mare, o d’en “Trentaclaus” o d’acord amb el seu nom oficial de l’Arc del Teatre. Paral·lel al Paral·lel. Just al davant les tres xemeneies de la “Fàbrica de la llum”.
El meu avi regentava una barberia i un bar fonda a principis del segle XX, a l’època daurada de l’àmplia avinguda. D’oïda ho sé, no el vaig arribar a conèixer, però sembla que fou tot un personatge. Capaç de seure en una cadira entre el foc creuat de dues barricades durant la Setmana Tràgica amb la confiança que a ell ningú el tocaria ja que, segons ell mateix, no tenia enemics. El pare volia ser escultor i acaba sent i treballant d’escenògraf durant seixanta anys. Com tot aquell que no té la vida resolta hagué de treballar dur fins i tot més enllà de la merescuda jubilació. Conegué més misèries que èxits, però aconseguí fer la viu-viu per no estirar mai més el braç que la màniga. Omplí molts petits teatres del país amb la seva obra, però ni tant sols surt als llibres. Hi ha, però, qui ha volgut capitalitzar el seu treball i els seus èxits desprès de la seva mort, com ha passat sempre amb els grans homes. La nissaga continuà amb el meu germà i amb mi. La diferència d’edat sempre fou un obstacle insalvable. Però el nostres treballs sempre s’han complementat. L’escenografia ha estat una passió i una professió. M’ha permès de viure i de veure la realitat del món de la faràndula. Però també m’ha pres allò que tothom només recorda quan ho ha perdut: la salut.
Barcelona també ha estat la ciutat on m’he enamorat i format família, on han nascut, crescut i educat les filles. On he compartit plaça amb gegants, capgrossos i castellers per la seva festa major, amb les criatures a coll. On he pogut comprar tot un poble, de suro, en un mercat nadalenc sota una catedral. On he viscut grans esdeveniments “històrics” que podré explicar com a rondalles als meus nets, potser.
Ara no visc a la capital. Ara ho faig a “comarques”.
La meva vida transcorre a tocar la mar Mediterrània. A tocar de la sorra blanca de la platja. Els meus ulls es perden sovint a la blava ratlla que parteix la terra del cel. Aquí tot té un altre ritme. Les persones s’aturen pel carrer per parlar, generalment del temps. Els bons desitjos són emesos en tots els encreuaments que hom pot fer amb un semblant. “Saludats” en deia l’escriptor Josep Pla. Persones que veus sovint, de qui desconeixes el nom i l’itinerari, però amb qui creues algunes poques paraules en cada encontre casual. És en el precís moment que la seva categoria canvia per la de “coneguts”, quan arrenca el procés iniciàtic d’esdevenir empordanès. Amb poques excepcions la primera pregunta, fins i tot abans de conèixer el teu nom, és: “Vostè no és d’aquí, oi?”. És a partir d’aquest precís instant on els nascuts a la capital catalana quedem marcats per sempre més. No passa el mateix amb persones nascudes, per exemple, a Olot, Vic, Sant Celoni o Puigcerdà. Ser de Barcelona esdevé un llast que farà molt i molt difícil una plena integració empordanesa. Cal dir també que el recel dels natius és justificable per la galerna que arriba cada cap de setmana a una petita vila com aquesta des de la gran ciutat amb persones de tota mena, entre les que malauradament destaquen aquelles que disposen d’un poder adquisitiu tal que mai no en tenen prou. Aquestes malmeten qualsevol esforç per fer-ne viable una acceptació natural. L’habitant de la gran urbs es mostra, en general, estofat de la seva condició, trobant la tranquil·la vida de poble fora del temps. Molts desconeixen la realitat més senzilla, més pròxima. Tant els uns com els altres s’informen pels mateixos mitjans, engoleixen els mateixos beuratges, escolten la mateixa música, es desplacen en automòbils semblants,... Els de poble tenen, tenim, a més un aire més pur, el mar i la muntanya a tocar, una ciutadania i una convivència més pròxima i en resum: una millor qualitat de vida. El menyspreu pel que és senzill, el comentari fora de lloc, el cofoisme barceloní fa molt de mal a aquells que s’estimen el seu petit país, la seva forma de vida que són capaços de defensar amb maneres gairebé qualificables de xenòfogues: els empordanesos.
El poeta Joan Maragall digué que si mai desaparegués Catalunya i romangués l’Empordà, el país renaixeria. Els empordanesos mai ho han dubtat.
Durant dues dècades el moviment nascut a partir de les trobades de vela llatina ha permès que gràcies a l’esperit de molts particulars s’hagin anat recuperant les barques i vaixells que romanien vius a la nostra costa. Han estat les iniciatives privades, que no les associacions, qui han fet aquest treball. Amb alguna excepció - és el cas de Bricbarca i A Tot Drap - els bastiments romanen propietat d’armadors particulars que les usen bàsicament durant els mesos estivals. Ara sembla que aquesta etapa ha acabat. En els dos darrers anys s’ha produït una davallada de participants en les trobades que es programen periòdicament cada estiu. S’han provat nous formats, com la navegada amb motiu del centenari de la Costa Brava, però la tendència no canvia. Mantenir una barca antiga de fusta costa molts diners. Mantenir un amarrador durant tot l’any costa una fortuna només accessible a molts pocs. El rendiment, nombre de cops que realment s’aprofita l’embarcació cada any, és molt baix, i les persones -més en èpoques de crisi - finalment decideixen mirar cap un altra costat. D’altra banda els projectes professionals lligats a aquest món passen moments molt difícils, tant per motius econòmics com per motius administratius, emmallats entre diferents lleis, reglaments i administracions.
Tenint com a premissa, per una banda, el fet de ser un nouvingut en l’àmbit de la navegació tradicional, si més no, davant de les diferents patums que en ella s’hi mouen; i per altra banda, militar actualment en els diferents estaments associatius que la pretenen encaminar cap a un futur incert. La visió de la situació actual de tot el moviment associatiu que gira entorn la navegació tradicional i la conservació i recuperació del patrimoni marítim és globalment pessimista.
Quan fa més d’un any que l’Estrop, entitat que d’alguna forma coordinava les diferents associacions del litoral gironí, es troba en una situació d’hibernació sense una data clara de reanimació. Reduïda a una trobada trimestral amb excusa gastronòmica que ha estat capaç de convocar a més persones en un any que les reunions de la seva junta directiva en el darrer lustre. En les quals es parla molt i es defineix poc, essent per tant del tot poc operatives. No passant de ser l’excusa per no donar sepultura a una entitat històrica pels seus objectius que es malmeté, com moltes d’altres, quan el seu principal impulsor deixà pas a una renovació ben guanyada. Per un altra costat trobem la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial (FCCPMF). Nascuda fa cinc anys amb l’afany de sumar els esforços de les disset associacions repartides pel territori català. Aquesta no ha estat capaç de federar més enllà de set entitats, quedant doncs en absoluta minoria i totalment desautoritzada de portes enfora com a representant d’aquest grup tant disgregat d’individus preocupats per un fet cultural com és el patrimoni marítim. Cal analitzar en profunditat quines han estat les causes d’aquesta disgregació i diversitat d’interessos que no han permès aquesta unitat i recerca d’objectius comuns. De fet sembla que en ambdós casos el problema principal ha estat el lideratge. En el primer cas, la personalitat d’en Joaquim Pla i la seva capacitat engrescadora per tirar endavant projectes, conjuntament amb un treball personal rigorós i, sobretot, constant, el feu motor d’una sèrie d’activitats que encara molts recorden amb certa nostàlgia. La seva successió no ha estat senzilla. En un primer moment, desprès de la dimissió fou el vicepresident qui se’n feu càrrec. Però és de tothom ben sabut que les responsabilitats mal o gens acceptades no comporten sinó ineficàcia i refredament. La presidència de l’Estrop és finalment assumida per en Miquel Martí, director del Museu de la Pesca de Palamós entre altres càrrecs. L’accepta com a mal menor davant la dissolució de l’entitat. Per tant com a pedaç a una situació que sembla irreversible. Els darrers anys, abans de la hibernació actual, l’entitat passa per uns moments d’inactivitat total tret de les reglamentàries assemblees. Es manté doncs aquesta associació d’associacions de forma nominal per un esdevenir més pròsper i potser, perquè ningú està decidit a administrar-li el verí final per la seva eutanàsia.
El cas de la Federació és diferent. Neix amb un esperit fort. Dins la emblemàtica bodega de la barca de mitjana Sant Ramon. Des de la seva fundació es pretenen esmenar errors com el de la personalització, de manera que els representants a la junta directiva són dues persones de cada entitat, que poden ser canviades des de la pròpia associació sense que això afecti al funcionament de la federació. La bona idea no passa d’aquí com es demostrà en pocs mesos. Idees grandiloqüents fora de la capacitat econòmica de l’entitat la deixaren en una situació crítica, desprès de la qual hagueren de passar dos anys fins al seu restabliment, però no sense seqüeles. Amb tot la realitat fou que tant en una entitat com a l’altra es repetien els rostres. La federació està fent coses, és cert. La presència de la Mostra de Marina Tradicional dels darrers tres anys dins el Saló Nàutic Internacional de Barcelona és un exemple. Ara bé, en aquest cas no es pot obviar el treball personal -tornem als personalismes- del Josep Anton Trepat, qui amb molt de treball ha negociat anys rere any aquesta participació. Que una federació catalana tingui problemes per aconseguir cobrir els torns de presència en un estand durant nou dies entre els centenars de socis i sòcies és una símptoma de malaltia. En una reunió recent es ressaltà la realitat de què bona part del moviment associatiu patrimonial marítim del nostre país funciona només com les aus migratòries: a l’estiu. A tot estirar entre la setmana santa i mitjans de setembre. Aquesta realitat és només truncada per tres associacions que mantenen una programació d’activitats durant els dotze mesos de l’any. Davant aquesta realitat una de les tasques de la federació hauria de ser el recolzament ple a aquestes activitats a través d’una informació directa a la resta d’individus que es mouen per les mateixes aficions i interessos. Quan no, aprofitar les inèrcies i programar-ne d’altres, sense grans dispendis com xerrades, conferències, tertúlies, projeccions, etc., en aquelles poblacions que no gaudeixen d’entitats “vives” durant la tardor i l’hivern. Però lluny d’aquestes activitats senzilles, a l’abast i divulgadores tendents, entre altres coses, a augmentar la base social de les diferents entitats, dins de la Federació encara es parla de construir rèpliques de vaixells i de grans obres. Somniar és gratis. Però la realitat de la societat on ens trobem passa indestriablement pels diners. Per aconseguir-los cal treballar i guanyar-ne, perquè te’ls donin cal negociar, i per negociar cal disposar de quelcom per bescanviar. En el nostre cas, de primer cal sumar els esforços de tot un col·lectiu, ara disgregat, per arribar a ser realment representatius. Desprès caldrà fer-nos visibles, arribar a ser un agent social amb capacitat de mobilització -pacífica, no pot ser d’altra forma - per fer arribar la nostra veu a les administracions corresponents. Abans de negociar i de reclamar cal ser capaç de subvertir els papers dels interlocutors per entendre i arribar a conèixer l’antagonista. Heu parat a meditar sobre que pensa un càrrec polític amb capacitat per distribuir subvencions i ajuts quan arriba un representant d’un col·lectiu tant petit com el nostre per important que sigui el nostre treball cultural. Els col·leccionistes de xapes de taps de cava poden representar per l’administració un grup - de votants, estem en democràcia - molt més important que els nostàlgics armadors i tripulants de tota la flota de vela llatina de Catalunya per posar un exemple. Per tant, quina capacitat d’acció té actualment la federació si a nivell econòmic no disposa de recursos propis i a nivell polític no té cap pes? L’amic Quico Despuig feu un comentari que potser passà desapercebut en la darrera reunió de la federació: “Cal recomençar el treball des de baix, ho férem des de dalt i vàrem equivocar-nos”. Una reflexió tardana però encertada a la que caldria acollir-se si volem que plegats la navegació tradicional a Catalunya tingui alguna mena de futur.
En pocs dies he rebut informacions alternatives a les oficials sobre la pandèmia de la anomenada grip Nova o grip A. Seria bo que els mitjans de comunicació públics del nostre país tinguessin la valentia de fer públics els arguments alternatius que poc a poc van sortint a la llum. És molt més important per les persones la salut que els escàndols financers. Els darrers estan servint clarament per a distreure als ciutadans i ciutadanes de problemes més importants i pròxims com poden ser la destrucció de llocs de treball o aquesta grip que segons ens diuen hem d'agafar com a mínim la meitat de la població.
A continuació copio aquest escrit, signat per Teresa Forcades, metgessa, doctora en salut pública i monja del monestir de Sant Benet a Montserrat. Si us sembla interessant us recomano veure el vídeo (preneu-vos el vostre temps ja que dura una hora). Tots sabem que aquests materials difosos per Internet són de difícil comprovació, però l’allau de dates que es faciliten, les fons citades -les teniu com a peu de pàgina- i el motiu pel qual ho fa donen a entendre la sinceritat de les seves paraules. I, sense ser creient, l’hàbit li dona una gran versemblança.
UNA REFLEXIÓ I UNA PROPOSTA EN RELACIÓ A LA GRIP NOVA
16 setembre ‘09 Teresa Forcades i Vila, metgessa, doctora en salut pública
1. DADES CIENTÍFIQUES
- els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 [1] - la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any [2]; l’únic que és nou és la soca S-OIV [3][4] - un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova [5] - des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món [6]; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip [7]
- tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut – entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol) – , les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any [8]
2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR
- a finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) [9] - el 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV [10]; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen – va ser eliminat de la definició al maig de 2009 [11], després que el 26 d’abril els EEUU s’haguessin declarat en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort [12] 3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’
- en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans [13] - què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis [14])
- davant d’això, hi ha qui pot pensar: si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant
- cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré) [15]; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna [16]. UNA REFLEXIÓ
Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.
Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar.
En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré.
En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs – entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses: 1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.
UNA PROPOSTA
La meva proposta és clara:
- a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
- faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.
[1] Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279 [2] ‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282 [3] Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279 [4] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [5] US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4. [6] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [7] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [8] Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe A [9] Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/ http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739 [10] http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009 [11] Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.html [12] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [13] Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09. [14] Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston. [15] Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.htlm [16] Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.
Fa uns anys vaig dedicar part del meu temps d’esbarjo a traduir del francès un seguit de documents que havia anat coneixent en els meus desplaçaments a diferents Jornades Tècniques. El meu distanciament forçós dels escenaris i de la docència amb la desaparició del TTE van fer que aquests restessin en l’equivalent d’un calaix polsós virtual, es a dir, en una carpeta dins d’una altra carpeta i aquesta dins d’una altra...
Com crec que encara poden tenir la seva vigència i interès m’he decidit a fer-los públics a través de la xarxa. Els tres documents tenen un origen comú en el Conseil National d’Scenographie francès.
Mai tindré l’experiència de parlar amb un vell marí del segle XIX. D’aquells que feien la mar gran o el nostre Mediterrà. Aquells que depenien de les bondats climàtiques per arribar a destí sense perill. Des de la meva curta experiència marinera qualsevulla navegació que superi les tres hores comença a entrar dins l’àmbit de l’aventura. Sóc un mariner afortunat. I ho sóc perquè no em veig obligat a navegar amb una mar que vagi més enllà del marejol i sempre amb l’empara propera de les proteccions artificials que ha construït l’home davant la natura. Aprofitar el vent, aturar el motor i desar el rellotge forma part d’una actitud que malauradament és inabastable per persones subjectes als horaris i les tensions laborals. Però deixar discórrer les hores d’un diumenge a la tarda amb un grapat de milles per endavant amb el so del silenci com a tercer tripulant és una experiència engrescadora.
El darrer cap de setmana l’hem passat com aquell que diu a bord de la Pepeta, el llagut d’en Ricardo i la Glòria, que aparellat com a quetx àuric fem navegar per la nostra Costa Brava. S’ha celebrat la Trobada de Vela Llatina i la Festa de la Sal a l’Escala. Han estat tres dies complets de navegació. La primera singladura, entre Palamós i l’Escala, fou moguda. El vent de Provença (NE) que bufava havia aixecat aquell mar molest amb onades altes i curtes que fan brandar les barques petites. Floc i messana oferts al vent apaivagaren el ball, però desprès de més de quatre hores de festa l’esquelet de la tripulació començà a recordar la seva presència. La segona jornada fou l’equivalent a la Festa Major de la navegació tradicional (amb permís dels 100 anys navegant per la Costa Brava del mes d’abril). Encaixades, abraçades i petons tot i les prescripcions facultatives de la grip nova. L’alegria del retrobament es reforçà amb l’ingesta del vi i la bona teca de l’esmorzar. Tot seguit una bona navegada amb vent de través per la badia de Roses a tocar de la històrica Emporion. De tornada i sota el porxo de la llotja del peix un magnífic dinar. L’amic Rafel (el de l’allioli) micròfon en mà presentà cadascuna de les barques participants, vaig perdre el compte. Moltes. Arribades tant de la Costa Brava com del Maresme, el Garraf, el Solsonés o la Catalunya Nord. Al bell mig del repartiment d’obsequis el bergantí Cyrano feu una molt bona maniobra de sortida de port a vela que fou observada amb atenció, curiositat i interès per tots els participants. La tarda era l’hora de la disfressa d’època i la participació a la Festa de la Sal. Les barques formen part indestriable de l’escenografia de la platja de la vila. Els seus aparells i els seus mariners són objecte de milers de fotografies. Al capvespre es fan a la mar per retornar un cop ben fosc amb les veles il·luminades vers una platja senyalitzada per centenars de candeles. Es repeteix anualment però no per això deixà de ser el moment més emocionant de la nostra presència a l’Escala. No podria ser d’altra manera l’activitat fineix a taula amb unes sardines i bon vi. La darrera singladura fou una tornada bellugadissa i ventosa fins a les Illes Medes i amb mar de dones des del Cap de Begur. El crepuscle a mar sempre és un espectacle viu, sempre diferent i paga la pena veure’l i viure’l.
A partir d’ara ens resten les navegades de tardor i hivern. Hi guanyarem espai al mar, donat que bona part de la flota estiuenca descansa emmagatzemada dins els polígons industrials, i el sistema marí descansa i es regenera fins a la propera invasió primaveral. Ah! I les Tertúlies Marineres cada tercer dissabte de mes.
Ben bé podem dir que en acabar la temporada de trobades ja som a bon port.
El IX Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) ha desembarcat per primer cop a la vila de Palamós. En el Teatre Municipal La Gorga s’ha presentat la companyia Ansis Rutentals Movement Theatre. Nascuda l’any 1978 a partir del Teatre d’Estudiants de la Universitat de Letònia com a grup de gestualitat i plasticitat. Fou el seu creador Ansis Rutentals (1949-2000) que s’inicià en el teatre de gest l’any 1963 i fins a la seva mort fou professor de moviment escènic, tècnica d’actor i composició espaial. Amb el seu grup treballà per tots els països de la riba del mar Bàltic. El seu director actual és Dzintars Krumins.
L’espectacle presentat: “The shadows (Les ombres)” participa de ple dels seu estil creatiu basat en l’ interpretació visual de la música a partir de la forma del moviment, la composició espaial, el color i la llum. Concebut a partir d’un gran domini de l’expressió corporal, de tècniques expressives - s’hi reconeix el gran repertori de gestos estereotipats usats, per exemple, en el cinema mut o en algunes produccions operístiques -, a les que cal sumar elements coreogràfics contemporanis. Treball coral amb “solos” importants d’alguns dels seus membres. Desprès d’haver llegit el programa hom provava d’entendre literalment les primeres escenes, però passats els primers minuts es podia descobrir la importància del global, tant sols calia relaxar-se i deixar-se portar pels sons i els moviments continus sobre l’escena.
Un espectacle gens senzill, culte i per un públic avesat a noves experiències teatrals. El teatre de gest al nostre país ha tingut representants molt importants com El Tricicle, Vol Ras - ambdós hereus de l’escola de teatre de gest dirigida per Andrej Leparsky i Pawel Rouba a l’ Institut del Teatre- o anant més lluny Els Joglars de l’inefable Albert Boadella. Els més actuals han optat sempre per una vessant còmica, totalment allunyada de la proposta presentada a La Gorga. Finalment, causa sorpresa que es tracti d’un grup de teatre afeccionat donada la qualitat i alt nivell tècnic dels artistes.
La felicitat pot trobar-se en els llocs més insospitats. L’estat d’ànim que provoca un dia assolellat, clar, obert, al qual l’hi afegim un vaixell de fusta, unes veles, una mar envellutada i un vent agraït reviu tothom. La companyonia d’algunes persones conegudes i d’altres d’amigues pot fer la resta, en l’estrany cas que els ingredients anteriors no fossin suficients.
Lliscar i endinsar-se en les aigües de la badia de Cadaqués durant bona part de dissabte - durant la Trobada de Vela Llatina - fou un luxe. Els ingredients eren a l’abast:
Companys en els seus fràgils i subtils vaixells. Velam ofert al vent i empès pel Joan de Narbona[i] desinflat. Veles triangulars, veles llatines, veles antigues. Bots delicats, acurats, menats per mans amoroses. Eixàrcies ben tesades, caps de cànem esfilagarsats. Maneguetes, escàlems i orles desgastades. Bosells que xerriquen. Arjaus menats per mans fermes. Xapoteig de queixa d’una mar tranquil·la, esberlada per la roda de proa. Somnis d’aventura de patrons i tripulants
Senzillament amb aquests ingredients hom pot abastar moments de felicitat.
