ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 22 de juny de 2007

EL PATRIMONI MARÍTIM I EL MÓN ASSOCIATIU

Sota aquest títol es desenvolupà el 31 de maig de 2007 una Jornada de treball organitzada pel Museu Marítim de Barcelona (MMB) en la que hi participaren representants de les diferents entitats públiques i privades d’arreu de Catalunya i amb representants de les Federacions de Galícia, Balears, Catalunya Nord i la Bretanya.

La Directora Tècnica del MMB, Elvira Mata, exposà en la seva intervenció l’evolució de la recuperació del Patrimoni Marítim des dels seus inicis a França fins als nostres dies en el nostre país. Destacant en aquesta evolució uns quants moments clau:

1.- 1981: Aparició de la revista “Chasse-Marée”. I tot el que ella encara representa. La revista recull en cada nova edició, l’actualitat a nivell internacional amb articles i reportatges que serveixen de donar difusió i noves idees a aquells que s’incorporen a les entitats i associacions d’arreu.

2.- 1992: La vila bretona de Brest organitza amb caràcter periòdic una concentració de vaixells clàssics i d’època. En la seva segona edició (1996) aconsegueix reunir un total de 3 milions de visitants. Esdevenint des de llavors la trobada de referència cada quatre anys.

3.-1990: A Catalunya apareixen les primeres associacions amb l’objectiu de la recuperació patrimonial. Vinculades principalment al món de la vela llatina, esdevenen el motor de la recuperació de les poques embarcacions que encara romanen a les nostres costes.

Es produeix doncs a l’actualitat una dicotomia entre els actors d’aquest àmbit. D’una banda trobem a les diferents administracions, vehiculades potser a través dels diferents Museus (Marítim, Montsià, Mataró, Pesca, Can Quintana, etc,...), que actuen i treballen a través dels diners públics, gestionant els diners aconseguits a través de subvencions. De l’altra hi ha les Associacions: 17 a Catalunya i 6 a la Catalunya Nord. Aquestes són bàsicament agrupacions d’armadors de petites barques que han estat recuperades i què són mantingudes, normalment, amb diners particulars. Es troben en la major part dels casos amb la incomprensió de les autoritats marítimes, i sobretot han de sufragar les importants despeses del seu manteniment tant de la conservació del buc com dels amarratges que han patit en els darrers anys un augment de preu equivalent al del sector immobiliari. Les associacions, en una valoració feta durant el Laboratori organitzat pel propi MMB durant el curs 06-07, presenten una sèrie de problemes en comú:

- Manca de recursos econòmics.
- Poca massa social.
- Solen estar molt tancades en si mateixes.
- Manca de connexió amb les administracions locals.

Davant de tot això les diferents administracions semblen donar l’esquena a tot aquest moviment associatiu, amb l’excepció d’aquelles que estan directament vinculades a algun Museu. Segons Elvira Mata, l’administració pel seu bon funcionament necessita que les entitats li expressin les seves necessitats, però la realitat és què es fa difícil de trobar la “finestreta” adequada, que sigui capaç d’entendre la realitat d’aquest àmbit tant especial. Les administracions tenen la missió de donar les eines per la recuperació del nostre patrimoni, i a més, cal donar-les a conèixer a aquelles persones vinculades, motivades i interessades. S’està treballant en les noves legislacions europees, fet que com s’evidencia es farà un cop més d’esquena a les persones, aquelles que treballen altruísticament per la recuperació patrimonial. Persones que desprès hauran “d’obeir” aquestes normatives. Es manifesta, doncs actualment, una distància insalvable entre els “professionals” (càrrecs polítics, tècnics museístics, etc...) i la massa social que incorporen les diferents associacions que és qui manté realment el Patrimoni Marítim flotant de les nostres costes.

Davant de tot això en Miquel Martí, Director del Museu de la Pesca de Palamós i president de l’Estrop, manifesta que la segmentació geogràfica i temàtica de les associacions debilita el treball d’aquestes. Segons ell cal crear xarxes per a sumar esforços. Sembla absurd que dins de Catalunya hi hagi dues entitats, la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial i l’Estrop - Associació de la Costa Brava pel Patrimoni Marítim, què amb un esperit federatiu treballen per separat. El mateix Miquel Martí presenta la figura del Museu com a braç de l’administració en la seva relació amb el Patrimoni Marítim.

Proposant un Pla Estratègic capaç d’aprofitar les energies dels diferents actors implicats. Adjudica, de forma personal, uns valors com són la passió i el rigor a les associacions i als museus respectivament,. Proposta que podria ser vàlida com a punt de partida per un treball fet amb més profunditat i sense el prejudicis que incorpora.

En Joan Lluís Alegret, Director de la Càtedra d’Estudis Marítims, durant la seva exposició sobre el paper de les associacions en la salvaguarda del Patrimoni plantejà de forma teòrica però incisiva una realitat què es viu dins de l’àmbit. La societat civil suposa que l’Administració ha d’actuar sobre el Patrimoni Marítim, però la segona està esperant que sigui l’altre qui mogui fitxa. Fou ell qui esmentà per primer cop la paraula subvenció, objectiu pel qual es mouen tant les entitats oficials (museus) com les socials (associacions), amb, cal dir-ho, clar avantatge per les primeres que poden dedicar el temps, coneixements i esforç necessari per la seva adjudicació.

Plantejà a continuació la pregunta que tothom relacionat amb aquest món s’ha fet en algun moment.

Què és Patrimoni?

Per què parlem de Patrimoni i no de Cultura Marítima?

Ell mateix definí el Patrimoni com a Cultura amb identitat pròpia. A partir del fet que la vivència marítima deixa petjades diferents en les persones.

Petjades afectives: s’estima el mar.
Petjades emotives: fa evocar coses, fets, vivències.
Petjades lúdiques: distracció, ocupació del temps.
Petjades socials: crea lligams entre persones.
Petjades culturals: s’aprenen coses, llenguatge.
Petjades filosòfiques: es veu la vida d’una altra manera.
Petjada laboral: mariners, pescadors.

Parlar de Patrimoni és per moltes persones entrar en la dimensió afectiva. Això fa moure les associacions de tot tipus: nàutiques d’esbarjo, rem, modelisme, fars, museus, etc. Per això aprofitant que estem en un moment de reorientació del significat del que vol dir Patrimoni, cal cercar quin és el paper que han de jugar les associacions. Ell proposa que en el futur aquestes han d’incorporar en els seus objectius la Custòdia Marina, entesa com una estratègia de l’Administració i dels usuaris en la Conservació i bon ús dels Recursos Naturals, Culturals i Paisatgístics, entesos de forma global.

En el torn dedicat a les diferents Federacions presents en Joan Sol , secretari de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial destacà la feblesa i la precarietat del món associatiu a Catalunya causada per diferents factors entre els que cal destacar el desconeixement general que té la gent del nostre país que ha viscut històricament d’esquena al mar, a diferència d’altres països com Galícia no existeix una cultura marítima. El mar és, generalment una activitat de lleure. L’activitat professional, industrial és a les nostres costes totalment minoritària. Cal afegir també la pressió urbanística que unida al fet de la importància del turisme dels darrer 40 anys ha afavorit la pràctica total desaparició de les barques de les nostres platges. La comparació amb altres àmbits com Euskadi i Galícia és evident a aquest nivell.

El treball de les associacions és pobre. Majoritàriament la seva activitat principal és l’organització d’una trobada d’embarcació amb periodicitat anual. A més, en general estan organitzades com a grups d’armadors, sense patrimoni propi de l’entitat. Cal, doncs, que les associacions iniciïn un treball de difusió envers el seu municipi, que es donin a conèixer, que obrin les seves activitats a la resta de la gent. D’aquesta forma: mostrant, ensenyant, fent participar s’aconseguirà fer complir el paradigma:

Es defensa allò que s’estima
s’estima allò que es coneix.

Les intervencions de Dionisio Pereira, com a representant de la Federación Galega pola Cultura Marítima e Fluvial, Josep Munar com a representant del món associatiu a Mallorca, d’en Samuel Vileveille, com a responsable tècnic del Patrimoni Marítim al Conseil Géneral des Pyrenées Orientales i d’en Paul Robert, vicepresident de la Fédération Régionales pour la Cultura el le Patrimoine Maritimes –FRCPM Bretagne, exposaren les diferents realitats foranies. Totes elles amb importants continguts tècnics de xifres, pressupostos, projectes, realitats, seran objecte d’altres articles en un futur.

No es pot acabar aquest escrit sense fer referència a l’homenatge que es feu a Josep Lluís Savall Rom desaparegut fa uns mesos, persona vinculada amb cos i ànima a la mar i a la navegació tradicional.