ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 29 de juny de 2007

Males hores pels polítics.

Només cal seguir, encara que sigui amb poca atenció, les notícies de la ràdio, la premsa o la televisió. La darrera sotragada electoral fa ballar les cadires més altes de la major part dels partits polítics. Surten corrents crítics fins i tot en els guanyadors, es a dir, en tots els partits. La baixa participació de les darreres eleccions municipals han estat, de moment, la gota que ha fet vessar el got. La ciutadania, entesa com el conjunt de persones que vivim en un país, no tant sols aquells que tenen dret a vot, no se sent motivada pels seus polítics per participar.

Participar és un verb que actua en positiu, el seu contrari, criticar actuaria en negatiu. Tot i que sempre queda l’expressió “crítica constructiva” què pretén ser la forma de explicar les coses negatives que té un, però de forma que un no s’enfadi. Participar no està de moda. Ara triomfa el individualisme. Ja no cal baixar a l’Ateneu, al Casal o al Bar com feien els nostres avis per petar la xerrada i arreglar el món. Ara ens tanquem dins de casa i ens alienem davant la televisió, o bé com a molt, ens “comuniquem” a través dels chats o els correus electrònics. S’ha perdut doncs aquell vell costum de les tertúlies, on s’aprenia a escoltar si volies ser escoltat. La gent no s’escolta. Posem per cas una sobretaula amb amics. En un primer moment algú comenta un fet i un altra el replica, a favor o en contra, però pocs minuts més tard, aquella conversa s’ha transformat en un garbuix de converses creuades de diferents persones alhora. Lamentablement, el que passa en una sobretaula, sol passar també en una reunió de feina, en una Junta d’associació o en una assemblea política. Aquesta manca de autodisciplina personal fa que sigui realment difícil extreure conclusions i aportacions de les persones.

Quan això passa en un partit polític, el líder (per anomenar-lo d’alguna manera) sol tirar pel dret. Quan la crítica és punyent, es diu que hi ha un excés d’autocrítica. Quan un s’ha de fer l’autocrítica, per esdevenir positiu es peca de cofoisme. Quan no es té un suport clar s’acusa als demés de crear corrents crítics. Què cal fer per tornar a fer atractiva la política al ciutadà? Evidentment, mentre hi hagi “bèsties” que siguin capaces de proclamar que ells estan en política per fer diners sense que passi res, mentre tot regidor d’Urbanisme estigui sota sospita d’especulació per molt honest que sigui, mentre no s’expliqui a qui vulgui sentir-ho el com i el perquè de les decisions amb l’excusa que no ho entendrà, mentre no desaparegui el nepotisme instaurat en els alts càrrecs, mentre totes i cadascuna d’aquestes coses no pugui ser corregida el paper serà ben galdós.

Els joves interessats en l’acció política democràtica són l’excepció que confirma la regla del desinterès general. Les forces d’esquerres es queixen que la seva abstenció els fa retrocedir, però... alguna ment desperta se’n adona que d’aquí a quinze o vint anys estarem a mercè de les decisions d’aquests que ara no van a votar? Diuen que la democràcia és el sistema polític menys dolent. A hores d’ara em fa por que aquest sistema no pugui ser substituït per un de més dolent en els propers anys. El imperialisme, el neofeixisme, el liberalisme van de la mà a tot drap.

El sistema de partits està en hores baixes, proven de fer experiments amb nous sistemes de votació. Potser el que cal és cercar noves formes de participació en la cosa pública (també anomenada república). Els camins poden passar pel trencament de la arcaica estructura d’alguns partits, altres ja han iniciat el camí.

Algú va dir un cop que si les dones manessin no hi hauria guerres. Potser és aquest el camí. Manllevem el dret de vot als homes i deixem el futur de la Terra a les dones. Tots ho agrairíem.

Salut!