ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 19 de juny de 2007

Política egoista.

L’egoisme que demostren alguns polítics aferrant-se a un “modus vivendi” que els sustenta econòmicament i/o els revesteix d’un protagonisme cercat, ambiciós, o d’un prestigi suposat pot ser una de les causes del desencantament polític, de la desmotivació que presenten la majoria de dones i homes que tot i tenir dret a vot, opten per l’abstenció. Setmana darrera setmana en sentim parlar en els mitjans de comunicació de casos en els diferents partits polítics, sembla que de moment cap d’ells és capaç de salvar-se. La participació activa en l’activitat política de base requereix unes grans dosis d’altruisme (terme antagònic a egoisme) que poques persones estan disposades a oferir. L’egoisme que emanen bona part dels i les joves, amb excepcions que sempre n’hi han, serà molt possiblement un dels grans problemes del segle actual. No és casual, s'estableix una relació causal directa amb l'individualisme fomentat les dues darreres dècades. Els nens i les nenes ja no juguen al carrer o a les places. Si ho fan és virtualment davant la pantalla d'un ordinador. Els i les adolescents no s'aseuen sobre el respatller del banc de passeig per explicar-se les seves primeres incursions amoroses, ho fan des de casa, amb el Messanger. Pocs joves són capaços de caminar quatre hores per la muntanya carregats com a animals amb les tendes i l'equipatge per viure en companyonia dos o tres dies. Aquestes trobades són en els concerts, amarats mínimament d'alcohol. Però tornen ràpidament al teclat per explicar les seves vivències a aquella persona que acaba de deixar. Sembla que l'humanitat s'hagi begut l'enteniment. No apareix cap lot de homes i dones de menys de vint-i-cinc anys capaç de treballar de forma continuada en la comunitat. Alguns dels que participen activament en ONG’s ho fan, sempre ho diuen baixet i amb la boca petita, per conèixer altres cultures, per la possibilitat de viatjar, per, finalment, enriquir la seva persona, el seu “ego” en molts casos davant de tercers. Evidentment aquesta afirmació la negaran públicament, però en les converses de les cafeteries universitàries poden ser escoltats sense dificultats, tot sovint. Però de tot això, quin partit, quin dirigent polític està fent res per canviar aquesta dinàmica. Viuran, els petits i els joves d'avui el 2050 sense sortir de casa?

Un altra cas que corrobora la tesi és el cas de l’associacionisme. Vivim en una terra amb un gran nombre d’associacions de tot tipus. La major part d’elles registrades legalment, per tant surten a les estadístiques. Però, quin percentatge de totes elles tenen algun tipus d’activitat periòdica? La dinàmica es calcada. en el moment de la fundació tothom té ganes de fer coses. Mig o un any més tard, un cop s’han tirat endavant totes les idees inicials, s’inicia una letargia trencada habitualment per una assemblea que cal fer obligatòriament (quan es fa). Després, si hi ha la sort que a algú o un petit grup (que mai passa de tres persones) li agrada i ve de gust “tirar del carro”, l’entitat continuarà fent activitats disperses, sense rumb, a la deriva, deixant-se portar pels vents canviants.

I encara hi ha polítics que són capaços de parlar de processos participatius. Si en entitats formades per una cinquantena de persones els seus dirigents i dinamitzadors són incapaços de que les poques persones que solen aparèixer en una assemblea obrin la boca, a no ser que sigui per fer alguna crítica a la gestió i que tingui a veure normalment amb algun tema personal. Com volem que la gent del carrer es posi a treballar colze a colze amb els seus representants polítics, quan en general hi ha una manca d'informació dels procesos, ningú sap el què, el com, el quan i el de quina manera treballen els seus elegits? De tant en tant els mitjans de comunicació ens en fan cinc cèntims, però habitualment d'una feina, d'un projecte, d'una llei que ja està tancada i aprovada.

Un polític ha de ser per definició altruista.
Un polític, dels que anomenem esquerres, ho ha de ser obligatòriament.

D’haver-ne n’hi ha (suposo), però són cars de veure.

Salut!