ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 5 d’agost de 2007

Participació associativa versus individualisme.

Moltes persones són capaces d’omplir-se la boca amb paraules com participació, treball voluntari, cooperació i d’altres sinònims complementaris d’aquestes. Un bon grapat d’elles s’inscriuen en associacions i entitats que tenen objectius comuns, potser, amb la seva manera de pensar. Moltes menys són les persones que realment participen a les activitats que organitzen les seves pròpies entitats. Encara menys aquelles que són capaces de participar en entitats afins. Però, hi ha molt poques, poquíssimes, persones que PARTICIPEN(en majúscules) de la vida associativa de les entitats de tota mena que sense afany de lucre arriben a ser el motor de la societat i les administracions en aspectes poc atractius política i electoralment. És sabut entre les persones que mouen els fils d’aquestes associacions: presidents/tes, secretaris/es, tresorers/res, vocals,... membres actius que es troben, parlen, planifiquen, gestionen, decideixen, emprenen, organitzen, què alhora de la veritat el cercle personal de treball es sol reduir a tres o quatre persones que “tiren del carro”.

Amb tot, el treball d’aquestes persones pot ser valorat, criticat, menystingut o “ninguniejat” per altres que com diuen en el país veí “es miren els braus des de la barrera”. La capacitat d’encaix que s’exigeix a persones que de forma voluntària i sense cap mena de compensació és tant important, que si aquestes rebessin un salari per fer el mateix treball segurament renunciarien. Però, per què es mantenen en els càrrecs els membres d’una Junta Directiva? De raons segurament n’hi ha tantes com persones, però d’una banda es troba el compromís amb l’entitat i la seva història (curta o llarga), i la responsabilitat individual que comporta l’abandonament a mig camí; per altra, que malauradament es repeteix en molts casos, hi ha el gust pel reconeixement personal que ofereix un càrrec, que precisen algunes persones, generalment grises, que te com a conseqüència la perpetuació de “personatges” paràsits al davant d’entitats moribundes que demanen a crits un relleu de directius.

Però, la massa social no és capaç d’adonar-se de la decadència social que són capaces de provocar “personatges” aferrats als càrrecs? Certament les persones de la segona espècie, aquelles que s’inscriuen a una entitat, veuen com la seva societat sotsobra fent brandades a banda i banda, i com els embornals són incapaços de desaiguar el llast cada cop més gran que posa en perill la nau. Però és justament en aquell moment on actua el individualisme. Prendre responsabilitats significa sacrificar-se: reunions, trucades telefòniques, correus electrònics. I en aquest punt hom recorda que be que s’està estirat al sofà de casa tot mirant la televisió i ens ve allò que podríem diagnosticar de “atac de mandra”.

Vivim en una societat, la catalana, què es vanta de tenir un teixit social dels més importants del món per nombre d’habitants. Però què hi ha al darrera de cadascun dels noms de les entitats? Quantes persones “actives” treballen realment per obtenir resultats en la consecució dels objectius que s’expressen en els primers articles dels seus estatuts? Quants socis i sòcies es limiten a cotitzar anualment la quota i a esperar que “algú” els hi organitzi alguna activitat que sembli interessant, i que si no hi ha res millor a fer en la mateixa hora i data s’aprofita? O per altra banda quantes societats fa mesos o anys que no fan activitat alguna? Cal cercar potser, una nova forma de participació ciutadana? El segle que ens toca viure marcarà un canvi de tendència en les relacions socials entre aquelles persones que persegueixen els mateixos objectius? A qui interessa què el moviment associatiu i participatiu es vagi extingint poc a poc, sense fressa, sense publicitat? És, doncs, el moviment associatiu un fruit del segle passat?

Per què haig d’expressar les meves opinions de forma virtual a manca d’un Ateneu, una tertúlia, un punt d’encontre on les persones “físiques” puguin expressar-se lliurement? Estem davant una molt subtil forma de repressió institucional o cultual de la llibertat d’expressió de les persones? Pensem-hi...

Salut!