ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 17 de setembre de 2007

Mar de peatge?



Quan parlem de gent de mar tots tenim la imatge de persones rudes i curtides per la duresa del seu treball diari en un medi que no és el natural dels homes. Això començà a canviar fa poc menys d’un segle i de forma progressiva, quan l’activitat marina ha esdevingut un lloc també d’oci per a moltes persones. Actualment el ventall d’activitats què permet desenvolupar el medi marí és ampli: vela, submarinisme, surf, curses de velocitat, etc., no són més que alguns exemples. Amb tot l’activitat marítima està esdevenint cada cop més classista, si més no, en la nostra costa mediterrània. De moment encara no paguem per banyar-nos a la platja, però en algun municipi de la Costa Brava cal disposar d’una tarja de prepagament per tal de poder-te dutxar. La mesura, què pot ser considerada positiva per la seva tasca educadora sobre el malbaratament de l’aigua, no és més que un graó més d’aquesta ascensió continuada cap a una privatització de tot allò que ens envolta. Fa un parell d’anys es parlava de cobrar una taxa per accedir a la muntanya a cercar bolets, la proposta tornà enrere, de moment, per la seva impopularitat.

Navegar per la costa és una activitat, que tret d’aquelles persones que confirmen la regla, agrada a tothom. Fa alguns anys, diguem-ne vint-i-cinc, a molts punts del nostre litoral era senzill d’avarar una petita embarcació inflable o de plàstic que sovint es portava sobre l’automòbil, o en casos excepcionals dalt d’un remolc. Existien tot un seguit de rampes públiques i gratuïtes que facilitaven la maniobra. Aquella barca navegava unes hores per aquella costa i posteriorment tornava a ser carregada i remoguda fins a un aparcament privat, solar o paller. Ara no. Navegar avui significa d’entrada disposar d’un alt nivell econòmic que et permeti d’adquirir o llogar un amarrador en algun dels molts ports esportius que esquitxen el nostre litoral, o bé pagar les taxes per ús de rampa corresponents, a més de la embarcació. Aquests ports esportius emmagatzemen surant centenars de barques que són utilitzades en el millor dels casos un parell de dotzenes de dies a l’any. Dedicant-se a criar musclos i altres espècies adherides a la seva obra viva la resta del temps. Però qui té diners s’ho pot permetre, simplement és un luxe. De fet trobaríem quantitat de iots que com les terceres i quartes residències són usats menys de deu cops a l’any. L’únic factor positiu és la creació d’alguns llocs de treball tot i què estacionals o intermitents.

Però, què cal fer si a hom li agrada el mar i la navegació, i la seva disponibilitat econòmica, restant l’hipoteca, és més aviat minsa? La solució hi era, i... hi és. La major part de rampes públiques actualment estan “controlades” per Clubs Nàutics o concessions administratives, que fixen les corresponents taxes pel seu ús. El recent cas de Barcelona n’és un bon exemple. El treball conjunt de diferents associacions i la bona voluntat política d’aquells que també són capaços de mirar per allò que alguns anomenen la “base social”, ha permès que la rampa de la Mar Bella segueixi oberta i gratuïta per tothom. Amb tot l’Ajuntament encara sosté que hi ha tres rampes gratuïtes més, però el seu ús està en mans privades (Entitats o Associacions) que fan pagar entre divuit i trenta euros per avarar o treure una embarcació.

Avui, que el debat sobre l’excés d’amarraments i punts de fondeig està sobre el paper, debatent-se en els Ajuntaments, fins i tot amb unanimitats “estranyes” com el de Palamós, reobrir les rampes seria potser un petit grà de sorra per evitar la massificació de bots, barques, llanxes, iots d’un ús limitat en el nostre litoral. La globalització i el liberalisme ha portat a la privatització de tota mena de serveis: sanitat, seguretat, ensenyament, etc. Unes quantes rampes lliures no solucionaran el món, però permetran fer més felices a un bon grapat de persones a qui el gaudi de la navegació els hi està vetat econòmicament.


Salut!