ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 5 d’octubre de 2007

Dario Fo és… Dario Fo.

Molt alta ha començat la Temporada a Girona amb la presentació d’aquest vell dramaturg, director, actor, escenògraf, joglar i bufó. Aquest artista renaixentista amb més de vuitanta anys, que té entre els seus mèrits haver rebut el Premi Nòbel de Literatura fa tot just 10 anys, es presentà dalt de l’escenari “transvestit”, com digué ell mateix, de monjo budista. I és que Dario Fo ha estat sempre una persona compromesa. En la nit de dijous en el Teatre Municipal de Girona denuncià públicament la manca d’atenció informativa que està rebent la revolució pacífica encapçalada per els monjos budistes i que està ser durament reprimida pel govern dictatorial de l’antiga Birmània. De la manca d’interès del governs internacionals enfront aquesta crisi, que seria de fàcil solució segons Fo, si aquell país vessés petroli: els nord-americans ja hi haurien intervingut. També denuncià el silenci a la premsa escrita i als noticiaris televisius sobre l’accident miner ocorregut a Sud-àfrica, on sembla que milers de miners han quedat colgats en una mina d’or.

El seus monòlegs s’endinsaren posteriorment en una de les produccions dramatúrgiques més importants, el Mistero Buffo, escrit l’any 1969. En ells, a través de divertides improvisacions explicà l’origen de la diàspora de la Commedia de’ll Arte italiana, de com emprar tot el cos per comunicar-se enlloc del idioma i de la estranya relació que la església catòlica, apostòlica i romana ha mantingut durant segles amb els homes i les dones del teatre. Es donà el fet que amb la traducció simultània en escena el públic reia i aplaudia en dos temps: els que havien entès l’italià de l’actor i els que ho feien en escoltar la traducció de la Rosa Solà. Dario Fo s’adonà del fet i ho incorporà ràpidament dins d’espectacle afegint que era el primer cop que un públic li reia els gags dos cops en la mateixa representació.

Qualsevol afeccionat al teatre tingué l’oportunitat de gaudir no d’una nit única, fa prop de quaranta anys que Dario Fo representa el Mistero Buffo, però si una experiència propera a la catarsi clàssica. Durant el parell d’hores de representació la ment de cadascuna de les persones que ocupaven les butaques del Teatre Municipal de Girona es trobava absolutament ocupada amb les paraules, les mans, els ulls, boca, braços, cames i cos d’aquell Arlechino del cinqueccento (S. XVI) encara viu a inicis del segle XXI. La resta de les preocupacions, mal de caps, responsabilitats havien quedat remullant-se sobre les llosses de la Plaça del Vi. Serà realment difícil de repetir una vivència com aquesta a les nostres contrades, ja que Dario Fo en l’actualitat habitualment dirigeix teatre o òpera en els quatre punts cardinals de la Terra, prodigant-se poc en recitals com el de dijous.

Llarga vida a Dario Fo!

Salut!