ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 10 de desembre de 2007

Ciutadans educadors…

En un pas de vianants la gent enfrontada s’observa descaradament. El color del semàfor sembla una referència invisible per bona part de la població. Els adults, acostumats per l’experiència, creuen aquestes vies marcades amb quadrats blancs a banda i banda desprès d’un senzill gest de mirar a banda i banda. El càlcul mental els permet creuar, o no, la via.

Avui el semàfor era vermell pels vianants. A l’altre costat un nen d’uns quatre anys s’ha plantat a la vorera amb els braços ben estesos per aturar els seus pares. Ells, no passava cap vehicle, volien passar. El nen, tossut, els cridava que el semàfor era vermell. Finalment els pares, amb cara de resignació, s’han aturat, prement, ara sí, les mans del petit. La mare l’ha acaronat.

Mentre passava l’escena anterior, d’uns segons solsament, fins a vuit persones de totes les edats han creuat pel esmentat pas de vianants. Vivim amb pressa. Tothom corre a tothora. Quin embolic hi hauria si a cadascuna de les persones que han creuat amb el semàfor vermell se’ls imposés una denúncia de transit. De què serveix que a l’escola s’ensenyi a un infant que no es pot travessar un carrer amb el llum vermell. L’educació de les persones, de totes, cal que sigui una tasca comú. Aturar-se davant un semàfor vermell és un signe de civisme que pot ajudar a d’altres a aprendre. Ara que rebem gent d’altres cultures i països l’educació ciutadana és una assignatura pendent. Cal prendre consciència de que els nostres actes no són transparents. De gestos com deixar passar davant una persona gran, cedir el seient a una persona amb dificultats motores, saludar amb un “bon dia” o un “adéu” o un “salut” en entrar i sortir d’un establiment, donar les gràcies al cambrer, saludar un conegut en creuar-nos-el pel carrer, no fer soroll per la nit per permetre el descans d’aquells que l’endemà s’aixecaran per anar a treballar, abans en deien “urbanitat”, ara en diem “Educació Ciutadana”.

Es pot exigir a l’Administració millores en molts camps, fins i tot en aquest. Però l’Educació Ciutadana és tasca de cadascuna de les persones que convivim en comú. Clamar, però, aquesta veritat és cridar al mig del mar. Hi ha projectes com la Ciutat Educadora que pretenen motivar-nos a posar-ho en pràctica. Ho tenen difícil en la mal anomenada societat del benestar, en la qual les persones (majoritàriament) viuen pendents dels diners i la felicitat conjuntural. “Pa per avui, gana per demà”. El individualisme comporta la despreocupació pels temes dels altres. Com a molt, cotitzem en alguna ONG, donem diners a alguna Marató televisiva o som socis d’un equip de futbol. S’ha de produïr un canvi de model social, però cal un detonador. Difícilment hi arribarem per evolució. Tampoc crec en la revolució, si més no com s’ha entés fins ara. Serà, potser, la mare Natura qui obligarà a aquest canvi? Cal que comencem a desconnectar televisors, ordinadors, automòbils, per aconseguir-ho?

Ciutadans i ciutadanes, posem-nos-hi?

Salut!