ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 25 de gener de 2008

No me'l crec senyor Conseller.

Realment em sap molt de greu escriure que no em crec al Conseller d'Interior, Joan Saura. De fet tot i haver parlat personalment amb ell, mai he entès les raons per les quals va acceptar aquest càrrec. Des d'un primer moment li ha vingut ample, tot i recolzar-se en el seu company Joan Boada que ha estat el responsable de jugar el paper de l'ase dels cops. Qui realment en sortirà malparat de tot plegat serà un partit (o una coalició, si us agrada més) que havia estat l'única força capaç de guanyar vots en les darreres eleccions i que en les properes - aquells fidels i encuriosits, cada cop menys -malauradament-, que encara dipositin les paperetes dins les urnes- diran. La Conselleria o el Ministeri d'Interior és aquí i a qualsevol país democràtic un càrrec maleït. Els seus responsables són criticats tant si són tous amb el comandaments policials, com si reprimeixen manifestacions juvenils o laborals. També són durament criticats quan no reprimeixen les mateixes manifestacions amb o sense desordre públic. Han de ser capaços de “torejar” els cossos de seguretat, infestats de persones amb històries estranyes, amics en molts casos de la força i la violència. Amb totes les excepcions que tots i cadascun de nosaltres coneixem, però també amb l'experiència i coneixedors de moltes de les altres persones que no formen part, lamentablement, de les excepcions.

Des de la Conselleria s'han fet bones propostes mal explicades. Tot i la mica de ràbia que fa a tothom llevar-se 10 minuts abans per arribar a la feina a Barcelona. La mesura de la limitació a 80 quilòmetres per hora als voltants de la ciutat no ha estat ben entesa. Ara, al Baix Empordà acaben d'inaugurar una autovia entre Palamós i Palafrugell. La limitació de velocitat ja és d'origen de 80 Km/h. S'ha aconseguit reduir la velocitat mitjana dels vehicles per carreteres i autopistes. Tret dels boixos i dels inconscients habituals, hi ha un respecte generalitzat de les velocitats màximes. Tot plegat fa que baixi el nombre d'accidents i de morts, que no és poc.

Però entre ahir i avui, el Conseller Saura està passant uns mals moments. Els habitants de la capital de Catalunya han passat por al cos. L'ombra dels atentats del 11M a Madrid ha planat durant unes hores al cap i casal. Mentre el Conseller deia precipitadament que no hi havia cap perill, el jutge de l'Audiència Nacional, Ismael Moreno, parla d'atemptats imminents el prop passat cap de setmana als transports públics de Barcelona. Un cop fort a la credibilitat de les declaracions d'un Conseller. Els atemptats de New-York tot i que ens colpiren els veiérem cop un fet llunyà. Fins i tot, tot i la tragèdia, amb un cert somriure amagat, comparable als primers atemptats de la ETA en temps d'en Franco. Realment la nissaga d'atemptats haguts en països de l'extrem orient, o africans, amb un elevat nombre de morts, com tants altres cops, sembla que no ens facin ni fred ni calor. Podem culpar als mitjans periodístics tant de paper com electrònics, que són incapaços de dedicar-li l'espai físic (planes o minuts, respectivament) que es mereixen. Però, arriba l'atemptat de l'11M a Madrid. Tot i el dolor, les manifestacions, els informatius interminables, dos fets distragueren i esvaïren l'atenció: primer, la desinformació del govern del moment, el Partit Popular, i les intervencions del seu portaveu, Àngel Acebes, que pretengué atribuir els atemptats a una organització, ETA, de forma fraudulenta per decantar unes eleccions properes (3 dies desprès de ); en segon lloc, les manifestacions espontànies que es formaren en diferents punts del país, que eren transmeses en directe per les principals cadenes televisives europees (aquí semblaven censurades) i la victòria inesperada del Partit Socialista en aquell àmbit de dol.

Però, per què Barcelona com a objectiu terrorista? Una ciutat que s'ha fet famosa mundialment per les seves manifestacions contra la guerra. Una ciutat que ha organitzat un Fòrum Internacional de les Cultures. Una ciutat oberta, tolerant, integradora, on hi conviuen persones de totes les races i creences. És potser la fama internacional adquirida des de la celebració dels Jocs Olímpics?

Jo no crec que l'excés de llibertat condueixi a situacions d'intolerància com pot ser un atemptat suïcida. Si més no, la intolerància potser arriba de mentalitats que no són lliures, que són esclaves de creences tancades, involucionistes, com ho són d'una manera o altra totes les religions. No hi ha tanta diferència entre aquells homes que es colpegen públicament les espatlles fins a sagnar i els cilicis que s'apliquen alguns catòlics apostòlics de l'Opus Dei. No hi ha tanta diferència entre els vels de les dones o el pare que munta càmeres de vigilància dins de casa perquè els seus fills adolescents no cometin actes impurs dins de la llar “sagrada familiar”.

Per acabar, tot i no viure a la gran urbs, pensar que fa quatre dies podria haver hagut fins a sis o vuit atemptats suïcides fa por. Sembla que la nostra policia: Mossos, Guàrdia Civil i Policia Nacional, han estat per la feina i aquest cop han estat capaços d'avortar el desastre. Un cop més els polítics no han estat a l'alçada, i sense voler comparar a Joan Saura amb l'Àngel Acebes, de fet tots dos han jugat a la desinformació, i aquesta és una de les claus d'allò que en els anys 30 i 40 del segle passat se'n deia -i encara se'n diu-: propaganda.
La pregunta ens ronda a tots pel cap: Fins quan?

Salut!