ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 13 de febrer de 2008

Costats, espatlles, “hombros”...


El lèxic dalt de l'escenari pot arribar a ser tant important per l'actor o el tècnic, com la comprensió d'un plànol topogràfic quan ens trobem perduts enmig d'un paratge muntanyós. Cal dir que ni la nostra llengua ni la del país que ens mana, el català i el castellà, són gaire precises en aquest sentit. Els nostres chauvinistes amics francesos, ja des de l'època versallesca, resolgueren el nom d'ambdós costats de l'escena amb els coneguts “cour” i “jardin”. Pati i jardí per anomenar, respectivament els costats esquerra i dret de l'escena. La tradició explica que els termes provenen de l'antic teatre de la Comedie Française, on efectivament s'hi trobaven aquest pati a l'esquerra i aquell jardí a la dreta de l'exterior de l'escenari. Els apreciats Racine i Molière no tenien cap mena de problema per dirigir els seus actors cap a un costat o altre de l'escena. Encara avui, totes les escenografies que provenen dels veïns de dalt (França) estan marcades per la seva part posterior amb “cour” i “jardin”.
Un altra cas significatiu és el dels anglesos. Aquesta gent que tenen per costum de fer les coses de l'inrevés fa segles que feren desaparèixer el coverol de l'apuntador del centre del prosceni. Aquest home de veu inaudible pel públic era situat sempre al costat esquerra de l'actor, prop de la boca de l'escenari. En aquest cas la cosa fa el nom. El costat de l'escenari on es troba l'apuntador s'anomena “prompt side” (costat de l'apuntador). I si sou capaços de pensar amb lògica anglosaxona sereu capaços d'endevinar ràpidament com es diu el costat dret d'actor... “opposite prompt” (oposat a l'apuntador). I desprès diuen que l'anglès és complicat.
Però, tornem a la nostra llengua. En el nostre país de petits comptats i baronies teatrals, fa molt de temps que ningú ha estat capaç d'imposar un cert ordre en els afers lingüístics teatrals, unes paraules tant senzilles com costat dret i costat esquerra han esdevingut, fins i tot en mitjans escrits mots com: hombros, espatlles, culises, boxes, etc... A més la lluita no acaba aquí. Quan el director escènic, o director a seques, està treballant des de la platea estant, sol indicar el moviments als pobres actors tot dient: “Ves cap a l'esquerra en dir ...”. Generalment, els actors i actrius que són gent espavilada, per no perdre temps, i de passada no generar “mal rotlle”, es mouen cap a la seva dreta per fer-lo content obedientment. I és que realment els costats de l'escenari són i han estat tradicionalment sempre referits a l'actor mirant al públic (en el teatre a la italiana, es clar). Per tant seria bo, que a partir d'ara els nostres estimats directors i il·luminadors, tinguessin la amabilitat de fer l'esforç mental que suposa el canvi de lateralitat en donar l'ordre pertinent. Quant cops, durant una posada de llums hem pogut sentir al tècnic que es troba a vuit o deu metres d'alçada, sospès en una cistella o d'un arnès volant, cridar allò de: “A la teva o a la meva esquerra?”.
De fet en molts teatres en el nostre país s'ha adoptat el mètode francès de forma localitzada. En el Teatre Nacional de Catalunya el costat esquerra és diu Besós, i el costat dret Llobregat. En el bonic Teatre Poliorama es parla de Muntanya i Mar respectivament. En el Gran Teatre del Liceu són Jardí (curiosament al revés dels francesos, fet que ocasiona seriosos problemes quan hi aterren companyies d'aquell país) i Rambles. En l'entranyable Teatre Romea, els vell tramoistes parlaven de Mendizabal i Pati.
Per sort, dels altres punts cardinals de l'escena tothom en diu igual: Boca i Fòrum. Potser en el temps de la globalització seria bo de normalitzar. Costat dret i costat esquerra són mots acceptats per Terminologia Catalana. Tot i que no són potser els més usuals són senzills de recordar, i millor que a ningú se li acudeixi generalitzar i caure en el centralisme francès i emprar els noms del Nacional o del Liceu. Ah! I recordeu que són sempre la esquerra i la dreta de l'actor.
Salut!
(Publicat a Entreacte. Febrer 2008)