ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 26 de febrer de 2008

Picar el teló.

Un tret característic dels artistes en general és la seva capacitat per emocionar-se durant tota la seva vida. Emocions que van des de la pell de gallina fins els sanglots mal continguts, o emocions interioritzades per foteses que per la resta de mortals passen totalment inadvertides.
El teló de boca sembla per molts un element escènic passat de moda. Quan es treballa en teatres a la italiana, aquest element separador dels espais de l'escena i de l'auditori permet descobrir el decorat, prendre posicions als actors amb comoditat ocults del públic. El seu ús s'ha tornat totalment discrecional a voluntat del creador, director o escenògraf.
.
Pot tenir diferents formes d'obertura. La més clàssica és l'anomenat teló de guillotina La cortina es desplaça verticalment com un gran full. És potser la maniobra de teló de boca més democràtica existent dins del dictatorial món dels creadors escènics, ja que descobreix a tothom alhora de peus a cap i els cobreix alhora de cap a peus. Un bon teló en guillotina, contrapesat, és ràpid i silenciós i permet fer el que els vells tramoistes anomenen “picar el teló”: baixar-lo ràpid i manipular-lo per donar la sensació que rebota en tocar les taules, tornant-lo a amagar tot seguit. Les velles glòries de l'ofici asseguren que uns quants picats ben fets havien arribat a salvar alguna estrena. Es produeix un efecte màgic en l'aplaudiment del públic, aquest recupera forces cada cop que el teló puja a amagar-se al teler. Ara bé, el tramoista també pot aconseguir l'efecte contrari, el de “matar” un aplaudiment rabiós, quan després d'haver picat algun cop el teló aquest torna a baixar lentament, indicant, en un codi no escrit, que no tornara a enlairar-se. Apagant d'aquesta forma la excitació del públic.
Les altres maniobres del teló: americana, francesa, romana, veneciana, brechtià,... no permeten aquest joc. Com tampoc ho permeten els mecanismes elèctrics, per sofisticats que siguin. Caldria defensar que els telons de boca haurien de funcionar sempre amb maniobra manual. Els tècnics també formen part de l'espectacle.
Durant la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona qui escriu treballava com a cap de maquinària al Teatre Poliorama. Dins de la programació de la Olimpiada Cultural rebérem la visita de Fernando Fernan Gòmez. Fou una sola funció, una gala màgica. El teatre era ple de gom a gom, fins i tot a darrera hora obriren les portes per deixar entrar a gent dreta al fons dels corredors. Quan el regidor, l'amic Manolo, em tustà l'espatlla, desprès d'haver sentit la prevenció, el teló de boca s'amagà dins el teler. Anava a mà, contrapesat. Assistirem en silenci, bocabadats, a aquell recital de sapiència teatral d'aquell còmic. Per un dia el sistema d'intercomunicació enganxat a l'orella esquerra restava mut, en un silenci litúrgic. Amb l'avís d'un gest vaig tornar a agafar la tiranta del teló de boca per baixar-lo. Hi hauria glòries i flors. En el fosc, el teló baixà com un llamp entre “bravos” i grans aplaudiments. Just en arribar a escena, vaig picar el teló. Aquest alçant-se a gran velocitat provocà que l'aplaudiment pugés d'intensitat. Al següent copet a l'esquena, el teló caigué veloç, amb els projectors de la sala encesos. El vaig tornar a picar, penjant els meus 92 quilos olímpics de l'altra costat de la tiranta, i aquest es tornà a perdre en la foscor del teler. Els “bravos” i les flors queien sobre les taules del Poliorama. Cada pujada del teló era causa d'un repunt en els aplaudiments. Repetirem l'acció encara dos cops més. El darrer amb els llums de sala encesos. Portàvem més de cinc minuts d'aplaudiment tancat, amb el públic dret i sense moure's. El còmic al centre de l'escenari amb un gest lleu ens indicà que no el tornéssim a pujar. Estava esgotat. S'acostà on em trobava s'abraçà a mi i a cau d'orella em felicità per la màgia d'aquell teló. Jo, ho reconec, sorprès no vaig saber que respondre, crec que senzillament vaig dir: “gracias”. Que poques vegades m'he sentit tant agraït pel meu treball com a tramoista.
Salut!