ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 20 de maig de 2008

Un Don Giovanni a escala.


Abans d’entrar al Teatre de La Gorga la presència d’aquella munió d’infants feia presagiar el que podia passar durant la representació. Per poca Cultura, amb majúscula, que hom tingui, ni la temàtica, ni la durada, ni la posada en escena indicava que tot i ser un espectacle de marionetes de fil, aquella funció fos adequada pel públic infantil. Hauria calgut, potser, una nota en el programa trimestral indicant la edat mínima. I en el programa de mà es trobava a faltar una mica més d’informació sobre els intèrprets de la gravació operística, les fitxes artística i tècnica i la sinopsi argumental.
Iniciada la representació. Llums apagats i projector sobre un personatge-objecte que feia les funcions de director de l’orquestra. L’obertura de l’òpera, transcendent, ja fou acompanyada sonorament pels plors dels més menuts més d’un cop. En endavant, allò que havia d’ésser un espectacle musical, organitzava Joventuts Musicals, es transformà en una reguitzell de comentaris en veu alta i repetitius de nens i nenes amb expressions com: “No m’agrada”, “Per què no marxem?, “Mama, aquella titella no te nas, oi mare? Mare, que la titella no té nas. Mare!” “Què passa?”. Una llàstima tenint en compte la qualitat del producte escènic.
La companyia del Teatre Nacional de Marionetes de Praga, nascuda l’any 1991 segons el petit opuscle distribuït a l’entrada, fa una posada en escena que ens permet recrear les representacions de mitjans del S XVIII. L’espectacle enganxa des del primer moment. Malgrat no disposar d’una sinopsi argumental per aquells que desconeixen l’acció de Don Giovanni, la versió italiana de l’opera permetia -quan el silenci del públic permetia escoltar- un seguiment acceptable. Ben segur que hauria estat bo per l’espectacle la incorporació d’algun narrador en els canvis de quadre acompanyant els gags del Director musical, de vegades l’expressió no verbal no és suficient. Interessant la imatge les mans dels manipuladors vista des del públic estant de. Aquesta permet veure la dificultat de la manipulació de les marionetes de fil. Fils intencionadament ben visibles que permeten una gran riquesa expressiva. Fins i tot el personatge de Leoporel·lo, un marioneta que mou la boca en cantar les seves àries. Els set intèrprets - manipuladors demostraven un alt nivell de sensibilitat en els petits gestos d’ aquells “ninots” de fusta que semblaven esdevenir en molts moments artistes de carn i ossos. L’espectacle complia amb escreix amb els usos barrocs dels efectes especials: pluja, foc, pirotècnia i sorpreses vàries mantenien la expectació en els duets i les àries més feixugues o de poca acció escènica.
La part final de l’espectacle, la condemnació de Don Giovanni, resolta amb l’entrada a escena del personatge - actor animat de l’escultura fúnebre del Comendador i el tradicional joc de la desaparició mitjançant l’obertura de la trapa era a més d’enginyosa, impactant. L’epíleg, interromput pel manipulador de Leoporel·lo, amb un personatge real -el propi manipulador- al bell mig de l’escena, barallant-se amb les marionetes, queixant-se de la durada de l’espectacle i començant a escombrar per plegar, esdevé un dels millors moments de l’espectacle.
Al final aplaudiments discrets. Les marionetes abandonen el seu teatret i saluden. Els més menuts s’acosten per tocar-les mentre són manipulades. Potser fou el millor moment pels infants que estigueren prop de dues hores gaudint, o no, d’un espectacle no adequat per ells.
Teatre d’objectes -titelles, marionetes i semblants- no vol dir teatre infantil.
Salut!