ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 11 d’agost de 2008

Posicionem-nos a escena.

Al nostre país s’ha utilitzat tradicionalment la divisió en franges paral·leles a l’embocadura: les caixes. Una caixa és l’espai delimitat per dos bastidors o cametes, paral·lel a la boca de l'escenari. Així la primera caixa és aquella que es troba immediatament darrera el teló de boca, sempre parlant de teatre a l’italiana. La divisió en caixes ha estat molt important en el darrer segle, sobretot en espectacles musicals tipus la revista i el music-hall. En aquests la necessitat d’abreujar els canvis de decorat feu funcionar la divisió dels espectacles en quadres curts i llargs. Els primers es desenvolupaven sempre dins de l’espai delimitat per la primera caixa i el prosceni, fet que permetia que els maquinistes treballessin amagats del públic per un teló curt o una cortina americana en la preparació de la següent decoració. Aquest format d’escenografies i d’espectacles ha desaparegut quasi totalment a les nostres latituds. Per tant aquesta definició pot quedar avui totalment obsoleta donada la manca d’aquest elements escènics en moltes de les produccions que veiem en els nostres escenaris. Ara la cambra negra tancada, sense cametes, o els escenaris totalment despullats es troben a l’ordre del dia. La cambra negra ha deixat de ser un objecte neutre per passar a ser un element escenogràfic, per la qual cosa molts escenògrafs en prescindeixen si no és necessària. Per tant ens trobem que la caixa deixa de ser un element de referència. Als nous tècnics, durant el seu període de formació, se’ls explica que dins de l’escenari tot element o lloc té nom i cognoms. No és el mateix dir: “S’ha estripat la bambolina” que “s’ha estripat la tercera bambolina”. Es tracta d’un exemple senzill però en el moment de cercar l’element per la seva reparació la persona responsable anirà directament a l’element espatllat, en lloc d’haver de revisar les bambolines una a una fins a trobar l’estrip. Per tant perduda la referència dels carrers en molts casos la tasca de posicionar persones o elements dalt de l’escenari pot ser més complicada, o si més no més lenta.

Els companys britànics, molt més pragmàtics i calculadors, usen un llenguatge molt clar a alhora de situar a escena als artistes, l’atretzo o altres aplics escenogràfics. Per ells, com ja s’expressà en un altre article d’aquesta secció, el costat esquerra es anomenat “promp-side P.S.” (costat de l’apuntador) i el costat dret “opposite-prop O.P.” (oposat a l’apuntador). De la boca de l’escenari en diuen “down” (baix) i del fòrum “up” (dalt).
I del punt central de l’escena “center”. Amb la combinació d’aquestes expressions fan una quadrícula amb la que divideixen tota l’escena en nou parts. Així de boca a fòrum i d’esquerra a dreta d’actor tenim: promp-side down, center down, opposite-prop down, promp-side center, center, opposite-side center, promp-side up, center up, opposite-side up. La traducció a la nostra llengua no és gens difícil: boca-esquerra, boca-centre, boca-dreta, centre-esquerra, centre, centre-dreta, fòrum-esquerra, fòrum-centre, fòrum-dreta. Alguns director d’escena ja empren expressions semblants, però d’altres encara confonen la dreta i l’esquerra o bé n’utilitzen d’altres.

En general els “artistes”, així entre cometes, rebutgem tot allò que impliqui una disciplina o una imposició. Forma part del caràcter rebel i bohemi resultant d’una professió on la imaginació i la originalitat és un dels elements fonamentals per la creativitat. El desconeixement de les tècniques expressives per part dels actors, dels directors i escenògrafs; i escenotècniques per part dels darrers, dels maquinistes, luminotècnics o tècnics de so, no farà sinó posar traves al procés creatiu que comporta qualsevol nova producció escènica. El temps és cada cop més valuós. Poder dirigir un actor o actriu, un feix de llum o un element escènic a una zona de l’escena que té nom i cognom pot estalviar-lo. Una certa normalització en el lèxic teatral seria profitosa per tothom i l’esmenta’t més amunt en pot ser un dels molts exemples.

Salut!