ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 7 de setembre de 2008

Treballar plegats.

Cada cop costa més de veure persones que són capaces de treballar sense rebre res a canvi. Aquest res habitualment és referent a un interès econòmic. Les noves generacions tenen aquest hàbit molt ben adquirit. Es fa difícil d’engrescar-los en qualsevol activitat que signifiqui treball, sobretot si és manual i fa transpirar. I no els critico, realment durant anys s’ha demanat a entitats - ara ONG’s- de suplir tasques que havien de fer les administracions públiques o religioses. Una cosa és demanar a un adolescent que et prepari una presentació a l’ordinador i una altra que t’ajudi a netejar el jardí o un solar. La diferència es troba en la suor. En el primer cas hi ha moltes possibilitats d’aconseguir l’objectiu -no sense alguna contraprestació, directa o indirectament econòmica- , però si en el segon cas aquest no hi té alguna cosa a guanyar, el fet serà molt més complicat.

Avui una colla de persones s’han trobat per primer cop aquesta temporada per treballar plegats. Amb una sola excepció tots passaven dels quaranta anys. Alguns d’ells no estan en les millors condicions per als “treballs manuals” (problemes crònics de salut bàsicament). Però en poc més de tres hores s’ha fet la feina més desagradable de totes: netejar un varador on s’hi anaven acumulant noses de tota mena. Sota un sol de justícia, tot i que el pronòstic meteorològic anunciava un temps ennuvolat, tots i cadascun i cadascuna han suat la samarreta fins a deixar-les ben molles. Era una feina necessària per iniciar les trobades mensuals que sota el lema de: “Recuperem Patrimoni!”, reuniran a una colla d’enamorats dels vells bastiments de fusta el primer dissabte de cada mes. L’objectiu és senzill: posar en comunió les destreses i aprenentatges de tots per adobar barques petites. Pescador fent de mestre d’aixa, funcionari i psicòloga treballant la fusta, mestra i mestressa de casa com a expertes pintores, gravador fent anar l’elèctrode de soldadura, jubilats en funcions de manobres de qualsevol especialitat, empresari esdevingut mecànic. Amb un planter com aquest tens una màquina ben engranada. El bon humor, l’acudit en el moment de defallida i fins i tot la cançó assassinada per un cor improvisat el lubricant sostenible. I l’àpat col·lectiu és el millor dels carburants. La sobretaula la millor brainstorming (tempesta d’idees) d’executius publicitaris.

Aquest és el camí del món associatiu. Aquesta és la força capaç de dur pel bon camí petits i grans projectes. Diuen que la manca de recursos sempre ha estat un bon esperó per la creativitat artística. La mateixa manca de diners és capaç de reunir persones per aconseguir objectius, inabastables individualment, en una comunitat d’interessos que va més enllà de l’entorn personal abastant el interès públic. Haver estat escollit per a representar a una comunitat de persones d’aquest tarannà és un orgull. La recompensa intangible personal és immesurable en moments com aquests. Recompensa que il·lumina amb la força necessària per superar els moments més foscos del treball individual.

Aquesta associació té un nom: La Mar d’Amics.