ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dijous, 9 d’octubre de 2008

L’escolarització com a dret i com a obligació.



Aquest dies a la Conselleria d’Ensenyament li sorgeixen el problemes arreu del territori amb més facilitat que surten els bolets. Durant el primer mandat el govern tripartit arrossegà dos decennis de gestió irregular i gens valenta envers a una política d’universalització de l’ensenyament com a fet públic. Les escoles religioses i privades foren una solució per a cobrir les necessitats educatives d’un país a través dels coneguts concerts econòmics. L’arribada d’un govern pretesament d’esquerres (PSC-ERC-ICV) donà esperances de millora al sector de l’escola pública. Unes primeres actuacions referents a la escandalosa situació de les anomenades escoles “pijo-concertades” que cobraven quotes inassequibles als pares dels seus alumnes per a mantenir un status social alt a més de rebre la subvenció per a cadascun d’ells, feu pensar que realment hi hauria el canvi esperat. Passats uns anys es pot veure que això no ha estat així. Una manca de previsió sobre els augments d’alumnes provinents del reagrupament familiar d’immigrants, una situació al límit de capacitat de les aules en la major part de centres públics tant d’educació infantil, com primària o secundària i una política d’austeritat en l’àmbit educatiu (que no en d’altres) estan augmentant la pressió de l’olla en el sector que pateix, a més dels pares i alumnes, més directament la problemàtica: el professorat.

Ara un centre educatiu de Girona, vinculat a l’Opus-Dei, l’escola Bell-lloc posa en escac a la ciutat i al Departament d’Ensenyament per la no acceptació de la normativa sobre l’ensenyament mixt. L’amenaça de retirada del concert a l’escola ha estat resposta amb la proposta de continuïtat com a escola privada. Sabedors que bona part dels seus 1500 alumnes no podrà suportar les quotes econòmiques que això pot comportar. Una jugada mestra de xantatge polític ja que l’Administració no té cap solució alternativa, ni sap com fer efectiu el dret d’aquests alumnes a un ensenyament gratuït. Però cal preguntar, com és que això passa amb un curs escolar començat? El curs anterior l’escola Bell-lloc era mixta? No passaven els inspectors d’ensenyament?

L’ensenyament gratuït és un dret i una obligació pels infants que viuen al nostre país. L’administració pública, en aquest cas la Generalitat de Catalunya, ha de garantir-los. I això només ho podrà fer quan sigui capaç de plantejar un ensenyament públic capaç d’abastar a tots els usuaris de l’ensenyament. No poso en perill l’existència de centres privats i religiosos, però aquests haurien de ser una opció de més pels pares i mares. El desequilibri actual entre els centres públics i els concertats a nivell de mitjans és vergonyós. Els diners que s’aporten per part dels pares “voluntàriament” a les “fundacions” que acompanyen a la major part dels centres concertats fan que aquest disposin de tecnologia i instal·lacions impensables en els centres públics. El desequilibri en la matriculació viva dels alumnes nouvinguts -majoritàriament desconeixedors de la llengua i amb altres deficiències d’aprenentatge- envers els centres públics, l’alt nombre de centres educatius ubicats en mòduls provisionals, escoles que precisen reformes des de la dècades, manca de materials educatius, les aules a vessar d’alumnes, fa que l’ensenyament públic sigui vist majoritàriament per la població com de baixa qualitat.

La llei d’educació que realment cal a un país com el nostre és aquella que sigui capaç de transformar tot l’ensenyament en públic. Que pel camí tingui la força d’exigir i controlar que els centres concertats no cobrin ni un sol euro als pares i mares per l’escolarització dels seus fills equiparant-los als centres públics. Nacionalitzar, si cal, els centres educatius que no es considerin viables com a privats. Ara que el liberalisme total ha demostrat que no funciona per si sol sense la intervenció de l’estat pot ser el moment de refonamentar un dels pilars de la humanitat: l’educació.

Fem-ho!