ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 17 de novembre de 2008

Crònica d’una reunió frustrada.

Havien de passar uns quants anys, molts, perquè algú encunyés el terme: Consell Escolar. Però l’actual IES Narcís Monturiol de Barcelona era encara el “Instituto Nacional de Enseñanza Media Narciso Monturiol”. Les classes i els professors parlaven castellà. La disciplina era fèrria. El carnet de conduir per punts actual no ha estat cap novetat pels alumnes d’aquell temps. Existia la “Cartilla de disciplina”, un rectangle de cartolina que incloïa deu caselles que els professors i professores podien retallar com a càstig. Si la memòria no em falla, quan et faltaven tres punts t’expulsaven dos dies, quan només et restava la meitat del saldo la expulsió era d’una setmana completa i en el moment que no hi figurava cap número en aquell maldecap de paper imprès, podies ser expulsat definitivament del centre. Totes aquestes sancions eren sumàriament reflectides a l’expedient de l’alumne. Tot i que de fet no recordo de cap expulsió en el meu llarg període de batxiller.

Recordo que aquell era el meu darrer curs d’estada al “Insti”. Hi havia entrat amb pantalons curts als deu anys i ja en tenia disset. Gairebé mitja vida entre aquelles quatre parets. Els primers dies del curs havien estat difícils. Les pintades sovintejaven en els murs grisos del perímetre exterior i del propi edifici. El govern de la dictadura havia executat la pena de mort pocs dies abans a varies persones. La por mesclada amb la indignació esdevenia impotència. Foren jornades de debat i comentari entre els alumnes. De lluita ens agradava dir-ne. Amb tot aquell curs havia de ser diferent ja que s’havien triat els delegats dels alumnes, d’acord amb la “democracia orgánica”, que assistirien al Claustre de Professors. Aquest fet, avui realment democratitzat i legislat, representava un salt qualitatiu en allò que mesos i anys més tard s’ha anomenat l’Estat de Dret. Per primer cop professors, l’Associació de Pares (les mares encara no tenien representació, si més no en el nom) i els alumnes parlarien al voltant de la mateixa taula. Aquest “Consell Escolar” embrionari era tant esperat pels representants estudiantils elegits com ho podien ser les vacances.

Jo era un d’aquells representants. Recordo amb claredat les hores prèvies a aquella reunió. S’havia convocat a la nit per facilitar l’assistència dels pares i professors de nocturn. Havia sopat d’hora, era un costum familiar, i el meu pare no parà d’alliçonar-me: “Sobretot escolta. No vulguis imposar les teves propostes. Només és la primera reunió...”. Minuts abans de la reunió, jo vivia en una dels tres edificis pròxims al Institut, vaig atansar-m’hi. Tot era en silenci. Dalt de les escales de l’entrada principal hi havia el Director. Seriós em comentà que s’havia sospès el Claustre i les classes per ordre governativa. Em vaig enfadar molt. No me’l acabava de creure, però vist que tots els llums eren apagats tot girant cua vaig refer el camí. Minuts més tard el meu pare obria una ampolla de “xampany” - no era la primera però si la darrera per aquell motiu- sense fer massa fressa.

De matinada, em feren llevar per escolar a aquell home plorós que deia: “Franco ha muerto”.



Fotografia Assemblea d'Estudiants a l'institut Narcís Monturiol l'any 1975.