ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 18 de novembre de 2008

Premis Butaca d’Honor 2008 als Germans Salvador

“...es concediran les Butaques d'Honor als Germans Salvador, veterana empresa d’escenografia, per una vida dedicada al teatre.”

Paradoxa de la vida que et concedeixin un premi relacionat directament amb el moble que em suporta bona part de la jornada. Tot i que la Butaca a la que fa referència l’honor és aquella que es lloga per unes hores en companyia de moltes més i que dirigeixen la nostra mirada cap a l’expressió dramàtica o musical dalt d’unes taules o d’una superfície plàstica immaculadament blanca. Ara, malauradament apartat dels escenaris i del taller on he gaudit de l’emoció de la representació única i irrepetible, però també on he patit les penúries de la malaltia, la neurastènia i de mancances econòmiques importants; provo d’analitzar el meu propi currículum vitae des d’una nova perspectiva. Romandre apartat d’allò que ha estat la teva passió des de la primera joventut resulta molt dur. Escoltar per la ràdio una ària d’òpera omple els meus ulls d’humitat. El sentiment va molt més enllà de la bellesa musical. El record constant de la vivència de moments semblants a peu d’escenari, formant part del moment màgic, pressiona el meu pit en un clar sentiment d’angoixa. Odio aquesta incapacitat que m’ha apartat d’un món que era la meva gran peixera, allà on jo nedava amb felicitat. Els meus darrers anys professionals en el gran vaixell operístic em donaren, vist des de fora, l’oportunitat de créixer com a persona. Posaren a prova caràcter, actitud i capacitat de treball en comú. Mai he destacat ni com a escenògraf, ni com actor, ni com a docent. Ho sé. Però en cadascuna de les activitats que he emprès hi he abocat tots la meva capacitat de treball, fins i tot més enllà, com demostra la meva salut.

Ara arriba aquest Premi. Inesperat i estrany com d’altres. Passarà temps fins a conèixer qui ha estat l’impulsor del reconeixement. Pertànyer a una nissaga com els Germans Salvador em produeix sentiments contradictoris. Gràcies al meu pare - en Joan un dels dos fundadors l’any 1949- he treballat, estudiat, investigat i ensenyat aquest ofici. Però aquest cop la història no té un final feliç com en els films nord-americans. La veritable empresa es trencà fa prop de vint anys per les visions divergents a causa de la dificultat que suposa tramar les tres generacions en la direcció d’una empresa. Les posicions immobilistes del més vell i les excessivament progressistes del més jove no trobaren aquell punt d’equilibri que provocà la disgregació de l’empresa i de tot el seu patrimoni escenogràfic. Els Germans Salvador de la segona generació foren els hereus de milers de decorats entre els que es trobaven peces pintades per el Maurici Vilomara o en Salvador Alarma. Aquestes plegades dins els prestatges del taller es sumaren a tota la producció d’en Joan Salvador des de l’any 1949 que romania en servei. El fet que el taller familiar dediques la seva producció bàsicament al lloguer de decorats fou la causa d’arribar a tenir tal embalum artístic. Des del moment de la seva fundació l’estil i el tipus de decorats que el pare pintava corresponia a una altra època. Tot i la foscor de la postguerra espanyola, altres vents bufaven en el teatre català. Mai s’entengueren. Treballaren plegats de vegades ja que els problemes econòmics ara vigents serien com un emmirallament per les persones que volien fer avançar l’escena del nostre país. Però no cal oblidar la tasca de suport que donaren els Germans Salvador a tot un àmbit, encara sovintment oblidat, com era el teatre afeccionat. El fet de pintar escenografies sobre paper i incorporar les mesures estàndard que permetien aprofitar bastigis de fusta setmana darrera setmana, facilitava el treball voluntariós dels tramoistes dels Ateneus, Centres Parroquials, i altres grups de teatre. La fórmula del lloguer de repertori abaratia costos i permetia canviar les escenografies i en alguns casos usar aquell decorat dissenyat pel títol concret. Els decorats per a les representacions de les diferents versions de Els Pastorets han estat un clàssic dels Germans Salvador. Centenars de viles i ciutats del nostre país han usat o encara disposen de telons i rompiments pintats de boscos, coves, inferns, glòries o pessebres, sorgits de les mans d’un o altra membre de la nostra nissaga.

La fórmula de taller integrat que s’oferí empresarialment als anys vuitanta i noranta no suportà el seu propi creixement. L’expropiació dels vells tallers del carrer Carretes a tocar de l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona, fou el cop definitiu per a la diàspora. Naixeren nous tallers -tant sols conservà el nom en Josep, per deferència- que hagueren de reiniciar el camí. Aquell taller que era capaç de crear totalment el decorat d’una escenografia a partir d’un esbós, o d’un dibuix mal acotat sobre un paper. Aquell que tant aviat omplia grans camions amb produccions operístiques com duia a mà els nous decorats del teatre amb el molí a la façana. Aquell ja no ha retornat. El model, potser erroni, fou malmès i no s’ha repetit en el territori. Però aquell model creava ocupació i bons professionals en els diferents oficis necessaris per a la materialització d’una producció teatral. Ara, majoritàriament, cal fer venir les escenografies d’altres terres, llunyanes. Resten tant sols els germans Castells -amb la seva nissaga particular- o la Helena Salvador - la jove darrera baula de la nissaga premiada- i potser algú més a qui desconec, com a mantenidors de la flama d’una Escola Catalana d’Escenografia amb més de cent anys d’història artística.
Fotografia superior (de dalt a baix) Joan i Jordi Salvador pintant en el seu taller del carrer Carretes de Barcelona (aprox. 1990)