ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 21 de novembre de 2008

Una banyera a l’escenari?


Podria tractar-se del atretzo d’una producció teatral. Els que passem d’una edat recordem l’escenografia d’aquell “Vapors” al Teatre Regina. Però en els vells teatres noucentistes –dels quals cada cop en queden menys gràcies a les necessàries reformes- hi havia unes llotges molt especials. En castellà se les anomena “palcos de viudas” i de fet la discreció era l’origen d’aquest element teatral. Durant segles el teatre ha estat més un fet social que un acte cultural. No s’anava al teatre per veure un espectacle ja que aquest era, majoritàriament, el propi públic. Recordeu reconstruccions de les antigues sales com a “Senso”, “Amadeus” o tants altres films. Molta gent desconeix que fins a la fi del primer quart del segle vint la llum de la sala romania oberta durant tota la representació. La major part dels teatres “principals” de les nostres viles presenten un auditori en forma de ferradura. Aquesta –que tot i el desconeixement d’estudis acústics de l’època la solien encertar gràcies a l’experiència – facilitava en gran manera el veure i ser vist. De les llotges en tenim notícia dels del Teatre de l’Olivera a València, construït l’any 1606, el primer cobert del que se’n té constància. Aquestes ja formaren part del sistema econòmic que ha mantingut l’activitat teatral durant quatre segles: la burgesia, que ha pagat de la seva butxaca la construcció de teatres i la producció d’espectacles. Aquest burgesos mantenien i transmetien la propietat de les llotges com a part de l’herència familiar. Però, i és una teoria, aquesta burgesia feia construït edificis bells, ornamentats, barrocs, ampul·losos som a continuació o substitució de les seves llars. Al teatre s’hi anava a lluir, a negociar i a signar bona part dels contractes que han fet del nostre país el motor d’un estat que ens acompanya. Amb tot, entre totes aquelles persones n’hi havia que sí que s’interessaven per allò que passava a l’escenari. Per aquest motiu en els períodes de dol la seva inversió econòmica i cultural es veia truncada. És a partir de la presència discreta en els ponts interiors de la torre escènica que es construeixen les banyeres. Aquestes, petites estances per a dues o tres persones, es trobaven a la part interior de l’escena just darrera de la boca de guix i el teló de boca. Per tant eren del tot discretes de les mirades des de l’auditori gràcies a l’ombra que produïen les bateries (candilejas, en castella) i a unes gelosies convenientment muntades per ser tancades.

Però les banyeres han tingut altres usos. La seva discreció era providencial per d’altres activitats menys culturals i més... sensuals. Les anades i vingudes entre les llotges durant les representacions teatrals i d’òpera, encara avui però no sempre, són un plat de primera taula. Quina millor dispesa que anar a parlar de negocis, encara que aquests tinguessin una component totalment lúdica! Amb els anys aquestes banyeres es transformaren en ubicacions precises d’aparells d’il·luminació i darrerament han anat desapareixent, cedint el seu espai a una torre escènica més ampla i tècnicament més preparada. El públic també ha canviat, ara va al teatre a gaudir de les arts escèniques com a manifestació d’allò que és: cultura. Els altres gaudis senzillament han canviat d’ubicació. D’altra banda les llotges dels diferents pisos dels auditoris dels teatres van deixant pas, poc a poc, a butaques amb bona visibilitat –que no sempre- i amb major comoditat, adequant les alçades i accessos per posar un gra de sorra i posar a l’abast de tothom un fet cultural que ens apassiona: el teatre.