ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 10 de desembre de 2008

Epíleg pel TTE (Taller de Tecnologia de l’Espectacle)


Fa pocs dies s’ha produït l’òbit d’un centre formatiu pioner a tot l’estat. El Taller de Tecnologia de l’Espectacle naixia l’any 1986 amb un curs pilot als soterranis de la Facultat d’Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb unes idees molt clares de la necessitat de formació inicial per a nous tècnics de l’espectacle en viu al nostre país. La seva filosofia de transmissió de coneixements era basada en la utilització d’experts docents que compaginessin el seu treball als escenaris amb la docència. D’aquesta forma s’ha aconseguit no tant sols la incorporació al mercat, durant vint-i-dos anys, de nous professionals més preparats tècnicament pel seu ofici, sinó també que els alumnes incorporessin l’esperit i l’amor per unes tasca invisible, dura i generalment poc gratificant.

Els artistes solen rebre el calor de la satisfacció del públic en forma d’aplaudiments. Aquest rares vegades sol mostrar el seu disgust, i com a tot càstig pot deixar un aplaudiment tendre o el silenci. La presència del tècnics de l’espectacle en viu tant sols és recordada amb un petit gest per part dels artistes, que sol passar desapercebut pels aplaudidors, en direcció a la cabina tècnica o les caixes mentre dura la gratificació sonora. D’aquestes persones que treballen sovint en l’anonimat, recolzat habitualment per un vestit negre, només en recordem els seus errors - els propis i els atribuïts-, l’exemple més palpable és l’atribució generalitzada de qualsevol retard a “problemes tècnics”. S’ha de dir que arribar a ser un bon tècnic –maquinista, luminotècnic, attrezzista, tècnic de so, regidor, etc... – requereix allò que hom anomena vocació. Molts joves han volgut provar sort en el món de l’espectacle de vegades enlluernador quan no es coneix, però amb una realitat de jornades de fins a22 hores de treball (en bolos), d’inseguretat laboral, precarietat, desarrelament.

Desprès d’aquella prova pilot , seguint el model català, a Madrid es creà una escola amb característiques semblants. Ara les administracions catalanes han retirat el seu suport a un centre formatiu que s’ha caracteritzat per una inserció laboral modèlica i una permanència en el sector a mitjà i llarg termini important dels seus alumnes. Avui és difícil trobar teatres, companyies de teatre i companyies de serveis que no tinguin entre el seu personal habitual a ex-alumnes del TTE. Entre els seus mèrit es pot incloure la incorporació de les dones en un àmbit fins fa pocs anys totalment masculí. En els darrers cursos fins i tot aquestes han arribat a superar als estudiants masculins. De les seves aules han sortit homes i dones que han creat noves empreses, emprenedors i emprenedores, que alhora han generat treball.

En Martin Curletto fou un jove emprenedor fa vint-i-dos anys, quan ni tant sols existia el mot. Ell ha lluitat des de llavors gestionant, demanant, “venent” aquest projecte. Conjuntament amb en Josep Sánchez, en Xavier Rodríguez, en Jordi Salvador , en Ricard Pedreira o en Jordi Planas que cregueren des d’un primer moment que la formació inicial era el nou camí per incorporar-se al món tècnic. Era una lluita contra el propis companys de professió que gaudien de la tradicional via del nepotisme. En un primer moment el model fou copiat per d’altres que no es consolidaren, però la vida del TTE ha patit diferents revessos com la retirada de la UPC, la marxa del Centre Cívic Zona Nord, els constants canvis de criteris amb l’adjudicació de cursos que significaven retards significatius al inici dels cursos, la creació de l’Escola de Tècnics del Institut del Teatre o finalment la incorporació del Gran Teatre del Liceu en tasques formatives.

La complicitat amb el teixit empresarial relacionat amb el món de l’espectacle ha resultat vital pel funcionament del centre formatiu. No tant sols ha col·laborat aportant, cedint, materials sinó que ha estat motor per la inserció laboral continuada de molts dels nous tècnics de les diferents especialitats.

Un moment trist. Oficialment des del 30 de novembre el TTE ens ha deixat. Ara caldrà veure si entre tots serem capaços de tornar a lluitar! Tornar a sofrir! i... tornar a vèncer! I com au Fènix amb aquest mateix nom o, si més no, amb el mateix estil, la formació inicial de tècnics torna a ser una realitat com a element d’inserció al treball a l’abast de qualsevol ciutadà o ciutadana.

Molta merda!