ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 14 de gener de 2009

Guerres covardes.


Davant del conflicte a Gaza és fa difícil de manifestar-se sense ser acusat o bé d’antisemita o bé de terrorista. Com a escenògraf més d’un cop m’he vist obligat a desplaçar temporal o espacialment un text teatral o musical. Aplicant aquesta frivolitat cultural per una millor comprensió d’allò què està passant entre Israel i Palestina podem traslladar –virtualment – el conflicte a un lloc més pròxim. Euskadi podria ser l’escenari. Malauradament en aquell país estant patint des de fa molts anys (pocs menys que els Palestins) la xacra d’una organització terrorista que compta amb un cert suport social entre els bascos. Imaginem-nos que la petita superfície de l’actual Euskadi és dividida en dos, creant un nou país i donant-ne la millor part a uns milers d’habitants nouvinguts de diferents parts del món. Tot això amb la conformitat i el recolzament de l’estat espanyol, de les grans potències mundials i fins i tot de la ONU.

Els més d’un milió i mig d’habitants bascos són confinats en un territori molt petit, tocant el mar i la frontera, d’uns 600 km quadrats (40 x 15 quilòmetres) . En ell mantenen les seves institucions però els ocupants del seu antic territori els tanquen la frontera en un bloqueig total. Els bascos perden d’aquesta forma els seu llocs de treball i també l’accés a matèries primeres entre moltes més coses. Davant aquesta pressió cerquen la forma d’aconseguir mitjans per la seva subsistència a través de la frontera amb França. Però aquest país, per no enemistar-se amb els nous ocupants i els seus amics internacionals, els tanca la frontera oficialment. Els bascos aconsegueixen mitjançant el contraban resistir en el seu territori. La situació any rere any és cada cop més difícil. Les ONG’s i Creu Roja prenen cartes a l’assumpte per la crisi humanitària que s’hi produeix per les cada cop més grans mancances.

Però a l’antic país basc hi havia un grup terrorista que aprofitant el descontentament del seu poble ataca als nous ocupants. Ho fa mitjançant coets-bombes. Diàriament en llença des de la llenca restant de l’antiga Euskadi. Davant d’això els nous ocupants que disposen d’un dels millors exercits del món decideixen atacar. Ho fan amb tota la seva capacitat destructiva a través de míssils aire-terra i bombardejos terrestres i marins.

Totes les guerres produeixen morts. En argot militar en diuen baixes per allunyar el concepte de mort pròpia o causada als soldats. Sempre és menys dur sentir que hi ha hagut 15 baixes que veure tant sols el rostre d’un soldat, d’un nen, d’una dona o d’un ancià morts com a conseqüència d’un atac armat. En el conflicte del que estem parlant els morts per part dels bascos s’apropen al miler en poc menys de quinze dies. Els morts de l’altra costat no arriben a vint, i entre ells cal comptar els soldats morts per aquell eufemisme del “foc amic”. Només un de cada quatre bascos morts són possibles terroristes, o soldats, la resta ho és població civil innocent i indefensa davant una barbàrie totalment desproporcionada. El terrorisme cal que sigui condemnat, però històricament s’han anomenat ocupacions militars a allò que avui els mitjans informatius qualifiquen de guerres preventives.

Aquesta hipotètica guerra al país basc, com ho són les reals de Gaza, Afganistan o Irak seran estudiades en el futur com a ocupacions de grans potències sobre territoris estratègics. També seran recordades com a guerres covardes. En un primer moment els atacants sempre es mantenen la suficient distància per no veure el rostre de la mort de les seves víctimes. Els bombardejos aeris, fins i tot amb avions no pilotats, el míssils balístics, els bombardejos navals i terrestres, permeten aquest desgavell, aquests assassinats de persones innocents que anomenem “danys col·laterals”. El nostre país fou una terra d’assaig en la creació de terror a conseqüència dels bombardejos indiscriminats sobre població civil. Han passat seixanta anys però per a molts individus l’economia i els diners – i finalment la guerra - sempre estarà per sobre de la vida o la mort de les persones.