ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 28 de gener de 2009

Nostàlgia d’un futur.


Tinc l’esperança fonamentada que el planeta on vivim no farà justícia amb l’espècie humana. Si ho haguera fet dubto molt que ara estigués teclejant davant de la pantalla. Els humans som una branca evolutiva destructiva amb l’entorn i amb nosaltres mateixos. Per tant la Natura no sempre és capaç de tornar les coses a lloc. En poc més de dos-cents anys hem malbaratat el lloc on vivim: la terra. Hi ha un agent que ha estat detonant. No parlo del diòxid de carboni, del petroli, del carbó o la electricitat; em refereixo a l’economia de mercat. El sistema econòmic capitalista, o lliberal que el nom no sembla ferir tantes sensibilitats, ha estat el motor del principal desequilibri: planeta Terra i humans. La resta de xacres que assoten les persones: fam, pobresa, guerres, emigració, intolerància,... en són una conseqüència directa. Sota l’empara de la llibertat, una màxima revolucionària del S XVIII encara avui indiscutible pel que fa als individus, s’ha teixit una xarxa que ens té a tots atrapats. La democràcia com avui la coneixem és molt lluny del seu origen revolucionari que aconseguí deslliurar-nos de persones que tenien el bressol i l’ascendència com a privilegis vitalicis. Però a inicis del segle XXI aquesta aristocràcia roman personificada en els grans grups empresarials i financers. Aquells gràcies als que, en un món teòricament més ric i autosuficient, on la felicitat podria haver estat conquerida des de fa decennis, seguim patint:

- Guerres: la industria armamentística és estratègica dins les anomenades grans potències. D’altres països, com Espanya, en són històrics productors i venedors sota controls poc transparents.

- Fam: Bona part de les collites de cereals, aliment bàsic dels humans des de la prehistòria, són dedicades a la ramaderia. Simultàniament, la fam provoca estralls en els anomenats països del tercer món. A més, la especulació econòmica mitjançant l’acumulació d’estocs és habitual en moments de crisi.

- Pobresa: La societat del benestar que tant bé ens han sabut vendre en el món occidental i que ens ha envoltat d’una falsa qualitat de vida, està basada en el desequilibri i l’explotació. Poques persones són capaces de preguntar-se com es poden adquirir bens de consum a uns preus que semblen gangues permanents. Darrera de cadascuna d’aquestes compres hi ha un bon nombre de persones que han fet negoci i finalment algunes persones, de vegades infants, que sota unes condicions laborals que no acceptaríem a cap preu els han elaborat. Però tots preferim no pensar-hi.

- Intolerància: Podem llegir que fa mig mil·lenni a la nostra terra hi convivien persones de diferent cultura i religió sense excessius problemes. És a partir de motius econòmics i polítics que una creença s’imposa i foragita les altres. No és la fe, sinó el domini de les terres, les seves rendes i el poder que això comporta. Encara avui es parla de guerres santes o religioses. Res més fals. Els conflictes a Orient Mitjà i Pròxim tenen un únic objectiu, el control de les fonts de combustible fòssil i el seu comerç. La propaganda fa la feina, crea dolents i bons, amics i enemics, víctimes i terroristes. Aquesta ens arriba per la premsa, la televisió, el cinema o les arts visuals i escèniques. La intolerància la tenim a l’abast quan la llibertat pròpia topa amb l’aliena. La recepta és senzillament gramatical: tolerància.

Es podria continuar analitzant cadascuna de les dolences de la nostra espècie. Si hom és capaç de pensar, serà capaç d’entrellucar que les causes de la trista situació a que ens ha conduït a aquesta crisi actual es deuen tant sols a la fal·lera pels diners i el poder. Les grans crisis sempre han provocat canvis i per aquest camí resta una esperança. Cal pervertir el sistema actual mitjançant un senzill canvi de preferència: natura en lloc de diner. Natura, que no persones, perquè només en un intent desesperat per equilibrar l’àmbit on som, la Terra, serem capaços de perllongar l’existència de la nostra espècie. Com? Assumint el concepte de renúncia. Assumint-lo aquells que habitem l’anomenada societat del benestar, una part minoritària del món occidental. Iniciant-nos, com feien els nostres avantpassats, en unes capacitats oblidades com l’esforç, el dolor, el diàleg, l’altruisme, la felicitat,... Conceptes que poden semblar superats o oblidats però que són ben vius en cultures no tant llunyanes.

Sento nostàlgia d’un futur que de ben segur no viuré. Un futur que mirat avui pot tenir versemblança amb un temps viscut pels nostres avantpassats més llunyans. Un futur de retorn a la mare Terra. Sembla que fa poc més de tres milers d’anys els cultes religiosos perderen el “la” per el “ell” per referir-se als deus. Ara torna a ser l’hora de recuperar la feminitat en les relacions humanes. Elles, històricament, han estat dipositàries de les capacitats oblidades.

Una Terra femenina és el futur.