ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 13 de febrer de 2009

Desinformació

A partir de l’aparició dels mitjans de comunicació d’abast universal i gratuït com la ràdio o la televisió la propaganda ha estat una eina a l’abast dels polítics. Hom recorda l’ús que en feu el règim nazi o més recentment els dirigents nord-americans a través de les grans cadenes televisives internacionals via satèl·lits en les guerres de Kuwait i Irak. D’altres, més subtils, han usat l’antagonisme de la propaganda per governar sense tants problemes. Un exemple clar l’hem vist – i malauradament encara el veiem – en el nostre país gran. Fou a partir de la victòria electoral de 1996 que les graelles del principal mitjà de comunicació de masses, la televisió, iniciaren una decoloració cap a tonalitats grogues progressivament. Els temes de les principals franges horàries, aquelles que més gent veu, mudaven cap a la informació intranscendent que fins aquell moment havia ocupat només les pàgines del paper couché de la premsa del cor. Els temes d’estat eren lentament desplaçats cap a bodes, divorcis o òbits de toreros, artistes o esportistes. També renasqué aquell vell periòdic de successos, “El Caso”, en una versió televisiva compartida irregularment per les diferents cadenes. El més greu del cas fou que les televisions públiques, aquelles que es paguen amb els impostos, també s’immergiren en aquesta nova visió de la realitat. Els noticiaris d’aquelles dues legislatures – actualment hi estem tornant – esdevingueren un NoDo (Noticiari cinematogràfic d’obligada projecció durant la dictadura franquista) governamental. Tot plegat té un nom: desinformació.

En pocs anys el resultat era al carrer i hauria continuat així si aquell govern no hagués comés l’imperdonable error d’entrar en guerra al Irak. En un món globalitzat i en un país occidental és majoritàriament senzill disposar de mitjans d’informació alternatius. El malaurat atemptat de l’11M a Madrid fou la gota que vessà el got. Aquells que creien dominar els mitjans d’informació estaven equivocats. Mentre les emissores de ràdio i televisió havien d’informar “oficialment” allò que deia el govern, molts, milers de persones a través d’Internet, de la televisió per satèl·lit i fins i tots dels SMS, estaven assabentats d’una realitat molt distant.

Però sembla que el poder i la ètica estan cada cop més allunyats. En una vila petita tothom es coneix. Forma part d’una qualitat de vida a la que cal renunciar a les grans ciutats. És fa difícil d’entendre com els polítics de la que hauria de ser l’administració més pròxima al ciutadà – o vilatà – usen les tècniques maquiavèl·liques reservades fins ara a aparell d’àmbit superior. La desinformació és usada envers els representants de la oposició, els col·lectius i entitats i les persones que conviuen. Mentir i no informar no tenen potser la mateixa consideració en la moral cristiana de la que sembla tothom en va sobrat. Però quan la desinformació serveix per prendre decisions que afecten a persones parlem –seguint en l¡àmbit religiós – de mala fe. Més quan a més de no transmetre s’oculta la informació. Vivim en un món ple de lleis i reglaments que tant ajuden com dificulten l’activitat de les persones sota la suposada empara de la Justícia i la Igualtat. És per això que quan s’estableixen procediments per relacionar-se amb l’Administració com és entrar les consultes i peticions per escrit en els Registres, i les persones – ciutadans i ciutadanes - els fan servir és necessari i obligatori que aquestes siguin respostes pel mateix camí. Fins i tot s’han establert procediments com el “Silenci Administratiu” per acceptar algunes peticions, però no sempre aquest mitjà és la resposta adequada.

Potser seria necessari augmentar les plantilles de personal dels Síndics de Greuges per poder fer front al cada cop més gran nombre de queixes sobre el funcionament de les diferents administracions. Els polítics ens diuen periòdicament en les seves campanyes electorals que ells estan al servei dels ciutadans. Llàstima que ho obliden tant bon punt es tanquen les meses electorals. Haurem d’esperar a partir d’aquell moment quatre anys menys quinze dies perquè ens tornin a entabanar –prometre - sobre el que pensen fer per nosaltres si els hi fem confiança.

Propaganda o desinformació, dues formes que les diferents administracions usen envers els ciutadans i ciutadanes. Encara hi ha qui no se’n adona... Fa unes dècades es parlava de proselitisme però avui l’alienació és l’objectiu polític dels que ens manen.

Majoritàriament podem dir: objectiu aconseguit!