ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 18 de febrer de 2009

Jubilació altruista.

Diuen que aquells que treballen per amor a l’art sempre busquen algun guany. És possible. També, val a dir-ho, els qui diuen això habitualment són incapaços de fer res per res. És cert, però, que habitualment les persones que dediquen el seu treball, el seu oci o el seu temps en tasques no remunerades tenen un sentiment positiu envers els seus congèneres. Tot treball social, dins d’una associació, entitat, ONG, suposa un nombre important de reunions, escrits, trucades telefòniques. I en conseqüència maldecaps, disgustos, estats d’angoixa, nervis,... que són habitualment compensats per la pròpia finalitat d’aquest. Cada cop hi ha més dificultats per organitzar activitats, xerrades, debats, festes, concerts des del temps lliure de les persones treballadores. Generalment quan aquestes deixen l’àmbit laboral cerquen en un primer moment la tranquil·litat, la manca d’obligacions, la bona vida com a màxima pels seus propers anys de vida. I de fet hi ha persones capaces de mantenir aquest ritme en base a passejar, jugar la partida de cartes, prendre el sol, veure la televisió, menjar i dormir. Res a dir! Però hi ha d’altres, o les mateixes passat un cert temps, que valoren les seves capacitats més enllà de la jubilació laboral. Lluny de les temptacions per part dels estats a allargar l’edat de la sortida obligatòria del món laboral, cadria canalitzar aquestes energies malmeses per manca de camins senzills i flexibles.
La gent gran, que no vella, d’avui té molt a dir en àmbits com l’ensenyament, l’acció social o la cultura. Bona part dels oficis més antics s’han perdut tant per una transmissió oral i pràctica d’aquests com d’un sistema de formació basat en escoles que molts cops han estat prou lluny de la realitat. D’altres s’han extingit per evolució. La realitat ens ensenya que les Administracions – local, comarcal, autonòmica, estatal, europea – no són capaces d’arribar a tots els engonals de la societat. Totes les cultures tenen tal diversitat d’àmbits, interessos i neguits que es fa del tot impossible el seu abast. Els occidentals hem viscut durant anys l’anomenada cultura del benestar. Ens volem continuar aferrant a ella. Però la seva insostenibilitat és del tot manifesta. Precisem, per exemple, de lleis de la dependència per tenir cura de les persones de la nostra família que no es poden valdre. En altres societats, segurament no tant “avançades” d’acord amb la nostra actual visió cultural, la cura dels familiars desvalguts per malalties o per vellesa forma part del seu cicle vital. En elles no tant sols no es planteja que les administracions s’han de fer càrrec de les persones, sinó que aquells que no es poden valdre per col·laborar en tasques laborals són el pal de paller de les famílies. La seva experiència, el seu saber es transmès als més menuts a través de rondalles, als adolescents per la disciplina i als adults pels consells. A canvi tant infants, com joves i adults en tenen cura de la seva vellesa, de les seves malalties i de les misèries que molts cops acompanyen els seus darrers dies.
Per tant, en una societat civil com la nostra es desaprofiten unes sinèrgies existents. Potser tothom no està disposat a dedicar mitja jornada altruísticament a la societat, però una, dues o tres hores a la setmana segurament retornarien el sentiment d’utilitat a més d’alguna persona. Sense prendre el lloc de treball a ningú, persones jubilades poden cobrir serveis impagables donant servei a la comunitat. Treball comunitari és una expressió que avui s’ha relacionat amb un càstig per redimir les faltes comeses, per exemple, per una conducció imprudent. El treball comunitari i voluntariat han aconseguit històricament grans fites. Deixem doncs de satannitzar-los o de somriure sorneguerament quan hom ens en parla, i siguem capaços d’aprofitar-los, dinamitzar-los i donar sortida a les capacitats emmanillades d’aquells que per edat o malaltia han abandonat el mercat laboral.