ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







divendres, 22 de maig de 2009

L’homme qui plantait des arbres.


Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de mols anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc, i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable”.

Així comença el breu conte de Jean Giono (traduït per Isabel-Clara Simó), L’home que plantava arbres. Un relat curt que hom a comparat amb El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. La seva lectura predisposa al “bon rotlle” com diuen avui. L’home torna a ser positiu en el planeta. Vist des d’una perspectiva individual, generosa, altruista, constant, capaç de compensar d’altres mancances més immediates.

El seu autèntic protagonista, en aquest cas l’antagonista, és un pastor aïllat de la societat. Una figura estranya avui potser. Un home vinculat íntimament amb la terra que trepitja dia a dia. Que és capaç de somniar en la recuperació de l’erm, de les fonts i els rierols. Però que sobretot sap mantenir en el temps, anys, lustres i decennis, una activitat on la immediatesa no existeix. Entre les virtuts cristianes hi ha, no com a una de les més destacades, la paciència. Desapareguda en la nostra cultura occidental, encara podem trobar-ne algunes traces a orient. El temps avui es perd. Poques vegades avui sentim allò de... “dóna-li temps”. Deixar madurar és utòpic. Ningú cerca la llavor d’una planta pel jardí, avui és compra ja florida. El pastor del conte tria metòdicament, en una selecció darwiniana, els millors glans per tornar-los a la terra. Sap, però, que pocs d’ells esdevindran arbres sans i forts. Comprèn una natura que li és pròxima i amb la que hi conviu. El seu treball és anònim, individual, silenciós. Com un Déu que recrea el planeta pretén retornar primer els arbres, i desprès allò que ara anomenen un ecosistema divers, on l’aigua retorna a la superfície creant dolls, fonts i rierols, la neu s’aferra a les branques, el vent pol·linitza, els insectes colonitzen, els mamífers conviuen i els homes gaudeixen i malmeten. Aquesta és la història d’una utopia. La seva lectura crea un espai de reflexió sobre la condició humana. Com l’individu pot esdevenir constructiu i conviure amb la resta d’espècies de la Terra. Dins les seves línees veiem a l’home, i la dona tot i no aparèixer, com a éssers capaços de sumar i no destruïr.

Cerqueu el llibre i dediqueu-hi el temps necessari, curt i profitós.

Giono, Jean. L’Home que Plantava Arbres. 3ª Edició. Trad. Isabel Clara-Simó. Il·lustracions Martí Boada.Barcelona. 2008.Col·lecció El Cercle. Editorial Viena.

1 comentari:

Joan ha dit...

Cercaré aquest llibre amb sembla interesant.