ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 18 de maig de 2009

Mort

La noticia de la mort d’una persona pròxima produeix un sentiment de pèrdua i de dolor immediat. Aquest sentiment és inversament proporcional a la edat d’aquesta. En el cas més proper es tractava d’una àvia. Una persona amb molts anys a sobre. Que mesos enrere havia perdut al seu torn a aquella persona que era el seu motiu de viure. Una persona que es trobava en una situació final a causa de diferents malalties sense via de guariment. El seu cos dèbil havia començat a suportar tractaments mèdics molt durs. Tothom sabia que era una qüestió de temps. D’un temps curt sense esperança. Ella, enganyada, era la única persona que creia en la seva vida. Amb tot, feia temps que havia perdut allò que és absolutament imprescindible: el desig de viure. La nostra cultura occidental ens ha apartat de la mort. Es magnifica, s’amaga, es treu de casa. Aquesta és ocultada als infants. Es cerquen històries per distraure la seva atenció. S’arriba a fer creure en un cel, en un estel a criatures que no estan educades ni en una tradició judeocristiana, ni islàmica, ni d’altres. En entorns com a mínim agnòstics s’empren elements religiosos que ens volen fer creure en un més enllà, molt possiblement, inexistent.

Pel familiar més pròxim la pèrdua del darrer antecedent significa ocupar el seu lloc. Ser el següent. Tota mort significa la interrupció d’una relació, d’una confidència, de la comunicació d’unes excuses, o simplement d’una mostra d’amor. Aquesta interrupció l’acompanyarà la resta dels seus dies, sortint periòdicament en els moments de record o durant la inconsciència dels somnis. Pensar en positiu davant la mort no és més que una excusa, una forma de mirar endavant pels vius. L’òbit és la fi. La fi d’una etapa natural que s’inicià en la concepció i s’acaba en la reincorporació de les nostres despulles a la terra. Es faci com es faci.

És doncs del tot indignant que algú a qui desconeixem -un capellà - el qual segurament mai ha conegut al finat prengui la paraula en nom de familiars i de la societat per acomiadar-lo. Un funeral, tot i la tradició, ha de ser sempre un moment per glosar a la persona que ens ha deixat. Perque aquells que l’han estimat expressin els seus sentiments: família pròxima, amics i coneguts. Procurant parlar sense grans adjectius, recordant moments i vivències positives. Les negatives ja les esborra el temps. Per menjar i brindar per la salut de tots aquells que encara “són”, en un entorn difícilment alegre però sí positiu. Vestit musicalment si ell ho hagués volgut,però sense els tòpics “Ave Maria”, “Cant dels Ocells” o “La Vall del Riu Vermell”. Escoltant la seva música preferida, tant si és rock, com òpera. El mot funeral, com passa en altres cultures, ha de canviar el seu valor d’adjectiu per ser equivalent de trobada, reunió de persones unides per l’afecte, l’amor o la coneixença d’aquell que ens deixa. Quin millor homenatge!