ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 5 de juliol de 2009

Escenògrafs o no?



Me’ls mirava com si jo no en formés part d’aquella assemblea. Parlaven de velles reivindicacions de feia trenta anys. Bona part dels seus neguits eren còpia d’aquells patits dia a dia en aquella feina transparent del taller. Entre ells hi havia professionals reconeguts tant al país com a l’estranger. D’altres treballaven habitualment a la capital de l’estat. Un d’ells, no recordo el nom, era d’aquesta mateixa capital i estava associat a Catalunya. No vull ni pensar la reacció d’altres “professionals” de la “villa y corte” si ho sabessin. Una companya arribava des de València. Pot semblar, doncs, que la Associació d’Escenògrafs de Catalunya té una entitat i un prestigi que va més enllà de l’Ebre i els Pirineus. La realitat és una altra. Com a col·lectiu pretén sumar els esforços individuals d’homes i dones que es defineixen com artistes. Aquest adjectiu té un significat que en resumeix d’altres com: independent, egocèntric, anàrquic,… entre altres. Què pot unir a totes aquestes persones per fer un front comú ? Resposta més que senzilla : els diners.

Bona part de la reunió es fonamentà en temes de contractació, de salaris, de drets i deures laborals. Amb alguna curiosa excepció com la reivindicació d’un assaig de salutacions pel dia de l’estrena pels escenògrafs i equip artístic, o bé, la desaparició de la figura de l’escenògraf en els cartells i programes de mà. Finalment no s’arribà a cap conclusió clara. Ja havien tirat l’aigua per l’arròs que havia estat l’esquer de la trobada al taller d’escenografia dels Germans Castells.

Allò que resulta poc encoratjador és el fet de trobar-nos en una pitjor situació que anys enrere pel que fa al reconeixement públic del nostre ofici. Tots nosaltres hem viscut la sorpresa i l’admiració de qualsevol nou conegut quan aquest se’n ha assabentat de la nostra professió. Però la realitat laboral és totalment una altra. Cal un treball de fons per fer conèixer quina és la nostra feina. D’altres professionals a l’ombra han estat capaços fins i tot d’aturar indústries tant potents com les productores cinematogràfiques americanes durant mesos. Els nostres gestos potser no aniran tant lluny, ni tindran tanta repercussió, però sembla clar que cal fer alguna cosa. I qui millor que nosaltres que treballem amb la imaginació com a principal eina per enginyar accions, manifestacions o presències públiques per donar a conèixer la nostra labor. Tot plegat sense oblidar la via “legal” de consultes a especialistes en el món laboral artístic.

L’escenografia catalana ha estat important durant un parell de dècades a les darreries del segle passat a Europa. Companyies i creadors catalans són cridats encara avui per expressar el seu art en festivals i grans centres de producció teatral. Ahir vaig sentir un cert desànim de tot el col·lectiu -sobretot dels i les escenògrafs més grans -, però també vaig veure rostres joves amb il·lusió per iniciar-se professionalment. Crec que encara podem pujar el llistó perquè el seu salt hagi de tenir l’empenta necessària per obrir-se camí en aquest món, de vegades, tant dur.