ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 29 de juliol de 2009

Fred i neu.


Les ombres es desdibuixaven per moments. El cel s’havia encapotat molt ràpidament i feia bona estona que queien un flocs blancs i lleugers. La cabana encara era lluny. Poc podia esperar aquell matí veure la primera nevada d’aquella tardor tant càlida. El camí era costerut i feixuc. Les vores s’anaven entapissant del blanc mantell, tot i que la terra semblava encara eixuta. De lluny un senglar creuà el camí en direcció a la vall. L’instint, vaig pensar, funciona més que l’intel·ligència a la muntanya. El que quedava de dia s’anava enfosquint per moment, la temperatura devia d’haver baixat uns quants graus, sentia fresca. En arribar dalt d’una coma vaig veure la clariana de davant del refugi just a l’altra costat de la vall. Els prats que havia de trepitjar ja eren del tot blancs, amb la posta del sol la nevada semblava augmentar. Sense perdre temps i amb la motxilla ben fixada per la corretja vaig baixar el pendent amb una certa pressa. Ja baix de tot calia travessar la riera, allò que hores abans hauria estat un plaer ara jo no ho seria tant. Inevitablement primer un peu i desprès l’altra foren sucats en aquell fred fluid. Quina murga, vaig pensar. La cabana era a tocar. En arribar-hi, desprès de tancar la porta i treure’m les botes, el primer fou encendre la poca llenya seca que hi havia al seu interior. Els tons taronges començaren a tenyir l’interior d’aquell indret senzill però acollidor. Fora el guix de neu anava augmentant. Mentre fregava la mans vora les flames el silenci només trencat pel cruixir de la fusta durant la combustió era religiós...

No direu que no reconforta llegir un text com aquest mentre us regalimen les gotes de suor per les temples i el frigorífic ja ha estat saquejat de qualsevulla beguda freda?