ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 3 de novembre de 2009

Ésser empordanès.

Sóc barceloní de naixença. D’un vell barri vora el mar. Darrera unes drassanes, llavors “Atarazanas”, i una muralla amb tanta pedra com història. D’un temps on no hi havia platja, només molls, vaixells i brutícia. El mot “Mediterráneo” era un nom que apreníem a l’escola i escoltàvem en la cançó d’un jove del barri veí. Els barcelonins coneixíem el mar fora ciutat. Si s’esqueia una paella a la Barceloneta podies descobrir unes aigües fètides i grises que banyaven una sorra pudenta i bruta. Calia prendre el tren i arribar fins a la platja de Sitges a ponent, o Premià a llevant per endinsar-nos entre les onades amb una certa sèpsia. Gairebé mig segle m’he mogut pels carrers humits i densos del Barri Xino o, com en diuen actualment, Raval. He conviscut des de ben petit amb gitanos, putes, “navajazos”, brossa pels carrers, baralles de fons, ràdios invasores, cases velles, bars de mala mort, travestits, gent de mala i d’ excessivament bona vida, artistes de tota mena i condició, i per molt que pugui semblar estrany amb persones. El meu parc infantil de moltes tardes fou a cal drapaire de sota de casa. Amb el meu amic Xavier saltàvem sobre les bales de paper premsat o cercàvem tresors pels racons amb inconsciència infantil. De més gran he exercit la meva feina entre ambdós extrems del carrer Sant Pau. Un dels més antics de Barcelona. De davant l’església al Liceu. Des del punt geològicament més baix, a l’extrem més cosmopolita de la ciutat. Però tot plegat no renego del meu origen humil al bell mig del carrer de Santa Madrona, entre el carrer Sant Beltran i el carrer d’en “Trenta” com deia la mare, o d’en “Trentaclaus” o d’acord amb el seu nom oficial de l’Arc del Teatre. Paral·lel al Paral·lel. Just al davant les tres xemeneies de la “Fàbrica de la llum”.

El meu avi regentava una barberia i un bar fonda a principis del segle XX, a l’època daurada de l’àmplia avinguda. D’oïda ho sé, no el vaig arribar a conèixer, però sembla que fou tot un personatge. Capaç de seure en una cadira entre el foc creuat de dues barricades durant la Setmana Tràgica amb la confiança que a ell ningú el tocaria ja que, segons ell mateix, no tenia enemics. El pare volia ser escultor i acaba sent i treballant d’escenògraf durant seixanta anys. Com tot aquell que no té la vida resolta hagué de treballar dur fins i tot més enllà de la merescuda jubilació. Conegué més misèries que èxits, però aconseguí fer la viu-viu per no estirar mai més el braç que la màniga. Omplí molts petits teatres del país amb la seva obra, però ni tant sols surt als llibres. Hi ha, però, qui ha volgut capitalitzar el seu treball i els seus èxits desprès de la seva mort, com ha passat sempre amb els grans homes. La nissaga continuà amb el meu germà i amb mi. La diferència d’edat sempre fou un obstacle insalvable. Però el nostres treballs sempre s’han complementat. L’escenografia ha estat una passió i una professió. M’ha permès de viure i de veure la realitat del món de la faràndula. Però també m’ha pres allò que tothom només recorda quan ho ha perdut: la salut.

Barcelona també ha estat la ciutat on m’he enamorat i format família, on han nascut, crescut i educat les filles. On he compartit plaça amb gegants, capgrossos i castellers per la seva festa major, amb les criatures a coll. On he pogut comprar tot un poble, de suro, en un mercat nadalenc sota una catedral. On he viscut grans esdeveniments “històrics” que podré explicar com a rondalles als meus nets, potser.

Ara no visc a la capital. Ara ho faig a “comarques”.

La meva vida transcorre a tocar la mar Mediterrània. A tocar de la sorra blanca de la platja. Els meus ulls es perden sovint a la blava ratlla que parteix la terra del cel. Aquí tot té un altre ritme. Les persones s’aturen pel carrer per parlar, generalment del temps. Els bons desitjos són emesos en tots els encreuaments que hom pot fer amb un semblant. “Saludats” en deia l’escriptor Josep Pla. Persones que veus sovint, de qui desconeixes el nom i l’itinerari, però amb qui creues algunes poques paraules en cada encontre casual. És en el precís moment que la seva categoria canvia per la de “coneguts”, quan arrenca el procés iniciàtic d’esdevenir empordanès. Amb poques excepcions la primera pregunta, fins i tot abans de conèixer el teu nom, és: “Vostè no és d’aquí, oi?”. És a partir d’aquest precís instant on els nascuts a la capital catalana quedem marcats per sempre més. No passa el mateix amb persones nascudes, per exemple, a Olot, Vic, Sant Celoni o Puigcerdà. Ser de Barcelona esdevé un llast que farà molt i molt difícil una plena integració empordanesa. Cal dir també que el recel dels natius és justificable per la galerna que arriba cada cap de setmana a una petita vila com aquesta des de la gran ciutat amb persones de tota mena, entre les que malauradament destaquen aquelles que disposen d’un poder adquisitiu tal que mai no en tenen prou. Aquestes malmeten qualsevol esforç per fer-ne viable una acceptació natural. L’habitant de la gran urbs es mostra, en general, estofat de la seva condició, trobant la tranquil·la vida de poble fora del temps. Molts desconeixen la realitat més senzilla, més pròxima. Tant els uns com els altres s’informen pels mateixos mitjans, engoleixen els mateixos beuratges, escolten la mateixa música, es desplacen en automòbils semblants,... Els de poble tenen, tenim, a més un aire més pur, el mar i la muntanya a tocar, una ciutadania i una convivència més pròxima i en resum: una millor qualitat de vida. El menyspreu pel que és senzill, el comentari fora de lloc, el cofoisme barceloní fa molt de mal a aquells que s’estimen el seu petit país, la seva forma de vida que són capaços de defensar amb maneres gairebé qualificables de xenòfogues: els empordanesos.

El poeta Joan Maragall digué que si mai desaparegués Catalunya i romangués l’Empordà, el país renaixeria. Els empordanesos mai ho han dubtat.