ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dissabte, 7 de novembre de 2009

Nostàlgia i reconeixement.

Retornar a un espai com el modern Institut del Teatre de Barcelona és una experiència positiva. M’hi he acostat per dinar a la seva cafeteria sota l’auditori del Teatre Ovidi Montllor. S’hi menja senzill i barat. Cinc euros per dos plats, postre i beguda. Tornar a viure ni que sigui per uns minuts amb els estudiants d’interpretació i dansa transporta en el temps. És un salt de més de trenta anys. Llavors, però, no hi havia cafeteria sinó una tasca en una cantonada del carrer Pere Lestortes a mig camí entre l’Alta i la Baixa de Sant Pere. Allà, sota les botes de vi, passàvem els temps morts provocats per l’absència del professor - que sempre tenia alguna estrena per justificar-se - , o les poques ganes de resistir la tortura de segons quines “teòriques”. En el fons poc a canviat. A l’ample atri de la moderna seu hi trobem grups d’alumnes asseguts prenent el sol. De tant en tant apareix alguna cara coneguda. Actors i actrius que treballen, o han treballat, en sèries televisives. El modern “Star-sistem” a la catalana del nostre petit país.

Mentre llegeixes una revista -extremadament especialitzada i minoritària - de dansa per distracció entre queixalada i queixalada, una noia s’aixeca i prova unes passes de tap (claqué) davant la seva companya que li corregeix alguns detall sense aixecar-se de la cadira, ajudada per uns senzills moviments indicatius amb les mans i uns lleugers copets sobre el dur paviment. Una altra cosa que no ha canviat amb els anys és l’eclecticisme del vestuari dels ballarins i ballarines. Sempre una barreja de peces de roba amb un cert aire despenjat. Portades sempre amb una gràcia especial que els fa atractius, no en va la perxa -el cos - és treballat hores i hores a l’estudi, a l’aula o l’escenari. La resta dinen, entre grans gesticulacions. Els actors i les actrius són per sobre de tot expressius. A més dins l’Institut es troben encara dins un capoll on tot és permès, un petit regne de xauxa on la llibertat creativa i d’expressió és fonamental. I... que així sigui per molts anys. Les patacades ja es reben desprès, a la vida professional.

Per sorpresa apareix una vella companya d’estudis. També hi ha escenògrafs al món! Parlem i ens expliquem part de la nostra vida, només aquella que fa enveja o pena a l’altra. Sense adonar-nos ens hi passem un parell d’hores relatant-nos les nostres veritats sempre relatives. Treballa a l’edifici, m’ensenya els seus reialmes. Hi descobreixo un taller d’escenografia. Quins records! Com m’hauria agradat disposar-ne d’un en el meu temps d’estudiant. Hi treballa una aspirant d’escenògraf que construeix uns aplics de fusta. Hauria volgut corregir alguna cosa però he considerat que no era el moment adequat. M'acomiado amb promeses vanes d'un retrobament pròxim.
Davant l’Institut a la plaça de les Arts, encara em trobo amb un grup de joves, tots vestits de dol, que em s’aixequen per encaixar, abraçar i besar. Són alumnes de fa anys. Persones de les que em sento culpable que es trobin en aquella situació i en aquell lloc: treballant de tècnics i a l’exterior del Teatre Lliure. Desprès dels respectius interrogatoris sobre salut i treball amb alguns, aquells amb qui he arribat a treballar en la professió em comenten la seva situació i demanen per la meva, la de l’escola i fins i tot pel Liceu. Tant sols puc respondre a la primera tanda del qüestionari. No sé si hauré aprovat. M’acomiado. Tornen les encaixades entre amables, corteses i d’agraïment. Les abraçades i els petons. Torno a desfilar per davant del Circ Cric, al bell mig sota la carpa del seu vestíbul hi ha una fotografia del cartell de la seva inauguració. Hi reconec la portalada pintada sobre lona realitzada per en Joan i per mi quan encara érem molt joves.Marxo amb un cert sentiment d’haver estat útil per aquest grup de persones en la meva tasca de formador. Somric. Em sento feliç.

3 comentaris:

Far de la Banya ha dit...

Hola Jordi,

Només després hi he caigut... i és que me n'he adonat de que ets el pare de "Paraules de mar", un excel·lent llibre que vaig comprar a Cambrils aquest estiu i que m'està aportant molt.

En la propera trobara blocaire a veure si el porto x signar :-)

Salutacions !

Eduard

escenavegant ha dit...

Gràcies pel teu comentari. Ara hauria de fer l'acudit fàcil... aquell que diu: "Ah! Però vas ser tu?".
Si mai et perd pel Baix Empordà no dubtis a possar-te en contacte i anirem a visitar un parell de fars que tinc per aquí a la vora, per mar.
Quina idea més bona que tingué en Joan Sol amb la reunió de dissabte. Està fet un crac!
Salut!

Eduard Boada ha dit...

M'hi hauré de perdre...

Gràcies !