ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 8 de desembre de 2009

Carmen, anti-taurina.


Director Orquestra: Daniel Barenboim
Direcció escènica i Vestuari: Emma Dante
Escenogafia: Richard Peduzzi
Il·lumnació: Dominique Bruguière
Repartiment
Don José: Jonas Kaufmann
Escamillo: Erwin Schrott
Carmen: Anita Rachvelishvili
Micaëla: Adriana Damato

Cinema Kyton (Palamós)
7 de desembre de 2009
Temporada d’Òpera del Circuit Catalana de Cinema Digital, des del Teatre alla Scala de Milà.

Un luxe, és el poder assistir sense sortir de la vila a una estrena d’òpera en directe: la representació de “Carmen” de Bizet des del Teatro alla Scala, el dia d’inauguració de la seva temporada operística. Potser hauria calgut preveure que es tractava d’una sessió de gala i els homes ens hauríem disfressat amb l’esmòquing i les dones amb vestit llarg. Un rigorós directe que ha incorporat fins i tot l’himne nacional italià a l’arribada del president de la República a la llotja Reial (!!!!?). Prop d’un centenar de persones d’edat avançada o amb “experiència acumulada” omplien la sala.

Posada en escena amb una nova producció signada per Emma Dante que malauradament ha estat estrepitosament xiulada en la seva salutació corresponent al final de la representació. Els decorats, signats per Richard Peruzzi, ens han traslladat a un ambient opressiu i fosc. Alts murs de totxos vermells creen un espai mòbil que es transforma - a vistes i en els entreactes - en els diferents espais escènics acotats per l’autor i, per bona part del públic, coneguts: fàbrica de tabacs, taverna, campament i exterior de la plaça de braus. Intemporal i amb amplies metàfores. Ha estat capaç de crear moments poètics, bells i que donaven totalment suport a l’acció; i d’altres potser menys afortunats com la metàfora d’una Espanya gairebé federal quan a l’inici del quart acte hi ha aparegut elements tant dispars com el Botafumeiro de la catedral de Santiago de Compostela, o uns ballarins amb pantalons “de luces”, el tors nu i una faixa castellera que s’enrotllaven i desenrotllaven per parelles, mentre figuraven desfilar les quadrilles toreres entrant a la plaça de braus de la Real Maestranza sevillana. La litúrgia taurina esdevinguda eclesiàstica amb la presència dels quatre personatges que acompanyen sempre al “Toreador” Escamillo, des de la seva primera i gloriosa aparició baixant -literalment en un elevador - des del cel, fins a la “corrida” del quart acte, és l’element més pertorbador de la dramatúrgia. Durant l’ària del “Toreador” l’aparició de dues grans imatges fotogràfiques de dos caps de brau agonitzants sobre un bassal de la seva pròpia sang ens delata la militància anti-taurina de la directora d’escena. No serà gens senzill veure aquesta producció al Teatre Real de Madrid sinó és com a una provocació directa amb dos dels puntals de l’espanyolisme més ranci: l’Esglèsia Catòlica i la “Fiesta Nacional”. Amb tot plegat cal començar a creure que està canviant el significat dels aplaudiments i/o xiulets als equips artístics en el món de l’òpera. Així escoltar una xiulada just en el moment d’aparèixer el Director d’Escena caldrà llegir-ho com: proposta innovadora que s’allunya mínimament de la versió més clàssica. És a dir, dels decorats de repertori pintats i llogats a la vella Bottega Veneciana i dels vestits llogats a Peris o a Cornejo de Madrid, que durant les darreres dècades del segle passat marcaren l’estil conformista i poc renovador del gran temple de l’òpera a casa nostra: el Gran Teatre del Liceu (o Liceu Opera Barcelona, com sembla li volen dir ara).

Pel que fa als aspectes musicals - es tracta d’òpera -, tant l’orquestra com els diferents cors de la Scala són inapel•lables. Quan a més el pentagrama és gestionat per un director de Daniel Barenboim el resultat pot estimar-se com de sublim. En alguns moments gairebé s’hauria agraït algun petit error per creure que estàvem realment en una transmissió en directe via satèl•lit. En quant a les veus protagonistes: Jonas Kaufmann ha presentat un Don José creïble tant física, com vocal i fins i tot com actor. La seva famosa ària del segon acte: “La fleur que tu m’avais jetée...”, ha estat capaç d’emocionar a un públic “cinematogràfic” que fins i tot ha llençat algun “Bravo!” a l’avinguda Onze de Setembre mentre es lliurava a un aplaudiment tancat. Una veu càlida i una sensualitat justa, amb un timbre bell i un gran força. Anita Rachvelishvili, ha estat “la Carmencita” com ella mateixa es presenta durant la representació. Un aspecte imponent, gran vigor, presència i força escènica que li ha permès de cantar, interpretar, ballar i anar per terra vàries vegades. Des de la seva aparició amb la cèlebre havanera ha demostrat tenir una bella veu de mezzosoprano amb facilitat tant per enfilar-se com per descendir en el pentagrama. S’ha sentit còmoda en el paper de Carmen, assumint amb fermesa tant la partitura com l’interpretació. Erwin Schrott, el torero Escamillo, l’uruguaià ha estat del tot correcte en l’apartat musical, tot i que el seu aspecte fràgil no es corresponia amb la “chuleria” que li tenia reservada la dramatúrgia. Pitjor ha estat el cas de l’ Adriana Damato, la soprano que incorpora Micaela. La seva veu excessivament dura, sense cap fiato, ha fet predir allò que s’ha sentit durant els aplaudiments finals: una xiulada solemne des dels darrers pisos de l’auditori milanès.

Només una incidència remarcable que ha estat la des-sincronització durant tot el primer acte entre la veu i la imatge. Prop d’un segon que fins i tot arribava a ser còmica en alguns moments. Però calia pensar que érem en un cinema i potser es tractava d’un homenatge a “Cantant sota la pluja”. El problema tècnic ha estat solucionat durant el primer descans, podent gaudir durant la resta de la projecció a més de la subtitulació (en castellà, això sí).

Una molt bona ocasió pels amants de la música i molt especialment de la lírica escènica. Un possible nou camí per les sales d’exhibició de cinema, a les quals, amb l’ incorporació de la projecció digital, se’ls estan obrint noves vies. Fa uns dies moltes sales de Catalunya s’omplien per veure un partit de futbol, avui el Cinema Kyton ha fet una bona entrada -si tenim en compte que es tractava d’una representació d’òpera de gairebé quatre hores de durada- d’un públic molt més minoritari que el del futbol o el de les grans superproduccions. Ah! Curiosament ningú ha menjat crispetes a la sala.
Imatge de la pàgina web del Teattro alla Scala

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola, voldria contactar amb tu.
El meu email es allbaal@yahoo.es

Gràcies