ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dijous, 21 de gener de 2010

Reconversió verda

La pressió que pateix el nostre mar a causa de la industria de la pesca és coneguda de tothom. De tot aquest sector hi ha bàsicament una mena de barques que s’enduu el primer premi pel que significa d’atac a l’equilibri necessari entre repoblament i extracció: la pesca d’arrossegament. Molt poca gent sap que el percentatge de peix que s’aprofita, que arriba al mercat de cadascuna de les calades de la xarxa és inferior a la meitat del que surt del mar. Peixos petits i fora de talla, peixos esventrats per la pressió dins la xarxa, espècies “no comercials” tot i haver estat a la taula dels nostres avis, peixos que pateixen una mort estúpida perquè d’altres puguin arribar al mercat. Peix que sol alimentar els gavians argentats que com un núvol sobrevolen aquestes barques en la seva aproximació a port, o bé s’enfonsa un cop llençat en mar. Les barques de pesca d’encerclament en els darrers anys s’ha dotat de tota mena de ginys electrònics i de motors de gran potència que les ha transformat en el principal predador del litoral. Estrany és el dia que una barca torni de buit sinó ha trencat la xarxa.

Com un peix que es mossega la cua, els pescadors es queixen del baix preu del seu producte. En un mercat liberalitzat com l’actual l’excés d’oferta sempre porta els preus a la baixa. I de peix n’hi ha molt. Pescat a la nostra terra o arribat en camions frigorífics als mercats centrals. El consum de peix no és majoritari, per tant la demanda tampoc és important. Així si tenim un excés d’oferta i un dèficit de demanda, a la que cal sumar el valor afegit dels intermediaris, tenim com a conclusió que pel consumidor el peix és car. Per tant en l’àmplia oferta alimentària actual, el consumidor cercarà altra mena de menja. La pesca havia estat un sector estratègic en un país, ja fa un bon grapat d’anys,en el qual es passava majoritàriament gana. Ara molt del peix que es compra pot arribar a ser un producte de luxe, una “delicatessen” per la taula selecta, per la festa, pel sopar amb els amics,... però ha deixat de ser aquell segon plat fix a l’hora de sopar. Tot plegat és producte de la globalització i de l’anomenada societat del benestar. Ella ens ha permès d’adquirir qualsevol producte en qualsevol època de l’any sense importar-nos la seva procedència i en molts casos, el seu preu. Seria bo de comprovar si aquells que es mostren tant preocupats pel baix preu del peix a la llotja, no són els mateixos que cerquen el producte més barat en el basar oriental més pròxim. En el fons la problemàtica podria ser equivalent.
La realitat actual ens presenta un mar que va esgotant les seves existències. Vist només des d’un punt de vista econòmic i noucentista, el que caldria fer és esperar que s’eixugui del tot i desprès cercar-ne noves fonts, nous caladors. La història ha funcionat així. Recordem l’extinció del calador de bacallà de Terranova a tall d’exemple. Però ens trobem al segle XXI i desprès d’un segle en el qual la humanitat ha fet un salt evolutiu molt important, em descobert que els humans estem arrabassant el planeta on vivim... i no en tenim d’altre. Per tant la consciència ecològica, verda, sostenible,... o com se la vulgui anomenar, s’ha anat instal•lant en la ment de bona part de la població. Una consciència encara lligada, de moment, a una cultura acomodada, occidental, que pretén ser exportada, per imposició, a la resta. Però el camí i el treball en aquesta conscienciació encara serà llarg. No és suficient classificar els envasos en el cubell groc. És un gest, però al seu costat caldria modificar molts dels hàbits que hem adquirit en els darrers decennis: no cal apujar la calefacció dos graus quan hom es pot posar un jersei. Hi ha una màxima que diu que cal actuar en el pròxim, en el local, en el quotidià per solucionar el global.

Els pescadors de Palamós deuen haver escoltat aquesta màxima ja que fa un parell d’anys saltaren als diaris de tot el país amb una proposta nova: crear una reserva marina al litoral baix empordanès. Una magnífica aposta propagandística que serví per fer callar les veus que denunciaven un cop darrera l’altra la pesca d’arrossegament en zones prohibides per la legislació actual malmeten els fons més pròxims al litoral. Els polítics locals li feren ràpidament costat. Els qui manen -l’alcaldessa té vinculacions directes amb la indústria pesquera: avi, pare i germans - hi veieren una magnífica forma de tornar a posar en el mapa la població amb una imatge positiva i renovada. Els grups de l’oposició per motius ben diversos: els uns perquè com a verds no podien negar-s’hi, el representant del partit Popular perquè és propietari d’una empresa de conserves de peix i li cal estar de “bon rotlle” amb els pescadors, els grups catalanistes perquè han de donar suport a la petita i mitjana empresa a qualsevol preu i el soci de govern -partit dels Ciutadans- perquè com a empresari hi té més a perdre que a guanyar si no hi donava suport. Amb tot en els darrers mesos bona part d’ells s’han anat canviant la jaqueta i ja no ho veuen tant bonic. Fins i tot s’hi ha manifestat en contra. Però cap d’ells ha estat capaç de plantejar una alternativa a la problemàtica principal: la destrucció del medi marí i la seva biodiversitat.

El sector de la pesca dona feina de forma directa i indirecta a poc menys de mig miler de persones a Palamós i rodalies. Està format per un bon nombre de petites empreses majoritàriament familiars que, cadascuna d’elles, dona feina a un màxim d’una dotzena de persones. Ens trobem per una banda amb un sector dèbil econòmicament, inestable - el seu treball depèn tradicionalment de la meteorologia -, i amb un futur incert per l’esgotament fins ara periòdic i en el futur permanent dels recursos. Per altra banda és un sector fortament subvencionat per les administracions: carburants, renovació de flota, formació continuada,...Amb un funcionament basat en estructures arcaiques com la retribució dels treballadors en funció de les captures, sense salaris mínims garantits o el funcionament gremial de les Confraries. Podem dir que és una rèmora de segles passats que manifesta rotundament la seva incapacitat per una liberalització sense suport i protecció guvernativa. Bona part de les empreses pesqueres desapareixerien si l’estat deixés de subvencionar els carburants, per exemple. Potser serien capaces de mantenir-se els petits bots artesanals que donen feina a una o dues persones. Sinó només cal recordar el rebombori que es produí quan el gasoil augmentà força per sobre del euro/litre, amb el fondeig de les flotes a les bocanes dels ports. Una sola barca d’arrossegament pot arribar a consumir més d’una tona de carburant en una jornada de pesca. Això es deu a que bona part, per no dir tota, la flota d’arrossegament està equipada amb motors que sobrepassen la potència autoritzada, duplicant-la en el menor dels casos. Canvis de motors i modificacions que s’han fet majoritàriament amb diners provinents de l’erari públic -nacional o europeu-. Potències de motors desorbitades que a més d’augmentar exponencialment el consum també ho fan de les emissions, és a dir, que contaminen molt més.
Ara tot plegat es vol solucionar amb una Reserva Marina d’Interès Pesquer. En ella hi podran pescar les arts artesanals - tresmall, palangre -, s’hi prohibirà alguna activitat com la pesca submarina, i es limitaran algunes d’altres que encara no s’han concretat. No està prevista cap zona de reserva integral, espai on no s’hi poden realitzar activitats extractives, que sol servir d’indicador científic per mesurar l’impacte de recuperació de les espècies marines. Tot el projecte està contaminat pels diferents interessos empresarials de la zona. De manera que hores d’ara sembla que s’hi podrà fer de tot per no molestar ningú. Difícilment la natura podrà prendre una nova empenta si hi segueix la pressió de la pesca d’arrossegament, es segueixen malmeten les praderies de posidònia per una manca de regulació dels fondejos lliures d’embarcacions d’esbarjo, es mantenen campanyes gastronòmiques basades en la recol•lecció de productes naturals com les garoines (eriços, garotes,...), si no es controla la velocitat de llanxes, motos aquàtiques i iots que contaminen acústicament el fons marí, a més de ser un autèntic perill pels banyistes i navegants més tranquils.
Les solucions a tot plegat no són senzilles ni analgèsiques. El sector de la industria pesquera precisa d’allò que en el passat s’anomenà una “reconversió”. Si bé en altra temps duia l’adjectiu de “industrial” i ara caldria anomenar-la, potser, “verda”. Fem-nos les preguntes:
Què significaria una reconversió verda?
La desaparició d’una bona part de la flota pesquera del nostre litoral.

Quina flota afectaria?
Bàsicament la d’arrossegament i, en funció dels resultats, podria ser necessari ampliar-la a altres arts.

Quan començaria?
Tant aviat com fora possible. La natura serà capaç de reiniciar la seva tasca de recuperació tant bon punt s’aturi la pesca.

Com caldria fer-ho?
Senzillament d’entrada, aplicant les lleis i eliminant els ajuts i subvencions al sector afectat. Controlant i inspeccionant exhaustivament les embarcacions, la potència dels seus motors, els equips de seguretat, la higiene. Paral•lelament, ajudant a cercar noves vies laborals als pescadors en sectors com la investigació, la indústria de serveis, de la energia, el turisme i el lleure, a través d’una formació remunerada per objectius. La regeneració biològica suposarà en un futur molt pròxim un canvi en la oferta d’activitat turística de la vila Això ja s’ha comprovat en altres zones com a la Reserva Marina de Tabarca a Alacant. En aquella zona i en pocs anys, la reserva ha significat una multiplicació d’empreses dedicades al submarinisme esportiu, un augment substancial de la restauració i per conseqüència una demanda creixent de places hoteleres dins una desitjada desestacionalització. Tot plegat una creació de llocs de treball de qualitat i permanència.
Per què cal fer la reconversió verda?
Doncs, perquè existeix l’experiència, de fa més de vint anys, en sectors molt més importants (per nombre de persones) com la mineria, els alts forns o les grans drassanes. Aquella reconversió industrial ha acabat sent majoritàriament positiva en la franja nord peninsular: Euskadi, Cantàbria i Astúries. Han estat capaços de canviar el model econòmic. No fou senzill. Allà la insostenibilitat era econòmica, en el nostre cas la causa és ben diferent: evitar la destrucció irreversible de la biodiversitat del nostre litoral. El mar no deixa de ser un espai on banyar-se a l’estiu per qualsevol persona que no tingui un especial interès en l’ecologia. Però aquesta mateixa persona es queixa públicament quan troba aquest mar infestat de meduses que no la deixen banyar-se. Aquest seria un dels innombrables exemples de la importància de mantenir l’equilibri biològic en el nostre litoral. La manca de depredadors -les tonyines, per exemple - de les meduses fa que aquestes proliferin i arribin (entre altres causes) a les nostres platges. Qualsevol expert en la matèria podria afegir desenes d’exemples més.

Crear una Reserva Marina o protegir qualsevol indret natural quan encara no ha estat malmès irremeiablement per la mà de l’home és una tasca important. Tant important és recuperar aquest fons marí com ho pot ser el tornar a conrear bona part dels camps que, abandonats en les darreres dècades, han esdevingut noves selves. Selves que estan en mans de propietaris privats que només saben treure rèdits econòmics sense tenir-ne cura del seu manteniment. Boscos que són motiu de tragèdies estivals en els focs forestals. Fa quinze anys els vilatans i vilatanes Palamós foren capaços d’obligar a fer marxa enrere a un projecte d’urbanització de Platja Castell. Ara ens posem les mans al cap si pensem en el desgavell que s’hi anava a fer. Els nostres fills i nets, la següent generació, gaudeixen d’un espai verge i natural. Podran els nostres fills i nets en nedar per les aigües transparents veure escòrpores, congres, calamars, pops, déntols, neros o lluços davant la barraca de Cala Estreta, o a La Fosca, o al Cap de Planes? O... els castigarem a recordar-los com eren en reportatges històrics sobre la natura més pròxima del segle passat, o en documentals d’altres indrets de la Terra?