ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dijous, 25 de febrer de 2010

Ressò d’una opinió


El 21 de gener publicava en aquest mateix blog un article sota el títol de: Reconversió verda. Setmanes més tard em sobta la seva difusió entre els afectats pel seu tema: els pescadors. Pretesament algú deu d’haver distribuït el seu contingut, o bé els vells pescadors del meu poble estan molt més informatitzats del que es podia pensar. Casualment, com moltes de les coses d’aquesta vida, he estat coneixedor personalment del malestar que els meus comentaris sobre el futur incert d’un sector primari com la pesca. De fet és la pròpia Confraria qui obre la caixa dels trons amb el plantejament de la Reserva Marina d’Interès Pesquer de les Illes Formigues. D’altra manera de ben segur que els comentaris tindrien una altra temàtica.

Vivim en una societat democràtica. Dins la Constitución Española es reconeix de forma explícita la llibertat d’expressió. I el fet de poder escriure en un blog personal - escenavegant és un blog personal i només expressa les idees de qui el signa - amb opinions sobre la societat i la realitat que a un l’envolta. Fet que no deixa de ser per aquells que ja tenim alguns anys, una mostra d’allò que hom anomena “normalitat democràtica”. Evidentment, quan algú se sent al•ludit té el dret de rèplica. I això en un blog és molt senzill de fer, de fet és el seu objectius. Cadascun dels articles són la base d’un possible fòrum on expressar i contrastar aquestes idees i pensaments amb llibertat. Sembla, però, que a molta gent li fa por d’expressar-se per escrit. És senzill, només al tenir les idees clares i mirar de ser coherent amb allò que escrius. El lector ja en traurà les seves conclusions.

Evidentment que em reafirmo en el meu escrit de fa poc més d’un mes. I, evidentment, no pretenc fer caure cap sector econòmic, no sóc més que un simple ciutadà. L’article pretén explicar que la pesca, com ho foren la mineria, els alts forns o les grans drassanes no són -quan convé- cap grup de pressió, cap lobby si la realitat econòmica o els interessos polítics coiunturals o a llarg termini així ho decideixen. Tots sabem que estem en un moment de crisi econòmica global i local. Som coneixedors dels milers de llocs de treball que es perden diàriament.

Fa uns dies un polític rectificava en directe per la ràdio unes paraules. Un: “Això serà bo per Catalunya”; fou rectificat per “Això serà bo pels catalans”. Heus aquí el problema de fons. Ja ho deien els més vells “pa per avui, gana per demà”. Les persones -els humans per generalitzar - pensem sempre com a espècie depredadora. Sempre estem per davant de la natura que ens acull i ens dona la matèria de la que estem fets. Se’m pot acusar de “verd”. Durant prop de 150 anys els nostres avantpassats han malmès de tal forma el nostre entorn traient-ne un profit ràpid i propi. Es poden posar milers d’exemples i si ens parem a pensar en vindran uns quants a la memòria. Aquells que tenim fills mirem més enllà del nostre traspàs. I el futur -fora del emmirallament dels darrers anys que tant de mal ha fet - és ben gris. Gris, que no negre, perquè encara hi ha coses a fer. Un bon amic comparava el pescador al pagès primitiu -molt primitiu- que era recol•lector però que encara no havia après a sembrar. Quan esgotava un paratge, senzillament es desplaçava amb el seu clan cap a una altra vall. Llavors rai! Ja que tant sols calia trobar una cova o una bauma per aixoplugar-se. El mar és un recurs inabastable del qual dependrà, en bona mesura, el futur de la humanitat. “De peix sempre n’hi haurà!”, he sentit a dir més d’un cop. Però, ai las! Els pescadors moderns no es desplacen a la recerca d’una nova bauma. Viuen en assentaments organitzats: viles. I, de moment, al mar més pròxim és fa difícil sembrar. Potser la futura Reserva Marina d’Interès Pesquer vol ser-ne un intent. Amb tot però, se’m fa difícil de pensar que aquest “camp” doni collita per tants vaixells. Pensem-hi!