ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 14 de febrer de 2010

Rua: Carnaval o espectacle?


La rua de Carnaval de Palamós ha estat, un any més, un èxit. Ésser-ne espectador és una forma de participar-hi. Una forma passiva davant els milers de persones que disfressades, maquillades i ballant la representen. Les pantomimes i vestits transgressors són imatges actuals dels orígens carnavalescs. Les coreografies no són sinó importacions tardanes d’altres formes de celebració. Originàries de cultures on la dansa té un paper totalment integrat en la vida de les persones. Aquí, hereus d’una cultura greco-llatina, i de la mateixa forma que el teatre, el carnaval sempre ha estat sinònim de paròdia, de burla i sobretot de crítica a la societat. El minso espai de llibertat que a contracor el catolicisme ha permès durant segles abans del temps de dejuni i abstinència oficial de la Quaresma, ha romàs al llarg de l’història com un període de disbauxa, en el qual els instints i l’alegria guarien de tots el mals d’esperit - i els de la repressió, la vexació i l’ordre establert - que permetia a les persones sobreviure un any més.

Així doncs, el Carnaval és un temps d’alegria i felicitat. Una alegria lliure diferent i no imposada com les festes nadalenques. Llavors, per què no expressen la seva alegria els participants de les comparses carnavalesques? Majoritàriament aquestes persones estan concentrades i pendents d’una coreografia mal apressa, fixant-se en les companyes i patint per un barret que no s’acaba d’aguantar. El motiu: el Concurs. S’entén, doncs, que cada cop hi ha més colles que decideixen deixar de ser competitius, senzillament desfilen, ballant o no, bevent cervesa o també, i fent l’animal tant com poden, “collonant” a un públic assegut i - en dies de febrer com enguany - gelat, omplint-lo de confetti minúscul que es trigarà dies a esbandir de qualsevol racó de la llar. Una rua és un espai de diversió i no hauria de ser considerat un espectacle. En altres carnavals de l’estat, que he tingut la sort de viure, les colles fan vida de poble. Per carrers i tasques, canten i “representen” les seves paròdies a qualsevol racó. És el cas de Cádiz que tot i tenir un concurs molt “oficial” en el teatre, l’autèntica festa és al carrer. Allà no tant sols van disfressades les comparses. La gent viu i treballa durant el temps de Carnaval gaudint de la festa. Encara avui es poden veure les mestresses anar a comprar a mercat vestides de pirates o “maria-antonietes”, senzillament perquè tota la ciutat és una festa. Aquí no, a Palamós la festa de la disbauxa està absolutament “organitzada”. Sopar, dissabte. Manaments, dimecres. Carnaval infantil, dijous. Carnaval a es botigues -que no al carrer - divendres. Rua i gran ball, dissabte. Rua matinera - els que encara poden - i concurs de comparses, diumenge. Descans. Enterrament d’en Carnestoltes, dimecres. Fora d’això algunes passades pels carrers principals de les carrosses d’algunes colles que amb potents equip de megafonia fan vibrar els vidres de les cases amb música disco i alguna samba mesclada.

El carnaval de Palamós està consolidat. Al seu favor- i molt important en la nostra societat individualitzada del segle XXI-, la participació de bona part de la vila en colles i comparses. Una participació transversal generacionalment, dominada majoritàriament per les dones, on els homes hi tenen un paper secundari o senzillament de suport. En contra un cert estancament en les formes i una estructura potser en excés tancada. Les carrosses plataforma on ballen i es desplacen un bon grapat de colles poden ser un bon recurs. Però es troba a faltar música en directe: xarangues, batucades, senzilles percussions. Recordo fa molts anys, en plena transició, a la primera rua que s’organitzà a Barcelona en democràcia al passeig de Gràcia, que un grup de persones amb ganes de gresca muntàrem un bombo i un plateret dalt d’un cotxet de criatura, una caixa, unes campanes de samba i algun altra element de percussió. Amb tot plegat ens afegirem a aquell desgavell de persones disfressades, transvestides i amb ganes de gresca. Als pocs minuts, estàvem voltats de tota mena de personatges ballant al nostre ritme. El públic, també n’hi havia, també s’animava a moure’s. Era potser una altra època, però la música i el ritme en directe té un poder que mai venceran cents de decibels cridant per un altaveu.
L’esperit més pur del Carnaval arribarà de ben segur, com cada any, el dimecres durant l’enterrament d’en Carnestoltes. El seu testament serà, segurament, un dels pocs moments de crítica de la societat on vivim. Desprès substituirem l’enterrament de la sardina per una sardinada popular que sempre és més profitós. Què hi farem! Som catalans!