ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 7 de març de 2010

On és la mar a la nit?


On s’amaga l’horitzó en l’immensa negror. La reina de la nit s’ha fos. Potser algun estel lluita per brillar. Núvols invisibles fan que la fosca nit sigui el reialme de la foscor. Només, prop del litoral, lleugers trencadissos en moviment continu assenyales la seva presencia. La tènue calitja deixa veure l’ intermitència d’un far avorrit. Sabedor que ningú se’l mira, que ja ningú l’usa. Amb tot, ell sense aturar-se un instant envia el seu feix a la recerca d’aquell horitzó desaparegut. En qüestió d’hores, com cada dia, una albada lleganyosa i dormilega tornarà a dibuixar al mateix lloc i alçada la seva línia recta i alhora lleugerament corbada. Incapaços de sentir la presència d’altres éssers ens sentim perduts. Sols i alhora acompanyats per milers i milers d’éssers vius que ens semblen d’un altra planeta. Formes de vida diferents i adaptades, com nosaltres mateixos, a un medi. Peixos, mol•luscos, plantes, mamífers pròxims que són capaços de viure i evolucionar sense malmetre el seu món. Un món cruel pels nostres ulls, un món natural. Un món només malmès per una espècie externa i invasora. Per uns intra-terrestres que l’han envaït amb tota mena de ginys. Que l’han embrutat i malmès. Que no volen entendre que el seu propi futur depèn de la seva conservació.


On és la mar a la nit? Allà on sempre. Esperant l’aparició llunàtica que la faci posar-se vergonyosa. Descoberta en la seva intimitat nocturna. Clivellada de petits reflexes vermells i taronges. Color del foc per un instants. Foc i aigua mai han estat amics. Aviat la rosada esdevindrà un blau pàl•lid, esmorteït. El clar de lluna oníric de qualsevol poeta de tres al quart. L’incomptable nombre de puntes d’agulla blanques esquitxen la cúpula quan l’oratge la deixa lliure. Calitges, boires i núvols desapareixen sota la potent veu d’en Joan de Narbona. De sobte, però, aquella quietud esdevé una lleugera fressa que minut a minut envaeix la nostra oïda. Remor d’onades que en ser despertades, malhumorades bateguen contra la costa més pròxima. La negror ja no és total. On es neguen els estels es dibuixa la línia de l’infinit. Amatents, les primeres escumes blanques apareixen d’un blau blanquinós. La lluna permet, com pot, el gaudi de l’espectacle. Ara la Fressa ja té majúscula. És hora, la prudència mana, de tornar al recer de l’aixopluc de la llar. Allà només ens caldrà petjar l’interruptor per desfer l’encanteri.