ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dijous, 13 de maig de 2010

Redescobrir els oblidats


Tota una generació d’escenògrafs catalans fou víctima de l’oblit d’un autor. Aquest en publicar l’obra capital de l’història de l’escenografia a casa nostra dels darrers decennis santificà a bona part dels creadors contemporanis i dels grans mestres més antics deixant-los de banda. És ben sabut que fins a l’arribada del coneixement universal que ha significat Internet només allò que sortia als llibres ha estat digne d’estudi. Bé potser són un grapat de generalitzacions discutibles, però cap d’elles podrà ser qualificada de falsa. Ara, però, sembla arribat el seu moment.

Des d’una institució com l’ Institut del Teatre i més concretament des del Museu d’Arts Escèniques s’està procedint a l’ identificació d’un bon grapat d’elements escenogràfics que els ha cedit en Joan Salvador. Per motius de salut del meu germà l’he hagut de suplir en aquesta tasca. De moment han estat un parell de matins d’obrir i tancar vells coneguts. Telons, rompiments, aplics, “forillos”, que formaven part del patrimoni acumulat pel taller dels Germans Salvador, d’altres tallers d’antuvi desapareguts. D’autors tant diversos i desconeguts per les darreres generacions de nous professionals com Rafael Mora, Isidor Bea,Rafael Garcia, Joan Morales, Amadeu Asensi, Ramon Batlle i Amigó, Frederic Talens o del meu pare en Joan Salvador Collado. Tots ells avui desapareguts, majoritàriament habitants de la selènica cara fosca enlluernada per en Josep Mestres Cabanes. Tots ells però, mantingueren l’Escola Catalana d’Escenografia durant els terribles anys foscos del franquisme. Tots ells vençuts en una guerra desigual i fratricida. De la principal figura d’aquell temps ho sabem tot. De família acomodada i “afecta” al règim feixista, es negà a participar, per exemple, en els tallers col•lectivitzats durant la guerra civil, fou premiat amb la seva incorporació com a escenògraf titular del Gran Teatre del Liceu i obtingué la Càtedra d’Escenografia sota la que impartí classes a l’ Institut del Teatre durant decennis. Contemporàniament els vençuts i posteriorment oblidats, resistien en petits tallers escampats pel que avui és el barri del Raval. Ben a prop dels teatres del Broadway de la capital catalana, el Paral•lel. Amb economies de subsistència alguns saberen diversificar -i encara no existia ESADE, ni s’havia inventat la paraula màrqueting - adaptant el seu negoci cap a l’àmbit del teatre afeccionat. D’altres amb menys “glamour” es dedicaren a la Revista i el Music-Hall, o s’especialitzaven en el teatre de repertori en castellà que ocupà bona part de les escenes dels teatres barcelonins, i de centenars de centres parroquials, centres morals, ateneus que han esquitxat des de sempre la geografia catalana. Escenografies de “tresillo”, decorats de repertori i de comèdia: sala blanca, sala mitjana, sala rica, saló, bosc, plaça. Aquests eren els estàndard de època. Es pintava sobre paper, perquè els propis artistes trobaven massa car el teixit necessari per fer-ho sobre roba. S’usaven com a pigment els tons terrossos perquè el carmí o el blau de Prúsia eren massa cars. El preu dels pigments condicionava la creació artística! Expliqueu-ho als actuals estudiants d’escenografia que parteixen sempre en els seus treballs de la més absoluta llibertat creativa. Els mateixos alumnes que desconeixedors de la tasca que s’estava fent a la seu de la seva pròpia escola (a algun professor no li ha interessat el tema, o no l’ha considerat important) s’han perdut l’ocasió de veure, tocar i aprendre dels seus antecessors.

Escenògrafs rebutjats per una història “oficial” que materialitzaven ells mateixos els seus projectes com a pintors. Tots i cadascun d’ells amb un important bagatge artístic. L’Isidor Bea, inclòs com a personatge en la novel•la de Marius Carol “Les seduccions de Júlia”, treballà fins a la seva mort com a pintor d’estudi amb Salvador Dalí. Coneixien el seu ofici, el seu art i la seva tècnica. Molts, curiosament, no l’estimaven. Per ells era la seva feina. En alguns casos ni tant sols els agradava el teatre. Preferien el circ d’aquell anys foscos: el futbol. Amb tot foren persones amb una cultura conreada. No eren diplomats, ni llicenciats, ni doctors, eren senzillament... escenògrafs.

Se’ls ha atribuït l’estancament i l’ immobilisme estètic. Algun d’ells com l’Amadeu Asensi, o en Salvador Bartolí viatjaven sovint a París i Londres per veure espectacles i (diguem-ho amb la boca petita) copiar dissenys i tendències. Però eren temps en els que fins i tot els decorat passaven la reglamentària censura. On calia rectificar línees o adequar-ho a un estil més...”clàssic”. A Espanya i a Catalunya, tret d’honorables i minoritàries excepcions, el disseny escenogràfic visqué ancorat en unes formes i maneres de fer d’un segle enrere. Tampoc ajudà la càtedra del celebradíssim Josep Mestres Cabanes que encara parlava de la “verdadera escenografia a meitat dels anys seixanta” referint-se a aquelles pintades sobre rompiments, telons i aplics. I rebutjant de pla la tridimensionalitat incipient. Fins a la seva retirada com a cap d’escenografia de l’Institut del Teatre -el meu germà ho visqué en pròpia pell- qualsevol sortida de l’academicisme pictòric era equivalent a un suspens per l’alumne. Sort en tinguérem d’en Fabià Puigserver!

Per primer cop des que vaig conèixer-los a mitjans dels anys 70 del segle passat (ells ja eren molt gran i jo massa jove) i vaig compartir hores de treball en els freds tallers del carrer Carretes de Barcelona, algú ha parat atenció de la seva existència. Ha pres nota, fotografiat i valorat a aquells homes. Avui, per primer cop m’he sentit coprotagonista de la rehabilitació d’un grup d’escenògrafs catalans extingits en temps però no en l’obra. Resta molta feina per fer. Piles i piles de decorats plegats, rebregats molts d’ells, que necessiten tasques importants de restauració. Finalment una institució ha acollit aquesta mostra del patrimoni teatral del nostre país. L’Anna Valls n’ha estat l’artífex. Què duri!

Ah! Com una bola de ferro lligada amb una cadena al turmell. A la sala d’exposicions de l’ Institut del Teatre fins el 15 de maig es pot veure una mostra titulada: Josep Mestres Cabanes escenògraf. Sense comentaris...