ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dissabte, 28 d’agost de 2010

Catalunya potser?


Llegir sobre la història del meu país sempre m’ha agradat. La culpable en fou una molt bona professora d’Institut, la Neus Maluquer, durant la meva adolescència. Ella ens ENSENYÀ el perquè de la història, a fer-nos preguntes, a entendre com vivien les persones més enllà de reis i herois militars. Fou una mestra admirable, avançada en el seu temps, que encara en una època fosca encengué la metxa d’un sentiment envers el país, d’una convicció patriòtica, que amb dalt-i-baixos m’ha acompanyat fins ara. Llegir memòries de persones interessants - que no sempre Importants - és una forma d’aproximació més subjectiva a tot allò que ha passat, sovint, abans de la nostra naixença. “La història mai és objectiva”, li sentia dir en aquell institut de barri. I veritablement és així. Sempre està tenyida d’un o altra color, d’una forma més o menys barroera per la ploma o el teclat d’aquell que la escriu. Cal doncs una tasca de lectura àmplia i de vegades detectivesca per arribar a conèixer molt parcial i aproximadament uns fets anteriors a nosaltres mateixos. Dins aquest dèria pels llibres les “Memòries” de Josep Carner -Ribalta són una sorpresa. En molts moments només el format llibre et recorda que no estàs llegint el periòdic del dia. Que la història es repeteix és un tòpic autèntic i real. De fet per això s’estudia -diuen -. M’he permès de transcriure alguns fragments -curts- que demostren que l’agitació política que ens oprimeix no és nova. Llegiu sisplau:

“Però és com a catalans que el poble de Catalunya vol participar en el benestar del bloc dels pobles ibèrics. Els catalans volen que llurs drets de nació siguin reconeguts, per tal que Catalunya, per l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització política de la Península. Una vegada lliure i degudament reconeguda com a nació, Catalunya estarà en situació de poder considerar, per exemple, una Confederació d’Estats d’Ibèria, sobre la base de drets iguals en una associació voluntària, en la qual els catalans, els bascos, els gallecs, els espanyols i els portuguesos podrien participar.”

(...) “Catalunya ha estat una nació oprimida sota la monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco. (...) El conflicte entre Espanya i Catalunya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol sinó un problema europeu”.
(...) “ D’altra banda, estant Catalunya absolutament identificada amb la causa de les Nacions Unides -als exercits de les quals molts dels seus fills lluiten en tots els fronts-, declara estar disposada a acceptar els sacrificis que la reorganització d’Europa pugui demanar d’ella, per molt captinguda que estigui en la seva sobirania i llibertat com a nació”.

Apel•lació de Catalunya a les Nacions Unides 1945

-“Avui, fa cosa d’una hora, exactament a la una del migdia, he deixat d’ésser catalanista per passar a ser simplement català”

Josep Carner Ribalta.14/04/1931 Memòries. pg 171

“Sembla que el meu inconscient em fa allunyar dels paranys del “seny”, de la “prudència”, de la “moderació”, del “parlem-ne”, de la transacció, i de la nostra propensió al pacte, imperfeccions que tant de mal han fet a la causa de Catalunya. (...) L’enemic té raó. I per això no ens respecta. Aquesta actitud d’inseguretat dels catalans es disfressa sovint amb la indumentària més llampant i amb la fraseologia més lírica i grandiosa. Unes vegades es diu “Espanya gran”, altres “República federal”, altres “Catalunya autònoma”, i , en el millors dels casos, àdhuc “Germanor dels pobles ibèrics” o “Confederació dels pobles lliures d’Ibèria”. Per què no “Independència” clara i neta?

Josep Carner Ribalta. Memòries. pg 265 i 266

1 comentari:

Carlo Enric Gervasoni Vila ha dit...

Senyor! Completament d'acord amb aquesta concepció de la història. Tant de bo ens adonessim més sovint dels detalls del món, detalls inacceptables i indecents, de les minories de la societat, soferents i insatisfetes. Al cap i a la fi, són aquests detalls i minories els que, sens dubte, canvien tot plegat i ens fan anar devers el futur.