ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 30 d’agost de 2010

Complex de mala educació?

Per què quan algú ens demana o exigeix que li parlem en castellà en un establiment públic, solem sentir-nos malament? El rebuig visceral a la imposició del castellà ha de tenir algun significat pels catalans que parlen la seva llengua. Sovint, massa sovint per no dir sempre, el nostre bilingüisme ens trasllada a la llengua del nostre interlocutor. De fet catalans que parlen tres o quatre idiomes responen en aquests com a gentilesa quan algun turista despistat demana una adreça, o algun consell. Però aquesta gentilesa mal entesa està fent molt de mal a la nostra llengua en la seva relació amb el castellà. El percentatge de persones que s’expressen en català segueix una lenta però constant davallada.

Però, què em de fer quan no ens despatxen en la nostra llengua en un comerç? Senzillament mirar de canviar per un altra. Sense escarafalls, però deixant ben clar el motiu: l’idioma. La reincidència de pèrdua de clientela farà que l’empresari se’n adoni de la importància de la llengua. El problema es complica quan aquest: “Puede hablarme en castellano?”, ve per exemple del metge que està diagnosticant-te. Aquí el fet és més complicat i difícil. Generalment es tracta de col•legiats d’origen sud-americà. Aquests, a diferència dels que arriben de l’Europa de l’Est, consideren que amb el coneixement del castellà en tenen suficient per treballar a qualsevol punt de “España”. Desconeixen el dret constitucional i estatutari que exigeix el coneixement de les llengües cooficials del territori on s’habita o treballa. Tot i la retallada del Tribunal Constitucional, a excepció del cos judicial, la resta de persones d’aquest país estem sotmesos a les mateixes lleis. Què hem de fer? Formular una reclamació contra el metge que està vetllant per la teva salut? És ben conegut el corporativisme d’aquesta professió, per tant... La trista administració catalana en la nova llei del consum -com si algú en fes cas davant les dificultats de la seva gestió i control - exigeix l’atenció al client en llengua catalana tant presencialment, com per telèfon. No cal anar més lluny del teclat del mòbil o del fix per adonar-nos de l’entelèquia. En bona part de les companyies no et donen ni l’opció de canviar d’idioma -només castellà-, i en les que si es pot, pots arribar a pagar gust i ganes en les línies de tarificació especial 902, donat que l’operador o operadora que parla català (crec que com a molt en tenen un o una) sempre està ocupat en aquell moment.

Fa uns dies en un restaurant a l’hora de triar el vi és produí un incident senzill però notori. Érem sis a taula i mentre uns defensaven els vins del país, concretament un Penedès, els altres parlaven d’un Rioja. No poso en dubte la qualitat de l’un i de l’altre ja que no hi entenc, però finalment triomfà un sentiment catalanista per 4 a 2 i el vi tingué sabor català. Ah! El vi era excel•lent. És un petit gest que si es produís de forma generalitzada aconseguiria que tots els restaurants recomanessin d’entrada els vins de la terra. Us imagineu un francès dubtant entre un Bordeaux i un Navarra?

D’un temps ençà s’ha posat de moda, sobretot entre les noies joves i les que ja no ho són tant, les danses orientals i el country. En proporció aquest mestissatge cultural -sempre positiu - està desplaçant al patrimoni immaterial que suposen les nostres danses. Quants balladors joves hi ha als esbarts? I a les rotllanes de sardanes als passejos i parcs? La música, tot i el nivell cultural mig del país, no sembla un element cultural important. Si bé a tothom li agrada escoltar-la, ben poques persones som capaces de llegir una partitura, tocar un instrument o cantar sense vergonya. Tret dels grups professionals d’havaneres, cobles i d’un reduït nombre de formacions musicals, la música tradicional desapareix poc a poc de la nostra cultura.

El català és el primer element diferencial envers altres terres, països i estats.
Defensar la nostra llengua és defensar la nostra cultura.

1 comentari:

Far de la Banya ha dit...

Més clar l'aigua!

Totalment d'acord.

Eduard