ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







diumenge, 8 d’agost de 2010

El meu Molino al Paral·lel


No és casual que tingui una filla de 23 anys que es diu Talia. Com tampoc ho és que el meu ofici hagi estat el d’escenògraf. La primera fa referència als anys que fa que es tancà el Teatre del mateix nom al Paral·lel i al meu amor pel teatre, i la segona pel fer de pertànyer a una nissaga com els Germans Salvador. La meva vinculació amb aquest petit Broadway a la catalana s’inicia amb mi mateix. Els pares vivien al carrer de Santa Madrona, al Xino com en deien abans, en un tall de carrer entre el carrer d’en Trenta i les escales del carrer Sant Beltran. En Joan, el meu pare, tenia el taller d’escenografia al carrer de Berenguer el Vell, on posteriorment s’hi feu un mercat municipal i ara és un solar davant l’antic cinema Colon, del qual també com al Molino se’n conserva la façana.

L’inici de la meva vida professional em portà de cap dins l’escenari del Molino. En entrar a treballar amb l’Amadeu Asensi al Carrer Carretes. Eren els temps -1977- de Doña Vicenta, la propietària durant decennis de l’emblemàtic local. Era època de doble funció: varietats a la tarda i l’espectacle a la nit. No hi havia dia de descans. Ni tant sols per a canviar d’espectacle.

Canviar una producció -com ho diem ara- era tota una petita epopeia a ulls d’ara. Tothom estava preparat durant la funció de comiat. Desprès de flors, abraçades, comiats i forces llàgrimes. Entravem en acció la gent del taller ajudats per la Luisa i en Fidel. La primera era una mena d’encarregada de fiscalitzar el nostre treball i que tot funcionés, el segon, representava al tramoista de la casa. Entre els tres, mi conto jo i més tard el meu germà, desmuntàvem els decorats de paper que penjaven de les barres. Traiem la pols d’aquestes amb un drap mullat. Canviàvem les cordes que consideràvem estaven malmeses i clavàvem els nous decorats. Tot plegat durant tota la nit, només amb la pausa de l’entrepà i la cerveseta que permetia reposar forces. La feina, sinó hi havia cap ensurt, s’acabava cap a les 9 o les 10 del matí. A migdia hi havia l’assaig general del nou espectacle. Per tant en les dues hores que quedaven i ja amb la presència del “tècnic de llums” es marcaven les il·luminacions. Eren temps de taules de control manuals, d’hersos i quatre projectors frontals. Projectes d’il·luminació que duraven poques hores, ja que pasada l’estrena i els primers dies, tota la llum esdevenia uniforme i monòtona. Evidentment el més important dels espectacles dels temps de la transició era el “destape” i els centímetres que espectacle rere espectacle era retallada la roba dels artistes que sortien a escena. Alhora, evidentment, arribaven el nou vestuari, les plomes de Bustos, la bisuteria, i algun element “sorpresa” que introduïa l’inefable vedette Merche Mar per acompanyar el seu número d’acordió.

Calia doncs, veure l’assaig general per si era precís fer algun canvi de darrera hora. Generalment no n’hi havia, ja que a la tarda del mateix dia mai es suspenia la funció de varietats. Era el moment de descansar per esperar l’estrena de gala de la nit. Temps just per arribar a casa, dutxar-se, mudar-se - ep! vestit amb americana i corbata com a mínim - sopar i gaudir del “glamour” del nostre Paral·lel.

Aquesta situació es mantingué desprès de la mort de l’Amadeu Asensi i amb la incorporació primer de Jordi i Joan Salvador i desprès dels Germans Salvador (eren empreses diferents) com a titulars de l’escenografia de El Molino. El ritme es suavitzà amb la venda del local a Ricardo Ardèvol. Aquest fou el primer en admetre canvis tant a nivell de concepte escenogràfic com d’il·luminació. S’introduí la figura del Director d’Escena, en Francisco Pociello. Durant els seus primers anys es seguí sense tancar el teatre per canviar la producció, però més tard ja passaven 48 hores entre el comiat i l’estrena. Foren els temps de Christa Leem, l’Amparo Moreno, la Lita Claver “la Maña”, l’Escamillo, l’Antonio, la Merche Mar... i molts altres artistes que es deixaven literalment la pell diàriament en dues o tres funcions (els dissabtes amb la golfa de matinada).

A inicis dels anys noranta la desaparició d’aquella orquestra en directe que era l’ànima de l’espectacle, marcà per mi, l’inici de la decadència del local. La posterior venda del negoci a Roberto Serrano -net de Doña Vicenta- fou el principi del final. Fins llavors El Molino havia estat sempre un negoci net. Prop de vint anys treballant-hi com a escenògraf: primer com a aprenent d’en Amadeu Asensi, desprès amb el meu germà Joan i finalment en solitari; m’han permès de conèixer de primera mà un període d’esplendor, però també la decadència i desaparició d’un dels locals més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Recordo haver-me emocionat i emprenyat en veure les imatges de com s’havia malmès la seva arquitectura interior quan ho volgueren convertir-lo en una casa de barrets. I ara... només en resta el record d’haver viscut un espai, un centre de creació, un MUSIC-HALL, d’un altra temps. El futur a tocar, per les imatges i explicacions vistes, viurà de moment d’un nom històric al que caldrà omplir de contingut i fer que el nou espai s’ompli d’espectadors cada dia per a retrobar l’esperit d’aquell: “Que polvo tiene el Molino, que polvo sus molineras!”.

Fotografia Lluisa Obrador: Salutacions dels escenògrafs Joan i Jordi Salvador durant la nit d'estrena de l'any 1989, amb en Ricardo Ardèvol.


1 comentari:

Anònim ha dit...

Jordi, absolutament interesantíssim i deliciòs aquest post. D'article de diari, de veritat. Quin gust haver-lo pogut llegir! Et felicito per la època viscuda, per la feina feta, i per que el teu nom està lligat per sempre a una part molt significativa de la història de la nostra ciutat. M'ha agradat saber-ho. Una abraçada! :-) tau