ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dissabte, 7 d’agost de 2010

Somnis (o malsons) d'una nit d'estiu

Tot just al bell mig de l’estiu i de les vacances per molts fa una certa mandra pensar en el futur. Per altra banda aquest període estival no deixa de ser un bon moment per reflexionar sobre temes més distants que la feina que fem habitualment. També pot esdevenir un temps ideal per trobar-se, fer-la petar i “arreglar el món”. Aprofitant aquesta ben entesa m’agradaria posar per escrit algunes de les idees, comentaris i activitats que han anat sorgint en converses informals en els darrers mesos.

1. Les Tertúlies Marineres que ha organitzat fins ara la Mar d’Amics semblen exhaustes . Des de fa uns mesos, en plantejar seriosament la seva continuïtat, ningú ha volgut responsabilitzar-se de la seva continuïtat en un o altre format, periodicitat, etc. Han estat tres anys d’esforços amb una trentena de temes diferents. Hi ha hagut sessions amb molta gent i d’altres que s’han hagut de suspendre. La conclusió és clara: a la majoria de socis i sòcies no els ha interessat l’activitat des d’un bon començament. De fet han estat molt més valorats des d’entitats germanes i hi han participat més persones d’aquestes que de la pròpia organitzadora.

2. Navegar, navegar, navegar. Sortir fora del nostre país ens ha ensenyat que allò que és realment important per la gent que s’estima el mar és navegar. Ho fan en vaixells antics, tradicionals, clàssics, rèpliques, autoconstrucció. Amb tota mena de veles -clàssiques o no -, amb esperit aventurer o de barqueig. La realitat és força crua de fronteres endins. Aquí la gent no navega. Els vaixells no es mouen dels pantalans, i quan ho fan, surten -sortim- un parell o tres d’hores a fer l’aperitiu per dinar a casa o al restaurant. Totes les excepcions a aquesta asseveració no deixen de confirmar la regla.

3. Trobades gastronomico-marineres. Si el primer gran tema de debat d’aquesta temporada 2010 fou la coincidència de dates entre diferents manifestacions marineres tradicionals. La manca de coordinació entre les diferents associacions està col·laborant en una certa “crisi” en el moviment de la navegació tradicional: cada cop hi ha menys trobades i en elles hi participen menys embarcacions. La cultura mediterrània es distingeix per la capacitat de convocatòria que té qualsevol àpat col·lectiu. És cert que una de les millors formes d’acabar una festa és al voltant d’una taula. Però aquesta menja ha esdevingut l’activitat principal de les trobades de vela tradicional, restant la navegació en un segon ordre. Així, a diferència de la majoria de practicants de vela esportiva, som capaços de renunciar als bons vents que es produeixen a partir del migdia solar amb les consegüents bones navegacions, pel compromís a estar entaulats a l’hora prescrita i evitar que es covi l’arròs.

4. Les trobades haurien d’esdevenir navegades. Fa poc vaig aprendre que el concepte de navegació d’esbarjo l’havien inventat els burgesos renaixentistes holandesos. El navegar sense rumb fix pel senzill plaer de sentir el mar, el vent i el sol. Fora d’això navegar sempre ha tingut un objectiu clar: anar d’un lloc a un altra, pescar,... En la II Festa del Mar a Vilanova i la Geltrú tinguérem ocasió de fer una navegada amb origen i destí diferent. L’origen era Vilanova i el destí Sitges. Poques milles per a vaixells d’una certa eslora, però tota una aventura per les barques més petites. Fa poc més d’un any durant els “100 anys navegant per la Costa Brava”, la singladura entre Sant Feliu de Guíxols i Sant Antoni de Calonge en fou un altra exemple. I si estirem una mica més el nostre record l’any 2005 un grapat d’embarcacions baixaren el tram final del riu Ebre en diferents etapes en la “Navegada d’Embarcacions Tradicionals Ebre 2005”. Són tres exemples, n’hi ha d’altres, que demostren que aquesta mena d’activitat té un valor afegit que estimula la participació sobre la Trobada tradicional . Fora de les nostres fronteres també trobem exemples com la Semaine de Morbihan o la travessa de Brest a Douarnenez.

5. Excés d’associacions? Al litoral del nostre país hi ha prop d’una vintena d’associacions que tenen en els seus objectius estatutaris el patrimoni marítim o la navegació tradicional. En un comentari del blog de l’amic Joan Sol “El mar és el camí”, algú esmentava que no hi ha més enllà d’un centenar d’embarcacions tradicionals o amb aparell tradicional a la nostra costa. Moltes d’elles, la majoria, mai es desplacen dels seus ports i platges. I en el mateix comentari afegia que com a molt són una desena d’elles les que es mouen per les diferents trobades. De tot plegat en podem extraure que de mitjana una entitat té unes cinc barques (n’hi ha que en tenen moltes i algunes tant sols una). També, vista la distribució geogràfica, podem destacar que és a la zona de la Costa Brava on es concentra bona part de la flota i de les entitats. Amb viles que arriben a tenir dues entitats com Palamós, l’unió d’associacions permetria disposar d’organitzacions més potents i amb més capacitat i recursos, tant humans com materials i econòmics, que permetrien l’assoliment d’objectius avui impensables -manteniment d’embarcacions socials, construcció de rèpliques - , que facilitarien l’accés d’un recanvi generacional.

6. Flota privada o social. La propietat d’una embarcació és cara. La conservació i el manteniment d’una embarcació de fusta és avui lluny de moltes butxaques. Fins ara la major part d’entitats han estat “clubs d’armadors” de bots i barques que en un moment donat són aparellats amb vela llatina. Algunes d’aquestes embarcacions pertanyien a avantpassats i havien estat arraconades al garatge o al paller. Havien estat bastides per anar a pescar o en alguns casos per l’esbarjo. Majoritàriament el seu sistema de propulsió principal és el motor diesel i, salvant les excepcions necessàries, la incorporació de la vela s’ha produït en els darrers vint anys. Cal valorar de molt positiva la tasca dels pioners i de totes aquelles persones que han estat capaces de mantenir la flama viva fins ara. Però d’uns anys ençà ( i en aquest cas la crisi havia començat abans que la del totxo) veiem com van desapareixent barques de fusta i aparells tradicionals de les nostres platges i ports. Senzillament l’enamorament apassionat ha esdevingut afecte i com en qualsevol parella els petits defectes es fan cada cop més evidents. La especulació dels ports esportius no hi ha ajudat gens i al litoral gironí és molt difícil de trobar una rampa pública de varada. Podem seguir amb el model de flota privada, o potser és el moment de replantejar-s’ho i fer-la esdevenir social. Una flota social és aquella que pertany a una associació. A la qual els seus socis i sòcies tenen un dret d’us d’acord amb unes normes i l’obligació de mantenir-la. Disposar de barques col·lectives ha de permetre navegar en grup, aprendre amb la pràctica i l’intercanvi de coneixements, difondre un estil de navegació, fer cursos de vela, reparació, manteniment, etc... A més una flota social ha de millorar les condicions per aconseguir espais en els nostres ports públics, a les nostres platges. Quantes barques veiem “morir” lentament per desinterès, avorriment, o incapacitat econòmica? Quants seriem capaços de renunciar a l’exclusivitat d’allò que significa la paraula propietat per compartir i gaudir amb altres aquell buc que tant ens estimem o hem estimat? Serem les associacions capaces de gestionar un patrimoni social? Quan ens costa mantenir la nostra barca? Fins a quant estaríem disposats a col·laborar econòmicament per navegar amb una barca que no fos de la nostra propietat?

7. Associacions o xarxes socials. L’associacionisme del nostre país prové del segle XIX. En els darrers quinze anys primer l’informàtica a l’abast, desprès Internet i molt darrerament les xarxes socials han canviat el funcionament del món. Tots coneixem exemples de grans manifestacions, protestes, concerts, etc., que han sorgit i triomfat gracies a l’enviament en xarxa de SMS, Emails o ara via Facebook, Twenty i altres. Cal, però, recordar que bona part de les persones que formen part de l’àmbit de la navegació tradicional passen dels cinquanta anys. Molts d’ells, com a bons rebels dels anys 60 i 70, es neguen a entrar en una tecnologia que no entenen ni volen entendre. Són persones de sobre, paper i màquina d’escriure a qui cal respectar, però el moviment patrimonial no pot quedar aturat per aquests. L’agilitat, economia i immediatesa del correu electrònic, de l’article o comentari en un blog, de la invitació a través d’una xarxa social s’ha anat consolidant molt lentament. La Mar d’Amics de Palamós, creada l’any 2004, es marcà des de bon començament l’objectiu que totes les informacions, comunicats, invitacions, activitats, etc., és a dir, la comunicació entre l’entitat i l’associat es faria a través de correu electrònic. Els seus 18 butlletins trimestrals s’han publicat sempre en format digital i des de fa uns anys dins la seva web s’incorpora un blog que recull les notícies més immediates que no esperen l’aparició del següent butlletí. És un camí que ha pres alguna altra entitat, poques. Aquesta “virtualització” els ha servit per a mantenir constantment informada la seva massa social, essent aquesta informació un dels aspectes més ben avaluats pels socis.

Ara el Facebook o el Twenty són eines a l’abast. Són eines avui per avui gratuïtes. Per cercar un company per sortir a navegar un dissabte del mes d’octubre, per demanar informació sobre tècniques de manteniment, per cercar tripulació per una travessa, per fer una cervesa a bord només cal escriure-ho. Quan més ampli sigui el col·lectiu més possibilitats hi haurà per tothom. La verticalitat estructural de les associacions i federacions queda allisada amb l’horitzontalitat i la transversalitat de les xarxes. L’administració encara exigeix una estructura i un grup responsable -La Junta Directiva - , la realitat està imposant en nous models segurament més eficaços. Mantinguem doncs les estructures, però siguem capaços de moure’ns lliures i gaudint del què més en apassiona: la mar.