ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dissabte, 14 d’agost de 2010

Vent a les veles

El Punt Diari a la seva edició nacional inclou un article d'en Xevi Sala que fa referència a la Laura Decker, la menor holandesa que pretenia fer la volta al món en solitaria en un veler i a qui la justícia li va impedir en primera instància. Desprès d'haver navegat per aquell país, puc entendre aquest repte que s'havia impossat aquesta jove. El prisma amb el que veiem el mar i la navegació és ben diferent entre els dos països, Catalunya i Holanda, i, com vaig expressar en un post anterior, els holandesos estimen el mitjà marí i tant infants com joves gaudeixen d'aquest espai aquàtic, en vaixells de tota mena, com d'un àmbit propi. Entenc doncs la posició dels pares en autoritzar a la seva filla a emprendre tal gesta. Segur que haurien patit, com també patim quan surten de festa en cotxe propi o estrany a casa nostra, però en el nostre cas no intervé cap jutjat per retirar-nos la patria potestat tot i el nombre d'accidents que es produeix cada cap de setmana a les nostres vies i carreteres. Aplaudeixo, doncs, que la Laura pugui portar a terme la seva aventura. De ben segur que marcarà el seu futur i la seva vida.

14/08/10 02:00 - Xevi Salaemail protegit
La majoria dels joves d'avui són grumets fins als trenta anys i les seves famílies, un port segur d'on els reca aixecar l'àncora. Però no pas tots. Laura Dekker és una noia holandesa de catorze anys que un bon dia va fer saber al seu pare que volia inflar les veles i sortir a córrer món pel seu compte. És un detall important que la Laura té un veler, sobretot ganes de fer-lo servir. En té tantes, de ganes, que per dur a terme la seva singladura ha calculat que necessita almenys dos anys. El seu pare, segurament després dels primers dubtes raonables, va acceptar l'elecció de la filla, la va animar a emprendre el viatge com més aviat millor i potser va pensar i tot quina utilitat trauria de la seva habitació un cop la deixés buida. D'això ja fa un any llarg i l'habitació de la Laura té els mateixos pòsters d'ídols juvenils a les parets i els mateixos ninots de peluix damunt el llit. I és que fins a la setmana passada, en contra del que la Laura i el pare de la Laura volien, la nena s'ha hagut d'estar per força a casa. En tenen la culpa els jutges que, en saber les seves intencions, la van amarrar fort a port, la van fer visitar per psicòlegs i van avaluar la conveniència de retirar la custòdia al progenitor. No van tenir tampoc en compte el parer de la mare, que està separada del pare però li fa costat, i que considera que a la seva filla la van tractar com a una malalta, i a ells, com a uns delinqüents. Finalment, els tribunals han rectificat i l'aventurera Laura ja navega cap el seu somni.

La majoria dels que avui tenim fills probablement no som tan valents com els pares de la Laura i els pugem amb les veles desinflades i el salvavides sempre a punt. Però des de la certesa que, al seu lloc, no compartiríem la decisió que han pres, cal reconèixer el mèrit que suposa haver deixat que la seva filla agafés el timó i triés el rumb. Perquè, si sobreviu el repte personal que s'ha marcat, tornarà sens dubte més forta i perquè, si no naufraga a alta mar, tampoc no ho farà a la vida.