ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 6 de setembre de 2010

Tonem a la feina. Quina sort?


Des de fa molts anys el moment de la tornada a la feina desprès de les merescudes vacances estiuenques s’ha dit que provocava l’anomenada síndrome post-vacacional. Enguany al bell mig del marasme provocat per la crisi financera de ja fa dos anys, tornar a la feina ha estat una sort. Malauradament són moltes, masses, les persones que en iniciar el prop passat mes d’agost aquesta mena d’allunyament laboral definit com vacances, no tenien del tot clar si a la tornada trobarien oberta la porta de la seva empresa. O pitjor, si trobarien la seva empresa.

Per a molts d’ells i elles, aquest ha estat un mes de neguit. Pels més previsors d’estalvi. Un mes compartint aquesta vivenda que ens té esclavitzats de per vida amb una hipoteca que ens condiciona en excés. Un mes en el que hem après a conèixer tot allò que encara és gratuït: la platja, el passeig, els bancs del parc, la biblioteca, el jocs de sobretaula, la becaina sota l’ombra d’un pi, el sopar a casa dels amics, la televisió,... El neguit, però, del futur incert ha col•laborat com la xafogor durant la nit a massa desvetllaments, silencis, paquets de tabac (“ara que ja ho havia deixat!”), mal humor.
Agost ha estat el pulmó per a molts petits “empresaris” per tancar amb pany i forrellat el negoci, desprendre’s dels seus treballadors i dur-los un mes d’avantatge en qualsevol negociació “a posteriori”. Un camí planer per evitar vagues i aturades costoses. Unes empreses que no seran notícia televisiva, però que són les que incrementen realment la desocupació. Una etapa per molts d’ells que tornaran a obrir-se camí en altres indrets, o bé viuran dels rèdits, inversions i algun que altre capitalet paradisíac. Per la resta, els treballadors, setembre significa emprendre el camí cap a l’Oficina de Treball, fer llargues cues, esperar el subsidi, cercar l’impossible als diaris o a les webs especialitzades, llogar-se en treballs precaris i sense futur. Potser alguns, pocs, aprofitaran per acabar els estudis o orientaran vers nous horitzons la seva vida professional. Però cal no enganyar a ningú. Els llicenciats universitaris també comparteixen les mateixes cues de l’atur. Tot plegat no és gens fàcil.
Tornar a la feina és una sort. Per dolenta que sigui, la feina que no la sort. Per pocs que ens estimem entre els companys. Per molt d’odi que acumulem envers el nostre cap. Per molt que el rellotge sigui de goma a l’hora de plegar. Per molt que ens sentim explotats. Lluny queden aquells temps on érem capaços de rebutjar una treball perquè no oferia jornada anglesa el divendres i el cap de setmana. Qüestions intocables en el nostre projecte de vida. Com desitjaríem ara aquell salari de vergonya que cobrava el nostre fill, nebot o conegut. Quin miratge que em viscut!

Davant d’aquest panorama de situacions reals de gana i pobresa al nostre entorn més immediat, és fa difícil de pensar que els treballadors i treballadores tindrem forces per reclamar unes lleis més justes, uns salaris més justos, uns comiats més difícils i una aposta per reclamar allò que és ben nostre i allò a què hi tenim un dret constitucional: el treball. Però ningú ho farà per nosaltres.