ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 27 d’octubre de 2010

DeDelft -Vaixell de línia




(cliqueu sobre la foto per veure tota la colecció)


Quan hom visita un espai com el que trobem a uns centenars de metres del vell port de Delft (Holanda) no pot sinó sentir una certa frustració domèstica. Quan a més escolta -en Holandès - les apassionades explicacions del seu guia, capaç de respondre a les qüestions tècniques que se li plantegen, sent allò que els anglesos defineixen com a “feeling”. Quan constata en un gran panell la quantitat d’empreses que actuen de mecenes en el projecte, no cal dir que el sentiment és d’enveja. I finalment, quan coneix que tota la empresa és fruit de l’empenta de la concessionària de la recollida d’escombraries de Rotterdam, surt espontàniament un somriure a través dels llavis.


La reconstrucció del Delft, un vaixell de línia del S. XVIII, tindrà un nou nom capaç de respectar i d’identificar l’original: DeDelft. Amb ell volen deixar clar que es tracta d’una rèplica a partir de les restes trobades, un cop més, per un pescador amb les seves xarxes. El Delft s’enfonsà desprès de la batalla de Camperduin (11/10/1797) amb els anglesos en els bancals de sorra que durant segles han protegit les costes holandeses. De fet aquest país no existia com a tal sinó que era conegut primer com les Set Províncies i poc desprès com la República de Batavia. El Delft era un vaixell de guerra que havia de protegir les expedicions comercials del seu país entre Dinamarca i Itàlia. Treballà durant un grapat d’anys sense escoltar, com aquell que diu, els brogit de la pólvora dels seus canons. Tingué una vida plàcida fins que participà en la seva primera guerra, que no superà. Del vaixell original es conservaven, parcialment, plànols en el Museu Marítim de Rotterdam. Pel disseny actual s’han usat també els d’altres vaixells de característiques similars han servit per completar el projecte constructiu de la seva rèplica. El projecte modern s’inicià amb l’ajuda de computadores i programes en tres dimensions, tot i que en cert moment dels treballs es veieren obligats a construir una maqueta per visualitzar tant els volums com les formes del buc. Actualment s’està treballant en la construcció i muntatge de les quadernes. Fetes de roure i d’importants dimensions són muntades sobre una gavarra amarrada al costat del moll on es troba l’esquelet del vaixell. Tot i la desena d’anys passats des de l’inici dels treballs encara es trigarà força temps per veure el buc a l’aigua. Fet curiós, ja que el bastiment del Delft original fou construït en tant sols nou mesos per prop de tres-centes persones. I un cop avarat, en poc més d’un any més ja navegava totalment aparellat.


L’exposició s’inicia amb una vídeo projecció que, en veu del propi vaixell un cop enfonsat, explica la seva vida. Una maqueta ens mostra la ubicació exacte on fou construït, i les drassanes que hi havia en aquell lloc. Un bon grapat d’activitats pels més petits i joves, introdueixen a la tècnica dels mariners: nusos, jocs de bosells, un timó de roda i el seu mecanisme de transmissió i fins i tot un canó per disparar (de debò!) bales sobre una diana. Maquetes de vaixells, restes arqueològiques i panells mostren informacions complementàries. Però quan sembla que la visita estigui a punt d’acabar i que un és a punt de sortir a l’exterior per veure el vaixell. Hom és convidat a pujar al primer pis, i darrera una porta s’obre tota una experiència: els tallers. Primer una gran nau on trobem des del immens mascaró de proa, un gigre o la maqueta esmentada anteriorment. També on han bastit el bot del capità - ja enllestit - i tot el seu aparell. És en aquest balcó sobre el taller on veiem el panell de mecenatge. En una segona sala un altre taller -més petit - on s’estan fent tots els bosells, bigotes i altres elements tornejats. També és treballen els caps. En avançar una nova sala ens mostra l’espai de treball dels tallistes que fan totes les musiqueries de totes mides que guarniran, bàsicament, el castell de popa i part de les amures. A continuació la secció de veles i eixàrcia, al paviment de la qual encara es pot apreciar el dibuix de les plantilles de les quadernes. Una maqueta de grans dimensions munta i mostra tota la maniobra de les veles quadres i una gran verga presideix el sostre de l’espai. Per terra veles a mig cosir. També es poden veure en vitrines al llarg de l’exposició un seguit de restes arqueològiques del vaixell i d’aparells usats en aquell temps: octants, corredores, rellotges de sorra,... Finalment coneixem de forma senzilla la vida a bord amb dos exemples de menjadors: el d’oficials i el de la tripulació. No cal dir que posats l’un al costat de l’altra es remarquen encara més les distàncies entre les classes dins un vaixell de l’armada. Un mirador permet veure aixopluc - a Holanda plou massa sovint - la reconstrucció del vaixell en el moll.

Posar-se sota aquella massa de fusta impressiona. I ho fa ara que tant sols és un esquelet. Són deu metres d’alçada i hom se sent realment petit. Al voltant del buc piles i piles de fusta eixugant-se (veient com plou sembla difícil) i preparada per passar per la serra. Centenars d’arbres que hauran tingut el “privilegi” de ser sacrificats per la preservació del patrimoni marítim. Alleuja pensar que ara només en construeixen un, i no fan cap “Armada Invencible” que devasti el territori.

Als holandesos, com als catalans, també els agrada la bona taula i formant part de l’espai hi ha un agradable restaurant que dona sobre els molls. Menjar típic i per postres gaudirem amb la sorpresa d’un grup de música tradicional marinera que assajava allà mateix. Un bon final per una visita imprescindible.