ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 21 de març de 2011

Sí a la guerra?

Som molts aquells que fa uns anys, pocs, sortírem al carrer per cridar contra la declaració de la guerra contra el Irak. Ara polítics de diferents països s’esforcen en justificar l’actual escala bèl•lica contra Líbia. El paraigües de la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides marca la diferència amb la situació de partida de la invasió iraquiana. Però en el fons de les nostres consciències pacifistes hi ha una qüestió que ens fa ballar el cap: podem alegrar-nos de la intervenció armada iniciada per França i Anglaterra, amb el suport dels Estats Units i la col•laboració d’altres, com és el cas d’Espanya? En un primer moment, mentre tot el món veia proper l’enderrocament del dictador Gadafi per part de les forces democràtiques, tothom romania a l’aguait. Ha estat en capgirar-se aquesta situació i declarar-se una guerra civil oberta i desigual que han intervingut els organismes internacionals. Però això no sempre ha estat així, fem memòria. Fa més de setanta anys el nostre país visqué una situació força paral•lela, tot i que la legalitat era a la inversa. No puc deixar de pensar que hauria passat si a finals de 1938 aquestes mateixes forces internacionals haguessin fet costat a l’agònica República. Segurament ens hauríem estalviat una dictadura i tota la seva repressió. Però encara havia de passar una guerra que va estar a punt d’enviar a tota la humanitat a l’altra barri perquè fos creada l’Organització de les Nacions Unides. Però amb aquest organisme no n’hi ha hagut prou fins desprès de seixanta-cinc anys. Fins ara el dèbil equilibri mundial i el privilegi del dret a veto dels vencedors de la II Guerra Mundial, no havien estat capaços de posar-se d’acord per aturar algun dels centenars de conflictes armats, la major part d’ells anònims, del darrer mig segle.

Ara el Consell de Seguretat ha pres una resolució per a defensar als anomenats “rebels” libis dels abassegadors i desiguals atacs del dictador Gadafi per terra, mar i aire. L’acord és per evitar els atacs aeris, tot i que les forces del “bé” ja han fet dianes en posicions a terra. La nova guerra pretén fer-se a distància, sense embrutar els uniformes de pols. Una intervenció militar neta i a ser possible sense baixes no africanes. L’opinió pública occidental i ben instal•lada en la societat del benestar, no veurà bé la mort de joves militars compatriotes. Per tant: avions i míssils per complir el manament de la ONU. L’exclusió aèria és un eufemisme per derrocar al dictador. Res a dir. Però de dictadors que tenen oblidats els drets humans, que fan servir la repressió com a eina de terror i que aprofiten el seu poder sobre les armes per enriquir-se ells i els seus, n’hi ha a tots els continents. El dictador libi té petroli i gas natural. Líbia és una de les principals fonts proveïdores de combustibles fòssils d’Europa. La vella Europa tenia por, temia que una guerra civil al sud del Mediterrà tanqués l’aixeta dels oleoductes i dels petroliers.

Es pot ser pacifista i aplaudir la intervenció armada occidental a Líbia? Per què atacar, indirectament però, al dictador Gadafi i no a d’altres països com Bahrein, Iemen, Síria, Marroc o la Xina, on també hi ha instaurades dictadures sanguinàries? Aquesta intervenció pretén posar fi d’alguna forma a les revoltes que s’estan produint en països àrabs i magrebins? Les respostes algunes poden semblar obvies, però no ho són tant. Si alguna paraula pot definir el meu estat és... perplexitat.

1 comentari:

escenavegant ha dit...

Seguiu les noves informacions que estan apareixent en la premsa alternativa com voltairenet.org: http://www.voltairenet.org/article169073.html