ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimecres, 13 d’abril de 2011

Del vosaltres al nosaltres.

Hi ha una remor general de queixa a l’associacionisme cultural. Motivada per la manca de participació activa en les accions, tasques i projectes que moltes d’elles volen dur endavant. Fa poques setmanes escoltava de lluny a una emissora de ràdio que Catalunya és líder pel que fa al nombre de persones inscrites en entitat sense ànim de lucre i organitzacions no governamentals (ONG’s). També esmentava l’entrevistat que el model de català és el de soci passiu. En poques paraules, persones que combreguen amb els objectius i els hi donen un suport econòmic a través d’una quota. Això en molts casos és suficient per permetre que algunes persones, generalment dirigents que formen part de les Juntes Directives, facin i desfacin. Fins i tot hi ha casos que permet de disposar de persones a sou per fer anar endavant activitats, gestió, etc. Però per la majoria d’entitats la realitat no és aquesta. Generalment darrera del nom d’una entitat associativa s’hi poden posar només un, dos o a tot estirar, cinc noms i cognoms. I això independentment dels 30, 60 o 200 socis en el llibre de registre.

Per què algú s’associa a una entitat? Evidentment que les raons són infinites. Però sovint es fa compulsivament. De forma semblant a moltes compres en les grans superfícies, sense pensar que en farem desprès de l’andròmina que acabem d’adquirir. La gran aliada involuntària que tenen bona part de les entitats culturals és la banca. El fet que es facin servir els serveis telemàtics per cobrar els rebuts d’afiliació fa que moltes persones no es donin de baixa a menys que hi hagi una situació econòmica personal en estat crític. Per tant, pertànyer a una entitat significa per gairebé tothom rebre d’una forma més o menys periòdica alguna informació relacionada amb els objectius d’aquesta. Cosa que interiorment justifica al soci de mantenir-se cotitzant.

De tant en tant apareixen persones amb idees, que proposen activitats o projectes a les postres d’un dinar de germanor, o ara també a través de les xarxes socials. De fet més que proposar-los podríem dir que els deixen caure com en una sembra antiga i esperen que la natura, la meteorologia o, parlant més seriosament, alguna persona exclami: “Bravo! Quina gran idea!”. Però amb honroses excepcions aquestes persones no solen moure ni un dit per arremangar-se i mullar-se per desenvolupar i portar a la pràctica la seva idea. Són persones que, a més, temps més tard es permetran dir que ells ja havien fet aquesta o aquella altra proposta, però que ningú es hi feu cas. Assumir un projecte propi significa canviar el “podríeu fer” pel “podríem fer”. Això no és nou. Fa més de cinquanta anys que el president d’Estat Units, John F. Kennedy, en un dels seus discursos durant la cursa electoral que el portà a la presidència digué una frase que s’ha fet famosa i que sovint oblidem: “No us pregunteu que pot fer el País per vosaltres, sinó què podeu fer vosaltres pel país”.

Les estructures de les entitats sense ànim de lucre són decimonòniques. La seva organització amb Junta Directiva, Comissions, Vocalies, l’Assemblea, les actes, comptes,etc., es menja bona part de les energies d’aquelles poques persones que cedeixen una part del seu temps i coneixement d’una forma altruista. Avui, l’ús de les noves tecnologies, les TIC, ha demostrat recentment que té una força que ha estat capaç de derrocar sàtrapes del nord d’Àfrica. Sense anar tant lluny, les possibilitats d’un comunicació directa -amb veu i imatge- a més dels xats esdevé una eina impensable fa 30 anys. Usem doncs les TIC! Són senzilles de gestionar i de moment gratuïtes. Caldria revisar la legislació vigent adaptant-la a la nova realitat. Donat que és necessària l’empara legal pel desenvolupament de moltes activitats i projectes.

Recordem que sovint des de les entitats s’utilitza un “nosaltres” majestàtic. Un “nosaltres” que vol justificar aquesta manca crònica d’altruisme, de participació, de responsabilitat que pateixen moltes d’elles. Ara, personalment, escoltar a algú que em diu “tu hauries” o bé “vosaltres hauríeu” sol posar-me en guàrdia. Canviem el xip... Ep! he dit: “CANVIEM”.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Amic Jordi, crec que has fet una radiografia encertada del associanisme actual . Tantmateix aquets article l'avocaria al blog elmarescami d'enguany doncs per a mi es complementen perfectament.
Es el peix que es mosega la cua . On vaig a aprendre a navegar a vela llatina? A l'associació . On és l'associacio? On hi ha una barca.
Qui té una barca ? El propietari. On puc coneixer el propietari? a la Federació de Propietaris. Ara ve la pregunta més difícil. Tel. e-mail, lloc ,dia ,hora ,per a fer UN contacte ? Calendari de trobades. Amicalment
Anónim conegut.

Joan Sol ha dit...

Benvolgut Escenavegant, no cal que et digui que comparteixo plenament el teu diagnòstic, perquè n’hem parlat moltes vegades. Com molt bé apunta l’amic “Anònim conegut” –bonic oxímoron, per cert!-, la nostra visió del món associatiu en aquests moments, no només és complementària, sinó coincident.

No descobreixo res de nou si dic que la dinàmica social, la manera de relacionar-se entre les persones, ha canviat. I això ja és evident tots els àmbits, l’econòmic, el laboral, el polític, el sindical... i també l’associatiu. Diuen alguns analistes amb visió de futur que les relacions laborals, per exemple, seran molt més de tu a tu; és a dir, les empreses aniran a buscar els professionals que necessitin per tirar endavant projectes concrets; i, lògicament, buscaran els més ben preparats però, sobretot, els més creatius, els més innovadors i els més capaços de treballar en un equip il•lusionat en aquell projecte. I aquests professionals els buscaran allà on sigui. Com tu dius, les TIC permeten, avui dia, treballar des de qualsevol lloc del món. És a dir que l’ocupació en el mateix lloc de treball i per a tota la vida és a punt de passar a la història, si és que ja no ho ha fet.

En aquest escenari, crec que el món associatiu també s’ha de reconvertir. No vull dir amb això que les associacions de caire cultural, esportiu, humanitari, etc., etc., no siguin necessàries. Al contrari, crec que la força social ben organitzada cada cop és i serà més potent. El que dic, o diem, és que la manera d’organitzar-se fins ara ha quedat obsoleta i és poc operativa. Vaja, que necessita una posada al dia urgent. Tots sabem que la gran majoria de membres de les associacions són socis “de quota”, és a dir, persones que comparteixen uns determinats objectius, els de la seva entitat, i que es limiten a pagar la quota però no s’impliquen en l’organització i funcionament de l’entitat. Òbviament, aquests socis són necessaris, perquè qualsevol associació necessita uns mínims per funcionar. Ara bé, tots sabem també que, a l’hora de fer feina, acostumen a ser quatre –mitja dotzena, si m’apureu- els que estiren del carro. Si més no, en el nostre sector.

Per tant, jo soc partidari de treballar transversalment; és a dir, de crear equips de persones motivades d’aquí i d’allà, pertanyin a una associació o no, per tirar endavant projectes concrets. Potser l’acte específic o la trobada local sí que l’ha d’organitzar l’associació del lloc; però de cara a dinamitzar projectes col•lectius crec més en l’eficàcia d’equips autònoms, amb persones interconnectades, lliures de burocràcies i d’estructures encarcarades, amb un objectiu clar i definit, i a les que no calgui perseguir ni arrossegar per fer la feina. En definitiva, una nova manera d’organitzar-se i de treballar en què el “nosaltres” sigui de veritat i no només una manera de parlar.

A reveure!