ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dilluns, 11 d’abril de 2011

I love to dance - Yo amo la danza


L’any 1984 al que havia estat el meu taller d’escenografia del carrer Carretes 76 situat a la porta número 9 hi hagué un trull important. Feia pocs mesos que havíem unificat els tallers d’en Joan, el meu germà, el dels Hermanos Salvador -el meu pare es jubilà a finals de 1983 - i el meu en el que havia de ser a partir de llavors el taller d’escenografia Germans Salvador.

Aquell dia, com deia, hi havia molt de moviment. L’Ignacio F. Iquino ens havia llogat aquell espai per a un rodatge. Així el taller on es guardaven els decorats de revista i els cortinatges fou transformat mitjançant cortines. S’hi instal•là un llit. I tota aquella munió de gent que acompanya un rodatge ocuparen tots els forats possibles. A l’escala hi havia lògicament curiositat. Sobretot entre la població masculina ja que s’hi havia de rodar una escena eròtica. Els cineastes s’hi estigueren fins ben entrada la nit.

El film que rodaren es titulà “Yo amo la danza” i fou el darrer de la prolífica carrera del cineasta català. Tot i que aquella mena de subproducte anava signat pel pseudònim de Steve McCoy, com havia fet sovint durant tota la seva carrera. Els mitjans amb els que treballaven eren força penosos. Recordo que vaig tenir ocasió de parlar una bona estona amb l’operador de càmera. Em mostrà el material amb el que estaven rodant. Es tractava d’una càmera molt antiga que s’accionava a corda. Tot el material era propietat de l’Iquino, era una forma d’abaratir costos per produccions de molt baix pressupost com aquella. També recordo que hi sortia un ximpanzé. Bèstia que passa de braços en braços de tot aquell que ho volgué, posant per fer-se fotografies sense cap mena de problema. Estava completament humanitzat. Anava vestit i amb bolquers. Del rodatge en recordo ben poc. Alguna presa amb play-back (desprès he sabut que rodaven un musical). Fins que a darrera hora de la tarda arribà l’hora de l’escena de llit. Feren fora a tothom que no fora imprescindible. Jo era al despatx, des d’on veia un monitor de televisió per on es seguia el rodatge. L’operador de càmera m’havia explicat la dificultat d’acoblar aquella càmera de vídeo a un aparell tant antic. L’escena que s’hi rodà avui podria ser emesa sense cap problema en horari no protegit. Però encara érem a les acaballes d’aquell “destape” postfranquista.

Trobar la imatge del cartell del film on es veuen els prestatges dels decorats darrera l’actriu -Katy Bravo - que era al damunt del carro amb rodes que usàvem per remenar els telons, rompiments i aplics de lloguer ha estat el detonant de tota aquesta sèrie de records.