ATENCÓ CANVI D'ADREÇA

Per motius desconeguts aquesta pàgina no permet de pujar-hi més escrits. Per la qual cosa Escenavegant el trobareu a la següent adreça:

escenavegant.blog.com

Combinar les tramoies del teatre i l'eixàrcia d'un vaixell. Trepitjar la coberta de fusta i les taules de l'escenari. Contrastar la foscor del treball amb la llum del mar. Estar envoltat de persones desconegudes o navegar amb aquells qui estimes. Recuperar vells bastiments com recuperem belles escenes. Aprendre cada dia una mica més i tenir el goig de poder transmetre aquest coneixement als altres. Aquest és en escenavegant. Salut!







dimarts, 3 de maig de 2011

+ sobre les regates de vela llatina.


No vaig formar mai part dels “Coros y danzas de la sección femenina”, tampoc he ballat mai en un esbat folklòric - mereixent-me tot el respecte el seu treball - , i mai he conreat aquesta vesant del patrimoni immaterial universal que és el flamenco. Tot això ve perquè ahir vaig escoltar a 360 Ràdio el ja ex-secretari de classe de vela llatina de la Federació Catalana de Vela, que ara a la vela llatina només li quedarien les manifestacions folklòriques.

El projecte de les regates de vela llatina a Catalunya ha fracassat. No és així a les Balears, a Múrcia, a Galicia o a les Islas Canarias. En aquests territoris, per motius ben diferents, les competicions formen part consolidada de la seva tradició nàutica. Reconec haver participat durant dues temporades en les regates catalanes. L’èxit del primer any fou la novetat. A partir del segon l’adopció d’un reglament estricte, dels ràtings, les llicències esportives ho començà a posar més difícil. Ja no era una “festa” sinó una regata “seriosa”. La competència entre els vells bastiments era superior a les seves forces. Us imagineu al besavi en una cursa amb els nets? Al principi l’important era participar, per tant que guanyés l’un o l’altra no tenia més importància. Qui arribava primer guanyava. Tant era que portés un sardinal o un bot de 18 pams. En aparèixer els ràtings tot va canviar. El material del buc, la superfície vèlica, si el vaixell portava o no motor (que evidentment no s’usava durant la regata), tot penalitzava. Fins i tot alguna barca tradicional, i segurament patrimonial, fou modificada per desmuntar el motor intern i guanyar ràting! A partir del tercer any aparegueren les primeres protestes per les classificacions i resultats que no es publicaven. Mentrestant s’anaven partint antenes, trencant pals, enfonsant barques. El nostre patrimoni marítim perillava. Davant la davallada es contraatacà amb la primera barca de resina de polièster. La sorpresa fou molt gran per bona part dels afeccionats a la vela tradicional. Les acalorades discussions i les penalitzacions que havien rebut les barques de resina fins aquell moment som molts els que les recordem. Aquell “monotip” competitiu havia de ser de fusta... deien! En poc temps aparegueren també dos petits bussi infantils amb la vela triangular. Una flota de 3 barques, amb dos models diferents. Més d’un cop aquelles barques “públiques” s’havien quedat en terra per manca de tripulacions. L’últim cartutx fou la implicació de les Escoles de Vela amb l’ingènua intenció de “enredar” als més petits a navegar amb vela llatina. S’impartiren classes de formació per monitors (que només tenen les hores del curset com a experiència en aquest aparell). Però la manca de disponibilitat d’embarcacions (3) fa inviable l’organització de cursos populars. D’altra banda tots sabem que els escolars, nens i nenes que practiquen l’esport de la vela comencen per l’Optimist. Si demaneu a algun d’ells si els agradaria provar una vela llatina: primer, us miraran com si fóssiu un extraterrestre; segon, us preguntarà si corre més que l’Optimist; i si arriba a la tercera pregunta preguntarà quina cosa els doneu a canvi.

Aquesta és la curta historia que jo he conegut sobre les regates de vela llatina a Catalunya. No hi ha dades com la suspensió de regates sense avisar o els canvis discrecionals de reglament, que donarien per un altra escrit. Per tot plegat no és d’estranyar que no s’hagi consolidat aquesta modalitat esportiva a Catalunya. Curiosament escric això quan estic a punt de participar en un Campionat d’Espanya (Sí! Què hi farem?) de Vela adaptada. Per tant he descobert que encara conservo alguna espurna de competitivitat. Resta però aquell punt de seny que donen els anys i les canes, i que té molt a veure amb allò que diu el Manifest per la Navegació Tranquil•la (Slow Sailing): Si t’agrada fer regates, no les facis pensant en el premi, sinó en que a través de la competició tu aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

Conservar el coneixement de la navegació tradicional són figues d’un altre paner. Aquesta tasca es pot dur des de la FCV, però també des de les associacions, els vaixells escola o els armadors particulars. És important de no circumscriure-la a la vela llatina. Aquesta cultura immaterial és tant important com les barques i els vaixells. Com que navegar és l’única escola possible per aprendre’n (ja ho diu en Joan Sol... El mar és el camí. Perdoneu la broma!), si volem que aquest coneixement no es perdi hem de prendre exemple d’entitats com A tot drap (Sant Pau), Bricbarca (Sant Ramon) o Delamar (bergantí Cyrano), que han estat capaces de crear grups de voluntaris per fer navegar els seus vaixells socials. Si tenim por de perdre aquesta cultura, aquesta forma de navegar, hem de convidar a amics i amants del mar a navegar en els nostres vaixells, les nostres barques. I com he dit altres cops... sobretot navegar, navegar i navegar.

4 comentaris:

LA MAR ha dit...

Hola:
Subscric en essència tot el que has dit. Jo afegiria que la navegació tradicional en general (a vela llatina o no) dificilment engrescarà mai als nens i nenes. Ës per a bergants com nosaltres. Jo mateix vaig arribar a la vela llatina després de tenir dos creuers de plàstic. Els joves volen córrer i els engresca el windurfing o la vela lleugera. El que passa és que, al llarg dels anys, es van "calmant" i van apreciant aquell botet, o aquell llaüt amb el que vares anar tants anys a pescar amb el pare, o aqueslles sortides familiars a navegar un diumenge de primavera......
On s'ha de fer l'accent doncs?. Segons el meu parer, el primer és conservar aquestes barquetes tradicionals, per un motiu, si no ho feim, quan als nostres fills els pegui la dèria de navegar amb elles ja no existiran i desapareixerà una part important del nostre patrimoni familiar i cultural.
Salutacions
Jaume

Joan Bonet i Nadal ha dit...

Hola:
Tot d'acord amb en Jaume, es a nosaltres que els anys sixanta varem coneixer les primeres barques de plàstic, i que els he varem defensar per lo fortes i bones de mantenir, pero que amb el temps hem tornat a la llenya i a recuperar els bastiments dels nostre pares, concos o familiars, ens pertoca mantenirlos i amb el temps, els nostres fills i nets al manco tindràn l'oportunitat de passetjar amb ells perque encaren suraràn.
Així que a recuperar patrimoni, cultura náutica, lèxic, i diferentes formes de navegar a la fí de que no és perdi el que encara no és perdut.
Salut tenguem per a fer-ho!.

Joan Bonet i Nadal ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
escenavegant ha dit...

Jaume,
Estic bàsicament d'acord amb tot el que dius. És molt important conservar el nostre patrimoni marítim flotant. Però és encara més important preservar el patrimoni immaterial del conèixement de les tècniques de navegar a vela amb tota mena d'aparells. En una jornada sobre patrimoni marítim a Aveiro ja fa alguns anys algú, no recordo exactament qui, afirmà que dins de 400 anys es podrà construïr un vaixell tradicional amb la mateixa tècnica de principi del segle XX, pels treballs de documentació i investigació existents. El problema estarà, deia, en què ningú el sabra fer navegar.
Joan,
Altres cops ho he dit. Navegar, navegar i navegar. Fusta, acer o plàstic. Però sobretot gaudir, aprendre i transmetre de la navegació amb aparells tradicionals. Salut!