ESCENAVEGANT

AQUESTA PÀGINA ESTÀ BLOQUEJADA, ESCENAVEGANT EL TROBAREU A: http://escenavegant.blog.com

2011-05-24T10:25:00.002+02:00

Reiniciar el sistema = Educació + Cultura.

Si sabem que l’ideari neoconservador i les polítiques neoliberals són les responsables clares i directes de la crisi que estem patint, no puc entendre com la veu del poble expressada a través del vots ens ha dut a la present situació, mai més que ara queda clar que ens cal millorar en Cultura i Educació.

El vot al populisme i la xenofòbia són dos graons del mateix analfabetisme cultural. Les crisis sempre són positives per les opcions dretanes ja que distancien als rics dels pobres, eliminant aquesta classe mitja majoritària en l’enyorat estat del benestar, més preparada i culta.

El retall de les polítiques equitatives i socials tenen, hores d’ara, els vaixells insígnies de la Sanitat i l’Educació. Però com és de domini públic l’àmbit de la Cultura serà un dels més perjudicats. Aquests tres elements, als que es poden afegir sens cap mena de dubte molts d’altres, són una demostració de que tant sols amb uns butxaca forta les persones podran tornar a aspirar a aquesta societat del benestar absolutament santificada per tothom.

Caldrà, segurament, modificar el terme d’evolució política afegint-hi el prefix: re. Sembla que una part d’aquesta massa identificada com a classe mitjana: universitaris, professionals lliberals, treballadors amb treball, una part dels treballadors sense treball, mestres, professors,… s’ha despertat tard. Els resultats electorals municipals i autonòmics són l’expressió democràtica d’un poble enganyat i manipulat pels mitjans de masses i els nous poders fàctics del país: bancs i grans empreses nacionalitzades.

Reiniciar el sistema és més difícil que petjar un polsador.

Reiniciar el sistema = Educació + Cultura

Dubtes cívics.

2011-05-17T15:53:00.000+02:00

Ara que ens movem davant la incertesa d’haver de decidir entre votar a una o altra candidatura, o bé votar en blanc, o no votar en consciència del nostre acte. Decisió diferent de la posició de l’abstencionista per desídia. Apareixen grups de persones que manifesten creure en la democràcia però que són disconformes amb tot allò que englobem en la paraula: sistema. La decepció i la indignació són dos estats inherents a la condició humana. La decepció a unes esperances frustrades desprès de la darrera etapa conservadora a l’estat. La decepció provocada per un presumpte govern d’esquerres a Catalunya. La decepció per la deriva i corrupció que s’ha instal•lat invariablement arreu en tots els partits polítics elegits en passades eleccions. I també la indignació pels ajuts dels governs a les entitats bancàries responsables de l’actual crisi econòmica. Indignació davant l’impossibilitat de trobar un lloc de treball. Indignació front als desnonaments. Indignació al incompliment sistemàtic de la pròpia Constitució que garanteix el dret a la vivenda i al treball.

En aquests moments de reflexió hom pensa on és l’error. On ens hem equivocat plegats? Som al segle XXI i mantenim sistemes creats al XIX. Les eines tradicionals de la propaganda no serveixen, com tampoc serveixen les de la censura. Hem pogut veure com les noves tecnologies permeten esquivar la major part d’eines del poder per evitar la propagació de la informació. És cert que encara serveix per alienar a una part de la població allunyada dels ordinadors, telèfons mòbils, iPads, etc,... Però tot i així el boca orella acaba de fer la feina. Per tant i emulant el personatge shakespirià: votar o no votar? Aquesta és la primera qüestió. El dret a vot ha estat la llarga lluita dels nostres pares i avis. Ara el tenim aquest dret i també aquesta obligació. En altres països de llarga tradició democràtica l’exercici del vot és obligatori. I en el fons opino que hauria de ser així. Ara bé, a qui o a què votem? Encara rai si poguéssim votar a les persones. És allò que hom anomena: llistes obertes. Personalment no dubtaria a posar una creu sobre cadascun dels candidats que encapçalen ara les llistes de la meva vila. Tots, sí. Perquè crec que una persona capaç de presentar-se per alcalde en una vila petita com Palamós, és una persona que sobretot estima la vila. Per tant, tots i cadascun d’ells tenen coses a aportar per millorar-la. Les llistes obertes en unes eleccions locals, permetrien afinar moltíssim. Per un elector, conèixer personalment totes i cadascuna de les persones que ell creu que serien les millors per gestionar el seu municipi, permetria que el ciutadà tornés a creure en la política. I als polítics municipals els esperonaria a escoltar les propostes dels uns i dels altres abans de portar endavant qualsevol nova proposta. Aquesta política municipal de proximitat ha de ser complementada sens dubte per una participació ciutadana activa en la presa de decisions sobre el destí dels diners dels seus tributs, per exemple prioritzant les inversions. D’aquesta forma la política municipal esdevindria transparent a la ciutadania, cosa que de retruc impediria de fet la corrupció i l’especulació que hem viscut els darrers anys. Segurament pensareu que això pot ser factible a nivell de pobles i viles, però crec que és perfectament traslladable a la gran ciutat si som capaços de prendre-la com a un aglomerat de viles petites -barris- on encara és possible obviar l’anonimat cosmopolita. Pels grans temes sempre quedarà el recurs de la consulta popular. Que avui , gràcies a les noves tecnologies, pot fer-se còmodament des de la butaca de casa o de la taula del despatx en pocs segons. Perquè podem fer transferències milionàries de diners des de l’ordinador portàtil o des del telèfon, i per contra, per exercir el dret a vot ens transformem en personatges d’una novel•la d’en Charles Dickens? La papereta i el sobre, l’urna,... són herències del passat. De la mateixa forma que podem garantir qui som i les nostres dades en un caixer bancari, hem de poder-ho fer per votar. Quin és el problema. Fa anys que s’assagen nous sistemes. Les eleccions i consultes tipus referèndums costen milions d’euros, ara que diuen que ens hem d’estrènyer el cinturó, podríem posar-ho en pràctica.

Però quina serà l’alternativa als vells partits politics? Quina serà l’alternativa als sindicats obrers i de classe? Evidentment els antidemocràtics estan a l’aguait. Històricament sempre han sorgit en moments de caos ideològic com a salvadors de diferents valors, generalment del costat dels poderosos. Per tant la situació no és gens senzilla. No sóc politòleg, ni una persona capaç de veure més enllà de les dues preguntes anteriors. Molt ha de canviar el món i no sóc dels que penso que només amb amor i paraules aconseguirem la pau i la equitat mundial. Lamentablement. Però m’obstino a pensar que aquest no pot ser un cul de sac, i com en aquells laberints romàntics, en algun racó ha de sorgir el camí que ens ha de dur a un nou sistema, a una nova forma de viure en equilibri amb la natura i el món que ens acull i fer nàixer, a un nou marc on totes les persones, totes, tenen els mateixos drets i les mateixes oportunitats. On cadascú serà lliure per assolir un futur amb salut en funció de la seva capacitat, però on ningú sigui discriminat per cap motiu.

Per acabar. Segueixo sense saber què fer diumenge. Algú em pot ajudar?

Manifest de Democràcia real ja!

2011-05-16T10:37:00.003+02:00

Ahir desenes de milers de persones sortiren al carrer arreu de l'estat convocats per diferents entitats adherides al manifest de Democràcia real ja!. Eren manifestacions desvinculades de partits polítics i organitzacions sindicals. Foren pacífiques arreu (60 ciutats) excepte a Madrid. Per la qual cosa han tingut molt poc ressó mediàtic. Llegir el seu manifest és escoltar altra vegada tots aquells comentaris que hem sentit en les nostres converses amb amics i familiars. La convocatòria sorgeix com a altres indrets del món mitjançant l'aprofitament de les modernes tecnologies: Internet, Facebook, Twitter, etc... En conseqüència ha mobilitzat sobretot a persones joves, a aquells a qui s'acusa reiteradament del seu interès per la societat en la que viuen.

MANIFEST

Som persones normals i corrents. Som com tu: gent que s’aixeca tots els matins per estudiar, treballar o buscar feina, gent amb família i amics, gent que treballa dur cada dia per viure i donar un futur millor als que ens envolten.

Uns ens considerem més progressistes, d’altres més conservadors. Uns som creients, d’altres no. Uns tenim ideologies ben definides, d’altres ens considerem apolítics. Però tots estem amoïnats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant, per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers… per la indefensió del ciutadà ras.

Aquesta situació ens fa mal a tots cada dia. Però si tots ens unim, podem canviar-la. És el moment de moure’s i de construir una societat millor. És per això que declarem fermament el següent:

Les prioritats de la societat han de ser la igualtat, el progrés, la solidaritat, el lliure accés a la cultura, la sostenibilitat ecològica i el desenvolupament, el benestar i la felicitat de les persones.

Hi ha uns drets bàsics que haurien de ser coberts en aquestes societats: el dret a l’habitatge, al treball, a la cultura, a la salut, a l’educació, a la participació política, al lliure desenvolupament personal i el dret al consum dels bens necessaris per a una vida sana i feliç.

El funcionament actual del sistema econòmic i de govern no atén aquestes prioritats i és un obstacle per al progrés de la humanitat.

La democràcia surt del poble (demos = poble, cracia = govern) així que el govern ha de ser el poble. Però en aquest país la major part de la classe política ni tan sols ens escolta. La seva funció hauria de ser portar la nostra veu a les institucions, facilitant la participació política ciutadana mitjançant línies directes i procurant el més gran benefici per al gruix de la societat, no la de enriquir-se i medrar amb el nostre esforç, atenent només als interessos dels grans poders econòmics i aferrant-se al poder mitjançant una dictadura partitocràtica encapçalada per les inamovibles sigles del PPSOE

L’ànsia i acumulació de poder en un grup reduït produeix desigualtat, crispació i injustícia. Això porta a la violència, que rebutgem. L’obsolet i antinatural model econòmic vigent bloqueja la maquinaria social en una espiral que es consumeix a ella mateixa enriquint a uns pocs i avocant a la pobresa i escassetat a la resta, fins al col·lapse.

La voluntat del sistema és l’acumulació de diners, premiant-la per sobre de l’eficàcia i el benestar de la societat, malbaratant recursos, destruint el planeta, generant atur i consumidors infeliços.

Els ciutadans formem part de l’engranatge d’una màquina destinada a enriquir una minoria que ni tan sols sap de les nostres necessitats. Som anònims, però sense nosaltres res d’això existiria ja que nosaltres movem el món.

Si com a societat aprenem a no confiar el nostre futur a una abstracta rendibilitat econòmica que mai s’aplica al benefici de la majoria, podrem eliminar els abusos i mancances que tots patim.

Es necessària una revolució ètica. Hem posat els diners per sobre de l’ésser humà i hem de posar-lo al nostre servei. Som persones, no productes de mercat. No sóc només el que compro, sinó que també importa perquè ho compro i a qui l’hi compro.

Per tot això estic indignat.

Jo puc canviar-ho.

Jo puc ajudar.

Sé que junts podrem.

Surt amb nosaltres. És el teu dret.

-----------

Pensem-hi i actuem en conseqüència. Els podeu seguir a Twitter o al Facebook, o al seu Blog.

Inventari de barques d'aparell tradicional de Catalunya.

2011-05-10T15:28:00.005+02:00

Aprofitant el document que em cedí l'amic Toni Clapés he penjat a Google Documents una pàgina Excel que pot servir d'aproximació a l'inventari de barques amb aparell tradicional que hi ha al nostre país.

A diferència del document cedit he inclòs totes aquelles barques (que conec) que disposen d'un aparell tradicional (llatina, àurica, terç,...) sense fer distinció del material de fabricació. D'altra forma -només de fusta - quedaven exclosos alguns vaixells com el Sant Pau o la Pepa Bandera, que sovint participen en trobades i navegacions.

Si voleu afegir o rectificar alguna dada, feu-ho en un color diferent al que té actualment. De manera que puguem seguir el desenvolupament. També seria bó que afegiu un comentari a aquesta entrada per conèixer qui ho ha fet.

Cliqueu a sobre de:

Aproximació d'inventari de barques d'aparell tradicional de Catalunya.

D'aquesta forma podrem disposar en molt poc temps d'una relació actualitzada sobre quina és la flota tradicional. Gràcies per la vostra col·laboració.

+ sobre les regates de vela llatina.

2011-05-03T21:03:00.000+02:00

No vaig formar mai part dels “Coros y danzas de la sección femenina”, tampoc he ballat mai en un esbat folklòric - mereixent-me tot el respecte el seu treball - , i mai he conreat aquesta vesant del patrimoni immaterial universal que és el flamenco. Tot això ve perquè ahir vaig escoltar a 360 Ràdio el ja ex-secretari de classe de vela llatina de la Federació Catalana de Vela, que ara a la vela llatina només li quedarien les manifestacions folklòriques.

El projecte de les regates de vela llatina a Catalunya ha fracassat. No és així a les Balears, a Múrcia, a Galicia o a les Islas Canarias. En aquests territoris, per motius ben diferents, les competicions formen part consolidada de la seva tradició nàutica. Reconec haver participat durant dues temporades en les regates catalanes. L’èxit del primer any fou la novetat. A partir del segon l’adopció d’un reglament estricte, dels ràtings, les llicències esportives ho començà a posar més difícil. Ja no era una “festa” sinó una regata “seriosa”. La competència entre els vells bastiments era superior a les seves forces. Us imagineu al besavi en una cursa amb els nets? Al principi l’important era participar, per tant que guanyés l’un o l’altra no tenia més importància. Qui arribava primer guanyava. Tant era que portés un sardinal o un bot de 18 pams. En aparèixer els ràtings tot va canviar. El material del buc, la superfície vèlica, si el vaixell portava o no motor (que evidentment no s’usava durant la regata), tot penalitzava. Fins i tot alguna barca tradicional, i segurament patrimonial, fou modificada per desmuntar el motor intern i guanyar ràting! A partir del tercer any aparegueren les primeres protestes per les classificacions i resultats que no es publicaven. Mentrestant s’anaven partint antenes, trencant pals, enfonsant barques. El nostre patrimoni marítim perillava. Davant la davallada es contraatacà amb la primera barca de resina de polièster. La sorpresa fou molt gran per bona part dels afeccionats a la vela tradicional. Les acalorades discussions i les penalitzacions que havien rebut les barques de resina fins aquell moment som molts els que les recordem. Aquell “monotip” competitiu havia de ser de fusta... deien! En poc temps aparegueren també dos petits bussi infantils amb la vela triangular. Una flota de 3 barques, amb dos models diferents. Més d’un cop aquelles barques “públiques” s’havien quedat en terra per manca de tripulacions. L’últim cartutx fou la implicació de les Escoles de Vela amb l’ingènua intenció de “enredar” als més petits a navegar amb vela llatina. S’impartiren classes de formació per monitors (que només tenen les hores del curset com a experiència en aquest aparell). Però la manca de disponibilitat d’embarcacions (3) fa inviable l’organització de cursos populars. D’altra banda tots sabem que els escolars, nens i nenes que practiquen l’esport de la vela comencen per l’Optimist. Si demaneu a algun d’ells si els agradaria provar una vela llatina: primer, us miraran com si fóssiu un extraterrestre; segon, us preguntarà si corre més que l’Optimist; i si arriba a la tercera pregunta preguntarà quina cosa els doneu a canvi.

Aquesta és la curta historia que jo he conegut sobre les regates de vela llatina a Catalunya. No hi ha dades com la suspensió de regates sense avisar o els canvis discrecionals de reglament, que donarien per un altra escrit. Per tot plegat no és d’estranyar que no s’hagi consolidat aquesta modalitat esportiva a Catalunya. Curiosament escric això quan estic a punt de participar en un Campionat d’Espanya (Sí! Què hi farem?) de Vela adaptada. Per tant he descobert que encara conservo alguna espurna de competitivitat. Resta però aquell punt de seny que donen els anys i les canes, i que té molt a veure amb allò que diu el Manifest per la Navegació Tranquil•la (Slow Sailing): Si t’agrada fer regates, no les facis pensant en el premi, sinó en que a través de la competició tu aprens a conèixer millor el mar, el teu vaixell i a tu mateix. No hi ha premi més estimulant que aquest aprenentatge.

Conservar el coneixement de la navegació tradicional són figues d’un altre paner. Aquesta tasca es pot dur des de la FCV, però també des de les associacions, els vaixells escola o els armadors particulars. És important de no circumscriure-la a la vela llatina. Aquesta cultura immaterial és tant important com les barques i els vaixells. Com que navegar és l’única escola possible per aprendre’n (ja ho diu en Joan Sol... El mar és el camí. Perdoneu la broma!), si volem que aquest coneixement no es perdi hem de prendre exemple d’entitats com A tot drap (Sant Pau), Bricbarca (Sant Ramon) o Delamar (bergantí Cyrano), que han estat capaces de crear grups de voluntaris per fer navegar els seus vaixells socials. Si tenim por de perdre aquesta cultura, aquesta forma de navegar, hem de convidar a amics i amants del mar a navegar en els nostres vaixells, les nostres barques. I com he dit altres cops... sobretot navegar, navegar i navegar.

Del vosaltres al nosaltres.

2011-04-13T15:35:00.001+02:00

Hi ha una remor general de queixa a l’associacionisme cultural. Motivada per la manca de participació activa en les accions, tasques i projectes que moltes d’elles volen dur endavant. Fa poques setmanes escoltava de lluny a una emissora de ràdio que Catalunya és líder pel que fa al nombre de persones inscrites en entitat sense ànim de lucre i organitzacions no governamentals (ONG’s). També esmentava l’entrevistat que el model de català és el de soci passiu. En poques paraules, persones que combreguen amb els objectius i els hi donen un suport econòmic a través d’una quota. Això en molts casos és suficient per permetre que algunes persones, generalment dirigents que formen part de les Juntes Directives, facin i desfacin. Fins i tot hi ha casos que permet de disposar de persones a sou per fer anar endavant activitats, gestió, etc. Però per la majoria d’entitats la realitat no és aquesta. Generalment darrera del nom d’una entitat associativa s’hi poden posar només un, dos o a tot estirar, cinc noms i cognoms. I això independentment dels 30, 60 o 200 socis en el llibre de registre.

Per què algú s’associa a una entitat? Evidentment que les raons són infinites. Però sovint es fa compulsivament. De forma semblant a moltes compres en les grans superfícies, sense pensar que en farem desprès de l’andròmina que acabem d’adquirir. La gran aliada involuntària que tenen bona part de les entitats culturals és la banca. El fet que es facin servir els serveis telemàtics per cobrar els rebuts d’afiliació fa que moltes persones no es donin de baixa a menys que hi hagi una situació econòmica personal en estat crític. Per tant, pertànyer a una entitat significa per gairebé tothom rebre d’una forma més o menys periòdica alguna informació relacionada amb els objectius d’aquesta. Cosa que interiorment justifica al soci de mantenir-se cotitzant.

De tant en tant apareixen persones amb idees, que proposen activitats o projectes a les postres d’un dinar de germanor, o ara també a través de les xarxes socials. De fet més que proposar-los podríem dir que els deixen caure com en una sembra antiga i esperen que la natura, la meteorologia o, parlant més seriosament, alguna persona exclami: “Bravo! Quina gran idea!”. Però amb honroses excepcions aquestes persones no solen moure ni un dit per arremangar-se i mullar-se per desenvolupar i portar a la pràctica la seva idea. Són persones que, a més, temps més tard es permetran dir que ells ja havien fet aquesta o aquella altra proposta, però que ningú es hi feu cas. Assumir un projecte propi significa canviar el “podríeu fer” pel “podríem fer”. Això no és nou. Fa més de cinquanta anys que el president d’Estat Units, John F. Kennedy, en un dels seus discursos durant la cursa electoral que el portà a la presidència digué una frase que s’ha fet famosa i que sovint oblidem: “No us pregunteu que pot fer el País per vosaltres, sinó què podeu fer vosaltres pel país”.

Les estructures de les entitats sense ànim de lucre són decimonòniques. La seva organització amb Junta Directiva, Comissions, Vocalies, l’Assemblea, les actes, comptes,etc., es menja bona part de les energies d’aquelles poques persones que cedeixen una part del seu temps i coneixement d’una forma altruista. Avui, l’ús de les noves tecnologies, les TIC, ha demostrat recentment que té una força que ha estat capaç de derrocar sàtrapes del nord d’Àfrica. Sense anar tant lluny, les possibilitats d’un comunicació directa -amb veu i imatge- a més dels xats esdevé una eina impensable fa 30 anys. Usem doncs les TIC! Són senzilles de gestionar i de moment gratuïtes. Caldria revisar la legislació vigent adaptant-la a la nova realitat. Donat que és necessària l’empara legal pel desenvolupament de moltes activitats i projectes.

Recordem que sovint des de les entitats s’utilitza un “nosaltres” majestàtic. Un “nosaltres” que vol justificar aquesta manca crònica d’altruisme, de participació, de responsabilitat que pateixen moltes d’elles. Ara, personalment, escoltar a algú que em diu “tu hauries” o bé “vosaltres hauríeu” sol posar-me en guàrdia. Canviem el xip... Ep! he dit: “CANVIEM”.

I love to dance - Yo amo la danza

2011-04-11T16:19:00.001+02:00

L’any 1984 al que havia estat el meu taller d’escenografia del carrer Carretes 76 situat a la porta número 9 hi hagué un trull important. Feia pocs mesos que havíem unificat els tallers d’en Joan, el meu germà, el dels Hermanos Salvador -el meu pare es jubilà a finals de 1983 - i el meu en el que havia de ser a partir de llavors el taller d’escenografia Germans Salvador.

Aquell dia, com deia, hi havia molt de moviment. L’Ignacio F. Iquino ens havia llogat aquell espai per a un rodatge. Així el taller on es guardaven els decorats de revista i els cortinatges fou transformat mitjançant cortines. S’hi instal•là un llit. I tota aquella munió de gent que acompanya un rodatge ocuparen tots els forats possibles. A l’escala hi havia lògicament curiositat. Sobretot entre la població masculina ja que s’hi havia de rodar una escena eròtica. Els cineastes s’hi estigueren fins ben entrada la nit.

El film que rodaren es titulà “Yo amo la danza” i fou el darrer de la prolífica carrera del cineasta català. Tot i que aquella mena de subproducte anava signat pel pseudònim de Steve McCoy, com havia fet sovint durant tota la seva carrera. Els mitjans amb els que treballaven eren força penosos. Recordo que vaig tenir ocasió de parlar una bona estona amb l’operador de càmera. Em mostrà el material amb el que estaven rodant. Es tractava d’una càmera molt antiga que s’accionava a corda. Tot el material era propietat de l’Iquino, era una forma d’abaratir costos per produccions de molt baix pressupost com aquella. També recordo que hi sortia un ximpanzé. Bèstia que passa de braços en braços de tot aquell que ho volgué, posant per fer-se fotografies sense cap mena de problema. Estava completament humanitzat. Anava vestit i amb bolquers. Del rodatge en recordo ben poc. Alguna presa amb play-back (desprès he sabut que rodaven un musical). Fins que a darrera hora de la tarda arribà l’hora de l’escena de llit. Feren fora a tothom que no fora imprescindible. Jo era al despatx, des d’on veia un monitor de televisió per on es seguia el rodatge. L’operador de càmera m’havia explicat la dificultat d’acoblar aquella càmera de vídeo a un aparell tant antic. L’escena que s’hi rodà avui podria ser emesa sense cap problema en horari no protegit. Però encara érem a les acaballes d’aquell “destape” postfranquista.

Trobar la imatge del cartell del film on es veuen els prestatges dels decorats darrera l’actriu -Katy Bravo - que era al damunt del carro amb rodes que usàvem per remenar els telons, rompiments i aplics de lloguer ha estat el detonant de tota aquesta sèrie de records.

Catamarà ecològic i català.

2011-04-03T18:16:00.003+02:00

És possible un vaixell ecològic, sostenible, per a ús comercial, fruit de la investigació, el disseny i la construcció a Catalunya?, SI.

L'aposta de Drassanes Dalmau per un treball conjunt amb la Universitat Politècnica de Catalunya ha donat com a fruit aquest catamarà de motorització elèctrica, panells solars, aerogeneradors i un motor híbrid diesel.

50è Dia mundial Del teatre

2011-03-27T17:03:00.008+02:00

Missatge llegit a la major part dels teatres del món amb motiu del Dia Mundial del Teatre, en el seu 50è aniversari.

Per un teatre al servei de la humanitat

L’acte que ens congrega avui reflecteix fidelment l’enorme potencial del teatre a l’hora de mobilitzar comunitats i trencar barreres.

¿Heu pensat mai que el teatre podria ser un instrument poderós en el camí cap a la pau i la reconciliació? Mentre les nacions gasten quantitats ingents de diners en missions de pau en zones del món que pateixen conflictes violents, a penes es para atenció al teatre com a alternativa individual que serveixi per a la transformació i gestió d’aquests conflictes. ¿Com podem els ciutadans de la mare terra aconseguir la pau mundial quan els instruments que fem servir provenen de potències exteriors i aparentment repressives?

El teatre impregna subtilment l’ànima humana, presa de la por i de la sospita, alterant la imatge pròpia i obrint un món d’alternatives per a la persona i, consegüentment, per a la comunitat; pot donar sentit a realitats quotidianes i prevenir un futur incert; pot prendre part en les polítiques de les situacions dels pobles a través de mitjans senzills i directes. Com que és inclusiu, el teatre pot presentar una experiència capaç de transcendir idees falses preconcebudes.

A més a més, ha quedat demostrat que el teatre és un mitjà que serveix per defensar i fer avançar idees col•lectives per les quals estem disposats a lluitar quan són vulnerades.

Si volem un futur en pau, cal que comencem a usar mitjans pacífics que miren de comprendre, respectar i reconèixer les contribucions de cada ésser humà en el camí cap a la pau. El teatre és un llenguatge universal que permet vehicular missatges de pau i reconciliació.

Involucrant la gent de manera activa, el teatre pot fer que moltes ànimes desconstruïsquen idees preconcebudes i, d’aquesta manera, dóna a la persona la oportunitat renàixer per prendre decisions basades en un coneixement i una realitat redescoberts. Perquè el teatre prospere, entre altres formes artístiques, hem de tenir la valentia de fer un pas endavant incorporant-lo en el nostre dia a dia, afrontant qüestions claus dels conflictes i de la pau.

En la recerca de la transformació social i la reforma de les comunitats, el teatre ja existeix en zones devastades per la guerra i entre poblacions que pateixen pobresa o malalties cròniques. Cada vegada hi ha més casos d’històries positives on el teatre ha sigut capaç de mobilitzar el públic per despertar consciències i ajudar a les víctimes traumatitzades per les guerres. Disposem ja de plataformes culturals com ara l’Institut Internacional del Teatre, el qual té el propòsit de “consolidar la pau i l’amistat entre els pobles”. Per tant, sent conscients com som del poder del teatre, quedar-nos callats en els temps actuals és una farsa, com ho és també deixar que els qui vetlen per la pau al món siguen aquells que porten armes i llancen bombes. ¿Com és possible que uns instruments alienadors servisquen també per a la pau i la reconciliació?

En aquest Dia Internacional del Teatre, us inste a considerar aquesta perspectiva i a proposar el teatre com a instrument universal per al diàleg, la transformació social i les reformes. Mentre les Nacions Unides gasten quantitats ingents de diners en missions de pau arreu del món amb l’ús de les armes, el teatre es presenta com una alternativa espontània, humana, menys costosa i, sense dubte, més poderosa.

Encara que no siga l’única solució per a la pau, és inqüestionable que el teatre hauria de ser incorporat com un instrument eficaç en les missions de pau.

Jessica A. Kaahwa, Uganda

Sí a la guerra?

2011-03-21T21:17:00.000+01:00

Som molts aquells que fa uns anys, pocs, sortírem al carrer per cridar contra la declaració de la guerra contra el Irak. Ara polítics de diferents països s’esforcen en justificar l’actual escala bèl•lica contra Líbia. El paraigües de la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides marca la diferència amb la situació de partida de la invasió iraquiana. Però en el fons de les nostres consciències pacifistes hi ha una qüestió que ens fa ballar el cap: podem alegrar-nos de la intervenció armada iniciada per França i Anglaterra, amb el suport dels Estats Units i la col•laboració d’altres, com és el cas d’Espanya? En un primer moment, mentre tot el món veia proper l’enderrocament del dictador Gadafi per part de les forces democràtiques, tothom romania a l’aguait. Ha estat en capgirar-se aquesta situació i declarar-se una guerra civil oberta i desigual que han intervingut els organismes internacionals. Però això no sempre ha estat així, fem memòria. Fa més de setanta anys el nostre país visqué una situació força paral•lela, tot i que la legalitat era a la inversa. No puc deixar de pensar que hauria passat si a finals de 1938 aquestes mateixes forces internacionals haguessin fet costat a l’agònica República. Segurament ens hauríem estalviat una dictadura i tota la seva repressió. Però encara havia de passar una guerra que va estar a punt d’enviar a tota la humanitat a l’altra barri perquè fos creada l’Organització de les Nacions Unides. Però amb aquest organisme no n’hi ha hagut prou fins desprès de seixanta-cinc anys. Fins ara el dèbil equilibri mundial i el privilegi del dret a veto dels vencedors de la II Guerra Mundial, no havien estat capaços de posar-se d’acord per aturar algun dels centenars de conflictes armats, la major part d’ells anònims, del darrer mig segle.

Ara el Consell de Seguretat ha pres una resolució per a defensar als anomenats “rebels” libis dels abassegadors i desiguals atacs del dictador Gadafi per terra, mar i aire. L’acord és per evitar els atacs aeris, tot i que les forces del “bé” ja han fet dianes en posicions a terra. La nova guerra pretén fer-se a distància, sense embrutar els uniformes de pols. Una intervenció militar neta i a ser possible sense baixes no africanes. L’opinió pública occidental i ben instal•lada en la societat del benestar, no veurà bé la mort de joves militars compatriotes. Per tant: avions i míssils per complir el manament de la ONU. L’exclusió aèria és un eufemisme per derrocar al dictador. Res a dir. Però de dictadors que tenen oblidats els drets humans, que fan servir la repressió com a eina de terror i que aprofiten el seu poder sobre les armes per enriquir-se ells i els seus, n’hi ha a tots els continents. El dictador libi té petroli i gas natural. Líbia és una de les principals fonts proveïdores de combustibles fòssils d’Europa. La vella Europa tenia por, temia que una guerra civil al sud del Mediterrà tanqués l’aixeta dels oleoductes i dels petroliers.

Es pot ser pacifista i aplaudir la intervenció armada occidental a Líbia? Per què atacar, indirectament però, al dictador Gadafi i no a d’altres països com Bahrein, Iemen, Síria, Marroc o la Xina, on també hi ha instaurades dictadures sanguinàries? Aquesta intervenció pretén posar fi d’alguna forma a les revoltes que s’estan produint en països àrabs i magrebins? Les respostes algunes poden semblar obvies, però no ho són tant. Si alguna paraula pot definir el meu estat és... perplexitat.

DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA

2011-03-15T15:34:00.002+01:00

Obrir els ulls. Obrir els ulls a una realitat prou trista. Per molts Catalunya precisa d’un canvi de rumb, d’un cop d’arjau. El següent text que ha presentat Solidaritat Catalana al Parlament posa en solfa de forma clara i categòrica allò que molts catalans hem pensat, raonat, comentat,discutit, manifestat amb tota aquella càrrega de “seny” que tant de mal ens ha fet durant segles. Ara arriba -potser - l’hora de la “rauxa”. Una “rauxa assenyada” que pretén usar el sistema polític establert -la democràcia - per recuperar el nostre estat de dret.

El text sembla llarg, però paga la pena llegir-lo. Alguns estareu a favor i d’altres en contra. No he pensat ni penso en sigles de partits (SI, ERC, ...), tots tenen roba bruta a l’armari. Però és donant llum a documents com aquest que hom pot decidir la seva postura. Sigui quina sigui.

PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA.

ANTECEDENTS

Estableix l’article 1.2 de la Carta de l’Organització de les Nacions Unides, que els propòsits de les Nacions Unides són “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte en el principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles”. A l’article 55 diu: “Amb el propòsit de crear les condicions d’estabilitat i benestar necessàries per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i el de la lliure determinació dels pobles, l’organització promourà:

a) Nivells de vida més elevats, treball permanent per a tothom i condicions de progrés i desenvolupament econòmic i social;

b) La solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social i sanitari, i d’altres problemes relacionats; i la cooperació internacional en l’ordre cultural i educatiu; i

c) El respecte universal als drets humans i les llibertats fonamentals de tothom, sense distinció per motius de raça, sexe, idioma o religió, i l’efectivitat de tals drets i llibertats”

De manera reiterada, el Parlament de Catalunya ha aprovat resolucions sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, exercint així competència en aquesta matèria, que ha assumit com a pròpia. Per totes, cal esmentar:

I.- Resolució 98/III sobre el dret d’autodeterminació de la Nació catalana, de 12 de desembre de 1989:

“El Parlament de Catalunya :

- Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.

- Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podria incrementar les cotes autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.”

II.- Resolució 679/V sobre l'orientació política general del Consell Executiu, d’1 d’octubre de 1998:

“ El Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració universal dels drets humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat.”

III.- Resolució 631/VIII sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, de 3 de març de 2010:

“El Parlament de Catalunya:

1. Ratifica la vigència de la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i de la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, de ratificació de l’anterior.
....
4. Es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a decidir.

Finalment, cal tenir present la Sentència del Tribunal Penal Internacional referent a Kosovo, on per primera vegada es reconeix que la Declaració Unilateral d’Independència s’ajusta a la legalitat internacional.

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

La pertinença de Catalunya a l’Estat espanyol ha portat la Nació catalana a una profunda crisi moral, cultural, econòmica, institucional i d’identitat. L’agressió que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut ha confirmat que l’autonomisme condemna el país a l’extinció i que la relació amb Espanya no és fruit d’un pacte entre iguals sinó d’una situació de dominació. Després de més de trenta anys de règim constitucional espanyol, una majoria de la societat catalana ja expressa inequívocament la seva voluntat de superar el sistema autonòmic i constituir un Estat català al si de la Unió Europea.

La independència de Catalunya és l’única alternativa viable per a la continuïtat del projecte nacional català i per garantir el benestar dels catalans i les catalanes, davant d’una Espanya pètria decidida, com sempre, a uniformitzar les nacions no espanyoles i assimilar-les, i en la que qualsevol temptativa federal, de recuperació estatutària, o de concert econòmic, tenint en compte la impossibilitat de reformar la Constitució, representa una fantasia irrealitzable, una aventura irresponsable perquè depèn de la voluntat dels espanyols. Només la independència és assolible, perquè només la independència depèn exclusivament de la voluntat majoritària del poble català.

La sentència del Tribunal Constitucional culmina la reducció de Catalunya a una comunitat autònoma de règim comú. El procés va començar amb el Cop d'Estat del 23 de febrer de 1981 i ha frustrat les esperances posades en el restabliment de la Generalitat abolida el 1714 i el retorn del seu President a l’exili des de 1939.

La modificació unilateral de l'Estatut aprovat pel poble català en referèndum fa impossible restablir-lo amb cap altra llei, ni cap altra mesura. Només queda la submissió a l’acte de força espanyol i resignar-se a ser una mera regió espanyola, o acollir-se a la legalitat internacional per proclamar la independència.

La reducció de Catalunya al règim autonòmic general s'ha aplicat, sobretot, en el finançament de la Generalitat i la manca de despesa pública estatal a Catalunya. Aquest fet ha provocat un dèficit crònic insostenible a la balança fiscal entre Catalunya i l'Estat Espanyol, més del 10% del PIB anual, uns 22.000 milions d’euros (3.000 euros per català i any que se’n van a Espanya i no tornen a Catalunya).

A causa d’aquest dèficit la crisi catalana és la més greu dels països industrials d’Europa. A 30 de juny de 2010 hi havia 676.000 aturats al nostre país, un 17,71% de la població activa. La mitjana d'atur dels països de la zona euro era del 10%; el País Basc, que no pateix l’espoli gràcies al Concert Econòmic, tenia una taxa del 10,4%. Sense espoli fiscal, a Catalunya hi hauria 280.000 aturats menys.

Catalunya no sortirà de la crisi econòmica fins que no esdevingui un Estat de la Unió Europea. Amb un Estat Català disposarem d’infraestructures de primer nivell, apostarem per l’arc mediterrani que permetrà als nostres ports ser la porta d’Àsia a Europa, podrem gaudir d’un sistema aeroportuari i una xarxa ferroviària que connecti Catalunya amb el món i una xarxa viària sense peatges. Si Catalunya és un Estat serem el quart d’Europa en major renda per càpita! En una Catalunya independent podríem donar més i millors serveis perquè no hauríem de mantenir Espanya, podríem duplicar la despesa pública en sanitat, quadruplicar la d’ensenyament, multiplicar per 16 les obres públiques, o per 32 els crèdits i avals públics a les empreses.

Des de 1978 ha continuat la minorització de la llengua i la cultura catalana perquè Espanya no reconeix la territorialitat de la llengua i cultura catalana. La Constitució espanyola tracta els catalans com a minoria lingüística dins el seu propi país. Només la immersió lingüística a les escoles aplicava el principi de la territorialitat, però aquesta mesura ja ha estat invalidada per les sentències del Tribunal Suprem espanyol que ordenen la reintroducció de la llengua castellana en tot l’ensenyament.

La llengua i la cultura catalana es troben en una situació límit que no garanteix la seva supervivència. Només un Estat propi pot invertir la tendència a la minorització a què ens aboca la dependència.

Tot altre projecte que no sigui la proclamació unilateral de la independència és inviable i generarà impotència i frustració. Només la proclamació d’independència és viable perquè significa construir una nova legalitat amb el vot de 68 diputats catalans i ha estat avalada per la Cort Internacional de Justícia de l’ONU.

El poble català ja ha reaccionat front als poders espanyols que busquen enterrar la seva voluntat d’existir, i ja s’ha pronunciat en les consultes populars sobre la independència amb més de 500 comissions locals, més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de vots per la independència, i amb l’espectacular manifestació de 10 de juliol de 2010 en la qual més d’un milió de ciutadans es rebel•laven contra la decisió del Tribunal Constitucional tot reclamant la independència.

PROPOSICIÓ DE LLEI

Article 1.

Catalunya és una Nació.

Article 2.

El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.

Article 3.

El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.

Article 4.

El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

Article 5.

El Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.

Article 6.

La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.

Article 7.

La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional, i al Parlament de Catalunya com a representant seu democràticament elegit.

Article 8.

Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència.

Article 9.

En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.

Article 10.

La declaració d’independència serà efectiva:
- Quan sigui aprovada la present Llei procedimental de declaració d’independència.
- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment de la declaració d’independència.
- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.

Disposició transitòria

La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.

Palau del Parlament, 2 de febrer de 2011
Alfons López i Tena
Representant del Subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència

Si et sembla que aquest projecte ha de tenir el seu curs digues-li als teus representants parlamentaris - a tots - a través del següent enllaç: http://declaracioindependencia.cat/

Malta: luzzu i dhajsa.

2011-03-09T19:44:00.007+01:00

Les luzzu són barques de pesca. Es tracta, amb les dhajsa, de vaixells autòctons de les illes de Malta i Gozo. El luzzu es fa veure. Els seus tradicionals i brillants colors: vermell, blau i groc, donen li confereixen una imatge inconfusible i fotogènica. El color del bigotis, la línia més ample a proa i que s’esmuny vers el través, li fa de partida de naixement assenyalant el seu port d’origen. Badar sota el sol davant d’un luzzu amarrat al moll o fondejat en les tranquil•les aigües dels seus tancats ports, provoca un sentiment de pau esguardant els incomptables jocs de reflexos i colors, la metamorfosi de les seves línees en un devessall de sinuositats i noves formes, totes ben definides per la puresa dels seus colors primaris.

El luzzu és una embarcació de mar robusta i fiable, que permet de fer-se a la mar en gairebé tot tipus de meteorologia. Tot i que encara la majoria de luzzu són vaixells de pesca, també són molt usades durant la temporada estival per transportar turistes. A la seva proa tenen pintats o tallats un ull d’Osiris a cada amura. Sembla que aquesta tradició es remunta a la presència dels fenicis a Malta. Cosa que podria datar l’antiguitat d’aquesta mena de vaixells fins als temps de fenicis i cartaginesos. L’origen, però, d’aquest pesquer podria ser la veïna illa de Sicília. A l’hivern els hem trobat sobretot al port de Marsaxlokk, al sud-est de l’illa. Era temps de varada, i molts d’ells es trobaven dalt dels molls, on els pescadors treballaven en les dures tasques del manteniment de la fusta. Per posteriorment procedir a fer reviure els seus colors llampants. Anualment, en les arrecerades cales illenques, Neptú s’endu cap a les profunditats marines alguna d’aquestes barques quan els temporals hivernals sorprenen a algun pescador massa confiat o... amb poques ganes de treballar enterra.

Actualment tots els luzzu que hem pogut veure estan motoritzats. Només en una reproducció (força dolenta per cert) d'un aquarel·la en un racó turístic de M'dina, hem pogut trobar una imatge per veure com anaven aparellades.

L’altra vaixell tradicional maltes són les dhajsa, que recorden vagament les gòndoles venecianes. Potser per la longitud del seu nas sobresortint de la roda de proa, per la forma estilitzada del seu buc, o pel banc pels passatgers ricament ornamentat. Les dhajsa són barques de rem en les quals el mariner cia dret amb les manilles creuades. Només les hem vist al port de Valletta, i més concretament a la rada de Birgu (Vittoriosa), una de les tres ciutats que flanquegen el llevant de la capital maltesa. A l’estiu sembla que com a formigues, surten del seu cau i s’estenen pels ports que flanquegen ambdós costats de Valletta. Aquestes barques solen passejar turistes -per si no s’assemblaven prou a les congèneres del nord de l’Adriàtic - per descobrir els molts racons de l’important port illenc.

El teló de boca: maniobres.

2011-02-08T11:39:00.004+01:00

Els telons de boca dels teatres han evolucionat en els seus sistemes d'obertura i tancament a través de la història. Actualment hi ha un bon grapat de tipus de maniobra. Cadascun té el seu significat. No és el mateix tancar el teló en guillotina - tots els artistes desapareixen alhora -, que en pavelló - on l'artista principal, que roman al centre de l'escenari és el primer i el darrer que veu el públic en el moment de les salutacions-. Per tant conèixer i usar un o altra tipus de maniobra del teló de boca té, per l'escenògraf i el director, un significat.

Cliqueu per veure el PWP

Marina borbònica a Sant Feliu de Guíxols.

2011-02-07T16:55:00.004+01:00

Mesos desprès de la fatídica data de l’onze de setembre de 1714 la vila de Sant Feliu de Guíxols experimentava una petita revolució. Entre 1715 i 1721 la platja d’aquella vila es transformà en una Drassana Reial. En ella s’hi bastiren un total de tres vaixells: El Real Felipe o San Felipe - un navili de tres cobertes i noranta canons -, el Cambi o San Bartolomé i el Catalán o Nuestra Señora de Monserrate - els darrers, navilis de dues cobertes i seixanta canons.

Tot plegat és una història apassionant i curiosa. Més donada la ignorància generalitzada sobre la construcció militar a Catalunya. El llibre de Pablo de la Fuente de Pablo i de Marcel Pujol Hamelink, “La Reial fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols (1715-1721), és un estudi aprofundit que ens situa en un moment històric molt delicat pel nostre país, explicant-nos com la política de saló ja era viva en aquells moments i com els grups de pressió moderns ja funcionaven al segle XVIII. El text parla a més de tècniques constructives, de materials, d’oficis, de salaris,.... Incorpora fotografies, plànols i dibuixos que ajuden a ubicar espais, visualitzar la mena de vaixells o senzillament ens mostra un “decorat” on pogueren viure els protagonistes veritables de la història.

Es tracta d’un document amb precisió de dades, però que alhora és senzill de llegir. Imprescindible pels amants dels grans vaixells a vela de l’època daurada de la navegació.

Pablo de la Fuente de Pablo i de Marcel Pujol Hamelink, “La Reial fàbrica de vaixells de Sant Feliu de Guíxols (1715-1721)”. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols. Col•lecció Urània Estudis Guixolencs número 25. 2010

Barraca de Cala Estreta 2011

2011-01-23T19:02:00.006+01:00

Un matí de gener, un cop complimentats tots els requisits administratius (sol·licitud registrada a l’Ajuntament amb més de 10 dies d’antelació, recepció de l’autorització i recollida, prèvia presentació del DNI, de la clau a la Policia Local), un grup de persones que s’estimen el mar, el patrimoni i les tradicions ha fet cap a la Barraca de Cala Estreta per fer un dinar de germanor.

Arribats a lloc han fet ús de la clau facilitada (que com a derivada de fàcil, potser no és la paraula més escaient) per obrir la porta. Abans però, tota la colla ha estat objecte de la lectura dels 13 articles de les normes i condicions generals d’ús.

" No és permès fer foc dins de la barraca ni en el seu entorn, ni amb llenya ni amb carbó" (Normes generals i condicions d'ús). En entrar primera sorpresa, la llar de foc havia estat encesa. De fet hi havia un sac de carbó a un costat i unes graelles a l’altra. A més en les lleixes del fons de la barraca hi havia unes bosses de plàstic amb cendres i restes de carbó, i una caixa de pastilles per encendre foc.

També sobre d’ aquestes lleixes hi han trobat unes quantes espelmes. Cosa que sobta quan segons diuen les normes: "La utilització de la barraca només s'autoritza entre la sortida i la posta del sol, essent prohibida la pernoctació".

També s’hi ha trobat estris com gots i altres utensilis que fan difícil de creure que són allà per ser utilitzats de forma quinzenal. Vaja, que segons l’opinió generalitzada dels participants algú potser ja s’ha fet seu el “xiringuito” privat ran de mar pagat amb els impostos de tothom. L’estat d’ànim ha estat el d’indignació pel que estaven veient. Antics coneixedors i usuaris de la Barraca de Cala Estreta d’uns anys endarrere han fet notar que la taula i el banc són els mateixos que ja hi havia en els darrers temps abans de ser clausurada per la seva remodelació “patrimonial”. S’han gastat uns milers d’euros que sembla no han arribat per pintar l’estructura metàl•lica d’aquests elements. Fins al seu tancament, mentre era un espai lliure, eren els propis usuaris qui la mantenien. I és necessari recordar que fins el dia que la tapiaren, en aquell indret es podien trobar els tradicionals feix de llenya, oli i sal.

Per les restes de fustes trobades a l’exterior de la barraca s’ha constatat que s’hi havien fet treballs a la porta d’entrada. La qual cosa confirma les veus que deien que aquesta havia estat esbotzada. Si això és així, i de la mateixa forma que s’exigeixen responsabilitats al ciutadà usuari d’un espai públic regulat, és obligació de l’administració de deixar l’espai “de la Barraca i l’àrea circumdant netes i sense residus desprès de l’ús”(copiat exactament de les Normes d’Ús). Per tant en el moment d’arreglar la porta s’havia d’haver deixat la Barraca i el seu entorn en l’estat que s’exigeix en la normativa. Ja que d’altra forma serà difícil de determinar qui és el responsable dels desperfectes o de la manca d’acompliment de la normativa. L’Interior de la Barraca, com pot veure a les fotos, estava brut, amb deixalles, etc...

La Barraca de Cala Estreta és una mostra viva del Patrimoni Marítim de Palamós. És un indret estimat per moltes persones de la comarca. S’ha usat tradicionalment per a celebra-hi dinars de germanor, costellades i petites festes ran de mar. Des que la memòria viva el recorda, aquest ha estat un reducte de llibertat al qual ara se li han posat unes portes amb pany i forrellat.

Establir normatives que no s’està amb capacitat de fer complir és una tasca inútil. Però normativitzar un espai que durant decennis ha funcionat sense més problemes és un treball estúpid.

Centenari del gran temporal del 31 de gener de 1911.

2011-01-19T21:37:00.006+01:00

El 31 de gener de 1911 es produïa un temporal generalitzat a la costa catalana que provocà moltes morts i estralls. Davant les commemoracions que estan organitzant entitats com A tot drap de Sant Pol de Mar, m'he volgut assabentar sobre el que va passar a Palamós. Posat en contacte amb l’amic i historiador local Pere Trijueque, aquest m’ha fet arribar les informacions aparegudes al Diario de Gerona 1889 corresponents als dies immediats. Recordem que eren altres temps on just existien els primers telèfons, i que encara s’estava implementant la telegrafia sense fil. Per la qual cosa passen dos dies fins aparèixer les primeres informacions. Ha passat un segle, les condicions dels vaixells han canviat, la seguretat ha augmentat, però en llegir aquests textos un reflexiona sobre la força de la Natura. Fa poc més de dos anys que patirem els estralls d’un altra temporal. El dia de Sant Esteve (26 de desembre) de 2008 serà recordat per la nostra generació com de ben segur els nostres avis recordaren aquell 31 de gener de 2011.

Podeu ampliar informació al blog El mar és el camí.

(El text és transcrit en castellà com a l’original.)

El mal tiempo que reinó anteayer en esta región se tradujo en rudo temporal en la costa, que hasta ahora no sabemos haya causado desgracia alguna en la de esta provincia, pero las produjo y muy numerosas en la de Barcelona.

A última hora de la noche se sabía que habían naufragado en la rada de aquel puerto cuatro barcas de pesca y habían desaparecido nueve tripulantes.

He aquí algunos detalles de aquellos siniestros:

"Al anochecer llegaron á la playa de Casa Antúnez cinco tripulantes de una barca de la matrícula de Mataró, que había zozobrado, logrando llegar á nado á tierra, pero perdiéndose la embarcación. De otra barca de la matrícula de Barcelona llegó á la playa, después de luchar dos horas con las olas un tripulante, manifestando que ignoraba el paradero de tres de sus compañeros y que la barca había desaparecido en el mar. Unos tripulantes de otra barca, también de aquella matrícula, hicieron igual declaración que el anterior, ignorando también la suerte que había cabido á sus tres compañeros de tripulación y el paradero de la embarcación. Un individuo de Mataró y otro de Vilasar, tripulantes de una barca, llegaron á nado á la playa de Casa Antúnez, declarando que el temporal había hecho zozobrar á la embarcación y que hablan perdido de vista á sus tres compañeros, coma asimismo la barca, que dejaron siendo juguete de las olas.

"El remolcador de los prácticos que había salido por la tarde, logró entrar en el puerto tres barcas de pesca, pero quedaban corriendo el temporal en la rada unas quince embarcaciones, ignorándose la suerte que habrán corrido.

"A las diez de la noche, logró varar en la playa de la marina de "Can Tunis" la barca "Tomasa", de la matrícula de Badalona, con sus cinco tripulantes sin que por fortuna sufrieran daño alguno,

Media hora más tarde naufragó junto á dicha playa otra barca de pesca de la matrícula de Badalona, y uno de los seis tripulantes, que quedó debajo de la embarcación, logró después de grandes esfuerzos llegar á nado á tierra, ignorándose si perecieron sus cinco compañeros.

Al cabo de una hora de salvado el anterior lograron la playa el patrón y su hermano, faltando así tres hombres de la tripulación Dicha embarcación salió ayer con otra, de la que nada se sabe, creyéndose que se ha perdido y perecido los seis hombres que formaban su tripulación."

Diario de Gerona 1889, 1911-02-02, p. 8.

« Leemos en la prensa de Barcelona que después del temporal de estos días que tantas desgracias ha ocasionado en estas costas, recorren la playa grupos de marinos de los pueblos en espera que el mar arroje á la orilla las barcas en que iban sus parientes ó allegados al sorprenderles la galerna, pues no de otra manera puede denominarse el rápido temporal desarrollado en tan pocas horas en estas aguas.

Produciéndose escenas conmovedoras entre los marinos al reconocer astillas, remos u objetos que el agua arroja á la playa y que son reconocidos por los en donde iban los seres queridos.

Se han presentado en la Comandancia de Marina de Barcelona los tripulantes de la barca "San Juan" de Vinaroz y el patrón de "Santa Teresa", perdidas ambas, en las costas de Garraf la primera y en las de Casa Antúnez la última, salvándose milagrosamente ambas dotaciones.

Faltan de Badalona dos barcas, la “Sap" y la "Pasagullas" tripuladas ambas por ocho hombres y un niño de los que nada se sabe, pero han sido reconocidos algunos restos arrojados por el mar, como pertenecientes al "Sap".

El comandante de Marina ha recibido telegramas de las Ayudantías de Marina de Palamós y Rosas, en los que manifiestan no ha causado en sus respectivas costas accidentes de importancia.

La barca "San Pedro" de Mataró, cuya tripulación la componían cuatro hombres, solo se ha salvado el patrón Jaime Lloret, ignorando éste el paradero de sus compañeros, dos de los cuales los arrebató el agua de la barca, y él y el restante fueron después arrastrados por el oleaje.

De Tarragona se han recibido las siguientes noticias:

Una barca de Andrés García Guasch se estrelló en las rocas del cabo Salou, muriendo aplastado uno de los tripulantes, el cual iba á la proa en el momento de chocar contra el arrecife Los tres restantes se salvaron á nado.

Otra barca de Mariano Garcia Budesca se fue también á pique en aguas de Salou, ignorándose la suerte de los hombres que la tripulaban.

Con ser esto muy horroroso, aun lo es más el desastre de Cambrils. De aquella matrícula consta la pérdida de cinco barcas y de 15 hombres, que murieron luchando con la furia del mar, además de otro qué resultó gravemente herido.

Diario de Gerona 1889, 1911-02-04, p. 9.

INFORMACIÓN TELEGRÁFICA

Madrid 3 febrero

—Los temporales son generales en la costa de Levante.

De Vinaroz dicen que hay mas de veinte barcas destrozadas. Han parecido varios marineros en los naufragios.

En Sagunto ha naufragado el buque "Avanto" de la compañía minera de Ojos negros.

Este barco y otros dos de la misma compañía embarrancaron a poco mas de media milla de Sagunto.

Como 1a violencia del temporal hacia presentir una catástrofe, las tripulaciones de los tres barcos redoblaron sus esfuerzos para capear, mar adentro, la furia del oleaje; el "Abanto" sufrió tales embestidas, que se le abrieron á la Tez varias vias de agua y se sumergió rápidamente con toda la tripulación.

El "Somorrostro" y el "Solumendi" también se anegaron súbitamente, pero las respectivas tripulaciones se salvaron. Han aparecido ya seis cadáveres. En Valencia el temporal ha arrojado á la playa los cadáveres de tres marineros al parecer extranjeros.

En Ametlla (Tarragona) naufragaron tres lanchas, una de vapor, ahogándose las tripulaciones.

Diario de Gerona 1889, 1911-02-04, p. 10.

L'Hermione pel 2013

2011-01-18T10:21:00.004+01:00

Segons la televisió pública francesa TF1 la rèplica del vaixell del segle XVIII HERMIONE, que s'està construint a Rochefort estarà a punt per ser avarada l'any 2013. en el següent vídeo es pot veure l'estat actual dels treballs. Aquest navili serà un cop aparellat el vaixell insignia de la recuperació del patrimoni marítim a França. Els treballs s'iniciaren l'any 1993.

Le mythique Hermione va renaître, un chantier colossal Vidéo jt_tf1_weekend sélectionnée dans Actualité

Casualitats electorals.

2011-01-06T16:52:00.004+01:00

El proper dia 22 de maig de 2011 estan convocades les properes eleccions municipals. El dia 2 de gener el diari El Punt anunciava la inauguració del Centre de Patrimoni de Palamós, ubicat a l’antiga església del Carme del barri vell, en una data pròxima a la diada de Sant Jordi. En les darreres convocatòries electorals s’establia una data límit per a “inaugurar” obres per part dels nostres representats electes, materialitzades amb diners públics -és a dir, de tots - , davant la rauxa que s’havia fet tradicional de tallar cintes. Aquesta data és aproximadament d’un mes.

Per tant sorprèn, o potser no, que la licitació, adjudicació, execució i posterior inauguració d’una obra aturada des de l’any 2008, es concentri en els darrers quatre mesos del mandat municipal. Però segurament aquest no serà l’únic cas. A poc més d’un trimestre també resten per inaugurar altres àmbits municipals. Un exemple és el muntatge de les restes de l’antic convent dels Agustins de Palamós dalt del Pedró. Un espai de nova creació, remodelant un altre que no tenia masses anys, que incorpora les restes conservades de la portalada, fragment del claustre i el rosetó. Un espai que esdevindrà, si l’ incivisme no l’espatlla, en un nou punt d’atractiu pels nostres visitants. Un espai per fer fotografies i descobrir l’altra vessant de la península palamosina. Obra materialitzada gràcies a allò que hom ha anomenat “Pla Zapatero”, que hauria d’estar acabada, però que, curiosament, s’està retardant... Un altre espai que s’afegirà a aquest llistat de cintes per tallar serà la diverses vegades inaugurada Nau de 50 metres. Aquest cop serà la insonorització i els accessos. També conseqüència del mateix “Pla Zapatero” i que s’hauria d’haver enllestit fa uns mesos. A aquestes estrelles caldrà afegir asfaltats de darrera hora i algun que altre conill sortit del barret.

Hi ha inauguracions que molts palamosins i palamosines esperem. N’hi ha una d’especial que fa anys i panys. Però tampoc en aquesta legislatura la veurem. Potser, si les enquestes no van bé, s’arribarà a enterrar alguna càpsula del temps dins una primera pedra. La piscina municipal segueix sent una entelèquia. O... algú recorda que la nostra vila té una Estació Marítima, inaugurada pels Prínceps del regne i absolutament infra-utilitzada, i en canvi seguim sense Estació d’Autobusos. El més curiós és que cap grup polític amb representació municipal en parla. Segurament perquè el transport públic inter-comarcal i municipal és tal desori que només aquelles persones sense cap altra opció l’usen. Sembla que no hi hagi res a fer!

Però d’allò que es parlarà en els propers mesos serà del desenvolupament del Pla de Barris i de l’obra faraònica de la nova Plaça Cívica, nou Ajuntament i aparcament subterrani als terrenys de l’antic camp de futbol del Carrer Cervantes. Una bona idea, un bon projecte que serà capaç de tapar moltes altres misèries de la vila. Si no sabeu quines, només cal que enlloc de passejar pel centre històric i comercial us acosteu als carrers de l’Eixample, del Pla d’es Pla, al Balitrà, als voltants de l’Escola Vilaromà. Allà descobrireu una altra vila, una cara B del Palamós turístic, dels creuers i les gambes .

TEC Vocabulari bilingüe del regidor en gira

2010-12-29T11:09:00.002+01:00

Així, en català, m’hauria agradat de poder veure editat el treball de traducció que m’encomanà ara fa poc més d’un any en Michel Gladyrewsky de Editions AS. La versió castellana ja és al carrer. TEC Vocabulario bilingüe del regidor en gira español/francés, français/espagnol , de Emmanuelle Stäuble, traduït per Jordi Salvador està editat per Editions AS. Ja és a la venda, via Internet. Aquest llibre de petit format (12 x 12 cm) té un format original. “Fet a mesura de la butxaca del darrera d’uns pantalons texans”, segons el seu creador. Tant paper com cosit estan a prova d’un ús freqüent. És a dir, es tracta d’una eina per ser usada a l’escenari, per dur-la a sobre. Tot i esmentar al col·lectiu dels regidors, el seu lèxic abasta bona part de l’escenotècnia, sent per tant, útil a totes aquelles persones que trepitgen les taules de l’escena. Aquesta és la tercera versió del mateix treball. També existeixen el TEC francès/alemany i el TEC francès/anglès.

En el llistat d’agraïments hi figuren l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya (Ad’EC), l’Associació de Regidors d’Escena de Catalunya (AREC), la Clarisse Daull (Editions AS), en Dino Ibañez (Consultor escènic), la Esther Andrés (filòloga, traductora i amiga d’adolescència), en José Luís Ferrera (escenògraf i investigador), en Josep Massagué (escenògraf, ex-client i amic), en Jordi Bover (filòleg del TERMCAT), la Marisa Etxarri (del Centro de Tecnologia del Espectáculo de Madrid), en Txispo López de Guereñu (maquinista i professor del CTE), en Vicens Sampera (enginyer i col·laborador en diferents projectes), la Violeta Segura (regidora de teatre) i en Xavier Rodríguez Marimón (sempre haig de posar el segon cognom! Amic, tècnic de so, fundador del Taller de Tecnologia de l’Espectacle i gran professional). Una llista envejable per a qualsevol persona que emprèn una tasca com aquesta.

Els catalans de més de cinquanta anys som, com a tercera llengua, francòfons. Avui gairebé un privilegi davant la predominança absoluta de l’anglès. Rebre una comanda internacional a París encara produeix un cert orgull. Dec ser una mica provincià, o de comarques com diuen ara, i tot allò que arriba del nord de la línia administrativa estatal encara enlluerna (tot i que no tant com abans). Fer un treball de traducció és, sobretot, pesat i monòton . A hom li agradaria d’incloure mots de collita pròpia. Trobes d’una banda que falten paraules i d’altra banda ni ha d’altres semblen repetides. Però aquest treball a la fosca no ha estat per mi sinó una extensió, un treball de camp, una ordenació d’idees i necessitats que fan referència a un treball molt més important com serà la meva tesi doctoral.

El treball i les entrevistes mantingudes amb diferents persones -“personalitats” gairebé - de la cultura teatral pròxima per aconseguir l’edició catalana d’aquest TEC han estat infructuoses. La traducció fou finida simultàniament amb la castellana. Cosa que significa que existeix una versió català/castellà/francès/anglès a punt d’impremta (si algú està interessat?). L’Editor i primera part contractant no en vol saber res del català. Hi deu tenir a veure la “grande France” i la seva política sobre les llengües “regionals”. Recordem que el català també es parla i s’ensenya al país veí, malgrat la manca de suport des de París. El fet és que tot i haver aconseguit el finançament -que era el més difícil - la versió catalana es trobà amb la porta tncada per part de l’editor.

La publicació del TEC castellà/francès i viceversa, coincideix en el temps amb la finalització d’un altra treball relacionat: la versió catalana del Digital Theatre Words. Aquest treball ha de veure la llum el proper mes de juny a Praha (República Txeca). Serà de lliure accés i comptarà, inicialment, amb més d’una vintena de llengües d’arreu del món.

Els aparells dels velers, de Joaquim Pla i Bartrina.

2010-12-23T16:30:00.003+01:00

Fa uns dies entrevistava a l’amic Quim Pla. Érem a Ràdio Palamós, dins el programa Terra de Mar. Al Quim el vaig conèixer poc desprès de la meva incorporació a aquest món vague i divers, com ell mateix diu, del patrimoni marítim. La meva primera impressió fou la de trobar-me davant “tot un senyor”. La seva sapiència sobre el medi nàutic em semblà incontestable. Amb el temps l'amistat i la col·laboració en activitats conjuntes trencaren aquella falsa impressió de llunyania. En la distància curta en Quim és encantador. Si a més mantens una comunió d’interessos amb ell, com ho és el mar, la navegació, si cap, és encara més plàcida.

Durant la redacció de “Paraules de Mar” vaig assistir a aquell curs a la Casa del Mar de Palamós sobre navegació en grans velers impartit per ell. Fou apassionant per la majoria dels alumnes que hi participàrem. Poc a poc eixàrcies, velams, arboradures, tipus de vaixells i els centenars de mots que això significava anaven incorporant-se en el nostre disc dur. Segurament bona part dels seus ensenyaments s’han diluït per manca de refresc i d’ús. Però aquella passió que transmetia en Quim pels grans velers havia arrelà en el meu esperit. Durant anys he guardat com un petit tresor aquells apunts fotocopiats - base del present llibre - , que em serviren de bon ajut en el meu recull terminològic. Sempre li estaré agraït.

“Els aparells dels velers. Dels grans velers i les embarcacions” és, segurament, el primer llibre en la nostra llengua que tracta amb rigor i en un format monogràfic aquest tema. Magníficament editat a tot color, amb centenars d’il·lustracions i fotografies, pels Museus de la Pesca i Marítim de Barcelona. És una obra de capçalera per tots aquells que es considerin amants de la navegació tradicional. Un llibre de consulta per saber com és diu aquella vela, o com maniobrar en fatxa una fragata, o quina és l’eixàrcia mòbil d’una verga. Un text que ens aproxima a la història de la navegació a vela, o a entendre el funcionament d’aparells ben diferents. Més de dues-centes pàgines per mirar, per consultar o per llegir.

“D’antuvi, em considero obligat a confessar que, des de la infància, pateixo una dèria greu i crònica pels vaixells de vela”. Així comença aquest ex-pilot de la marina mercant el pròleg. Paga molt la pena de conèixer la resta.

25,00 € (al Museu de la Pesca)

Bon any 2011

2010-12-16T16:18:00.000+01:00

M'agrada!

2010-12-14T21:31:00.002+01:00

No és ben bé una nadala, però és un bon substitut. Gaudiu-ne!

Suggeriment nadalenc.

2010-11-22T20:45:00.003+01:00

Quan s'acosten les dates nadalenques, qui més qui menys s'esmuny el cap per fer regals originals als éssers estimats. Els darrers anys han estat les noves tecnologies les que han copsat aquest terreny. Enguany amb la crisi m'atreveixo a fer-vos un suggeriment que pot ser novedós però potser no novetat. Aquest és el seu vídeo promocional.

Quanta raó!

2010-11-12T16:12:00.002+01:00

L'Iñaki Gabilondo va fer una reflexió en forma d'editorial que expressa el pensament de molts docents d'aquest país. Expressar-ho públicament és una mostra de coratge del que malauradament van mancats els nostres representants polítics. Lamentablement opinions com aquesta solen quedar al calaix. Per aquest motiu he volgut publicar-la.

Per una cuina municipal de disseny a Palamós

2010-11-04T11:00:00.001+01:00

Fa uns dies a la tertúlia dels dimecres del programa “Es l’Hora” de Ràdio Palamós es parlava de les constants oportunitats perdudes per la vila de Palamós per portar endavant projectes singulars. En un moment d’aquesta conversa informal radiofònica algú digué que ja es pensava en enderrocar l’estadi del F.C. Palamós per edificar-hi pisos. Desconec si això és realment cert. Però en el cas de ser-ho es perdria una oportunitat única per la vila. L’emplaçament ara perifèric de l’estadi serà en pocs anys molt més centralitzat amb el desenvolupament de la nova àrea urbanística que aprovà el Pla d’Ordenament Urbanístic Municipal. El milers de metres quadrats que ocupa l’estadi permetrien la ubicació de... Aquí és on haurien d’actuar uns polítics municipals amb la suficient talla, empenta i coratge per CREAR quelcom que sigui capaç de tornar a posar Palamós en el mapa.

Darrerament em viscut, silenciosament, l’anul•lació de vàries escales de creuers. Aquesta aposta s’ha demostrat positiva, però les grans inversions que s’han fet per fer-los arribar sembla que no es reflecteixen a les caixes del comerç ni la restauració locals. És molt possible que l’aposta sigui bona però Palamós, avui per avui, ranqueja per manca d’una oferta cultural o senzillament d’oci que la faci diferent. Calen idees. Fa unes setmanes es presentà el projecte de la plaça Cívica que acompanyarà el nou edifici de l’Ajuntament a l’antic camp de futbol del carrer Cervantes. Bravo! Fins i tot l’oposició més radical a l’acció de govern municipal ha alabat el projecte. No és necessari que els polítics siguin creatius. Però sí que han de ser ells els capaços de delegat aquesta capacitat als professionals: arquitectes, tècnics de màrqueting, emprenedors,... Hi ha exemples llunyans de ciutats que partien de molt més avall. Bilbao i l’aposta pel Guggenheim és potser una punta de llança. Més proper seria l’exemple del Caldea d’Andorra la Vella, o el Thalassia a Sant Pedro del Pinatar (Múrcia) que ha incorporat un gran hotel, centre de convencions i un centre termal d’aigua marina en un poble de dimensions i serveis molt semblants al nostre. En la fotografia que acompanya aquest text hi ha un senzill fotomuntatge que ha fet volar tot el centre Thalasia i la posat en el lloc de l’actual estadi. És un exercici senzill per veure que el nostre municipi encara té camp per avançar. Només cal aprofitar-l’ho.

Centenars de viles catalanes voldrien disposar de les oportunitats que tenim com a poble: mar, platja, port, paisatge, muntanya, història, restauració, pesca, marines d’esbarjo, museu, teatre, cinema, hospital, vida associativa, comerç, clima temperat,... Amb aquests ingredients és fa difícil pensar que no en pugui sorgir un plat apetitós. Fins ara hem fet cuina tradicional, exquisida, però la de sempre. Potser ara cal provar la cuina de disseny.

Vocabulari teatral. Nocions bàsiques.

2010-10-31T15:06:00.005+01:00

Vocabulari escènic

2010-10-30T20:22:00.002+02:00

Digital Theatre Words en català.

2010-10-30T19:22:00.001+02:00

Aquesta mateixa setmana a Amsterdam hi ha hagut una reunió d’editors del Digital Theatre Words , el diccionari que la OISTAT (Organització Internacional d’Escenògrafs, Tècnics i Arquitectes de Teatre) està elaborant en aquests moments, que serà presentat l’any vinent a Praga (República Txeca). He tingut el goig de participar com a Editor de la llengua catalana en ella. Allà a més de tractar sobre aspectes tècnics de l’edició s’ha parlat de la importància del coneixement del lèxic propi del teatre en cadascuna de les més de trenta llengües que hi apareixeran.

El treball de la delegació catalana que estic coordinant serà fruit de la col•laboració d’un bon nombre de professionals dels diferents àmbits de l’escena: escenògrafs, luminotècnics, productors, tècnics d’àudio, etc.... Sense la seva col•laboració la que serà darrera versió d’aquell “Theatre Words” aparegut el 1986 per primer cop, tornaria a caure en molts dels errors anteriors, quan el treball fou encomanat a persones alienes al món de la faràndula, que segurament foren incapaces de trobar les complicitats i l’ajuda per comprovar que les seves propostes fossin les reals.

Aquest serà el primer cop que la llengua catalana aparegui en un treball d’aquest abast. Més de 2000 paraules amb la seva corresponent definició en totes i cadascuna de les llengües participants, acompanyades moltes d’elles d’il•lustracions. Serà un treball viu i de lliure consulta a través d’Internet. Disposarà de tres diferents motors de recerca a través del mot, de l’àmbit i de la imatge. Ens caldrà però esperar a l’estiu del 2011 per poder-lo consultar.

DeDelft -Vaixell de línia

2010-10-27T19:38:00.005+02:00

(cliqueu sobre la foto per veure tota la colecció)

Quan hom visita un espai com el que trobem a uns centenars de metres del vell port de Delft (Holanda) no pot sinó sentir una certa frustració domèstica. Quan a més escolta -en Holandès - les apassionades explicacions del seu guia, capaç de respondre a les qüestions tècniques que se li plantegen, sent allò que els anglesos defineixen com a “feeling”. Quan constata en un gran panell la quantitat d’empreses que actuen de mecenes en el projecte, no cal dir que el sentiment és d’enveja. I finalment, quan coneix que tota la empresa és fruit de l’empenta de la concessionària de la recollida d’escombraries de Rotterdam, surt espontàniament un somriure a través dels llavis.

La reconstrucció del Delft, un vaixell de línia del S. XVIII, tindrà un nou nom capaç de respectar i d’identificar l’original: DeDelft. Amb ell volen deixar clar que es tracta d’una rèplica a partir de les restes trobades, un cop més, per un pescador amb les seves xarxes. El Delft s’enfonsà desprès de la batalla de Camperduin (11/10/1797) amb els anglesos en els bancals de sorra que durant segles han protegit les costes holandeses. De fet aquest país no existia com a tal sinó que era conegut primer com les Set Províncies i poc desprès com la República de Batavia. El Delft era un vaixell de guerra que havia de protegir les expedicions comercials del seu país entre Dinamarca i Itàlia. Treballà durant un grapat d’anys sense escoltar, com aquell que diu, els brogit de la pólvora dels seus canons. Tingué una vida plàcida fins que participà en la seva primera guerra, que no superà. Del vaixell original es conservaven, parcialment, plànols en el Museu Marítim de Rotterdam. Pel disseny actual s’han usat també els d’altres vaixells de característiques similars han servit per completar el projecte constructiu de la seva rèplica. El projecte modern s’inicià amb l’ajuda de computadores i programes en tres dimensions, tot i que en cert moment dels treballs es veieren obligats a construir una maqueta per visualitzar tant els volums com les formes del buc. Actualment s’està treballant en la construcció i muntatge de les quadernes. Fetes de roure i d’importants dimensions són muntades sobre una gavarra amarrada al costat del moll on es troba l’esquelet del vaixell. Tot i la desena d’anys passats des de l’inici dels treballs encara es trigarà força temps per veure el buc a l’aigua. Fet curiós, ja que el bastiment del Delft original fou construït en tant sols nou mesos per prop de tres-centes persones. I un cop avarat, en poc més d’un any més ja navegava totalment aparellat.

L’exposició s’inicia amb una vídeo projecció que, en veu del propi vaixell un cop enfonsat, explica la seva vida. Una maqueta ens mostra la ubicació exacte on fou construït, i les drassanes que hi havia en aquell lloc. Un bon grapat d’activitats pels més petits i joves, introdueixen a la tècnica dels mariners: nusos, jocs de bosells, un timó de roda i el seu mecanisme de transmissió i fins i tot un canó per disparar (de debò!) bales sobre una diana. Maquetes de vaixells, restes arqueològiques i panells mostren informacions complementàries. Però quan sembla que la visita estigui a punt d’acabar i que un és a punt de sortir a l’exterior per veure el vaixell. Hom és convidat a pujar al primer pis, i darrera una porta s’obre tota una experiència: els tallers. Primer una gran nau on trobem des del immens mascaró de proa, un gigre o la maqueta esmentada anteriorment. També on han bastit el bot del capità - ja enllestit - i tot el seu aparell. És en aquest balcó sobre el taller on veiem el panell de mecenatge. En una segona sala un altre taller -més petit - on s’estan fent tots els bosells, bigotes i altres elements tornejats. També és treballen els caps. En avançar una nova sala ens mostra l’espai de treball dels tallistes que fan totes les musiqueries de totes mides que guarniran, bàsicament, el castell de popa i part de les amures. A continuació la secció de veles i eixàrcia, al paviment de la qual encara es pot apreciar el dibuix de les plantilles de les quadernes. Una maqueta de grans dimensions munta i mostra tota la maniobra de les veles quadres i una gran verga presideix el sostre de l’espai. Per terra veles a mig cosir. També es poden veure en vitrines al llarg de l’exposició un seguit de restes arqueològiques del vaixell i d’aparells usats en aquell temps: octants, corredores, rellotges de sorra,... Finalment coneixem de forma senzilla la vida a bord amb dos exemples de menjadors: el d’oficials i el de la tripulació. No cal dir que posats l’un al costat de l’altra es remarquen encara més les distàncies entre les classes dins un vaixell de l’armada. Un mirador permet veure aixopluc - a Holanda plou massa sovint - la reconstrucció del vaixell en el moll.

Posar-se sota aquella massa de fusta impressiona. I ho fa ara que tant sols és un esquelet. Són deu metres d’alçada i hom se sent realment petit. Al voltant del buc piles i piles de fusta eixugant-se (veient com plou sembla difícil) i preparada per passar per la serra. Centenars d’arbres que hauran tingut el “privilegi” de ser sacrificats per la preservació del patrimoni marítim. Alleuja pensar que ara només en construeixen un, i no fan cap “Armada Invencible” que devasti el territori.

Als holandesos, com als catalans, també els agrada la bona taula i formant part de l’espai hi ha un agradable restaurant que dona sobre els molls. Menjar típic i per postres gaudirem amb la sorpresa d’un grup de música tradicional marinera que assajava allà mateix. Un bon final per una visita imprescindible.

Bus alternatiu

2010-10-23T22:02:00.002+02:00

Una curiosa alternativa per evitar les retencions per part del transport públic a les viles amb port, mar, canal, riu, etc...

Imatges del port de Roterdam, del bus turístic anfibi.

El perill d’acomplir la llei.

2010-10-20T23:27:00.000+02:00

Es pot veure en les obres d’infraestructures viàries als voltants de Palamós, com ho podem veure arreu del territori. Em considero un conductor responsable. Estrany potser per la nostra cultura mediterrània ja que m’agrada, en general, d’acomplir la llei i les normes que ens hem imposat democràticament. Cosa que no significa que sempre hi estigui d’acord. La meva rebel•lió m’agrada expressar-la sobre el paper en blanc, com és aquest cas.

Una mostra de la perillositat que pot suposar el compliment de la llei el tenim, encara avui, en la senyalització de les limitacions de velocitat que es munten en les zones d’obres a les nostres carreteres. És possible trobar salts de limitació de velocitat que poden arribar a un 50% (de 80 a 40 km/h) en espais realment curts. Per circular uso el limitador de velocitat del meu vehicle, que adapto a la velocitat màxima permesa en cada tram. Puc dir, doncs, que no sóc un conductor lent ja que habitualment circulo en la franja superior permesa. Fa uns dies, en passar l’encreuament de Calonge en direcció a Palamós, vaig veure pel retrovisor que s’incorporava darrera meu un vehicle dels Mossos d’Esquadra. A pocs metres un senyal amb fons groc rebaixava la velocitat fins els 60 km/h. Aixeco el pedal del gas i ajusto el limitador. Molts pocs metres desprès un nou senyal torna a rebaixar la velocitat fins els 40 km/h. Aquest cop no tinc més remei que tocar lleugerament els frens per readaptar la nova velocitat. Sento un xerric darrera meu i em fan llums. Miro. És el cotxe dels Mossos que per poc no s’ha encastat contra el darrera del meu. De reüll controlo que no em facin cap senyal. Segueixo a 40 km/h per tot el tram que arriba fins la sortida de Palamós. Es forma una cua impressionant. Tot i el senyal de limitació, la meva sortida de la via principal m’identificà amb les proves televisives de fórmula 1 quan el cotxe de seguretat abandona la pista, la resta de vehicles emprengueren una cursa desenfrenada. Ah! En primer lloc anava ben destacat el vehicle de la nostra policia autonòmica (sense llums d’emergència encesos, que quedi clar).

Segurament caldria una regulació i un control de la senyalització de les nostres carreteres. Sembla no importar que ningú compleixi les normes més enllà dels radars perfectament senyalitzats (que bones frenades provoquen). Seguir les limitacions de velocitat és per mi un senyal de civisme i té com a conseqüència ser insultat pels conductors que pretenen anar més ràpid, rebre cops per no mantenir la distància el cotxe que es porta al darrera, o ser objecte de maniobres perilloses d’avançament en llocs on generalment està prohibit. Per què no surten dels despatxos els responsables de trànsit, s’enfilen en un cotxe (que a més pagarem entre tots) i amb una llibreta a la mà prenen nota de les mancances que tenen les nostres carreteres? O, millor, per què no fa aquest treball el Mosso d’Esquadra destinat a trànsit que acompanya al conductor. Ells fan milers de quilòmetres diaris i en pocs... dies, la feina estaria llesta.

És una idea.

Visca Lluís Companys!

2010-10-14T23:57:00.004+02:00

El poeta palamosí Josepmiquel Servià enregistrà aquest magnífic poema sobre el nostre President, i màrtir, Lluís Companys. Serveixi aquest text com a remembrança i homenatge avui que fa 70 anys del seu assassinat per un escamot d'afussellament davant la muralla del castell de Montjuïc de Barcelona.

Visca Catalunya!

Un escenògraf: Joan Salvador Gràcia.

2010-10-12T11:07:00.005+02:00

Sí, és el meu germà. I què? De ben segur que no seré del tot objectiu, la sang, segurament hi tindrà més a veure que el rigor. Però ell està treballant per la difusió del nostre ofici, l’escenografia, des de la taula del seu estudi, ara que s’ha jubilat, tant o més que altres institucions, escoles o administracions.

En Joan tenia el destí gravat en el codi genètic. L’escenari havia de ser el seu món. Resistent durant l’adolescència cercà el distanciament en el món de les titelles. Creà una petita companyia amb estil propi, personatges manipulats per dues persones, sense text, que expressaven els seus sentiments només amb els subtils moviments de les mans i, com a molt, el gir del cap de costat a costat. Treballà en barris obrers, humils al costat de persones que creien que aquella labor significava quelcom més que un entreteniment. Tot això passava als anys 60 del segle passat, en plena dictadura. En cap moment, però, deixà la seva formació artística. Vint anys més tard tornà sobre les taules amb una nova experiència: el Grup d’Animació Garigots. Gairebé 8 anys més de treball compartit amb el taller d’escenografia que significaren 5 espectacles i prop de mig miler d’actuacions arreu del territori. Alumne de l’Institut del Teatre estudià sota la pauta d’escenògrafs - professors com Josep Mestres Cabanes o Andreu Vallbé. El dibuix sempre ha estat un dels seus puntals. Al Cercle Sant Lluc hores i hores de model natural, li serviren per a consolidar la conjunció d’una capacitat i una tècnica que mai més l’han abandonat. Professionalment ha treballat amb bona part dels professionals de l’escenografia de la segona meitat del segle passat. Federic Talens, Rafael Mora, Isidor Bea, Amadeu Asensi, Artur Farré, Antoni Corominas són persones de les que ha après un ofici, que com tots, mai s’acaba de saber-ho tot. Però si algú ha marcat el seu estil de pintura escenogràfica aquest va ser el pare: Joan Salvador Collado. De fet es formà com a aprenent amb ell i hi compartí moltíssimes hores pinzell en mà. Sense cap mena de dubte en Joan és l’únic i autèntic hereu de l’estil i forma de treball del seu pare. L’única persona capaç de fer i refer, restaurar i copiar l’obra que durant dècades ha estat signada com Germans Salvador. Els seus decorats i treballs, però, han anat molt més enllà de l’herència familiar. Primer amb el seu germà, amb qui signa, i desprès amb les seves filles, la seva trajectòria escenogràfica passà per produccions teatrals tant properes geogràficament com el Teatre Apolo, Victòria, Arnau, Condal, Talía (Martínez Sòria), Romea. Com distants en quant a estil, forma o tamany: Liceu i El Molino. També treballà en altres àmbits com la publicitat amb els grans muntatges dels anuncis nadalencs de Freixenet, grans espais per convencions o projectes per la Expo de Sevilla només a tall d’exemple. No es poden deixar de banda ni oblidar els seus treballs com a continuador de l’obra del pare en la renovació de l’escenografia de La Passió de Cervera, o en diferents grups i companyies de les tradicionals representacions de Els Pastorets arreu de Catalunya.

En Joan també dedicà una part de la seva vida, uns 15 anys, a la formació com a professor escolar. Fou en aquell moment que s’interessà en el món de la imatge. Curiosament, els seus darrers anys en actiu ha treballat en una escola de l’àmbit de l’audiovisual. Aquesta vocació formativa també ha estat vessada una desena d’anys en el Taller de Tecnologia de l’Espectacle. Allà en els cursos de formació de Maquinària Escènica, ha aportat als seus alumnes la capacitat de l’expressió a través del dibuix, el coneixement del color i unes nocions -per alguns alumnes importantíssimes, ja que posteriorment han derivat la seva vida cap a l’escenografia- sobre la composició escènica. Posseeix una empatia natural amb els alumnes que el fan líder entre el professorat de qualsevol centre formatiu. Els entén i és còmplice de les seves inquietuds.

Ara, en Joan ha passat a la reserva. S’ha jubilat. Ja li tocava, va nàixer l’any 1942, feu la resta. Ha passat un ensurt important en la seva salut els darrers mesos del que es va recuperant poc a poc. Però inquiet i emprenedor com és, no deixa de treballar assegut al seu estudi. Envoltat de records, carpetes, teatrins i dibuixos. Espitllant per un finestra lateral el paisatge verd que l’envolta, s’ha adaptat a les noves tecnologies i manté un blog on escriu i divulga tant les seves memòries com petites joies com els seus teatrins retallables, o les fitxes tècniques a l’abast de qualsevol afeccionat, sense oblidar la seva passió per la creació teatral que hores d’ara li ha fet escriure varis textos per ser representats.

La darrera gota del seu treball, fins ara, és aquesta bellesa de teatrí que recupera l’escenari de l’antic Music-Hall del Paral•lel de Barcelona: El Molino. Si en algun moment de la vostra vida aquest espai canalla formà part de la vostra vida, ara el podreu tenir al prestatge de casa. Només us caldrà una mica de paciència. Una joia.

Símbols, banderes i himne.

2010-10-04T20:17:00.004+02:00

Segons l’informe presentat per Joan Boada, secretari d’Interior de la Generalitat, som guanyadors d’una medalla de bronze pel que fa a la conservació de símbols feixistes, o franquistes. Les dades aportades en el mapa són: Banyoles ocupa la primera posició, amb 202; després vénen Girona, amb 195; Palamós, amb 172; i Figueres, que en té 133; no donen lloc a cap mena de dubte. Què és un símbol feixista? Doncs ho és un escut anticonstitucional com el que hi ha sobre la porta principal de la caserna de la Guàrdia Civil, les rajoles amb el logotip de l’antic sindicat vertical obligatori, o el jou i les fletxes que encara es poden veure en força edificis de la nostra vila en forma de placa metàl•lica situada al costat de la seva porta exterior. Sovint responsabilitzem a l’Administració Pública quan en la major part dels casos presentats depèn senzillament de la voluntat individual i d’una petita dosi de bricolatge: una escala i un tornavís, o una escala i una petita escarpa. Aquests 172 símbols de la nostra vila es reduirien ràpidament si com a ciutadans democràtics fóssim capaços de complir amb allò que hauríem de considerar un deure cívic. La llei de la Memòria Històrica ens avala.

Els símbols polítics no estan de moda. Avui podem veure com majoritàriament els edificis oficials passen totalment desapercebuts per la seva manca d’una bandera al seu exterior. Així Escoles públiques, Jutjat de Pau, dependències municipals (exceptuant l’edifici de l’Ajuntament que si la té), Hospital, Duanes, Teatre, etc., no disposen ni tant sols de pals per la seva ubicació. També un altre símbol com és l’himne nacional: Els Segadors, és estranyament cantat en actes oficials, en presència del President de la Generalitat,... Cosa impensable en altres països com la veïna França, Holanda o la Gran Bretanya. Tot plegat sembla conseqüència d’una etapa dictatorial, que comença a allunyar-se en el temps, on la simbologia era present arreu. Sembla existir una certa vergonya a la utilització d’aquesta simbologia democràtica. En uns primers moment de la transició, s’atribuí a les recordades “guerres de banderes” i l’exigència, per part del govern de l’Estat, de la presència de la bandera espanyola. Fa temps que al nostre país això sembla superat. Ja han passat trenta cinc anys per desfer-nos de la imatge d’un passat trist. Fins i tot en la recent sentència del Tribunal Constitucional es conserven la senyera i Els Segadors com a símbols de Catalunya. Fem-ne ús!

Es pot restar importància a un tema com aquest. L’atur, la crisi econòmica,... són els temes que ocupen bona part de l’acció de govern. I així ha de ser. Però la vida i la història continuen, i cal solucionar aquelles tasques pendents, potser de segon ordre, desprès de tant de temps. En altres indrets el problema de la simbologia feixista ja s’ha resolt fa anys, per què no a la nostra vila?
Una societat democràtica és aquella que sap defugir els perills autoritaris a través del vot, del diàleg i del civisme. Una societat autoritària és aquella que usa la força, l’ordre i el càstig per governar. Al nostre país hem triat històricament la primera.

Nova simbologia catalana?

2010-09-22T20:21:00.003+02:00

Viva Labordeta!

2010-09-20T10:02:00.002+02:00

Ens ha deixat un home d'aquells que han creat estil. Un home honest que parlava clar. Un exemple d'empatia. Una persona del poble de parla planera. Un renaixentista capaç d'abastar amb èxit l'escriptura, la poesia, la política i la cançó. Un lluitador pacífic per la Llibertat.

Llarga memòria de José Antonio Labordeta!

Una Barca Nova a Sant Pol

2010-09-13T16:22:00.003+02:00

El Cap de Sant Pere és una corda gruixuda que amb una gassa en un dels seus extrems es llençada des de terra i un fixada al vaixell és tibat per un gran nombre de persones des de la sorra per avarar una barca a la sorra de la platja. A Sant Pol de Mar rep aquest nom una agrupació d’entitats (Centre Cultural, A Tot Drap, Penya Xíndries, Colla de Geganters i Regidoria de Cultura) que han fet possible tot un any d’activitats relacionades amb el passat mariner de la vila. Per tancar el cicle el Grup de Teatre del Centre Cultural ha posat en escena el drama d’Ignasi Iglesias “La barca nova”. Escrit en aquella vila a inicis del segle XX, costumista i revolucionari. L’obra posa sobre les taules un conflicte familiar que va molt més enllà. En ell es perfila una petita revolució social: la igualtat. Dues formes de veure la vida, la tradicional i jeràrquica, on els treballadors no gaudeixen de cap mena de dret, sota l’empara de la tradició; i la moderna, on els treballadors passen a ser persones i companys. Aquests treballadors són els pescadors d’un sardinal. Situacions d’intolerància paral•leles vistes molt més tard en el film “Terra trema” (1948) de Luchino Visconti, envers aquells que no volen respectar l’”status quo”.

El treball que ha fet el director Josep Mestres és excel•lent, en una representació atípica en la qual el primer i el segon acte, unificats, són representats a l’escenari del Centre Cultural i el tercer en un espai escènic inmillorable: la platja de Sant Pol (Davant de la caseta del motor), amb l’imponent presència de l’”Amor” -alter ego del sardinal Sant Pau - franquejada de dos llaüts aparellats amb vela llatina. Bon ritme i força expressiva de la quinzena d’intèrprets principals. Amb interpretacions molt destacables com la de Josep Carreras (Avi Negre), Neus Borrell (Nena), Toni Escandell (Marcelí) o en Francesc León (Xalona). Sense desmerèixer la passió en la interpretació de la resta de l’elenc. El drama té els moments més suculents al final del segon acte i en el moment de la varada de la barca. Moments de tensió dramàtica, d’explosió, que fan que l’espectador s’incorpori a la representació des de bon començament. L’espectacle en el seu darrer acte a la platja esdevé coral amb la participació d’un bon nombre de figurants i dels palers i tripulants (reals) de la barca que protagonitza i dona nom a l’obra. Tot plegat realitzat amb una gran economia de mitjans que no el desmereix en cap moment. L’escenografia de Bibiana Puigdefàbregas dels dos primers actes és absolutament funcional i resol amb un bon coneixement de l’ofici les minses dimensions de l’escenari del Centre Cultural.

Mereix un comentari a banda el lèxic de la representació. Una clara expressió de la parla del maresme, plena de modismes, paraules d’argot i expressions de l’àmbit mariner que en un bon treball de difusió han sabut incloure en el programa de mà. Quina raciada! (ocurrència) més bona.

Als companys de A Tot Drap, l’associació germana de Sant Pol només cal felicitar-los per la seva capacitat de treballar transversalment, aportant el que tenen -les seves barques - i fent-se mereixedors d’un fort aplaudiment pel que tot plegat significa de difusió del patrimoni marítim i d’una forma de navegació sovint oblidada.

Apa brillo! Que la vela és plegada a la colla i la barca ben estanyada. Preneu l’arjau ben fort i orseu cap a noves singladures. Bon vent!

El Ball del Drac de... l’Escala?

2010-09-12T14:18:00.002+02:00

L’Esbart la Farandola de l’Escala presentà en el marc de la Festa de la Sal d’aquella vila, a la tarda de la Diada Nacional de Catalunya una nova coreografia: El ball del Drac. Aquesta fou reivindicada pel presentador de la ballada com una dansa tradicional i originària de la vila alt empordanesa. Per fer-ho es basava en l’obra del folklorista català Joan amades: “Costumari Català”.

Fa cosa d’uns cinc anys que La Mar d’Amics presentava el següent document en una reunió amb diferents entitats de la vila de Palamós: Ateneu, Escola de Dansa Georgina Rigola, Grallers de Palamós, Àrea de Joventut, amb la finalitat de recuperar aquesta dansa amb motiu de la celebració del Palamós, Terra de Mar 2006. La proposta fou desatesa per manca de diners que impedien, així ho expressaren, al grup de grallers d’implicar-se en el projecte. Fou una llàstima. A Palamós no hi ha cap mena de tradició musical fora de les sardanes i les havaneres. De fet, no existeix cap escola de música, ni pública ni privada. La retirada dels grallers fou un cop mortal al projecte, ja que des d’un primer moment es veié clar que la música havia de ser en directe. Ara, cinc anys desprès, la vila de l’Escala el recupera -fent-se’l seu - i espera consolidar-lo any rere any per ballar-lo a plaça just abans de la Farandola.

PROPOSTA DE RECUPERACIÓ DEL BALL DEL DRAGÓ DE PALAMÓS (2005)

La seva desaparició sembla datar del S XIX. Segons el Costumari Català de Joan Amades , es tracta d’una dansa que es ballava el darrer dia de Carnaval a Palamós, a la platja, ran del mar, per un grup de joves pescadors que en calça curta i samarreta seguien el compàs d’una melodia que el propi autor recull. Se’n desconeix la coreografia, però és fàcil de pensar que sent una dansa de gresca a la fi de les festes de Carnaval, els seus passos no deurien ser massa complicats. Es ballava doncs, amb els peus nusos sobre la sorra i tot fent una filera, agafant per la cintura, controlant podríem dir, cadascú a qui té davant. El primer de la filera porta una teia encesa agafada amb la boca. La dansa – joc consisteix en que aquest primer ha de provar de girar la cua per tal de cremar als que porta al darrera. Evidentment sense perdre el compàs de la dansa i superant els esforços dels altres per no ser cremats. La plasticitat del moviment recau per una banda en el vestuari dels nois que participen en la dansa, tenyit del mateix color, segurament amb els tanins que es tenyien les xarxes; i per l’altra del moviment oscil•lant de la filera dansant, que amb l’ajut de la torxa del primer i dels reflexes que aquesta provoca sobre el mar, dona l’aspecte misteriós de Drac de qui rep el nom.

Recuperar una tradició patrimonial marítima en una vila com Palamós, oblidada durant més d’un segle, significa cercar i consolidar unes arrels que serveixen per fer anar endavant la cultura local. De la mateixa forma que anys enrere reaparegué la figura d’en Fumera en el cicle nadalenc. Treballar per recuperar una antiga tradició vol dir en un cas com aquest vehicular el treball de diferents col•lectius, associacions, entitats i particulars amb una fi social i comunitària, sorgida des de baix, com a iniciativa ciutadana.

Ho volem recuperar? Què cal fer?

Bàsicament coordinar i incentivar a les entitats i persones que puguin arrencar aquesta activitat el primer any. Bàsicament:
-Un coreògraf/a
-Un o varis músics (per interpretar la música en directe)
-Un figurinista – escenògraf (per crear l’espai i controlar la seguretat)
-Un sastre/ssa (per confeccionar, coordinar, tenyir el vestuari)
-Homes (i dones si així es considera, ja que originalment no ballaven) disposats a ballar una estona a la platja, a assajar alguns vespres.

Aquesta proposta neix de la voluntat de recuperar les tradicions patrimonials marítimes de la nostra vila. La nostra entitat La Mar d'Amics - Associació per la Difusió de la Navegació Tradicional i la Recuperació del Patrimoni Marítim està al darrera d’ella per donar-li el suport que sigui necessari, però el ritus tradicionals no han estat, ni són mai tasca d’un persona o d’un petit grup. Més quan aquest fa potser més d’un segle que ha desaparegut. Hi ha al poble algú que pugui aportar més dades sobre aquest ball? Es pot consultar l’arxiu municipal al respecte?

Aquesta és la transcripció completa del text, illustració i partitura musical de Joan Amades que en parla:

“La fadrinalla pescadora de la Costa Brava i del Cap de Creus a hora fosca havien fet el Ball del drac a la platja. Els ballaires anaven mig despullats: només duien tricot i calçotets d’arboç de color de tamarell; anaven nus de braços i cames, i descalços. Feien una llarga renglera, agafats per la cintura l’ un darrera de l’altre. El del davant duia a la boca una teia encesa. Tot ballant es girava enrere per tal d’atrapar algun dels companys dels qui formaven la fila i cremar-lo. Com hom pot suposar, l’interès dels ballaires era fugir de l’escomesa del qui els atacava amb foc. Aquest joc feia moure i contorssionar la filera de ballaires de manera que semblava el cos d’un drac que es retorcés. D’aquesta circumstància va prendre nom el ball. Era condició indefugible seguir sempre el ritme de la tonada i no perdre el compàs. Els ràpids moviments i contorsions dels ballaires, llur gran cridòria, el flamejant espurnejant del foc reflectit damunt l’aigua i la remor continuada de les ones donaven al conjunt una visió fantàstica i patètica. El tracte era no donar el ball per acabat fins que s’havia fet mal, és a dir, fins que algun dels ballaires resultava cremat, que gairebé sempre solia ésser el darrer del rengle. Era opinió estesa que com més mal es feia més be anava la pesca l’any següent. El costum i la creença semblen encloure sentit de sacrifici, dedicat segurament a una divinitat de la mar protectora de la pesca”.

“A Palamós, el Ball del Drac marcava el final de les bullícies de les Carnestoltes. En els darrers temps que es ballava ja no era patrimoni exclusiu de la gent de mar. El feia dins les sales de ball la fadrinalla més bulliciosa i amiga de la gresca” .

Palamós, desembre 2005.

Tonem a la feina. Quina sort?

2010-09-06T16:56:00.000+02:00

Des de fa molts anys el moment de la tornada a la feina desprès de les merescudes vacances estiuenques s’ha dit que provocava l’anomenada síndrome post-vacacional. Enguany al bell mig del marasme provocat per la crisi financera de ja fa dos anys, tornar a la feina ha estat una sort. Malauradament són moltes, masses, les persones que en iniciar el prop passat mes d’agost aquesta mena d’allunyament laboral definit com vacances, no tenien del tot clar si a la tornada trobarien oberta la porta de la seva empresa. O pitjor, si trobarien la seva empresa.

Per a molts d’ells i elles, aquest ha estat un mes de neguit. Pels més previsors d’estalvi. Un mes compartint aquesta vivenda que ens té esclavitzats de per vida amb una hipoteca que ens condiciona en excés. Un mes en el que hem après a conèixer tot allò que encara és gratuït: la platja, el passeig, els bancs del parc, la biblioteca, el jocs de sobretaula, la becaina sota l’ombra d’un pi, el sopar a casa dels amics, la televisió,... El neguit, però, del futur incert ha col•laborat com la xafogor durant la nit a massa desvetllaments, silencis, paquets de tabac (“ara que ja ho havia deixat!”), mal humor.

Agost ha estat el pulmó per a molts petits “empresaris” per tancar amb pany i forrellat el negoci, desprendre’s dels seus treballadors i dur-los un mes d’avantatge en qualsevol negociació “a posteriori”. Un camí planer per evitar vagues i aturades costoses. Unes empreses que no seran notícia televisiva, però que són les que incrementen realment la desocupació. Una etapa per molts d’ells que tornaran a obrir-se camí en altres indrets, o bé viuran dels rèdits, inversions i algun que altre capitalet paradisíac. Per la resta, els treballadors, setembre significa emprendre el camí cap a l’Oficina de Treball, fer llargues cues, esperar el subsidi, cercar l’impossible als diaris o a les webs especialitzades, llogar-se en treballs precaris i sense futur. Potser alguns, pocs, aprofitaran per acabar els estudis o orientaran vers nous horitzons la seva vida professional. Però cal no enganyar a ningú. Els llicenciats universitaris també comparteixen les mateixes cues de l’atur. Tot plegat no és gens fàcil.

Tornar a la feina és una sort. Per dolenta que sigui, la feina que no la sort. Per pocs que ens estimem entre els companys. Per molt d’odi que acumulem envers el nostre cap. Per molt que el rellotge sigui de goma a l’hora de plegar. Per molt que ens sentim explotats. Lluny queden aquells temps on érem capaços de rebutjar una treball perquè no oferia jornada anglesa el divendres i el cap de setmana. Qüestions intocables en el nostre projecte de vida. Com desitjaríem ara aquell salari de vergonya que cobrava el nostre fill, nebot o conegut. Quin miratge que em viscut!

Davant d’aquest panorama de situacions reals de gana i pobresa al nostre entorn més immediat, és fa difícil de pensar que els treballadors i treballadores tindrem forces per reclamar unes lleis més justes, uns salaris més justos, uns comiats més difícils i una aposta per reclamar allò que és ben nostre i allò a què hi tenim un dret constitucional: el treball. Però ningú ho farà per nosaltres.

Complex de mala educació?

2010-08-30T16:16:00.000+02:00

Per què quan algú ens demana o exigeix que li parlem en castellà en un establiment públic, solem sentir-nos malament? El rebuig visceral a la imposició del castellà ha de tenir algun significat pels catalans que parlen la seva llengua. Sovint, massa sovint per no dir sempre, el nostre bilingüisme ens trasllada a la llengua del nostre interlocutor. De fet catalans que parlen tres o quatre idiomes responen en aquests com a gentilesa quan algun turista despistat demana una adreça, o algun consell. Però aquesta gentilesa mal entesa està fent molt de mal a la nostra llengua en la seva relació amb el castellà. El percentatge de persones que s’expressen en català segueix una lenta però constant davallada.

Però, què em de fer quan no ens despatxen en la nostra llengua en un comerç? Senzillament mirar de canviar per un altra. Sense escarafalls, però deixant ben clar el motiu: l’idioma. La reincidència de pèrdua de clientela farà que l’empresari se’n adoni de la importància de la llengua. El problema es complica quan aquest: “Puede hablarme en castellano?”, ve per exemple del metge que està diagnosticant-te. Aquí el fet és més complicat i difícil. Generalment es tracta de col•legiats d’origen sud-americà. Aquests, a diferència dels que arriben de l’Europa de l’Est, consideren que amb el coneixement del castellà en tenen suficient per treballar a qualsevol punt de “España”. Desconeixen el dret constitucional i estatutari que exigeix el coneixement de les llengües cooficials del territori on s’habita o treballa. Tot i la retallada del Tribunal Constitucional, a excepció del cos judicial, la resta de persones d’aquest país estem sotmesos a les mateixes lleis. Què hem de fer? Formular una reclamació contra el metge que està vetllant per la teva salut? És ben conegut el corporativisme d’aquesta professió, per tant... La trista administració catalana en la nova llei del consum -com si algú en fes cas davant les dificultats de la seva gestió i control - exigeix l’atenció al client en llengua catalana tant presencialment, com per telèfon. No cal anar més lluny del teclat del mòbil o del fix per adonar-nos de l’entelèquia. En bona part de les companyies no et donen ni l’opció de canviar d’idioma -només castellà-, i en les que si es pot, pots arribar a pagar gust i ganes en les línies de tarificació especial 902, donat que l’operador o operadora que parla català (crec que com a molt en tenen un o una) sempre està ocupat en aquell moment.

Fa uns dies en un restaurant a l’hora de triar el vi és produí un incident senzill però notori. Érem sis a taula i mentre uns defensaven els vins del país, concretament un Penedès, els altres parlaven d’un Rioja. No poso en dubte la qualitat de l’un i de l’altre ja que no hi entenc, però finalment triomfà un sentiment catalanista per 4 a 2 i el vi tingué sabor català. Ah! El vi era excel•lent. És un petit gest que si es produís de forma generalitzada aconseguiria que tots els restaurants recomanessin d’entrada els vins de la terra. Us imagineu un francès dubtant entre un Bordeaux i un Navarra?

D’un temps ençà s’ha posat de moda, sobretot entre les noies joves i les que ja no ho són tant, les danses orientals i el country. En proporció aquest mestissatge cultural -sempre positiu - està desplaçant al patrimoni immaterial que suposen les nostres danses. Quants balladors joves hi ha als esbarts? I a les rotllanes de sardanes als passejos i parcs? La música, tot i el nivell cultural mig del país, no sembla un element cultural important. Si bé a tothom li agrada escoltar-la, ben poques persones som capaces de llegir una partitura, tocar un instrument o cantar sense vergonya. Tret dels grups professionals d’havaneres, cobles i d’un reduït nombre de formacions musicals, la música tradicional desapareix poc a poc de la nostra cultura.

El català és el primer element diferencial envers altres terres, països i estats.

Defensar la nostra llengua és defensar la nostra cultura.

Catalunya potser?

2010-08-28T00:33:00.001+02:00

Llegir sobre la història del meu país sempre m’ha agradat. La culpable en fou una molt bona professora d’Institut, la Neus Maluquer, durant la meva adolescència. Ella ens ENSENYÀ el perquè de la història, a fer-nos preguntes, a entendre com vivien les persones més enllà de reis i herois militars. Fou una mestra admirable, avançada en el seu temps, que encara en una època fosca encengué la metxa d’un sentiment envers el país, d’una convicció patriòtica, que amb dalt-i-baixos m’ha acompanyat fins ara. Llegir memòries de persones interessants - que no sempre Importants - és una forma d’aproximació més subjectiva a tot allò que ha passat, sovint, abans de la nostra naixença. “La història mai és objectiva”, li sentia dir en aquell institut de barri. I veritablement és així. Sempre està tenyida d’un o altra color, d’una forma més o menys barroera per la ploma o el teclat d’aquell que la escriu. Cal doncs una tasca de lectura àmplia i de vegades detectivesca per arribar a conèixer molt parcial i aproximadament uns fets anteriors a nosaltres mateixos. Dins aquest dèria pels llibres les “Memòries” de Josep Carner -Ribalta són una sorpresa. En molts moments només el format llibre et recorda que no estàs llegint el periòdic del dia. Que la història es repeteix és un tòpic autèntic i real. De fet per això s’estudia -diuen -. M’he permès de transcriure alguns fragments -curts- que demostren que l’agitació política que ens oprimeix no és nova. Llegiu sisplau:

“Però és com a catalans que el poble de Catalunya vol participar en el benestar del bloc dels pobles ibèrics. Els catalans volen que llurs drets de nació siguin reconeguts, per tal que Catalunya, per l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització política de la Península. Una vegada lliure i degudament reconeguda com a nació, Catalunya estarà en situació de poder considerar, per exemple, una Confederació d’Estats d’Ibèria, sobre la base de drets iguals en una associació voluntària, en la qual els catalans, els bascos, els gallecs, els espanyols i els portuguesos podrien participar.”

(...) “Catalunya ha estat una nació oprimida sota la monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco. (...) El conflicte entre Espanya i Catalunya, com qualsevol altre problema entre una nacionalitat oprimida i el seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. El de Catalunya no és un problema espanyol sinó un problema europeu”.
(...) “ D’altra banda, estant Catalunya absolutament identificada amb la causa de les Nacions Unides -als exercits de les quals molts dels seus fills lluiten en tots els fronts-, declara estar disposada a acceptar els sacrificis que la reorganització d’Europa pugui demanar d’ella, per molt captinguda que estigui en la seva sobirania i llibertat com a nació”.

Apel•lació de Catalunya a les Nacions Unides 1945

-“Avui, fa cosa d’una hora, exactament a la una del migdia, he deixat d’ésser catalanista per passar a ser simplement català”

Josep Carner Ribalta.14/04/1931 Memòries. pg 171

“Sembla que el meu inconscient em fa allunyar dels paranys del “seny”, de la “prudència”, de la “moderació”, del “parlem-ne”, de la transacció, i de la nostra propensió al pacte, imperfeccions que tant de mal han fet a la causa de Catalunya. (...) L’enemic té raó. I per això no ens respecta. Aquesta actitud d’inseguretat dels catalans es disfressa sovint amb la indumentària més llampant i amb la fraseologia més lírica i grandiosa. Unes vegades es diu “Espanya gran”, altres “República federal”, altres “Catalunya autònoma”, i , en el millors dels casos, àdhuc “Germanor dels pobles ibèrics” o “Confederació dels pobles lliures d’Ibèria”. Per què no “Independència” clara i neta?

Josep Carner Ribalta. Memòries. pg 265 i 266

Estiu o... estiu.

2010-08-25T21:09:00.000+02:00

El mot estiu té diferents significats pels vilatans i vilatanes de Palamós. Per aquell que tenen la sort de tenir feina significa poder gaudir del sol i la platja, de vacances ben merescudes, de “txiringuito” i de vermut amb patates fregides. En el mateix grup hi ha els que abandonen la vila cercant la fresca de la muntanya, o les ciutats i llocs turístics d’arreu. I per l’altra banda comerciants, hotelers, cambrers, monitors, socorristes, personal sanitari, pescadors, conductors d’autobusos, etc., viuen un estiu obligat en el seu lloc de treball, suportant calors, un poble ple com un ou, problemes de circulació, persones que es des-estressen amb exigències fútils. Persones que depenen de “fer l’agost” per mantenir-se econòmicament durant tot l’any. Un agost que tot i els projectes no aconsegueix estirar-se més enllà de les calors caniculars. Una des-estacionalització no acaba d’instal•lar-se en l’economia costanera de la vila.

El turisme que s’aprecia pel carrer es correspon amb els vilatans ocasionals que ocupen la seva segona residència, aquells que omplen els càmpings propers -sovint oblidats com a possibles participants en les activitats estiuenques - , i els clients dels pocs hotels de la vila. Enguany pocs visitants de les viles properes pels problemes crònics que ocasionen les obres de la nova autovia. Pels carrers cèntrics i comercials, i pel passeig del Mar hom pot veure cap el tard una munió de gent que “flanent” (passegen distrets) amunt i avall. Si hom s’incorpora a aquesta processó més d’una jornada comença a reconèixer persones un dia rere l’altra. Palamós té una clientela turística fixa. Els rostres es repeteixen i en conseqüència les necessitats van quedant cobertes. Per tant aquell comerç que no és de primari (fleca, queviures, begudes, productes de neteja,...) se’n ressent.
Palamós precisa marcar una fita, un camí, un objectiu com a destí com a vila. Unes pautes que permetin conduir sectors econòmics de la vila en una aposta clara de futur. Comerç, pesca, restauració, sector nàutic tenen un pes específic a la vila. Seria bo poder gaudir d’un lideratge que fora capaç d’integrar, estimular i definir espais com el port, el passeig del Mar, l’estadi de futbol i la nova zona d’ampliació envers la riera d’Aubi. Cal tenir coratge per definir un projecte d’aquesta mena, el qual ha d’anar més enllà de la visió limitada de les legislatures municipals, obligant per tant a ser elaborat amb el consens necessari entre grups polítics, econòmics i socials per assegurar-ne la continuïtat.

L’estancament actual de la vila pot arribar a provocar un decreixement més enllà de l’actual crisi econòmica. L’estiu ha d’esdevenir equitatiu per a tots els vilatans i vilatanes. Sempre caldrà que alguns es sacrifiquin, el treball sempre ho és, en el període més càlid de l’any. Però hem de ser capaços de cercar un nou rumb que no faci que l’economia de bona part de la població no només depengui del sol i la platja.

Reobertura de la barraca de cala Estreta: amb autorització administrativa prèvia.

2010-08-17T20:46:00.002+02:00

D’acord amb l’informació publicada per Ràdio Palamós en pocs dies ja es podrà gaudir de nou de la Barraca de Cala Estreta. Per fer-ho, però, caldrà sol•licitar-ho per escrit a l’Ajuntament de Palamós amb un termini mínim de 10 dies mitjançant un document que pot ser recollit al registre municipal, a l’Àrea de Patrimoni o a la web www.palamos.cat (en el moment d’escriure aquesta es troba fora de servei). A la petició s’hi hauran de fer-hi constar les dades del sol•licitant i una descripció de l’activitat que ‘hi vulgui fer. Si aquesta és aprovada (amb quins criteris?) caldrà recollir la clau el mateix dia a la Policia Local, que haurà de ser retornada el mateix dia.

Evidentment es pretén que aquesta sigui la via per a mantenir en el mateix estat de conservació, ordre i neteja l’espai acabat de rehabilitar. Tot plegat es recull en el nou reglament d’ús públic d’un espai que fins ara , decennis d’anys, s’autoregulat de forma lliure i espontània.
Caldrà anar-hi a comprovar si seguirem trobant-hi el feix de llenya, l’oli i la sal. El dia que la clausuraren de ben segur que sí que hi eren. Hem estat capaços de transformar una petita joia del patrimoni material (la barraca) i immaterial (l’ús espontani, el respecte i perquè no? l’oli i la sal), en la petita propietat immobiliària (mireu el seu aspecte actual) que la nostra administració reglamentista i incomplidora (deixem passar uns mesos i comprovem-ne l’estat) ens “deixa”.

El següent serà aplicar-hi una taxa d’us?

Vent a les veles

2010-08-14T12:01:00.002+02:00

El Punt Diari a la seva edició nacional inclou un article d'en Xevi Sala que fa referència a la Laura Decker, la menor holandesa que pretenia fer la volta al món en solitaria en un veler i a qui la justícia li va impedir en primera instància. Desprès d'haver navegat per aquell país, puc entendre aquest repte que s'havia impossat aquesta jove. El prisma amb el que veiem el mar i la navegació és ben diferent entre els dos països, Catalunya i Holanda, i, com vaig expressar en un post anterior, els holandesos estimen el mitjà marí i tant infants com joves gaudeixen d'aquest espai aquàtic, en vaixells de tota mena, com d'un àmbit propi. Entenc doncs la posició dels pares en autoritzar a la seva filla a emprendre tal gesta. Segur que haurien patit, com també patim quan surten de festa en cotxe propi o estrany a casa nostra, però en el nostre cas no intervé cap jutjat per retirar-nos la patria potestat tot i el nombre d'accidents que es produeix cada cap de setmana a les nostres vies i carreteres. Aplaudeixo, doncs, que la Laura pugui portar a terme la seva aventura. De ben segur que marcarà el seu futur i la seva vida.

14/08/10 02:00 - Xevi Salaemail protegit
La majoria dels joves d'avui són grumets fins als trenta anys i les seves famílies, un port segur d'on els reca aixecar l'àncora. Però no pas tots. Laura Dekker és una noia holandesa de catorze anys que un bon dia va fer saber al seu pare que volia inflar les veles i sortir a córrer món pel seu compte. És un detall important que la Laura té un veler, sobretot ganes de fer-lo servir. En té tantes, de ganes, que per dur a terme la seva singladura ha calculat que necessita almenys dos anys. El seu pare, segurament després dels primers dubtes raonables, va acceptar l'elecció de la filla, la va animar a emprendre el viatge com més aviat millor i potser va pensar i tot quina utilitat trauria de la seva habitació un cop la deixés buida. D'això ja fa un any llarg i l'habitació de la Laura té els mateixos pòsters d'ídols juvenils a les parets i els mateixos ninots de peluix damunt el llit. I és que fins a la setmana passada, en contra del que la Laura i el pare de la Laura volien, la nena s'ha hagut d'estar per força a casa. En tenen la culpa els jutges que, en saber les seves intencions, la van amarrar fort a port, la van fer visitar per psicòlegs i van avaluar la conveniència de retirar la custòdia al progenitor. No van tenir tampoc en compte el parer de la mare, que està separada del pare però li fa costat, i que considera que a la seva filla la van tractar com a una malalta, i a ells, com a uns delinqüents. Finalment, els tribunals han rectificat i l'aventurera Laura ja navega cap el seu somni.

La majoria dels que avui tenim fills probablement no som tan valents com els pares de la Laura i els pugem amb les veles desinflades i el salvavides sempre a punt. Però des de la certesa que, al seu lloc, no compartiríem la decisió que han pres, cal reconèixer el mèrit que suposa haver deixat que la seva filla agafés el timó i triés el rumb. Perquè, si sobreviu el repte personal que s'ha marcat, tornarà sens dubte més forta i perquè, si no naufraga a alta mar, tampoc no ho farà a la vida.

El meu Molino al Paral·lel

2010-08-08T19:45:00.003+02:00

No és casual que tingui una filla de 23 anys que es diu Talia. Com tampoc ho és que el meu ofici hagi estat el d’escenògraf. La primera fa referència als anys que fa que es tancà el Teatre del mateix nom al Paral·lel i al meu amor pel teatre, i la segona pel fer de pertànyer a una nissaga com els Germans Salvador. La meva vinculació amb aquest petit Broadway a la catalana s’inicia amb mi mateix. Els pares vivien al carrer de Santa Madrona, al Xino com en deien abans, en un tall de carrer entre el carrer d’en Trenta i les escales del carrer Sant Beltran. En Joan, el meu pare, tenia el taller d’escenografia al carrer de Berenguer el Vell, on posteriorment s’hi feu un mercat municipal i ara és un solar davant l’antic cinema Colon, del qual també com al Molino se’n conserva la façana.

L’inici de la meva vida professional em portà de cap dins l’escenari del Molino. En entrar a treballar amb l’Amadeu Asensi al Carrer Carretes. Eren els temps -1977- de Doña Vicenta, la propietària durant decennis de l’emblemàtic local. Era època de doble funció: varietats a la tarda i l’espectacle a la nit. No hi havia dia de descans. Ni tant sols per a canviar d’espectacle.

Canviar una producció -com ho diem ara- era tota una petita epopeia a ulls d’ara. Tothom estava preparat durant la funció de comiat. Desprès de flors, abraçades, comiats i forces llàgrimes. Entravem en acció la gent del taller ajudats per la Luisa i en Fidel. La primera era una mena d’encarregada de fiscalitzar el nostre treball i que tot funcionés, el segon, representava al tramoista de la casa. Entre els tres, mi conto jo i més tard el meu germà, desmuntàvem els decorats de paper que penjaven de les barres. Traiem la pols d’aquestes amb un drap mullat. Canviàvem les cordes que consideràvem estaven malmeses i clavàvem els nous decorats. Tot plegat durant tota la nit, només amb la pausa de l’entrepà i la cerveseta que permetia reposar forces. La feina, sinó hi havia cap ensurt, s’acabava cap a les 9 o les 10 del matí. A migdia hi havia l’assaig general del nou espectacle. Per tant en les dues hores que quedaven i ja amb la presència del “tècnic de llums” es marcaven les il·luminacions. Eren temps de taules de control manuals, d’hersos i quatre projectors frontals. Projectes d’il·luminació que duraven poques hores, ja que pasada l’estrena i els primers dies, tota la llum esdevenia uniforme i monòtona. Evidentment el més important dels espectacles dels temps de la transició era el “destape” i els centímetres que espectacle rere espectacle era retallada la roba dels artistes que sortien a escena. Alhora, evidentment, arribaven el nou vestuari, les plomes de Bustos, la bisuteria, i algun element “sorpresa” que introduïa l’inefable vedette Merche Mar per acompanyar el seu número d’acordió.

Calia doncs, veure l’assaig general per si era precís fer algun canvi de darrera hora. Generalment no n’hi havia, ja que a la tarda del mateix dia mai es suspenia la funció de varietats. Era el moment de descansar per esperar l’estrena de gala de la nit. Temps just per arribar a casa, dutxar-se, mudar-se - ep! vestit amb americana i corbata com a mínim - sopar i gaudir del “glamour” del nostre Paral·lel.

Aquesta situació es mantingué desprès de la mort de l’Amadeu Asensi i amb la incorporació primer de Jordi i Joan Salvador i desprès dels Germans Salvador (eren empreses diferents) com a titulars de l’escenografia de El Molino. El ritme es suavitzà amb la venda del local a Ricardo Ardèvol. Aquest fou el primer en admetre canvis tant a nivell de concepte escenogràfic com d’il·luminació. S’introduí la figura del Director d’Escena, en Francisco Pociello. Durant els seus primers anys es seguí sense tancar el teatre per canviar la producció, però més tard ja passaven 48 hores entre el comiat i l’estrena. Foren els temps de Christa Leem, l’Amparo Moreno, la Lita Claver “la Maña”, l’Escamillo, l’Antonio, la Merche Mar... i molts altres artistes que es deixaven literalment la pell diàriament en dues o tres funcions (els dissabtes amb la golfa de matinada).

A inicis dels anys noranta la desaparició d’aquella orquestra en directe que era l’ànima de l’espectacle, marcà per mi, l’inici de la decadència del local. La posterior venda del negoci a Roberto Serrano -net de Doña Vicenta- fou el principi del final. Fins llavors El Molino havia estat sempre un negoci net. Prop de vint anys treballant-hi com a escenògraf: primer com a aprenent d’en Amadeu Asensi, desprès amb el meu germà Joan i finalment en solitari; m’han permès de conèixer de primera mà un període d’esplendor, però també la decadència i desaparició d’un dels locals més emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Recordo haver-me emocionat i emprenyat en veure les imatges de com s’havia malmès la seva arquitectura interior quan ho volgueren convertir-lo en una casa de barrets. I ara... només en resta el record d’haver viscut un espai, un centre de creació, un MUSIC-HALL, d’un altra temps. El futur a tocar, per les imatges i explicacions vistes, viurà de moment d’un nom històric al que caldrà omplir de contingut i fer que el nou espai s’ompli d’espectadors cada dia per a retrobar l’esperit d’aquell: “Que polvo tiene el Molino, que polvo sus molineras!”.

Fotografia Lluisa Obrador: Salutacions dels escenògrafs Joan i Jordi Salvador durant la nit d'estrena de l'any 1989, amb en Ricardo Ardèvol.

Somnis (o malsons) d'una nit d'estiu

2010-08-07T00:33:00.001+02:00

Tot just al bell mig de l’estiu i de les vacances per molts fa una certa mandra pensar en el futur. Per altra banda aquest període estival no deixa de ser un bon moment per reflexionar sobre temes més distants que la feina que fem habitualment. També pot esdevenir un temps ideal per trobar-se, fer-la petar i “arreglar el món”. Aprofitant aquesta ben entesa m’agradaria posar per escrit algunes de les idees, comentaris i activitats que han anat sorgint en converses informals en els darrers mesos.

1. Les Tertúlies Marineres que ha organitzat fins ara la Mar d’Amics semblen exhaustes . Des de fa uns mesos, en plantejar seriosament la seva continuïtat, ningú ha volgut responsabilitzar-se de la seva continuïtat en un o altre format, periodicitat, etc. Han estat tres anys d’esforços amb una trentena de temes diferents. Hi ha hagut sessions amb molta gent i d’altres que s’han hagut de suspendre. La conclusió és clara: a la majoria de socis i sòcies no els ha interessat l’activitat des d’un bon començament. De fet han estat molt més valorats des d’entitats germanes i hi han participat més persones d’aquestes que de la pròpia organitzadora.

2. Navegar, navegar, navegar. Sortir fora del nostre país ens ha ensenyat que allò que és realment important per la gent que s’estima el mar és navegar. Ho fan en vaixells antics, tradicionals, clàssics, rèpliques, autoconstrucció. Amb tota mena de veles -clàssiques o no -, amb esperit aventurer o de barqueig. La realitat és força crua de fronteres endins. Aquí la gent no navega. Els vaixells no es mouen dels pantalans, i quan ho fan, surten -sortim- un parell o tres d’hores a fer l’aperitiu per dinar a casa o al restaurant. Totes les excepcions a aquesta asseveració no deixen de confirmar la regla.

3. Trobades gastronomico-marineres. Si el primer gran tema de debat d’aquesta temporada 2010 fou la coincidència de dates entre diferents manifestacions marineres tradicionals. La manca de coordinació entre les diferents associacions està col·laborant en una certa “crisi” en el moviment de la navegació tradicional: cada cop hi ha menys trobades i en elles hi participen menys embarcacions. La cultura mediterrània es distingeix per la capacitat de convocatòria que té qualsevol àpat col·lectiu. És cert que una de les millors formes d’acabar una festa és al voltant d’una taula. Però aquesta menja ha esdevingut l’activitat principal de les trobades de vela tradicional, restant la navegació en un segon ordre. Així, a diferència de la majoria de practicants de vela esportiva, som capaços de renunciar als bons vents que es produeixen a partir del migdia solar amb les consegüents bones navegacions, pel compromís a estar entaulats a l’hora prescrita i evitar que es covi l’arròs.

4. Les trobades haurien d’esdevenir navegades. Fa poc vaig aprendre que el concepte de navegació d’esbarjo l’havien inventat els burgesos renaixentistes holandesos. El navegar sense rumb fix pel senzill plaer de sentir el mar, el vent i el sol. Fora d’això navegar sempre ha tingut un objectiu clar: anar d’un lloc a un altra, pescar,... En la II Festa del Mar a Vilanova i la Geltrú tinguérem ocasió de fer una navegada amb origen i destí diferent. L’origen era Vilanova i el destí Sitges. Poques milles per a vaixells d’una certa eslora, però tota una aventura per les barques més petites. Fa poc més d’un any durant els “100 anys navegant per la Costa Brava”, la singladura entre Sant Feliu de Guíxols i Sant Antoni de Calonge en fou un altra exemple. I si estirem una mica més el nostre record l’any 2005 un grapat d’embarcacions baixaren el tram final del riu Ebre en diferents etapes en la “Navegada d’Embarcacions Tradicionals Ebre 2005”. Són tres exemples, n’hi ha d’altres, que demostren que aquesta mena d’activitat té un valor afegit que estimula la participació sobre la Trobada tradicional . Fora de les nostres fronteres també trobem exemples com la Semaine de Morbihan o la travessa de Brest a Douarnenez.

5. Excés d’associacions? Al litoral del nostre país hi ha prop d’una vintena d’associacions que tenen en els seus objectius estatutaris el patrimoni marítim o la navegació tradicional. En un comentari del blog de l’amic Joan Sol “El mar és el camí”, algú esmentava que no hi ha més enllà d’un centenar d’embarcacions tradicionals o amb aparell tradicional a la nostra costa. Moltes d’elles, la majoria, mai es desplacen dels seus ports i platges. I en el mateix comentari afegia que com a molt són una desena d’elles les que es mouen per les diferents trobades. De tot plegat en podem extraure que de mitjana una entitat té unes cinc barques (n’hi ha que en tenen moltes i algunes tant sols una). També, vista la distribució geogràfica, podem destacar que és a la zona de la Costa Brava on es concentra bona part de la flota i de les entitats. Amb viles que arriben a tenir dues entitats com Palamós, l’unió d’associacions permetria disposar d’organitzacions més potents i amb més capacitat i recursos, tant humans com materials i econòmics, que permetrien l’assoliment d’objectius avui impensables -manteniment d’embarcacions socials, construcció de rèpliques - , que facilitarien l’accés d’un recanvi generacional.

6. Flota privada o social. La propietat d’una embarcació és cara. La conservació i el manteniment d’una embarcació de fusta és avui lluny de moltes butxaques. Fins ara la major part d’entitats han estat “clubs d’armadors” de bots i barques que en un moment donat són aparellats amb vela llatina. Algunes d’aquestes embarcacions pertanyien a avantpassats i havien estat arraconades al garatge o al paller. Havien estat bastides per anar a pescar o en alguns casos per l’esbarjo. Majoritàriament el seu sistema de propulsió principal és el motor diesel i, salvant les excepcions necessàries, la incorporació de la vela s’ha produït en els darrers vint anys. Cal valorar de molt positiva la tasca dels pioners i de totes aquelles persones que han estat capaces de mantenir la flama viva fins ara. Però d’uns anys ençà ( i en aquest cas la crisi havia començat abans que la del totxo) veiem com van desapareixent barques de fusta i aparells tradicionals de les nostres platges i ports. Senzillament l’enamorament apassionat ha esdevingut afecte i com en qualsevol parella els petits defectes es fan cada cop més evidents. La especulació dels ports esportius no hi ha ajudat gens i al litoral gironí és molt difícil de trobar una rampa pública de varada. Podem seguir amb el model de flota privada, o potser és el moment de replantejar-s’ho i fer-la esdevenir social. Una flota social és aquella que pertany a una associació. A la qual els seus socis i sòcies tenen un dret d’us d’acord amb unes normes i l’obligació de mantenir-la. Disposar de barques col·lectives ha de permetre navegar en grup, aprendre amb la pràctica i l’intercanvi de coneixements, difondre un estil de navegació, fer cursos de vela, reparació, manteniment, etc... A més una flota social ha de millorar les condicions per aconseguir espais en els nostres ports públics, a les nostres platges. Quantes barques veiem “morir” lentament per desinterès, avorriment, o incapacitat econòmica? Quants seriem capaços de renunciar a l’exclusivitat d’allò que significa la paraula propietat per compartir i gaudir amb altres aquell buc que tant ens estimem o hem estimat? Serem les associacions capaces de gestionar un patrimoni social? Quan ens costa mantenir la nostra barca? Fins a quant estaríem disposats a col·laborar econòmicament per navegar amb una barca que no fos de la nostra propietat?

7. Associacions o xarxes socials. L’associacionisme del nostre país prové del segle XIX. En els darrers quinze anys primer l’informàtica a l’abast, desprès Internet i molt darrerament les xarxes socials han canviat el funcionament del món. Tots coneixem exemples de grans manifestacions, protestes, concerts, etc., que han sorgit i triomfat gracies a l’enviament en xarxa de SMS, Emails o ara via Facebook, Twenty i altres. Cal, però, recordar que bona part de les persones que formen part de l’àmbit de la navegació tradicional passen dels cinquanta anys. Molts d’ells, com a bons rebels dels anys 60 i 70, es neguen a entrar en una tecnologia que no entenen ni volen entendre. Són persones de sobre, paper i màquina d’escriure a qui cal respectar, però el moviment patrimonial no pot quedar aturat per aquests. L’agilitat, economia i immediatesa del correu electrònic, de l’article o comentari en un blog, de la invitació a través d’una xarxa social s’ha anat consolidant molt lentament. La Mar d’Amics de Palamós, creada l’any 2004, es marcà des de bon començament l’objectiu que totes les informacions, comunicats, invitacions, activitats, etc., és a dir, la comunicació entre l’entitat i l’associat es faria a través de correu electrònic. Els seus 18 butlletins trimestrals s’han publicat sempre en format digital i des de fa uns anys dins la seva web s’incorpora un blog que recull les notícies més immediates que no esperen l’aparició del següent butlletí. És un camí que ha pres alguna altra entitat, poques. Aquesta “virtualització” els ha servit per a mantenir constantment informada la seva massa social, essent aquesta informació un dels aspectes més ben avaluats pels socis.

Ara el Facebook o el Twenty són eines a l’abast. Són eines avui per avui gratuïtes. Per cercar un company per sortir a navegar un dissabte del mes d’octubre, per demanar informació sobre tècniques de manteniment, per cercar tripulació per una travessa, per fer una cervesa a bord només cal escriure-ho. Quan més ampli sigui el col·lectiu més possibilitats hi haurà per tothom. La verticalitat estructural de les associacions i federacions queda allisada amb l’horitzontalitat i la transversalitat de les xarxes. L’administració encara exigeix una estructura i un grup responsable -La Junta Directiva - , la realitat està imposant en nous models segurament més eficaços. Mantinguem doncs les estructures, però siguem capaços de moure’ns lliures i gaudint del què més en apassiona: la mar.

Navegant pel Friesland

2010-07-21T22:58:00.001+02:00

En arribar al Friesland (Holanda) els objectius eren ben diferents de la realitat final. Navegar en un vaixell tradicional d’aquell país, un Zeeschow, una barca de pesca dels mars interiors nascuts en la dècada dels anys 30 del segle passat ha estat meravellós. El “Dolle Dries” és un d’aquests vaixells adaptats pel turisme nàutic tradicional –quelcom encara impensable a casa nostra -, que ens ha servit d’allotjament durant tota una setmana. El primer que crida l’atenció és la seva proa totalment plana les dues orses que pengen a ambdós costats del buc. En els seus escassos nou metres d’eslora n’hi ha hagut prou per a encabir-hi a quatre persones sense problemes d’espai. Aparellat amb una major i un floc de grans dimensions el vaixell navega amb molta seguretat amb vents per sobre dels 20 nusos.

Bona part de la derrota ha transcorregut per l’intríngulis de canals i llacs d’aquest territori. Així els desitjos inconfessos de travessar l’Ijsselmeer o bé de sortir al Bàltic han esdevingut senzilla i planament una “slow sailing” (navegació tranquil·la) amb unes quantes milles de singladura entre les boniques i petites viles d’aquesta terra absolutament plana.

Els llacs interiors, alguns d’ells amb illes paradisíaques on fer nit, permeten obrir veles i comprovar com marinegen aquestes embarcacions. Allò que a priori semblava més complicat d’entendre –les orses laterals – aviat formen part de la rutina de les virades. Un senzill cap ajudat per un petit palanqui en permet la seva maniobra. El “Dolle Dries” camina força. No podem dir si a 4, 6 o 8 nusos, doncs el vaixell no porta aparellatge electrònic de cap mena. De fet també es troba a faltar un senzill compàs. El seu gran arjau maniobra suaument mentre l’orsa és a l’aigua. Les maniobres de virada no suposen cap problema i la força del floc és ajudada per uns magnífics gigres als costats de la gran banyera de popa.

La vista es perd constantment a l’horitzó verd que ens envolta. Els canals tenen una rica fauna que inclou una important varietat d’ànecs, fotges petites gavines que pugnen entre elles per un innocent tros de galeta, pa, o qualsevulla cosa que les serveixi d’aliment. Sovint aquest horitzó és interromput per petits conjunts de cases –el mot casetes les definiria millor – que semblen extretes de l’aparador d’una botiga de joguines. Tot és net i curat. Fora de les viles l’horitzó també es trenca amb l’aparició dels molins de vent. Els vells de fusta, perfectament conservats, tenen diferents usos: molins, serradores, etc.; també hem pogut veure’n d’aquells que serviren per eixugar camps, elevant l’aigua fins els canals de desguàs. Però els que no passen desapercebuts són els grans molins aerogeneradors d’energia eòlica que es troben escampats arreu del país.

Capítol a banda mereix la gran quantitat d’embarcacions tradicionals que naveguen en aquesta terra. Vaixells de tot tipus, d’eslores grans i de molt petites, bucs metàl·lics o de fusta, velers, remolcadors, petits vapors, barques de treball i d’esbarjo. Aquí parlar de recuperació patrimonial pot semblar superflu. Als costats dels canals es poden veure drassanes antigues i modernes construint-ne amb formes, materials i acabats com els de fa cent anys. Sense perdre de vista l’excel·lent conservació de bucs de treball que exhibeixen amb orgull una data de naixement que en molts casos supera el centenari. Els holandesos són clarament fills de l’aigua i en a ella li dediquen bona part del seu temps d’oci. Navegar sembla una activitat habitual per ells. Veure grups d’adolescents sols, rient i passant-s’ho bé a bord d’una barca amb aparell àuric ha estat habitual durant tots els nostres dies de vacances aquàtiques. Veure grups, parelles, amics a bord dels grans velers clàssics travessant amb les veles ofertes al vent els grans llacs és, per un amant de la navegació, una imatge força estimulant.

El Friesland té aspectes que recorden Catalunya. Una llengua pròpia i una proximitat cultural i econòmica al país veí. Separat de la resta de l’estat holandès pel Ijsselmeer és capaç de viure sense aglomeracions turístiques, gairebé no hi trobes estrangers, amb una economia força agrària i amb alguns polígons industrials escampats per la seva geografia. Ara a l’estiu el seu color és d’un verd rabiós. Els seus camps estan delimitats per innombrables canals, grans i petits, que els aporten l’aigua. En la zona més meridional un grapat de grans llacs ocupen bona part de la seva superfície. La vida a les seves viles és tranquil·la. Els pobles semblen trets de llibres de contes infantils, amb construccions individuals, totes elles diferents, amb personalitat. Una arquitectura molt rica amb bons exemples d’Art Decó, de la Bauhaus, o postmodernes capaces d’integrar-se en el seu paisatge urbà. A terra regnen les bicicletes i com a conseqüència el silenci s’escolta.

Han quedat vaixells tradicionals, canals, llacs i mars interiors per conèixer. Pagarà la pena de tornar-hi.

Trobades o...

2010-07-07T18:18:00.002+02:00

En blogs de referència (El mar és el camí o Paquita B) comencen a anar-hi plens. L‘ inquietud es percep arreu on vas. En poques setmanes a Catalunya hi ha hagut algunes trobades “punxades”. L’assistència de bots i barques a les Trobades de Vela Llatina i Tradicional és cada cop menor. La motivació per fer l’esforç de traslladar, per mar o per terra, un vaixell ha de ser gran. Costa diners i esforç personal i físic. L’actual model de Trobada sembla que recula i significa:

- Viatjar amb una embarcació durant hores per amarrar-la en un nou port, deixar de li facin fotos, sortir a navegar (amb sort, si el temps acompanya) dues o tres hores, la cita gastronòmica de rigor i retornar al port d’origen.

L’altra opció, que s’ha provat, és la regata. La Federació Catalana de Vela hi ha posat esforços i diners. Fa força temps que se’n parla. Les dificultats han estat variades. Primer es volia que totes les barques fossin de fusta. Desprès es cerca un « monotip » per fer-les més atractives i equitatives. El primer monotip fou una closca de nou amb vela, només apta per nens. Ara sembla que el nou veler és la “Llatina” que té la Federació, però només n’hi ha una! La major part dels armadors de bastiments tradicionals no estan interessats en la competició. De fet a les regates no hi solen participar més enllà de quatre o cinc embarcacions. Aquesta via també requereix un redireccionament que a mitjà o llarg termini.

En un escrit recent recomanava als organitzadors d’events marítims la necessitat de conèixer que es fa en altres latituds. No es tracta de copiar fil per randa festes alienes, sinó d’analitzar i valorar que funciona, com ho fa i el seu per què.

Sabem que existeixen camins diferents. Podem inventar-los o bé cercar-los en l’experiència d’altres. Un model és la Semaine du Golfe que es fa a Morbihan (Bretanya francesa). En ella s’hi apleguen centenars de vaixells que durant quatre o cinc dies naveguen plegats entre els diferents pobles que envolten aquell espai. Fan escala a cadascun d’ells i tant navegants com vilatans i turistes gaudeixen de la cultura i l’espectacle mariner.

Una altra opció són les rutes marítimes, com la que férem des de La Mar d’Amics durant la setmana santa del 2009: 100 anys Navegant per la Costa Brava, o bé la Navegada d’Embarcacions Tradicionals Ebre 2005. Aquestes donen ocasió de viure l’experiència de la navegació durant diferents etapes, de conviure en els diferents ports, d’intercanviar projectes, idees,...

Crec que cal donar un cop d’arjau i canviar el rumb. La navegació tradicional necessita barques, però sobretot precisa navegants que les sàpiguen menar. Promocionar i organitzar cursos d’iniciació, convidar a persones sensibles a les nostres barques, fer-nos visibles en actes marítims i socials, preparar xerrades per escolars i adolescents sobre la cultura marítima del nostre mar i país. Totes plegades més les que segur tenim pensades totes aquelles persones que estimem el mar tranquil, plàcid, harmoniós, silenciós,... són idees que poden esdevenir objectius. Això sí, per fer-ho cal que els “quatre sonats” que ens mullem treballem plegats, trencant les distàncies físiques gracies als mitjans electrònics, com aquest, que ens ha proporcionat el segle XXI.

Fem-ho!

Doble mesura

2010-06-27T19:20:00.000+02:00

Fa pocs dies vaig poder observar com un policia municipal denunciava un vehicle estacionat a la plaça de la Catifa de Palamós quan passaven deu minuts de les vuit del matí . El seu propietari arribà exactament en aquell moment i, tot i les excuses, la denuncia seguí el seu tràmit. Era just, aquest estava estacionat en una zona de càrrega i descàrrega que feia exactament deu minuts havia començat el seu servei. No hi havia cap camió esperant i estava acompanyat d’altres turismes que també ocupaven l’espai.

Dissabte al vespre de festa major la circulació de vehicles per Palamós era caòtica. I provar d’estacionar a la via pública, en un aparcament lliure o de peatge encara ho era més. Voreres, parterres, passejos eren plens de vehicles. A la zona del Pedró era escandalosa la imatge de tot el passeig de les Pites,que mira sobre el port Marina, plena de cotxes. El vial del port es trobava absolutament col•lapsat, qualsevol espai sobre les voreres era ocupat per quatre rodes. Cosa que feia molt difícil el trànsit de les persones que anaven a peu, i que sovint havien de baixar de la vorera a la calçada per superar l’obstacle motoritzat que havia ocupant la zona de vianants.

Ah! Tant el moll comercial, com la esplanada de la Pedrera eren totalment buits, tancats i barrats. Tant difícil és gestionar el seu ús , encara que fos de forma puntual, pels nostres polítics municipals amb Ports de la Generalitat? El Port de Palamós és o no és un espai públic?

Diu la dita: “Per Nadal tot si val”. Sembla que la nostra Policia Municipal també ho aplica a la Festa Major. Segons la premsa escrita les forces de l’ordre foren reforçades durant aquells dies. Amb tot, semblà que en sobressin. Si us vàreu acostar a la “Descarrilada”del carrer Sardenya el mateix dissabte a la tarda. Fins a sis agents eren en aquell indret -la Plaça de la Catifa- per controlar la seguretat d’aquella activitat. O bé, durant la sortida de la fragata “Americo Vespucci” el diumenge al matí, durant la maniobra de la qual -prop d’una hora- la nostra “Policia Municipal Marítima” estigué ocupada en ella, enlloc d’estar vigilant el compliment de la protecció de les zones de bany del nostre litoral, cosa per la qual fou adquirida l’embarcació segons el propi ajuntament. Protegir, si és necessari, la sortida d’un vaixell militar d’un port és competència de les mateixes forces de l’ordre que vigilen i controlen el nostre mar i litoral, i aquestes no són precisament les policies municipals.

Els deu minuts de retard en retirar un vehicle a les vuit del dematí d’un dia laborable foren castigats legalment. També era legal retirar amb la grua municipal, o si més no denunciar, tots els vehicles que ocupaven passejos, zones de vianants, parterres,... però no s’actuà... era Festa Major. Viure i treballar a Palamós està més castigat que venir-hi a divertir-se? La flexibilitat i la tolerància de la nostra Policia té una doble vara de mesura.

L’incoherent taca d’oli d’un 5%.

2010-06-17T08:20:00.002+02:00

Fa pocs anys els President Maragall acusà amb un 3% a l’oposició al Parlament de Catalunya. Aquesta xifra restà em boca de tothom per un cert temps. s’obria d’aquesta forma una caixa de trons que destapava corrupcions, favors i prebendes.

Ara el percentatge ha augmentat, ara és el 5%. La difícil situació econòmica a la que ens han dut especuladors, bancs i governants la paguem aquells que no tenim eines de defensa clares pels nostres interessos. La rebaixa salarial a funcionaris i la congelació de les pensions és una mesura covarda per naturalesa. S’han adduït raons com l’estabilitat econòmica dels primers i el gran cost de les pensions per un país on la piràmide de població és més aviat un arbre. Gaudir de l’esperança de vida més alta del món és, ves per on, dolent. Però aquest 5% s’està estenent com una taca d’oli. Oficialment són els funcionaris: policies, bombers, mestres i personal d’escoles, administratius municipals, autonòmics i estatals,... - i la seva estabilitat laboral - els afectats per la rebaixa, però poc a poc el personal dels hospitals, de les escoles concertades, de teatres públics, investigadors veuen com també se’ls aplica el descompte. Sota el paraigües de que cobren a través de diner públic, però sense l’abast de l’anomenada estabilitat laboral: contractes temporals, beques,... Aquests darrers tenen difícil de protestar en un moment on trobar feina és una missió impossible.

Però no tothom que rep el diners de l’erari públic ha patit aquest retall. A tall d’exemple l’alcaldessa de la nostra vila diu que el seu sou no ha de ser retallat per la seva “dedicació exclusiva, disponibilitat i dedicació que és de 7 dies a la setmana i de 24 hores al dia” (Declaracions a Ràdio Palamós 14/06/2010). Caldria afegir que aquesta dedicació és compartida amb la vicepresidència de la Diputació de Girona. Però més enllà de quantitats i percentatges, la dedicació i disponibilitat de policies, bombers, mestres i personal d’escoles, administratius municipals, autonòmics i estatals no tenen el mateix valor, o molt més si ho valorem equànimement, durant les seves hores de treball que el d’una persona que ha triat la política com a professió? La dedicació de la nostra alcaldessa a la feina és més important que el treball de metges, infermeres, auxiliars, camillers? Per mi no. Un càrrec públic hauria de comportar no només allò que s’anomena “acció de govern” sinó la transmissió d’uns valors ètics i de coherència que semblen desapareguts en la nostra classe política més pròxima.

És cert que el 5% del sou de la nostra alcaldessa no solucionarà el deute del nostre país. Com també és cert que el 5% del sou de la Maria, la Lluïsa, o el Manel individualment tampoc ho farà. Si una retallada del poder adquisitiu dels treballadors del nostre país ha de solucionar l’actual situació de crisi i ha de permetre tornar a donar feina als més de quatre milions d’aturats, cosa que poso en dubte, per què el govern no ha estat prou valent per fer-ho globalment a tots els treballadors i treballadores del país? Potser tots hauríem estat un 5% més pobres, però d’aquesta forma la mesura hauria estat segurament més equitativa, coherent i justa.

Fins quan?

2010-06-15T09:12:00.003+02:00

Contra la impunitat - Per la dignitat de les víctimes del franquisme

Sembla clar que la societat civil es posiciona de nou clarament davant una situació injusta provocada paradoxalment per la Justícia del nostre país. El treball presentat per aquest col·lectiu d'artistes sobta en donar un paper protagonista a persones fins ara anònimes, desconegudes que, a més, moltes d'elles poden ser considerades com a desaparegudes setanta anys més tard.

El projecte Cultura contra la Impunitat començà a mobilitzar-se l'abril pasat en favor d'una investigació judicial sobre la ventura dels prop de 114.000 desapareguts de la Geurra Civil (1936-39) i dels anys de la dictadura del general Franco (1939-75).

Aquest projecte també recolza el jutge Baltasar Garzón, que l'any 2008 inicià una investigació de referència que li ha costat un judici,encara sense data, i la suspensió temporal del seu càrrec, degut a que la llei d'Amnistia de l'any 1977 inclou als responsables d'aquesta mena de delictes. Tot i que les lleis penals internacionals especifiquen que els delictes contra la humanitat mai prescriuen, com ja s'ha pogut veure en alguns procesos internacionals contra altres dictadors sudamericans.

El Congrès dels Diputats espanyol aprovà a finals de l'any 2007 la Llei de la Memòria Històrica, que pretén rehabilitar a les víctimes de la Guerra Civil, recolzar l'obertura de les foses comuns i l'identificació de les seves restes per poder restituir-les a les seves famílies. Aquesta tasca, tres anys més tard es troba encara a les basseroles, sobretot en les comunitats governades pel Partit Popular, tot i que en moltes d'altres aquestes tasques es segueixen trobant amb impediments de tota mena. Cal recordar que les víctimes del costat franquistes descansen des de fa dècades en llurs sepultures familiars.

Per tancar les ferides d'aquesta trista pàgina de l'història recent del nostre país, ara que ens trobem en un dels períodes de pau més llargs mai viscuts, cal fer que els milers de famílies espanyoles i catalanes deixin d'esperar als seus antecesors injustament assassinats i desapareguts...

FINS QUAN?

La vella guàrdia revolucionaria europea és viva.

2010-06-04T10:46:00.001+02:00

D’impressionant es pot qualificar l’ intervenció d’aquest revolucionari del maig del 68 al màxim ens de representació europea: el Parlament Europeu. Daniel Cohn-Bendit eurodiputat del grup verd parla clar, sense pèls a la llengua sobre la situació econòmica de Grècia, Espanya i Portugal. Explica en paraules entenedores el perquè dels crèdits dels diferents països a Grècia. La desmesurada despesa armamentística i altres arguments que paga la pena d’escoltar.

Són sis minuts en versió original subtitulada que caldria posar en “prime time” televisiu i que ajudarien a reflexionar i a veure la realitat d’aquesta crisi que no hem provocat però que pagarem entre tots.

La barraca de Cala Estreta.

2010-06-03T18:53:00.002+02:00

Sembla que per fi s’han acabat les obres de la “restauració” de la Barraca de Cala Estreta. Vista de prop la primera sensació és que l’han feta nova. Sense ser cap expert en la matèria costa d’entendre sota quins criteris s’han regit pel seu condicionament.

L’any 2005, l’associació La Mar d’Amics de Palamós demanà permís per... de bona fe, donar una mà de calç al seu interior i ocultar uns grafitis que hi ha havia. Demanà autorització a l’Ajuntament de Palamós pensant que la barraca, trobant-se en el seu terme municipal, era de la seva jurisdicció. Demanà permís per fer les coses ben fetes, pensaven llavors. I l’autorització fou denegada amb menys de 24 hores abans de l’activitat. Els de l’associació havien cercat espònsor per l’activitat, fet samarretes, convocat gent,... però tot se’n anà en orris. L’excusa de l’administració fou que la barraca tenia un perill imminent d’esfondrament i no podien autoritzar l’entrada de persones al seu interior. Ah! La barraca seguia oberta i sent usada a diari pels habituals d’aquella magnífica cala.

Un any més tard, veient que la barraca seguia oberta i que no s’hi havia fet cap intervenció els de La Mar d’Amics ho tornaren a provar. La història, per increïble que sembli, es tornà a repetir. Menys de 24 hores abans de la data de l’activitat tornà a arribar una comunicació on se’ns desautoritzava a fer qualsevol intervenció pel mateix motiu: perill imminent d’esfondrament. La barraca seguí oberta unes setmanes desprès de les quals tapiaren el seu accés.

Molts sabem que va passar. Dies més tard l’envà era a terra i les persones seguien fent ús lliurement d’aquell espai. Aquesta operació es repetí un parell de cops fins que finalment, un parell d’anys més tard, s’iniciaren les obres de rehabilitació.

Ara ens trobem amb un “xalet” acabat de construït a primera línia de mar. Amb dues portes i forrellat. La Barraca de Cala Estreta roman tancada. Des de l’Ajuntament en preparen un “pla d’usos” per a controlar-hi l’accés.

Tant difícil és pels nostres governants de no malmetre que aquelles coses que funcionen “naturalment” ho segueixin fent d’aquesta forma? Cala Estreta ha romàs durant dècades un espai d’esbarjo cívic dels palamosins i de la gent de la comarca. La Barraca s’ha conservat fins ara, tot i les bestieses d’alguns energúmens, gracies al civisme i “normalitat” de la major part de les persones que la freqüenten.

Tornem-l’hi el seu estatus d’espai de llibertat!

Sète: una escala amb futur.

2010-05-31T15:42:00.003+02:00

La vila de Sète, al llenguadoc francès, ha fet una important aposta marítima. La primera edició de “Etape à Sète” ha estat un èxit de participació -més de cent vaixells tradicionals - i d’un públic que omplí terrasses, restaurants i hotels el prop passat cap de setmana. La vila a cavall entre la Mediterrània i l’estany de Thau es troba edificada sobre una xarxa de canals que la caracteritza. En el seu canal principal s’hi amarraren els grans bastiments: goletes i pailebots. Entre ells una gran barca de pesca feia les funcions d’escenari flotant per les actuacions i concerts musicals. De l’altra costat de la llotja s’hi trobaven, en una petita dàrsena, totes les barques de vela llatina. Abarloades, ocupaven bona part de la plana d’aigua. Majoritàriament guarnides amb banderes i gallardets, donaven una magnífica imatge festiva.

Al festival cal afegir la música en directe que no deixà de sonar en tota la jornada. Una delegació bretona i els músics de les colles de Joutes de Sète treballaren de valent. La desfilada tradicional és un espectacle curiós . Seria realment difícil de veure-ho al nostre país. Curiosa la imatge i la disciplina de la marxa. Curiosa la participació -al capdavall hi anaven els representants de la Marina militar - i l’expectació que causava. També diferent fou la incorporació d’uns encants (marché au puces) de materials nàutics d’ocasió, on es podia trobar gairebé de tot. Peces interessants: cadenots de bronze, ulls de bou, cabrestants, àncores, armilles, gafes,...

La part gastronòmica també mereix una menció. Si bé el divendres érem rebuts amb una macarronade sota el far de La Mole. Al punt del migdia de la festa es podien tastar les ostres, musclos i altres animals amb closca abans de sortir a navegar. Sense oblidar les degustacions dels seus tradicionals aperitius líquids.

Tots aquells que ens agrada navegar a vela sempre comentem que les condicions ideals pels nostres vells bastiments són: un mar pla i un ventet fresquet. Doncs aquestes foren les condicions del dissabte 29 de maig a Sète. Una navegada de prop de tres hores a l’exterior del port, davant el turó de St. Clair, i acompanyats per una regata de vela extrema (catamarans de 40 peus). Tots gaudirem d’aquelles condicions i sense un rumb prefixat per l’organització aviat començàrem a creuar-nos els uns amb els altres. Salutacions, crits i senyes inconfusibles d’una empatia important entre tots els participants. Aquell tall de mar era ben nostre. Fins i tot el gran ferry que uneix aquell port amb el de Tànger per un cop canvia de bocana per no destorbar la festa.

Però la sorpresa ens esperava en tornar. Des de les nostres embarcacions vàrem podem conèixer la tradició dels jocs mariners de la vila: les Joutes. Mena de combat aquàtic medieval on dues barques de rem s’enfronten amb els “jouteurs” al cap damunt d’un passarel•la amb una perxa i un escut de fusta. L’objectiu és fer caure el contrincant a l’aigua. A cadascuna de les barques hi van dos músics asseguts a proa -vent i tambor- que marquen el ritme d’una forma semblant als nostres grallers que acompanyen els castellers. Les Joutes són una tradició fortament arrelada a la terra. Prova d’això fou viure l’experiència, ja en terra, de la formació dels més menuts (entre 4 i 8 anys) en unes Joutes sobre uns carros de rodes. Amb el seu uniforme immaculadament blanc, la seva perxa i el seu escut els menuts, seriosos i sota el control dels mateixos jutges que moments abans havien participat amb els adults, provaven de fer caure l’adversari. El comentari de la nostra delegació fou unànime: així és conserva el patrimoni immaterial.

Bona part de l'èxit de l’organització es degué a la participació de l’Association de Voile Latine de Sète et du Bassin de Thau. Coneguérem el seu “chantier” naval, antigues drassanes que ara són la seva seu social, a la vora del llac interior, amb grua, carros de varada i dues antigues naus de fusta on treballen en la recuperació d’embarcacions, com la barca “Sauve qui peut” de Jacques Brel . Felicitats!

Palamós versus Sete?

2010-05-27T15:44:00.005+02:00

Estrany el proper cap de setmana. En menys de 100 milles marines i a la mateixa mar, la Mediterrània, coincideixen dues manifestacions marineres prou importants, Palamós i Sète, per dividir la magre flota tradicional catalana entre ambdues. La manca de coordinació d'una banda i de voluntat de treball en xarxa, de col·laboració entre entitats i fins i tot administracions té, de nou, una nova evidència a partir de divendres 28 de maig. No s'enten de cap altra manera que en un tall de litoral tant curt es facin dues activitats d'questa mena sense aprofitar les energies d'ambdues i, en setmanes consecutives, per exemple, no es facin de forma complementària. La festa de la nostra vila, bianual, té, des de bon començament un to mediterrani, un aire de constant improvització que provoca situacions com la que es viurà el proper cap de setmana.

Palamós Terra de Mar 2010 arriba a la seva quarta edició. Aquest any dedicada a l’ investigació marítima amb la presència d’alguns vaixells representatius, exposició temporal i activitats paral•leles a les darreres edicions. La cita comença el divendres 28 i acaba diumenge 30 de maig al port de Palamós (al costat del Museu de la Pesca). L’edició actual incorporarà un concurs de ranxos mariners , un munt d’activitats organitzades pel Club de Rem de Palamós, concurs fotogràfic, exhibició d’embarcacions clàssiques a motor i tradicionals a vela i una actuació musical. Trobareu el programa més complet a http://www.palamos.cat/ .

Notareu aquells que us preneu la molèstia de consultar el programa que La Mar d'Amics hi participa d'una forma forània. Finalment cap de les activitats que va propossar fa mesos han tingut cabuda dins la festa marinera. El seu treball per la recuperació del patrimoni marítim immaterial en els Jocs Tradicionals Mariners s'ha vist novament obviat sense cap mena de justificació cohorent. L'entitat viu, un cop més, una segregació clara en qualsevol proposta que fa al municipi. De fet aquest darrer any ja ha traslladat les seves Tertúlies Marineres a Sant Feliu de Guíxols. "Ells s'ho perden!".

Caldria recordar que la darrera VIII Trobada d'Embarcacions Tradicionals fou organitzada per La Mar d'Amics l'any 2005. Han passat doncs 5 anys i tres edicions del Palamós Terra de Mar perquè els seus organitzadors Museu de la Pesca- Ajuntament de Palamós, recordessin que s'havia perdut aquesta activitat participativa i atractiu turístic per la nostra vila. La Mar d'Amics provà per un parell de cops tornar a organitzar-la, però davant la manca de suport i la indiferència ho hagué de deixar còrrer. Ara tornaran a comptar els ordinals. Era un bon any, donat que ha baixat el nombre total de trobades, però, lamentablement, no és una bona data.

L’Escale a Sète - festa de tradicions marítimes comença el dijous 27 de maig i arriba a diumenge 30 de maig. En ella s’hi podran trobar :exposicions de pintura relacionades amb el mar, desfilada tradicional, conferències, projeccions, navegacions, desfilades nàutiques, cançó marinera, concerts, i fins i tot una regata de la Extreme Sailing Series (els fórmules del mar). Sète comptarà amb la presència dels sardinals Santa Espina i Sant Elm que l’estiu passat feren la travessa Calella -Fornells en companyia d’altres d’aquelles terres. Segons les informacions rebudes, Escale à Sète pretén ser, paraules textuals, el "Brest del Mediterrà". Ens trobem segurament davant d'una aposta important per allò que fa a la mesura com a la inversió pressupostària d'un event. Més informació a http://blog.francetv.fr/escaleasete/index.php/2010/01/17/162361-escale-a-sete-le-rendez-vous-2010

Palamós versus Sète, una llàstima de paradigma que mai s'havia d'haver produït en les mateixes dates.

Un cap de setmana amb dues opcions, potser excessives, per triar, atansar-s’hi, participar i gaudir del mar i del seu patrimoni tangible i intangible.

Pescadors submarins

2010-05-17T10:21:00.000+02:00

Els qui tenim el “vici” de navegar tranquil•lament a vela amb barques tradicionals patim, sovint, la pressió d’altres embarcacions. S’acosten a tota màquina per obtenir una fotografia d’aquella barca qualificada de “camaca”. Amb tot barquejar a vela prop de la costa és un plaer. Un d’aquests darrers diumenges just al davant de la Galera, sota el far de Palamós, una barca pneumàtica ens cridà de males maneres que ens allunyéssim. Nosaltres anàvem a la vela amb un ventet massa lleuger. Mantenint el rumb en passar pel seu costat i en un to gens adequat ens diu que hi havia un pescador submarí a la proximitat. Amb bones paraules se li recorda que ha de dur la bandera corresponent per senyalitzar-ho i per la seguretat del submarinista. La resposta és, assenyalant una boia enganxada a la borda de la pneumàtica: “Ja portem la boia, què no ho veus?!! I, a més estem fent un campionat!”.

Prestament fem maniobra amb les veles per virar enfora. Pensem, plegats,mentre ens allunyen de l’incident que sortosament aquest deu de ser un dels darrers campionats de pesca submarina que es celebra a la nostra vila. La Reserva Marina d’Interès Pesquer de les Illes Formigues exclou de forma total i clara la pràctica de la pesca submarina en el nostre litoral. Altres poblacions com Palafrugell ja prohibiren fa uns anys aquesta mena d’activitat esportiva per la seva significació amb el manteniment de la biodiversitat marina. La pesca d’exemplars adults reproductors, sobretot d’espècies ja delmades per l’excessiva pesca professional, és un dels màxims problemes per la repoblació d’aquestes segons els biòlegs. Segurament els pescadors submarins esportius no són els responsables de la pràctica extinció d’algunes espècies, però la pràctica del seu esport en aquests moments de màxima pressió sobre la fauna marítima litoral hi col•labora de forma negativa. Els pescadors recullen massa ous, però els submarinistes en maten la gallina.

Finalment, amb la intenció positiva d’enviar un comentari sobre els fets a la Federació Catalana d’Activitats Subaquàtiques (FEDCAS) he entrat en la seva pàgina web. La sorpresa ha estat comprovar que aquell diumenge no hi havia cap campionat a la nostra vila. Esperem que en un futur pròxim la Reserva sigui una realitat i amb aquesta s’iniciï un control i vigilància de les activitats que en ella s’hi desenvolupin. La mar ha estat i és sinònim de llibertat. Així ha de ser. Però de tothom és sabut que hi ha persones que potser pel fet de no haver viscut la manca d’aquesta són incapaces de valorar els límits d’aquest dret fonamental. Conviure en una societat comporta una sèrie de regles que cal complir perquè tothom pugui gaudir dels mateixos drets. Drets referits no només a les persones sinó també a la natura que ens envolta. Recordem que el medi marí ha estat durant segles l’abocador de deixalles dels humans. Ara toca protegir-lo i, sobretot, estimar-lo. D’acord amb la veu dels científics el mar és la clau del futur de la Terra. Hem de ser, doncs, capaços de renunciar a alguns plaers i aficions, senzillament canviant-los per d’altres menys nocius pel medi.

Pescadors submarins canvieu el fusell per la càmera fotogràfica o de vídeo. Desprès podreu compartir amb els demès els bells moments, que de ben segur, viviu sota les aigües.

Redescobrir els oblidats

2010-05-13T17:18:00.003+02:00

Tota una generació d’escenògrafs catalans fou víctima de l’oblit d’un autor. Aquest en publicar l’obra capital de l’història de l’escenografia a casa nostra dels darrers decennis santificà a bona part dels creadors contemporanis i dels grans mestres més antics deixant-los de banda. És ben sabut que fins a l’arribada del coneixement universal que ha significat Internet només allò que sortia als llibres ha estat digne d’estudi. Bé potser són un grapat de generalitzacions discutibles, però cap d’elles podrà ser qualificada de falsa. Ara, però, sembla arribat el seu moment.

Des d’una institució com l’ Institut del Teatre i més concretament des del Museu d’Arts Escèniques s’està procedint a l’ identificació d’un bon grapat d’elements escenogràfics que els ha cedit en Joan Salvador. Per motius de salut del meu germà l’he hagut de suplir en aquesta tasca. De moment han estat un parell de matins d’obrir i tancar vells coneguts. Telons, rompiments, aplics, “forillos”, que formaven part del patrimoni acumulat pel taller dels Germans Salvador, d’altres tallers d’antuvi desapareguts. D’autors tant diversos i desconeguts per les darreres generacions de nous professionals com Rafael Mora, Isidor Bea,Rafael Garcia, Joan Morales, Amadeu Asensi, Ramon Batlle i Amigó, Frederic Talens o del meu pare en Joan Salvador Collado. Tots ells avui desapareguts, majoritàriament habitants de la selènica cara fosca enlluernada per en Josep Mestres Cabanes. Tots ells però, mantingueren l’Escola Catalana d’Escenografia durant els terribles anys foscos del franquisme. Tots ells vençuts en una guerra desigual i fratricida. De la principal figura d’aquell temps ho sabem tot. De família acomodada i “afecta” al règim feixista, es negà a participar, per exemple, en els tallers col•lectivitzats durant la guerra civil, fou premiat amb la seva incorporació com a escenògraf titular del Gran Teatre del Liceu i obtingué la Càtedra d’Escenografia sota la que impartí classes a l’ Institut del Teatre durant decennis. Contemporàniament els vençuts i posteriorment oblidats, resistien en petits tallers escampats pel que avui és el barri del Raval. Ben a prop dels teatres del Broadway de la capital catalana, el Paral•lel. Amb economies de subsistència alguns saberen diversificar -i encara no existia ESADE, ni s’havia inventat la paraula màrqueting - adaptant el seu negoci cap a l’àmbit del teatre afeccionat. D’altres amb menys “glamour” es dedicaren a la Revista i el Music-Hall, o s’especialitzaven en el teatre de repertori en castellà que ocupà bona part de les escenes dels teatres barcelonins, i de centenars de centres parroquials, centres morals, ateneus que han esquitxat des de sempre la geografia catalana. Escenografies de “tresillo”, decorats de repertori i de comèdia: sala blanca, sala mitjana, sala rica, saló, bosc, plaça. Aquests eren els estàndard de època. Es pintava sobre paper, perquè els propis artistes trobaven massa car el teixit necessari per fer-ho sobre roba. S’usaven com a pigment els tons terrossos perquè el carmí o el blau de Prúsia eren massa cars. El preu dels pigments condicionava la creació artística! Expliqueu-ho als actuals estudiants d’escenografia que parteixen sempre en els seus treballs de la més absoluta llibertat creativa. Els mateixos alumnes que desconeixedors de la tasca que s’estava fent a la seu de la seva pròpia escola (a algun professor no li ha interessat el tema, o no l’ha considerat important) s’han perdut l’ocasió de veure, tocar i aprendre dels seus antecessors.

Escenògrafs rebutjats per una història “oficial” que materialitzaven ells mateixos els seus projectes com a pintors. Tots i cadascun d’ells amb un important bagatge artístic. L’Isidor Bea, inclòs com a personatge en la novel•la de Marius Carol “Les seduccions de Júlia”, treballà fins a la seva mort com a pintor d’estudi amb Salvador Dalí. Coneixien el seu ofici, el seu art i la seva tècnica. Molts, curiosament, no l’estimaven. Per ells era la seva feina. En alguns casos ni tant sols els agradava el teatre. Preferien el circ d’aquell anys foscos: el futbol. Amb tot foren persones amb una cultura conreada. No eren diplomats, ni llicenciats, ni doctors, eren senzillament... escenògrafs.

Se’ls ha atribuït l’estancament i l’ immobilisme estètic. Algun d’ells com l’Amadeu Asensi, o en Salvador Bartolí viatjaven sovint a París i Londres per veure espectacles i (diguem-ho amb la boca petita) copiar dissenys i tendències. Però eren temps en els que fins i tot els decorat passaven la reglamentària censura. On calia rectificar línees o adequar-ho a un estil més...”clàssic”. A Espanya i a Catalunya, tret d’honorables i minoritàries excepcions, el disseny escenogràfic visqué ancorat en unes formes i maneres de fer d’un segle enrere. Tampoc ajudà la càtedra del celebradíssim Josep Mestres Cabanes que encara parlava de la “verdadera escenografia a meitat dels anys seixanta” referint-se a aquelles pintades sobre rompiments, telons i aplics. I rebutjant de pla la tridimensionalitat incipient. Fins a la seva retirada com a cap d’escenografia de l’Institut del Teatre -el meu germà ho visqué en pròpia pell- qualsevol sortida de l’academicisme pictòric era equivalent a un suspens per l’alumne. Sort en tinguérem d’en Fabià Puigserver!

Per primer cop des que vaig conèixer-los a mitjans dels anys 70 del segle passat (ells ja eren molt gran i jo massa jove) i vaig compartir hores de treball en els freds tallers del carrer Carretes de Barcelona, algú ha parat atenció de la seva existència. Ha pres nota, fotografiat i valorat a aquells homes. Avui, per primer cop m’he sentit coprotagonista de la rehabilitació d’un grup d’escenògrafs catalans extingits en temps però no en l’obra. Resta molta feina per fer. Piles i piles de decorats plegats, rebregats molts d’ells, que necessiten tasques importants de restauració. Finalment una institució ha acollit aquesta mostra del patrimoni teatral del nostre país. L’Anna Valls n’ha estat l’artífex. Què duri!

Ah! Com una bola de ferro lligada amb una cadena al turmell. A la sala d’exposicions de l’ Institut del Teatre fins el 15 de maig es pot veure una mostra titulada: Josep Mestres Cabanes escenògraf. Sense comentaris...

Sea Cloud II a Palamós

2010-05-09T18:00:00.007+02:00

De sobte una estranya silueta ha trencat l’horitzó de la badia palamosina. Una forma vertical i molt gran. Amb menys distància pals i vergues destaquen a l’horitzó. Sense cap mena de dubte es tracta d’un gran veler. En l’aproximació descobrim pel seu aparell que és un creuer, una bricbarca de tres pals. Poc a poc entra al port i amarra al moll de ponent. No ens hi podem estar d’aproximar-nos i contemplar-ne la seva bellesa. No és el primer cop que ens visita, però sempre serà benvinguda la seva majestuosa presència. El “clic” de la càmera fotogràfica no s’atura, cal conservar la seva imatge.

Dades tècniques del Sea Cloud II

Any de construcció: 2001
Longitud total: 384 peus (117 m)
Manega: 52 peus (16 m)
Calat: 18 peus (5,70 m)
L'alçada del pal principal: 171 peus (57 m) per sobre de la coberta
superfície vèlica total: (3,000 m²
Nombre de veles: 23
Principal del motor: 2 motors de quatre temps
Potència del motor: 2 x 1250 kW
Velocitat: aprox. 14 nusos (màx.)
Rang: 10.000 milles nàutiques
TRB: 3,849
Cabines: 47
Passatgers: màx. 94
Tripulació: aprox. 65

Història d’un vaixell.

El 1994 l'empresari i armador amb seu a Hamburg ,Hermann Ebel i el seu soci Harald Block es feien càrrec de la llegendària “Sea Cloud”. Però aleshores es feu evident que per raons econòmiques serien necessaris projectes addicionals; l’empresa « Sea Cloud Cruises » era simplement massa gran per a un sol vaixell. Prendre la decisió de construir un segon vaixell fou més fàcil per la pressió dels noliejadors de la “Sea Cloud.

Quedava doncs clar que el “Sea Cloud II” havia de ser una germana bessona del “Sea Cloud”. Per tant només podia ser un veritable veler de luxe de cinc estrelles . I una cosa més que quedà fora de tot dubte des del principi fou que el “Sea Cloud II” també seriar d’aparell quadrat. Un cop decidits aquests factors importants, van sorgir més qüestions: Seria possible construir un vaixell amb vela quadrada per navegar amb el menor nombre de tripulació? I,… seria possible trobar una drassana per a construir un d'aquests vaixells a un cost justificable?

Des del principi Sea Cloud II es va planejar com una "autèntica" bricbarca de tres pals, amb veles quadres en el trinquet i major, i de tall en el de messana. Amb una maniobra completament manual com a inicis del segle XX. Durant el disseny s’usaren els requeriments navals de Mittendorf de 1908, una autèntica”bíblia” per la construcció d’aquesta mena d’aparells.

Aviat va quedar clar: fins i tot en les etapes de disseny que, la construcció d'un vaixell de vela és un assumpte complicat. El reglament de la Convenció Internacional per a la seguretat de la vida humana al mar (SOLAS) va tenir un paper important, igual que la seguretat contra incendis i l'estabilitat normativa. "Vam ser colpejats pràcticament pels reglaments", recorda Hermann Ebel. I els primers plànols van caure: "Amb totes les sortides d’emergència requerides, el “Sea Cloud II” hauria estat una caixa d’escala flotant!" . Finalment es va trobar un camí: els arquitectes van elaborar el casc i l'aparell del vaixell, i els interioristes especialitzats en vaixells, Partner d'Hamburg, s’uniren a l’equip com a membres importants. Pas a pas sobre la taula de dibuix, el “Sea Cloud II” es va convertir en un vaixell de veritat . Ara només s’havia de trobar una drassana adequada.

El primer soci per a la construcció del Sea Cloud II fou una drassana finesa. El treball en equip va tenir èxit al principi, i el “Sea Cloud II” va entrar en servei a Finlàndia. No obstant això, van sorgir dificultats: el govern del districte de les drassanes no va poder, o no va voler,oferir les garanties bancàries per al pagament inicial necessari. El treball es va interrompre i, finalment, la societat es va donar per acabada. Un cop de sort per Sea Clou Cruise, ja que la drassana es va declarar en fallida poc després.

Ara havia de començar la recerca d'una nova drassana. Aviat van arribar les converses amb els Astilleros Gondar SA del Puerto de Figueras a Castropol (Astúries). Creats el 1925, s’havien construït una excel•lent reputació de 25 anys però encara no havien construït cap gran vaixell de vela per a creuers de luxe. Tot i les reserves del Capità Bodo Franz, president i director tècnic de la Sea Cloud Cruise, la drassana espanyola va rebre la comanda de construir el nou vaixell.

Un moment important de la manufactura.

L'aparell és l'ànima d'un veler. Determina si l'home està preparat per competir amb el vent i les onades. A l'Europa d'avui només hi ha uns pocs contractistes capaços de manipular grans vaixells de vela. Les habilitats artesanes necessàries s’han pràcticament extingit en l'era de l'ordinador. Aquest fou trobar a la ciutat de Wolgast (Alemanya, prop de la frontera amb Polònia). Allà, el constructor naval Detlev Löll compta amb una oficina de construcció i drassanes sota el nom Navicom. El “Sea Cloud II” fou un repte especial per a ell i el seu equip. Després de tot, es tractava d’aparellar el vaixell més gran de tots els temps. Peça per peça, vaixell i constructors, soldadors, torners i ferrers de Wolgast construïren completament l’aparell - una desconcertant i fascinant barreja de més de 13 quilòmetres de corda, cable d'acer i de plàstic. Mentrestant, un fabricant de Polònia va cosir les 24 noves veles. Els pals foren construïts a la drassana espanyola.

S'esperava que el “Sea Cloud II” suraria a tota vela fins al riu Elba per l'aniversari del seu port l’any2000. La drassana encara era dins dels terminis previstos per l’avarada de la nau el març de 1999. Però els retards acumularen 12 mesos. En particular, hi va haver problemes de completar l'interior. El Corte Inglès que ja disposava d’una llarga experiència en la decoració de creuers de luxe tingué dificultats de personal per materialitzar l’alta qualitat dels interiors personalitzats del “Sea Cloud II”.

El vaixell va ser avarat el 29 de desembre de 2000, tot i no estar completament acabat. Les pèrdues no es pogueren compensar ni amb les penalitzacions de 120 dies acordades. Hermann Ebel pensava: "Què hem fet? El nostre orgull no ens deixa abandonar el projecte”. Però sobretot, les reserves per al nou vaixell portaven bona marxa. La consigna era: "Aguantar!”.

Al “ Sea Cloud II” li va arribar el gran dia, el 6 de febrer de 2001, dotze mesos més tard del inicialment previst, però una data amb un significat simbòlic. La mateixa en que fou batejada 70 anys abans a la seva germana gran, el llegendari “Sea Cloud”. En el dia del seu bateig el “Sea Cloud II” es va situar al moll del port de la ciutat canària de Las Palmas, bellament polit després d'una tempestuosa travessia de l'Atlàntic. La padrina fou Sabine Christiansen amb les següents paraules: " I christen you the ‘SEA CLOUD II’ and wish you and those who sail with you across the world’s oceans, a good trip always and ever six inches of water under your keel “. Amb un hàbil llançament va trencar l'ampolla de xampany en mil trossos a la proa del vaixell.

L’Esperit de Vent a Palamós.

2010-05-03T00:17:00.001+02:00

Avui, dos de maig de 2010, cap als volts del migdia, des de l’espigó s'ha vist aparèixer a l’horitzó una silueta imponent. Un gran vaixell de quatre pals canviava el seu rumb i posava proa cap al port palamosí. En apropar-se arrià les veles. A la part davantera s’hi podia llegir “Wind Spirit” (L’esperit del vent). No era el primer cop que recalava a la nostra badia. Però la seva estampa i eslora, 145 m, es poden apreciar des que qualsevol punt del passeig de Mar.

Aquest gran vaixell tant sols té una capacitat de 148 passatgers. Abanderat a les Bahames porta una tripulació britànica i noruega. Tant sols 88 persones entre mariners, cambrers, personal de neteja, cuiners, etc. Disposa de sala de fitness, casino, biblioteca, perruqueria, piscina, plataforma per activitats d’esports aquàtics a més de restaurant. El “Wind Spirit” i el seu germà bessó “Star Wind” són velers totalment automatitzats. Tenen un germà gran, el “Wind Surf”, un colós de cinc pals i més de dos-cents metres d’eslora. Són capaços en tant sols dos minuts, desprès de prémer un botó, de tenir totes les seves veles ofertes al vent. De les maniobres d’issat i arriat, i les maniobres per orientar-les correctament se’n responsabilitzen un grapat de microxips i altres sistemes associats. Fins a tal punt, que el pont de comandament és obert al passatge que pot observar el govern de la nau “in situ”, mentre parlen amb el capità i els oficials.

Aquest primer creuer obre la temporada 2010 al port de Palamós. Esperem tenir de nou, de ben segur, l’ocasió de veure aquesta meravella construïda l’any 1998 i renovada el 2007. Es tracta d’un veler del segle XXI. Una aposta de “slow-sailing” (navegació tranquil•la). Set dies per anar de Barcelona a Nice. Aproximadament un dia de navegació per l’equivalent d’una hora de cotxe. De Palamós a Port-Vendres, Sété, Marseille, Le Lavandou, Cannes i Nice. Llàstima que tot plegat superi amb escreix els 2.000,00€ per persona.

Per aquelles persones que estimem la mar i la navegació, gaudir de la presència d’un vaixell com aquest tant a prop és una bona notícia. N’arribaran d’altres, més grans i amb molts més passatgers. Comerciants i restauradors estan a punt per rebre’ls. Però cap d’ells tindrà l’estranya silueta d’aquest vaixell evolucionat que ens recorda, d’alguna forma, com era el transport de fa un segle endarrere.

Benvingut Esperit del Vent!

Dificultats per la informació cultural a Palamós

2010-04-20T19:42:00.000+02:00

Tret de Ràdio Palamós, l’emissora local, l’informació sobre les activitats culturals a la nostra vila és més aviat escassa. Sovint hi hauríem participat o col•laborat, però ho coneixem a “misses dites”. Fins i tot l’agenda de la web municipal té forces mancances en aquest aspecte, fora dels actes organitzats pel consistori. Donat que cal comunicar amb molt de temps qualsevol informació, acte, festa, etc., que organitza alguna entitat i que s’hi vulgui fer aparèixer. D’altres mitjans senzill i econòmics com el correu electrònic són encara minoritaris i, malauradament, no els fa servir tothom.

En la darrera reunió del Consell Municipal de Cultura, on hi havia representades una quinzena de la cinquantena d’entitats culturals de Palamós, es proposà l’ instal•lació de cartelleres d’ús compartit pel Consistori i les entitats culturals i esportives. Pocs dies desprès com a representant associatiu rebia una mena d’enquesta perquè suggerís diferents ubicacions per aquestes. Fins ara res més...

La distribució de cartells d’informació de les activitats que programen les diferents entitats socials, culturals i esportives es troben amb diferents dificultats:

- Primera: Espai públic: en no haver gaires cartelleres públiques (una sota les escales del Casino, una altra al costat de l’edifici de Telefònica i potser, para de comptar...) cal enganxar-los en llocs on no està permès: cabines telefòniques, armaris de comptadors, façanes. S’ha de dir que majoritària i cívicament tothom ho fa amb cinta adhesiva de manera que poden ser retirats, o bé, cauen per si mateixos. A més, sovint aquestes cartelleres estan constantment ocupades per la publicitat de discoteques, sales de festes i fins i tot de clubs de prostitució que gracies a la seva capacitat econòmica disposen de persones per a la distribució dels seus cartells.

-Segona: Espai privat: cal comptar amb la col•laboració dels nostres comerciants perquè et permetin de fixar el cartell en els vidres del seu establiment. No tothom ho fa, és lògic, donat que cada pam d’aparador és una inversió en les vendes i els cartell tornen opaques les llunes del carrer. Generalment només aquells que coneixen el que significa ser membre d’una entitat i distribuir cartells per aquesta hi solen assentir. Cal sumar-hi la dificultat que cada cop hi ha més botigues franquiciades a la vila que són ateses, en molts casos, per persones foranies sense cap mena de complicitat amb aquest fet.

- Tercer: Treballar de franc: cada cop és més difícil per una entitat trobar persones que hi dediquin part del seu temps d’oci. Sembla que tothom en vulgui treure algun profit -econòmic - de qualsevol activitat. Enganxar cartells no és, ni de bon tros, una feina creativa. Fins i tot està mal vist posar-los -creativament - torts. A totes les entitats, en algun racó s’hi acumulen piles de cartells que mai van arribar a ser enganxats. La seva missió informativa caducà fa molt de temps i ara només poden tenir una fi: el contenidor blau de reciclatge. Algunes entitats han optat per a retribuir econòmicament a algun jove per fer aquesta tasca, però això no és a l’abast de totes les associacions. Un problema de difícil solució sinó canviem tots plegats la nostra forma de pensar.

Palamós inaugurà fa pocs anys un parell de panells lluminosos. L’un es troba a la plaça de Sant Pere i l’altre a la cruïlla de l’Avinguda Onze de Setembre amb el Passeig del Mar. Desconec qui en controla les informacions que en ells hi apareixen. Aquesta podria ser una solució senzilla,econòmica i alhora eficaç d’informar de la rica activitat cultural de la vila. L’altra, no de forma excloent, la instal•lació d’aquest panells d’informació cultural. Existeixen en moltes d’altres viles, per què no a Palamós?

Missió impossible: aparcar a Palamós.

2010-04-06T09:50:00.001+02:00

Palamós acaba de viure el primer acte de la seva vocació turística anual: la setmana santa. Amb crisi o sense, els carrers de la vila s’han omplert de turistes i vilatans de segona residència. La seva presència ha tornat a delatar una de les febleses del nostre poble: la manca d’aparcament. Aparcaments, carrers, voreres, passos de vianants es veuen envaïts a l’hora de dinar i sopar. Moure el vehicle privat per qualsevol necessitat esdevé un problema en el moment del retorn pels palamosins i palamosines.

Poc a poc amb el desenvolupament immobiliari han anat desapareixent solars i espais que eren usats pels passavolants que ens visitaven per comprar, passejar o degustar la cuina dels nostres restauradors. Ara, escoltat en més d’una veu, la nostra destinació es canviada per Platja d’Aro, davant aquest problema. Les persones que ens visiten acaben desesperades de voltar i voltar per trobar un lloc on deixar el vehicle. Tothom coneix l’impossibilitat aparcar al costat del seu destí, però hom ho prova.

Manca potser una visió global de la nostra vila. Mentre al poble no hi caben els cotxes, l’esplanada del port comercial, o de la Pedrera són totalment buides. Aquests són espais públics gestionats per un organisme de l’Administració: Ports de la Generalitat. Si el poble és capaç de contractar autobusos per moure els centenars de turistes que arriben amb els creuers, no seria lògic de disposar d’un sistema equivalent que transformés aquests espais en aparcaments gratuïts dissuasoris -com a moltíssimes viles europees- enllaçats amb el nucli comercial i històric? Recuperar potser aquell trenet que recorria el nostre passeig i ens acostava a la Fosca. Fa anys que es parla de la reforma del passeig. Aquesta havia de resoldre el tema amb l’ incorporació d’un aparcament soterrat. D’altres viles costaneres ja el tenen. Ara sembla que en tindrem un primer tast a l’antic camp de futbol del carrer Cervantes. Però tot plegat són projectes a mitjà termini que no resoldran el problema d’aquest estiu. De què ens serveix fer campanyes per “desestacionalitzar “ la temporada si arribar a Palamós és una odissea en transport públic, cosa que obliga a fer-ho en vehicle particular. Esdevenint aquest un problema de mobilitat. El turista ve a relaxar-se vora el mar i aquest problema no l’ajuda gens.
Regular l’aparcament als nuclis antics de Palamós i Sant Joan, controlant l’accés dels vehicles residents acreditats, seria una forma de millorar la qualitat de vida dels palamosins i palamosines. Donar solució a l’aparcament dels foranis -turistes o no - milloraria, sens dubte, la imatge que projecta Palamós més enllà de les seves gambes. Segur!

DIA MUNDIAL DEL TEATRE 2010: 27 de març

2010-03-29T21:52:00.000+02:00

El Dia Mundial del Teatre és una oportunitat per festejar el teatre en una miríade de formes. El teatre és una font d’entreteniment i d’inspiració i té l’habilitat d’unificar les diverses cultures i a la gent de tot el món. Però el teatre és molt més que això, i ofereix també oportunitats per educar i informar.

El teatre és present a tot el món i no sempre en els escenaris tradicionals. Les representacions poden fer-se en un petit poble de l’Àfrica, en una muntanya a Armènia o en una petita illa del Pacífic. L’únic que es necessita és un lloc i un públic.

El teatre té l’habilitat de fer-nos somriure, de fer-nos plorar, però també hauria de fer-nos pensar i reflexionar.

El teatre neix a partir del treball col·lectiu. Els actors són les persones que es visualitzen, però hi ha un gran nombre de persones que no es veuen. Aquestes són tan importants com els actors, i les seves variades i especialitzades habilitats fan que les produccions artístiques siguin possibles i és per això que hauríem de compartir-ne també els triomfs i els èxits que es produeixen.

El 27 de març és oficialment el Dia Mundial del Teatre. Per molts motius, a diari hauríem de considerar que és el dia del teatre, perquè tenim la responsabilitat de continuar amb la tradició d’entretenir, d’educar i d’il·luminar les nostres audiències, sense les quals no existiríem.

Judi Dench, és una de les actrius més respectades i populars del Regne Unit, ha estat l’escollida per l’Institut Internacional del Teatre per redactar el missatge del Dia Mundial del Teatre aquest any 2010, l’actriu ha aconseguit guanyar-se una reputació com una de les millors actrius del període de la postguerra, principalment pel seu treball en el teatre, una disciplina que ha estat el seu punt fort al llarg de la seva carrera. Va ser condecorada per l’Ordre de l’Imperi Britànic el 1970 per a posteriorment ser-ne nomenada Dama. Judi Dench va ser coneguda sobre l’escenari particularment a la Royal Shakespeare Company, on va representar els rols principals de personatges clàssics, moderns i còmics, a més de comptar amb una dilatada trajectòria en televisió i cinema. www.entreacte.cat

Drottningholm Court Theatre

2010-03-18T12:35:00.002+01:00

La conservació i recuperació de patrimoni marítim és un tema sovint tractat en aquest blog. Però en aquest cas la conservació d'aquest patrimoni prové des de l'any 1766. El teatre de la cort d'Estockolm és una mostra de com aquesta conservació permet conèixer les tècniques que han servit de base a una evolució i investigació a l'escenotècnia teatral. En el vídeo es poden veure bona part de les tramoies encara en funcionament d'aquest teatre. Moltes d'elles foren immortalitzades en un film de Ingmar Bergman sobre "La Flauta Màgica"(1975) de W.A. Mozart.

A moltes persones vinculades amb el teatre afeccionat del nostre país no els sorprendran les velles tramoies, doncs, encara són usades en moltes representacions de Els Pastorets. Més de tres-cents anys d'història avalen les més modernes tecnologies basades en aquestes cordes, tambors, carriots, falsos bastidors, vies, ànimes, fermes,...

Per aquells que estigueu interessats en el tema, podeu trobar força més informació sobre la història de l'escenografia i de l'edifici teatral a http://escenografia-iuna-renacimiento.blogspot.com/

La importància d’un clic

2010-03-11T19:38:00.004+01:00

Un gest quotidià, mecanitzat, instintiu. Una acció feta en la somnolència inconscient de les apressades passes matinals. Una ubicació tàctil, coneguda tanmateix com si la foscor regnes als nostres ulls. Un so senzill, quasi inaudible i íntim, que sense escoltar sentim. Una conseqüència màgica pels nostres avis que poc ha evolucionat en un segle. Una aparell que ha estat capaç de treure’ns de les nocturnes tenebres: l’interruptor elèctric.

Ha estat necessària una tempesta de vent i neu per fer-nos recordar la importància d’un clic. Estem tant acostumats a l’enllumenat elèctric que la seva absència provoca un sentiment d’indefensió i d’angoixa. Som incapaços de recordar que els principals invents, escrits i descobriments de la humanitat han estat fets sota la lleu llum d’una espelma o en el millor dels casos d’un quinqué. Shakespeare escriví els seus drames. Leonardo inventà les màquines del futur. Goya pintà meravelles. Galileu defensà les seves teories. La humanitat s’ha desenvolupat en el darrer segle sota el llum de les làmpades. Sembla que elles ens ajuden a veure-hi més clar. Són capaces de mostrar-nos no tant sols el que tenim al nostre voltant sinó també allò de què som fets per dins. En la cultura occidental pocs són capaços de caminar per un camí fosc. Ens hem habituat al llum, natural i artificial. És per això que quant la font d’alimentació d’aquest s’interromp romanem inquiets i insegurs. La foscor ha acompanyat els vilatans i vilatanes del meu poble durant nits. Llargues nits que hom ha aprofitat per dormir i descansar, per estimar-se, per xerrar, per jugar a cartes, explicar històries i conversar. Llargues nits sota mantes, jerseis, mitjons gruixuts, de llana, una gorra al cap i potser uns guants. Llargues nits per observar a la parella, als fills o als amics sota l’oscil•lant i groguenca llum de la flama, comprovant, en silenci, com les arrugues van solcant la nostra particular vellesa o la de la nostra parella, la brillantor del rostre dels nostres descendents, o vagarejant en una ombra inquieta sobre la paret de la cambra. Llargues nits on alguns han recuperat el foc de la llar com a únic i exclusiu espectacle, amb els seus diferents tons de vermells i taronges, i les seves espurnes que alegrement, per sorpresa, munten el seu particular castells de focs. Dues llargues nits fredes i silencioses.

Tot s’ha acabat. El corrent ha tornat a moure els electrons. De sobte, per sorpresa i sense avisar, el llum del rebedor torna a brillar. Premo l’interruptor i l’apago. En premo un altra i la sala s’il•lumina. Sense perdre temps engego diferents aparells. Recupero el meu temps senzillament tot fent un... clic.

Gespa a les vagines.

2010-03-07T18:00:00.001+01:00

Obra: Els secrets de la vagina. Basada en l’obra d’Eve Ensler “The vagine monologues” (1996)
Lloc: Teatre Municipal La Gorga. Palamós
Estrena: 5 de Març de 2010

El grup teatral d’afeccionats La Gespa estrenà la seva nova proposta escènica “Els secrets de la vagina”. Una nova proposta coral on intervenen 15 actrius, en un espai diferent dins el teatre de la vila: l’escenari. La limitació a 70 espectadors per representació i la transformació de les taules en un espai modular semblava, a priori, que presentaria un treball de proximitat, íntim i no ha estat així. La representació transcorre en una clàssica configuració a la italiana -actors front al públic- sense cap mena de trencament de la quarta paret. Però aquesta mena de configuracions escèniques han d’estar molt ben estudiades per permetre, per exemple, mantenir una bona visió dels espectadors d’allò que transcorre durant la representació. De fet, el principal element escenogràfic: la sorra, només podia ser vista per les dues o tres primeres fileres. La resta es conformaren en escoltar uns textos -monòlegs- veient, de tant en tant, el rostre de l’actriu. Àdhuc les diferents projeccions sobre la pantalla que tancava la part posterior de l’escena eren difícils de seguir. Per tant, cal tenir molta cura amb les “escenografies agosarades” i les propostes trencadores. Aquestes s’han de fer sempre sobre una base tècnicament correcta.

Artísticament “Els secrets de la vagina” és un text que s’ha muntat de moltes i diferents formes. Fou estrenada en un petit Cafè teatre de Nova York. Però ha estat representada en un centenar llarg de països, majoritàriament lligada a la data del 8 de març. En general sol buscar-se la seva vessant més divertida i còmica per injectar de forma no dolorosa -però alhora altament eficaç, reflexiva i contundent - tot un seguit de missatges sobre el que significa ser dona en la societat actual i a diferents parts del món. En Carles Garrido, que assumeix la direcció, la posa en escena com una conferència il•lustrada. L’actriu que representa a Eve Ensler, l’autora, presenta cadascun del monòlegs de forma didàctica i amb una seriositat acadèmica. La resta del grup fa un treball molt desigual. De les diferents actrius, sempre presents a escena, algunes senzillament s’aixequen, van al centre de l’escena, “diuen” el seu paper i tornen a asseure. D’altres són més capaces d’incorporar el seu personatge, trobant-ne les claus i perfilant treballs ajustats i divertits. El treball de totes elles està excessivament basat en la seva “gràcia”personal. Aquesta mena de muntatges, quan han estat fets per grans actrius professionals -Jane Fonda, Whoopi Wolberg, Glenn Close, Sussan Sarandon - permeten aquesta mena d’exhibició de les seves capacitats. En el teatre d’afeccionats és necessari un molt bon treball d’actors per treure l’entrellat d’uns textos rics i provadament reeixits. Cal que un text còmic aconsegueixi fer riure, i que un de dramàtic sigui capaç d’emocionar a l’espectador, provocant-li la catarsi aristotèlica desitjada com un dels clars objectius de la representació teatral.

“Els secrets de vagina” són per altra banda una bona ocasió per celebrar un any més el Dia Internacional de la Dona Treballadora (8 de març). Sobretot a una vila com Palamós on sol passar desapercebuda per manca d’actes populars (fora d’anys electorals). La Gespa ha fet una bona selecció amb una posada en escena que tot i la sorra, no acaba de tocar de peus a terra. Però mai ningú podrà posar en dubte el treball, l’empenta, l’afecció i el prestigi que ha donat, dona i donarà aquest grup teatral a Palamós.

On és la mar a la nit?

2010-03-07T01:56:00.001+01:00

On s’amaga l’horitzó en l’immensa negror. La reina de la nit s’ha fos. Potser algun estel lluita per brillar. Núvols invisibles fan que la fosca nit sigui el reialme de la foscor. Només, prop del litoral, lleugers trencadissos en moviment continu assenyales la seva presencia. La tènue calitja deixa veure l’ intermitència d’un far avorrit. Sabedor que ningú se’l mira, que ja ningú l’usa. Amb tot, ell sense aturar-se un instant envia el seu feix a la recerca d’aquell horitzó desaparegut. En qüestió d’hores, com cada dia, una albada lleganyosa i dormilega tornarà a dibuixar al mateix lloc i alçada la seva línia recta i alhora lleugerament corbada. Incapaços de sentir la presència d’altres éssers ens sentim perduts. Sols i alhora acompanyats per milers i milers d’éssers vius que ens semblen d’un altra planeta. Formes de vida diferents i adaptades, com nosaltres mateixos, a un medi. Peixos, mol•luscos, plantes, mamífers pròxims que són capaços de viure i evolucionar sense malmetre el seu món. Un món cruel pels nostres ulls, un món natural. Un món només malmès per una espècie externa i invasora. Per uns intra-terrestres que l’han envaït amb tota mena de ginys. Que l’han embrutat i malmès. Que no volen entendre que el seu propi futur depèn de la seva conservació.

On és la mar a la nit? Allà on sempre. Esperant l’aparició llunàtica que la faci posar-se vergonyosa. Descoberta en la seva intimitat nocturna. Clivellada de petits reflexes vermells i taronges. Color del foc per un instants. Foc i aigua mai han estat amics. Aviat la rosada esdevindrà un blau pàl•lid, esmorteït. El clar de lluna oníric de qualsevol poeta de tres al quart. L’incomptable nombre de puntes d’agulla blanques esquitxen la cúpula quan l’oratge la deixa lliure. Calitges, boires i núvols desapareixen sota la potent veu d’en Joan de Narbona. De sobte, però, aquella quietud esdevé una lleugera fressa que minut a minut envaeix la nostra oïda. Remor d’onades que en ser despertades, malhumorades bateguen contra la costa més pròxima. La negror ja no és total. On es neguen els estels es dibuixa la línia de l’infinit. Amatents, les primeres escumes blanques apareixen d’un blau blanquinós. La lluna permet, com pot, el gaudi de l’espectacle. Ara la Fressa ja té majúscula. És hora, la prudència mana, de tornar al recer de l’aixopluc de la llar. Allà només ens caldrà petjar l’interruptor per desfer l’encanteri.

Ressò d’una opinió

2010-02-25T16:04:00.000+01:00

El 21 de gener publicava en aquest mateix blog un article sota el títol de: Reconversió verda. Setmanes més tard em sobta la seva difusió entre els afectats pel seu tema: els pescadors. Pretesament algú deu d’haver distribuït el seu contingut, o bé els vells pescadors del meu poble estan molt més informatitzats del que es podia pensar. Casualment, com moltes de les coses d’aquesta vida, he estat coneixedor personalment del malestar que els meus comentaris sobre el futur incert d’un sector primari com la pesca. De fet és la pròpia Confraria qui obre la caixa dels trons amb el plantejament de la Reserva Marina d’Interès Pesquer de les Illes Formigues. D’altra manera de ben segur que els comentaris tindrien una altra temàtica.

Vivim en una societat democràtica. Dins la Constitución Española es reconeix de forma explícita la llibertat d’expressió. I el fet de poder escriure en un blog personal - escenavegant és un blog personal i només expressa les idees de qui el signa - amb opinions sobre la societat i la realitat que a un l’envolta. Fet que no deixa de ser per aquells que ja tenim alguns anys, una mostra d’allò que hom anomena “normalitat democràtica”. Evidentment, quan algú se sent al•ludit té el dret de rèplica. I això en un blog és molt senzill de fer, de fet és el seu objectius. Cadascun dels articles són la base d’un possible fòrum on expressar i contrastar aquestes idees i pensaments amb llibertat. Sembla, però, que a molta gent li fa por d’expressar-se per escrit. És senzill, només al tenir les idees clares i mirar de ser coherent amb allò que escrius. El lector ja en traurà les seves conclusions.

Evidentment que em reafirmo en el meu escrit de fa poc més d’un mes. I, evidentment, no pretenc fer caure cap sector econòmic, no sóc més que un simple ciutadà. L’article pretén explicar que la pesca, com ho foren la mineria, els alts forns o les grans drassanes no són -quan convé- cap grup de pressió, cap lobby si la realitat econòmica o els interessos polítics coiunturals o a llarg termini així ho decideixen. Tots sabem que estem en un moment de crisi econòmica global i local. Som coneixedors dels milers de llocs de treball que es perden diàriament.

Fa uns dies un polític rectificava en directe per la ràdio unes paraules. Un: “Això serà bo per Catalunya”; fou rectificat per “Això serà bo pels catalans”. Heus aquí el problema de fons. Ja ho deien els més vells “pa per avui, gana per demà”. Les persones -els humans per generalitzar - pensem sempre com a espècie depredadora. Sempre estem per davant de la natura que ens acull i ens dona la matèria de la que estem fets. Se’m pot acusar de “verd”. Durant prop de 150 anys els nostres avantpassats han malmès de tal forma el nostre entorn traient-ne un profit ràpid i propi. Es poden posar milers d’exemples i si ens parem a pensar en vindran uns quants a la memòria. Aquells que tenim fills mirem més enllà del nostre traspàs. I el futur -fora del emmirallament dels darrers anys que tant de mal ha fet - és ben gris. Gris, que no negre, perquè encara hi ha coses a fer. Un bon amic comparava el pescador al pagès primitiu -molt primitiu- que era recol•lector però que encara no havia après a sembrar. Quan esgotava un paratge, senzillament es desplaçava amb el seu clan cap a una altra vall. Llavors rai! Ja que tant sols calia trobar una cova o una bauma per aixoplugar-se. El mar és un recurs inabastable del qual dependrà, en bona mesura, el futur de la humanitat. “De peix sempre n’hi haurà!”, he sentit a dir més d’un cop. Però, ai las! Els pescadors moderns no es desplacen a la recerca d’una nova bauma. Viuen en assentaments organitzats: viles. I, de moment, al mar més pròxim és fa difícil sembrar. Potser la futura Reserva Marina d’Interès Pesquer vol ser-ne un intent. Amb tot però, se’m fa difícil de pensar que aquest “camp” doni collita per tants vaixells. Pensem-hi!

Rua: Carnaval o espectacle?

2010-02-14T14:53:00.001+01:00

La rua de Carnaval de Palamós ha estat, un any més, un èxit. Ésser-ne espectador és una forma de participar-hi. Una forma passiva davant els milers de persones que disfressades, maquillades i ballant la representen. Les pantomimes i vestits transgressors són imatges actuals dels orígens carnavalescs. Les coreografies no són sinó importacions tardanes d’altres formes de celebració. Originàries de cultures on la dansa té un paper totalment integrat en la vida de les persones. Aquí, hereus d’una cultura greco-llatina, i de la mateixa forma que el teatre, el carnaval sempre ha estat sinònim de paròdia, de burla i sobretot de crítica a la societat. El minso espai de llibertat que a contracor el catolicisme ha permès durant segles abans del temps de dejuni i abstinència oficial de la Quaresma, ha romàs al llarg de l’història com un període de disbauxa, en el qual els instints i l’alegria guarien de tots el mals d’esperit - i els de la repressió, la vexació i l’ordre establert - que permetia a les persones sobreviure un any més.

Així doncs, el Carnaval és un temps d’alegria i felicitat. Una alegria lliure diferent i no imposada com les festes nadalenques. Llavors, per què no expressen la seva alegria els participants de les comparses carnavalesques? Majoritàriament aquestes persones estan concentrades i pendents d’una coreografia mal apressa, fixant-se en les companyes i patint per un barret que no s’acaba d’aguantar. El motiu: el Concurs. S’entén, doncs, que cada cop hi ha més colles que decideixen deixar de ser competitius, senzillament desfilen, ballant o no, bevent cervesa o també, i fent l’animal tant com poden, “collonant” a un públic assegut i - en dies de febrer com enguany - gelat, omplint-lo de confetti minúscul que es trigarà dies a esbandir de qualsevol racó de la llar. Una rua és un espai de diversió i no hauria de ser considerat un espectacle. En altres carnavals de l’estat, que he tingut la sort de viure, les colles fan vida de poble. Per carrers i tasques, canten i “representen” les seves paròdies a qualsevol racó. És el cas de Cádiz que tot i tenir un concurs molt “oficial” en el teatre, l’autèntica festa és al carrer. Allà no tant sols van disfressades les comparses. La gent viu i treballa durant el temps de Carnaval gaudint de la festa. Encara avui es poden veure les mestresses anar a comprar a mercat vestides de pirates o “maria-antonietes”, senzillament perquè tota la ciutat és una festa. Aquí no, a Palamós la festa de la disbauxa està absolutament “organitzada”. Sopar, dissabte. Manaments, dimecres. Carnaval infantil, dijous. Carnaval a es botigues -que no al carrer - divendres. Rua i gran ball, dissabte. Rua matinera - els que encara poden - i concurs de comparses, diumenge. Descans. Enterrament d’en Carnestoltes, dimecres. Fora d’això algunes passades pels carrers principals de les carrosses d’algunes colles que amb potents equip de megafonia fan vibrar els vidres de les cases amb música disco i alguna samba mesclada.

El carnaval de Palamós està consolidat. Al seu favor- i molt important en la nostra societat individualitzada del segle XXI-, la participació de bona part de la vila en colles i comparses. Una participació transversal generacionalment, dominada majoritàriament per les dones, on els homes hi tenen un paper secundari o senzillament de suport. En contra un cert estancament en les formes i una estructura potser en excés tancada. Les carrosses plataforma on ballen i es desplacen un bon grapat de colles poden ser un bon recurs. Però es troba a faltar música en directe: xarangues, batucades, senzilles percussions. Recordo fa molts anys, en plena transició, a la primera rua que s’organitzà a Barcelona en democràcia al passeig de Gràcia, que un grup de persones amb ganes de gresca muntàrem un bombo i un plateret dalt d’un cotxet de criatura, una caixa, unes campanes de samba i algun altra element de percussió. Amb tot plegat ens afegirem a aquell desgavell de persones disfressades, transvestides i amb ganes de gresca. Als pocs minuts, estàvem voltats de tota mena de personatges ballant al nostre ritme. El públic, també n’hi havia, també s’animava a moure’s. Era potser una altra època, però la música i el ritme en directe té un poder que mai venceran cents de decibels cridant per un altaveu.

L’esperit més pur del Carnaval arribarà de ben segur, com cada any, el dimecres durant l’enterrament d’en Carnestoltes. El seu testament serà, segurament, un dels pocs moments de crítica de la societat on vivim. Desprès substituirem l’enterrament de la sardina per una sardinada popular que sempre és més profitós. Què hi farem! Som catalans!

L’Habitació de Verònica

2010-02-01T10:16:00.003+01:00

Teatre Municipal La Gorga
Diumenge, 31 de gener de 2010 a les 19 h.

Un ple gairebé absolut aconseguí la presencia dels actors i actrius catalans: Lluís, Soler, Mercè Montalà, Silvia Marty i Miquel Sitjar, en un text d’Ira Levin molt proper al teatre de “boulevard” de fa alguns decennis: L’Habitació de Verònica. Llàstima però, que aquest ple vingués més condicionat per la popularitat dels seus intèrprets a través de sèries televisives (Cor de la Ciutat, Amar en tiempos revueltos, Comisario, Un paso adelante,…) que per un interès en la pròpia posada en escena. Està clar que les productores aposten sobre segur amb aquests repartiments -sempre amb els rostres dels artistes al cartell - per omplir teatres. Les propostes més arriscades, aquelles que fan anar endavant la producció escènica del nostre país, romanen avui per avui, tancades en les sales de petit format de la capital. I en la difusió d’aquestes noves propostes és on haurien de treballar els tècnics i tècniques de Cultura (amb majúscula) dels petits municipis, coneixent-les i arriscant-se a la seva programació. Aquest fet permetria la desitjada “descentralització” en l’àmbit cultural més enllà de la Temporada alta gironina.

La proposta del director Hèctor Claramunt recorda de bon tros aquelles direccions d’encàrrec que és feien fa una trentena d’anys. Quan encara hi havia empresaris lligats a teatres. Quan calia fer calaix. Sense posar en dubte unes excel•lents interpretacions de Lluís Soler (un actor de l’equip “titular” del Teatre Nacional de Catalunya), d’una Mercè Montalà (amb una de les veus més escoltades del doblatge en català del que tant es parla aquests dies), de Silvia Marty amb una varietat de registres importantíssima, que li permeté de construir un personatge molt creïble; i d’un Miquel Sitjar amb els papers més desagraïts de la funció. Unes bones interpretacions per un drama que deixava aflorar els fantasmes de les històries de misteri llegides pel seu creador. Edgar Allan Poe, Agatha Christie i Sir Arthur Conan Doyle mesclats amb la filmografia de Hitchcock. Una posada en escena excessivament justa. Amb una escenografia que semblava llogada a un grup d’afeccionats. Una il•luminació nefasta que es veié perjudicada per un munt de problemes a l’inici de l’espectacle: el públic entén que el llum s’encendrà quan un actor fa girar l’interruptor en entrar a una cambra. Una banda sonora de film de suspens que en alguns moments emmascarava tant les veus que aquestes tenien problemes per fer-se entenedores. Tot plegat un despropòsit i un desgavell tècnic que no ajuda gens al “bolo” palamosí en un text sense cap més interès que passar l’estona: el Teatre és quelcom més.

Quan hom arriba al Teatre Municipal La Gorga amb un cert temps i a més fa fred agrairia poder fer ús del seu ampli vestíbul enlloc de romandre a la serena nit freda. Cal que sigui la direcció del teatre qui marqui la temporització d’una representació i no la companyia convidada, com també cal obrir la sala amb el temps suficient per començar les funcions a l’hora assenyalada. Un cop obertes les portes, quan hom cerca la seva butaca, descobreix que bona part de les butaques del teatre municipal presenten un aspecte malmès, amb el tapissat dels seients molt desgastat i en molts d’ells trencat amb l’escuma interior a la vista. El Teatre Municipal ja té grapat d’anys de servei i precisa d’un manteniment que no s’ha fet ni es fa. Anar al teatre és un acte cultural , lliure i de gaudi pels espectadors, fem-ho fàcil.

Òpera al cinema

2010-01-31T10:17:00.002+01:00

Fa uns mesos que a Palamós podem anar a l’Òpera. Sí, sí a l’òpera en directe. Bé en un directe diferent, del segle XXI. Els cinemes de Palamós en col•laboració amb el Circuit català de cinema digital ens ofereixen una temporada lírica sense sortir de la vila. Es tracta de retransmissions en directe des de diferents teatres europeus de noves produccions. De manera que no anem al “cine” a veure una pel•lícula, sinó que podem sentir l’emoció del directe amb tot el seu significat ple: entrem a la sala quan entra el públic en el teatre, aplaudim l’entrada del director, xerrem durant els descansos i fins i tot aplaudim les àries o els cors. A algú li semblarà una “frikada” això d’aplaudir en un cinema, tots sabem que els artistes no ens escolten, però a la sala s’arriba a produir la catarsi teatral que transporta als seus espectadors dins del Teattro de Bologna, el de l’Scalla o el Gran Teatre del Liceu. D’altra banda, la superfície de la pantalla i la qualitat del so acaben de fer més creïble la màgia. A la sala hi ha un silenci respectuós. Curiosament ningú menja crispetes. No queda bé menjar-ne a l’òpera. S’agraeix. El públic arriba amb temps. No s’arriba al centenar, però el nombre va creixent “funció” rere “funció”. Majoritàriament passa dels quaranta anys, amb excepcions però.

A Palamós també es fan altra tipus de projeccions en directe, els partits del FC Barcelona i algun del Reial Madrid. L’aforament s’ha arribat a omplir en alguna ocasió. Els que hi ha anat diuen que és una experiència que s’acosta força a la pròpia presència al camp amb l’avantatja de no passar fred. Cal dur la ràdio per escoltar els comentaris, ja que les projeccions són amb so d’ambient. Una iniciativa positiva que de ben segur evitarà, de continuar i generalitzar-se, molts desplaçaments en automòbil; també té la funció social de punt de trobada, de lloc de reunió per a persones amb els mateixos interessos.

Sembla doncs que finalment les noves tecnologies són capaces de fer evolucionar l’exhibició cinematogràfica. Sector que s’ha vist tocat directament per les descàrregues a través d’Internet que han permès a molts dels seus clients no moure’s de casa per ser espectadors de les darreres novetats cinematogràfiques. Però aquesta revolució arriba també amb les transmissions via satèl•lit d’espectacles lírics o de transmissions esportives. Palamós, aquest cop des de l’iniciativa privada dels cinemes Arinco i Kyton, ha pujat en el carro correcte del progrés. Mereixen el nostre suport i aplaudiment.

Hipocresia nuclear.

2010-01-27T09:52:00.003+01:00

Avui, com molts d’altres dies, bufa Tramuntana. En països pròxims com França, Holanda o Dinamarca, o en comunitats més properes com l’Aragó s’està produint energia transformant l’energia gratuïta i neta del vent en electricitat. Catalunya és terra de vent, sobretot al nord i al sud. Però els catalans, en general, no volem que s’instal•lin aquests molins gegants quixotians al nostre territori. Tampoc volem l’energia nuclear, ni l’estesa de línies d’alta tensió per dur l’electricitat des de lluny. Ningú vol una central elèctrica al costat de casa. I ara, tampoc volem un magatzem temporal pels residus nuclears que en bona part (40%) produïm nosaltres mateixos.

Dinamarca obté gairebé el 50% del seu consum elèctric a través d’aerogeneradors. És un país petit en superfície i ha optat per situar-los en mar, prop de la costa. França -gran productora d’energia nuclear - està apostant fort per l’energia eòlica muntant infinites fileres de molins al costat de les autopistes, aprofitant les infraestructures. Catalunya ha desmuntat els pocs molins que tenia sobre les muntanyes del cap de Creus, ja vells. Les polítiques energètiques verdes romanen aturades arreu. Un escarabat, unes formigues o una planta endèmica és motiu suficient per muntar una campanya “anti”, que molts cops defensa interessos molt més obscurs: propietats, immobiliaris, inversions, etc.

Tots els que visceralment hem dit no al “cementiri nuclear” cal que fem una reflexió senzilla. Si bona part de l’energia elèctrica que es produeix al territori ve de la fusió de l’àtom i en un gran triomf fórem capaços de tancar les centrals nuclears, seríem capaços de renunciar a una disponibilitat total -24 hores x 365 dies l’any - de tots els aparells que ens acompanyen en la nostra societat benestant: frigorífic, cuina, enllumenat, calefacció, ordinador, aire condicionat, etc.?

Exigir un canvi de model energètic significa una reflexió que va més enllà de tancar o no central nuclears, de fer o no fer “cementiris nuclears”, o de canviar el nostre paisatge amb els grans molins de vent. Un canvi individual i col•lectiu en la nostra forma de viure, en la nostra relació amb el medi que ens envolta, amb el planeta significarà renunciar a alguna de les comoditats que les societats econòmicament més desenvolupades hem adquirit en els darrers decennis.

Publicat a El lector escriu. El Punt diari comarques gironines. 29/01/2010

Reconversió verda

2010-01-21T19:53:00.000+01:00

La pressió que pateix el nostre mar a causa de la industria de la pesca és coneguda de tothom. De tot aquest sector hi ha bàsicament una mena de barques que s’enduu el primer premi pel que significa d’atac a l’equilibri necessari entre repoblament i extracció: la pesca d’arrossegament. Molt poca gent sap que el percentatge de peix que s’aprofita, que arriba al mercat de cadascuna de les calades de la xarxa és inferior a la meitat del que surt del mar. Peixos petits i fora de talla, peixos esventrats per la pressió dins la xarxa, espècies “no comercials” tot i haver estat a la taula dels nostres avis, peixos que pateixen una mort estúpida perquè d’altres puguin arribar al mercat. Peix que sol alimentar els gavians argentats que com un núvol sobrevolen aquestes barques en la seva aproximació a port, o bé s’enfonsa un cop llençat en mar. Les barques de pesca d’encerclament en els darrers anys s’ha dotat de tota mena de ginys electrònics i de motors de gran potència que les ha transformat en el principal predador del litoral. Estrany és el dia que una barca torni de buit sinó ha trencat la xarxa.

Com un peix que es mossega la cua, els pescadors es queixen del baix preu del seu producte. En un mercat liberalitzat com l’actual l’excés d’oferta sempre porta els preus a la baixa. I de peix n’hi ha molt. Pescat a la nostra terra o arribat en camions frigorífics als mercats centrals. El consum de peix no és majoritari, per tant la demanda tampoc és important. Així si tenim un excés d’oferta i un dèficit de demanda, a la que cal sumar el valor afegit dels intermediaris, tenim com a conclusió que pel consumidor el peix és car. Per tant en l’àmplia oferta alimentària actual, el consumidor cercarà altra mena de menja. La pesca havia estat un sector estratègic en un país, ja fa un bon grapat d’anys,en el qual es passava majoritàriament gana. Ara molt del peix que es compra pot arribar a ser un producte de luxe, una “delicatessen” per la taula selecta, per la festa, pel sopar amb els amics,... però ha deixat de ser aquell segon plat fix a l’hora de sopar. Tot plegat és producte de la globalització i de l’anomenada societat del benestar. Ella ens ha permès d’adquirir qualsevol producte en qualsevol època de l’any sense importar-nos la seva procedència i en molts casos, el seu preu. Seria bo de comprovar si aquells que es mostren tant preocupats pel baix preu del peix a la llotja, no són els mateixos que cerquen el producte més barat en el basar oriental més pròxim. En el fons la problemàtica podria ser equivalent.

La realitat actual ens presenta un mar que va esgotant les seves existències. Vist només des d’un punt de vista econòmic i noucentista, el que caldria fer és esperar que s’eixugui del tot i desprès cercar-ne noves fonts, nous caladors. La història ha funcionat així. Recordem l’extinció del calador de bacallà de Terranova a tall d’exemple. Però ens trobem al segle XXI i desprès d’un segle en el qual la humanitat ha fet un salt evolutiu molt important, em descobert que els humans estem arrabassant el planeta on vivim... i no en tenim d’altre. Per tant la consciència ecològica, verda, sostenible,... o com se la vulgui anomenar, s’ha anat instal•lant en la ment de bona part de la població. Una consciència encara lligada, de moment, a una cultura acomodada, occidental, que pretén ser exportada, per imposició, a la resta. Però el camí i el treball en aquesta conscienciació encara serà llarg. No és suficient classificar els envasos en el cubell groc. És un gest, però al seu costat caldria modificar molts dels hàbits que hem adquirit en els darrers decennis: no cal apujar la calefacció dos graus quan hom es pot posar un jersei. Hi ha una màxima que diu que cal actuar en el pròxim, en el local, en el quotidià per solucionar el global.

Els pescadors de Palamós deuen haver escoltat aquesta màxima ja que fa un parell d’anys saltaren als diaris de tot el país amb una proposta nova: crear una reserva marina al litoral baix empordanès. Una magnífica aposta propagandística que serví per fer callar les veus que denunciaven un cop darrera l’altra la pesca d’arrossegament en zones prohibides per la legislació actual malmeten els fons més pròxims al litoral. Els polítics locals li feren ràpidament costat. Els qui manen -l’alcaldessa té vinculacions directes amb la indústria pesquera: avi, pare i germans - hi veieren una magnífica forma de tornar a posar en el mapa la població amb una imatge positiva i renovada. Els grups de l’oposició per motius ben diversos: els uns perquè com a verds no podien negar-s’hi, el representant del partit Popular perquè és propietari d’una empresa de conserves de peix i li cal estar de “bon rotlle” amb els pescadors, els grups catalanistes perquè han de donar suport a la petita i mitjana empresa a qualsevol preu i el soci de govern -partit dels Ciutadans- perquè com a empresari hi té més a perdre que a guanyar si no hi donava suport. Amb tot en els darrers mesos bona part d’ells s’han anat canviant la jaqueta i ja no ho veuen tant bonic. Fins i tot s’hi ha manifestat en contra. Però cap d’ells ha estat capaç de plantejar una alternativa a la problemàtica principal: la destrucció del medi marí i la seva biodiversitat.

El sector de la pesca dona feina de forma directa i indirecta a poc menys de mig miler de persones a Palamós i rodalies. Està format per un bon nombre de petites empreses majoritàriament familiars que, cadascuna d’elles, dona feina a un màxim d’una dotzena de persones. Ens trobem per una banda amb un sector dèbil econòmicament, inestable - el seu treball depèn tradicionalment de la meteorologia -, i amb un futur incert per l’esgotament fins ara periòdic i en el futur permanent dels recursos. Per altra banda és un sector fortament subvencionat per les administracions: carburants, renovació de flota, formació continuada,...Amb un funcionament basat en estructures arcaiques com la retribució dels treballadors en funció de les captures, sense salaris mínims garantits o el funcionament gremial de les Confraries. Podem dir que és una rèmora de segles passats que manifesta rotundament la seva incapacitat per una liberalització sense suport i protecció guvernativa. Bona part de les empreses pesqueres desapareixerien si l’estat deixés de subvencionar els carburants, per exemple. Potser serien capaces de mantenir-se els petits bots artesanals que donen feina a una o dues persones. Sinó només cal recordar el rebombori que es produí quan el gasoil augmentà força per sobre del euro/litre, amb el fondeig de les flotes a les bocanes dels ports. Una sola barca d’arrossegament pot arribar a consumir més d’una tona de carburant en una jornada de pesca. Això es deu a que bona part, per no dir tota, la flota d’arrossegament està equipada amb motors que sobrepassen la potència autoritzada, duplicant-la en el menor dels casos. Canvis de motors i modificacions que s’han fet majoritàriament amb diners provinents de l’erari públic -nacional o europeu-. Potències de motors desorbitades que a més d’augmentar exponencialment el consum també ho fan de les emissions, és a dir, que contaminen molt més.

Ara tot plegat es vol solucionar amb una Reserva Marina d’Interès Pesquer. En ella hi podran pescar les arts artesanals - tresmall, palangre -, s’hi prohibirà alguna activitat com la pesca submarina, i es limitaran algunes d’altres que encara no s’han concretat. No està prevista cap zona de reserva integral, espai on no s’hi poden realitzar activitats extractives, que sol servir d’indicador científic per mesurar l’impacte de recuperació de les espècies marines. Tot el projecte està contaminat pels diferents interessos empresarials de la zona. De manera que hores d’ara sembla que s’hi podrà fer de tot per no molestar ningú. Difícilment la natura podrà prendre una nova empenta si hi segueix la pressió de la pesca d’arrossegament, es segueixen malmeten les praderies de posidònia per una manca de regulació dels fondejos lliures d’embarcacions d’esbarjo, es mantenen campanyes gastronòmiques basades en la recol•lecció de productes naturals com les garoines (eriços, garotes,...), si no es controla la velocitat de llanxes, motos aquàtiques i iots que contaminen acústicament el fons marí, a més de ser un autèntic perill pels banyistes i navegants més tranquils.

Les solucions a tot plegat no són senzilles ni analgèsiques. El sector de la industria pesquera precisa d’allò que en el passat s’anomenà una “reconversió”. Si bé en altra temps duia l’adjectiu de “industrial” i ara caldria anomenar-la, potser, “verda”. Fem-nos les preguntes:

Què significaria una reconversió verda?
La desaparició d’una bona part de la flota pesquera del nostre litoral.

Quina flota afectaria?
Bàsicament la d’arrossegament i, en funció dels resultats, podria ser necessari ampliar-la a altres arts.

Quan començaria?
Tant aviat com fora possible. La natura serà capaç de reiniciar la seva tasca de recuperació tant bon punt s’aturi la pesca.

Com caldria fer-ho?
Senzillament d’entrada, aplicant les lleis i eliminant els ajuts i subvencions al sector afectat. Controlant i inspeccionant exhaustivament les embarcacions, la potència dels seus motors, els equips de seguretat, la higiene. Paral•lelament, ajudant a cercar noves vies laborals als pescadors en sectors com la investigació, la indústria de serveis, de la energia, el turisme i el lleure, a través d’una formació remunerada per objectius. La regeneració biològica suposarà en un futur molt pròxim un canvi en la oferta d’activitat turística de la vila Això ja s’ha comprovat en altres zones com a la Reserva Marina de Tabarca a Alacant. En aquella zona i en pocs anys, la reserva ha significat una multiplicació d’empreses dedicades al submarinisme esportiu, un augment substancial de la restauració i per conseqüència una demanda creixent de places hoteleres dins una desitjada desestacionalització. Tot plegat una creació de llocs de treball de qualitat i permanència.

Per què cal fer la reconversió verda?
Doncs, perquè existeix l’experiència, de fa més de vint anys, en sectors molt més importants (per nombre de persones) com la mineria, els alts forns o les grans drassanes. Aquella reconversió industrial ha acabat sent majoritàriament positiva en la franja nord peninsular: Euskadi, Cantàbria i Astúries. Han estat capaços de canviar el model econòmic. No fou senzill. Allà la insostenibilitat era econòmica, en el nostre cas la causa és ben diferent: evitar la destrucció irreversible de la biodiversitat del nostre litoral. El mar no deixa de ser un espai on banyar-se a l’estiu per qualsevol persona que no tingui un especial interès en l’ecologia. Però aquesta mateixa persona es queixa públicament quan troba aquest mar infestat de meduses que no la deixen banyar-se. Aquest seria un dels innombrables exemples de la importància de mantenir l’equilibri biològic en el nostre litoral. La manca de depredadors -les tonyines, per exemple - de les meduses fa que aquestes proliferin i arribin (entre altres causes) a les nostres platges. Qualsevol expert en la matèria podria afegir desenes d’exemples més.

Crear una Reserva Marina o protegir qualsevol indret natural quan encara no ha estat malmès irremeiablement per la mà de l’home és una tasca important. Tant important és recuperar aquest fons marí com ho pot ser el tornar a conrear bona part dels camps que, abandonats en les darreres dècades, han esdevingut noves selves. Selves que estan en mans de propietaris privats que només saben treure rèdits econòmics sense tenir-ne cura del seu manteniment. Boscos que són motiu de tragèdies estivals en els focs forestals. Fa quinze anys els vilatans i vilatanes Palamós foren capaços d’obligar a fer marxa enrere a un projecte d’urbanització de Platja Castell. Ara ens posem les mans al cap si pensem en el desgavell que s’hi anava a fer. Els nostres fills i nets, la següent generació, gaudeixen d’un espai verge i natural. Podran els nostres fills i nets en nedar per les aigües transparents veure escòrpores, congres, calamars, pops, déntols, neros o lluços davant la barraca de Cala Estreta, o a La Fosca, o al Cap de Planes? O... els castigarem a recordar-los com eren en reportatges històrics sobre la natura més pròxima del segle passat, o en documentals d’altres indrets de la Terra?

Reserva, veda, vedat, reservat.

2010-01-11T22:41:00.007+01:00

Durant la darrera sessió de les Converses de Taverna a Ca la Pepa Caneja, les persones que ocupaven la taula principal comentaven des de diferents vessants els avantatges de la futura Reserva Marina d’Interès Pesquer(RMIP) de les Illes Formigues. El tema proposat -Respectem prou el mar?- no era exactament aquell, però d’una forma natural s’hi derivà. El dilluns següent les barques de teranyina - les que pesquen el peix blau amb l’art d’encerclament - iniciaren la seva campanya desprès de la veda anual. Un període de dos mesos pactat entre armadors i administració els darrers anys, que permet un temps de descans als pescadors i de regeneració a les espècies marines. L’objectiu principal del projecte de la futura RMIP sembla ser aquesta regeneració de la biodiversitat marina del nostre litoral més pròxim. Per tant, sembla que tenim l’equació servida.

Si la pesca significa la desaparició de les espècies marines, i la veda - no pesca - vol dir la seva regeneració: la desaparició de la flota pesquera -sobretot d’arrossegament- seria la millor manera de permetre refer-se a la natura.

Entenc que si algú és capaç d’extraure la frase anterior del seu context, l’autor d’aquestes ratlles pot ser desterrat de la vila. El sector pesquer és molt important a Palamós, abasta unes tres-centes persones que hi treballen d’una forma més o menys directa. Està formada per unes desenes de petites empreses -bàsicament familiars - que mai van més enllà dels 10 treballadors. Empreses que estan i han estat fortament subvencionades com explicava l’antic patró major de la Confraria de Palamós a Ca la Pepa Caneja. Han rebut diners europeus, estatals i autonòmics que els han permès renovar embarcacions - no totes, n’hi moltes de velles -, o superar la darrera crisi petroliera amb un gasoil amb un nivell de subvenció que condona els impostos i taxes. Tot això mentre bona part dels seus vaixells tripliquen i quadrupliquen la potència legal dels seus motors i proporcionalment els consums energètics i contaminants. La comparació és equivalent a portar un Ford Fiesta de fa 30 anys amb el motor del darrer BMW del rally Dakar, i, a més, el govern ens descomptés com a premi un 30% el preu de la benzina (no ho proveu és perillós i a més us aturaran els Mossos d’Esquadra). Tots aquests ajuts els paguem entre tots, amb els nostres impostos. Però la pesca a la nostra vila -i al litoral català per extensió - dona feina a un percentatge molt baix de persones. Pensem que a Palamós en el darrer any han perdut la seva feina més persones en una sola empresa que totes les que s’ocupen en el sector pesquer, però si analitzem una a una totes les petites empreses familiars - les botigues solen ser-ho - la destrucció de llocs de treball ha estat exponencialment important.

El quadre adjunt és una mostra de la irrealitat amb que l’administració -en aquest cas la Generalitat de Catalunya - gestiona la flota pesquera:

D’acord amb la documentació anterior la potència mitjana de les embarcacions d’arrossegament és inferior (237CV) a la de les barques d’encerclament (280CV). Increïble! La potència real de bona part de la flota palamosina de ròssec supera els 1000 cavalls, és a dir, més de quatre cops la dada estadística.

Fa un parell de decennis el nord d’Espanya patí el que s’anomenà, la reconversió industrial. Centenars de milers de persones veieren com els llocs de treball dels seus avis i pares desapareixien: minaires, treballadors dels alts forns i de les grans drassanes. Època ben retratada pel film: “Los lunes al sol”. Han passat els anys i les fitxes del tauler s’han mogut de lloc, però el tauler segueix sent el mateix. Euskadi, Cantàbria i Astúries segueixen al mateix lloc. Han esdevingut nou destí turístic amb una important arrencada de turisme de qualitat (cases rurals, amb encant, rutes gastronòmiques,...). Aquí tenim un recursos turístics encara per descobrir i recolzar com és l’espai natural de les Gavarres marítimes, els paisatges de l’Empordanet o les deus i els camins que s’endinsen al nostre massís; una minsa oferta hotelera i una programació d’activitats pels nostres visitants que es dilueix amb la calor de l’estiu. Allargar la temporada turística significa quelcom més que banyar-se dues-centes persones per un barnús a 12º el mes d’abril. Però tot plegat cal fer-ho amb dues actituds: ambició i valentia.

Lluny de cercar una protecció real del sistema marí, la Reserva Marina és, bàsicament, d’Interès Pesquer. Donarà més protecció a un sector prou protegit per ajuts, subvencions i per un mirar cap a l’altra costat per part de les administracions estatals, autonòmiques, locals i portuàries. Servirà per protegir tímidament la biodiversitat. Per allò que es coneix amb certesa en declaracions dels nostres representant polítics, la única prohibició expressa fins ara serà la pesca submarina amb fusell. Tot i que també es regularan les immersions i es mirarà de posar una mica d’ordre en el desbaratament estival del fondeig lliure d’embarcacions. És el preu que pagarem tots plegats per tenir contents els sectors empresarials implicats !

Òpera i mar = Madama Butterfly

2010-01-06T20:32:00.005+01:00

"El mariner sempre té una nòvia a cada port".
Sense ser exactament el tema de l'òpera Madama Butterfly, de G. Puccini. La història que ens vol explicar aquest curt extret del film francès "Opera imaginarie" de Pascal Roulin (1993), que podeu veure més avall i té força a veure. Escenavegant pretén unir dues passions, el mar i l'escena, heu-les aquí...

Cerqueu-lo a Youtube, té altres fragments deliciosos i divertits.

Bataviahaven

2010-01-01T16:34:00.006+01:00

A l’oest del mar interior holandès, el Markermeer, i prop de la vila de Lelystad es troba el port de Batavia. A tocar de les escluses de transferència amb el Ijsselmeer, l’altra mar interior. L’imatge del paisatge era curiosa donat que bona part de l’aigua es trobava glaçada donant als vaixells amarrats al port una estranya imatge.

En el nou port que aquest any 2010 ha d’acollir el campionat del món de vela s’hi pot veure una petita flota de grans velers, que majoritàriament dedicats als charter, han trobat en aquest punt de les terres conquerides al mar un lloc d’amarratge de baix cost degut a les taxes portuàries favorables. Una aposta de Lelystad per captar un turisme que sol passar de llarg d’aquesta zona.

Amarrat en un dels seus molls es troba la rèplica del COV Batavia un vaixell de la companyia de les Indies Orientals de l’any 1628. Fou reconstuït entre el 1985 i 1995 i avarat amb la presència de la reina Beatriu. El vaixell original gaudí d’una vida molt més curta que el que podem veure actualment. En el seu viatge inaugural, només set mesos desprès de la seva botadura el vaixell encallà i s’enfonsà . La sort de bona part dels més de trescents tripulans fou que la marea baixa els permeté d’arribar a una illa pròxima. Amb tot de 342 persones nomès restaren amb vida provisionalment 220. Però la desgràcia no havia fet més que començar donat que a l’illa no hi havia aigua dolça. Amb els dies la desesperació feu beure aigua salada a molts d’ells. El nombre de morts s’incrementà fins a 120 persones victimes de malalties, de la violència i de les rebelions abans de l’arribada d’un vaixell de rescat dos mesos més tard. Els amotinats foren detinguts, jutjats i executats. De le 341 persones a bord, finalment 68 homes, 7 dones i 2 nens sobrevisqueren a la catàstrofe.

El galeó no pasa desapercebut. Destaquen les seves musiqueries com era habitual en els vaixells del segle XVII, en comparació amb les del segle posterior. En el moment de fer-ne la rèplica l’estudis d’aquestes tingueren una gran importància. Es trobà molt poca escrita sobre com eren les talles, escultures del castell de popa de la nau. Lloc on es concentren la major part dels treballs. A l’estudi s’usà la documetnació existent dels vaixells de geurra del moment, tot i que el Batavia era una vaixell de comerç. Proporcionà també molta informació el “Vasa” que conserva una decoració gairebé intacta i datada de 1628, tot i tractar-se altra cop del vaixell de guerra insignia de la corona sueca. Calia també decidir els llocs exactes on situar les musiqueries, estudiant la maniobra del vaixell. Finalment se’n construïren els següents tipus: motllures, fulles, màcares grotesques, mitges figures, escultures, armes i pintures.

Tots aquests guarniments tenien una funció comparable amb modern “tunning” dels automòbils,és a dir, la d’impressionar tant als amics com als enemics. De proa a popa destaquen el seu mascaró, el Lleó d’Holanda, guerrers romans, màscares grotesques, delfins i deus marins. També les imatges que tenen relació amb el nom del vaixell: Batavia (Batalla del antics habitants d’Holanda contra els romans l’any 65 d.C, que es vinculà amb la resistència contra els espanyols del S. XVII). A popa elements arquitectònics: elements de base, pilars, capitells, elements ornamentals com trenes, fulles, arabescos, etc.

Evidentment es tracta d’un vaixell de fusta. Quan la fusta és la principal materia prima comporta que centenars d’arbres han d’ésser talats. El manteniment de les flotes de països com Anglaterra, Irlanda, Escòcia o Espanya significaren la desaparició de grans superfícies d’arbrat, una deforestació encara avui no recuperada.

La construcció dels vaixells era feta, sempre que era possible, prop de les zones arbrades. Quan no, els troncs havien d’ésser transportats per mitja del cabal dels rius pròxims. En el moment de la reconstrucció del Batavia aquest fou un dels principals problemes. Fou necessari cercar-la a Dinamarca i al sur de la Selva Negra alemana. Roure, freixa, pi, palosanto, tiler són alguns dels diferents tipus de fusta emprats en la constucció.
Pel que fa als 1180 metres quadrats de veles cal dir que estan fetes a mà a partir de peces de lli d’una amplada de 60 cm. El seu pes humides -avui es navega amb veles sintètiques que no acumulen humitat - és una de les variables importants a tenir en compte, al que cal sumar el dels caps de cànem que el poden duplicar en funció de les circumstàncies meteorològiques. Les seves característiques:

A: Vela Major
• Lona de lli 1140 gr/m2
• Gràtil 20,85 m
• Caient de 10,60 m
• Superfície 221 m2
B: Trinquet
• Lona de lli 1140 gr/m2
• Gràtil 16,86 m
• Caient 8 m
• Superfície 135 m2
B1 : Trinquet de fortuna
• Lona de lli 1140 gr/m2
• Gràtil 16,86 m
• Caient 2 m
• Superfície 34 m2
C: Messana (llatina)
• Lona de lli 1000 gr/m2
• Gràtil 19,10 m
• Faldar 14,60 m
• Baluma 10.10 m
• Superficie 85 m2
C1: Sobremessana
• Lona de lli 1000 gr/m2
• Gràtil 14,60 m
• Caient 1,70 m
• Opp. 25 m2
D: Civadera
• Lona de lli 820 gr/m2
• Gràtil 12,26 m
• Caient 6,30 m
• Superfície 77,24 m2
E: Gavia
• Lona de lli 1000 gr/m2
• Gràtil 11,05 m Manga
• Faldar 19,35 m
• Caient 14,25 m
• Superfície 217 m2
F : Velatxo
• Lona de lli 1000 gr/m2
• Gràtil 10,20 m Manga
• Faldar 15,85 m
• Caient 12.40 m
• Superfície 143 m2
G: Goneta major
• Lona de lli 910 gr/m2
• Gràtil 6,05 m Bajo Manga 10,55 m
• Caient 5,65 m
• Superfície 48 m2
H: Goenta de proa
• Lona de lli 910 gr/m2
• Gràtil 5,10 m
• Faldar 9.60 m
• Caeint 4,35 m
• Superfície 32 m2
I : Sobrecivera
• Lona de lli 820 gr/m2
• Gràtil 4,80 m Bajo Manga 9.60 m
• Caient 6,50 m
• Superfície 47 m2
J: Artimó
• Lona de lli 820 gr/m2
• Gràtil 6,70 m
• Faldar 11,40 m
• Caient 6,70 m
• Superfície 61 m2

Fets i dades del Batavia

Eslora total: 56,60 m
Mànega: 10,50 m
Calat màxim: 5,10 m

Altura pal major des de la quilla: 55 m
Pes en buit: 650 tones
Desplaçament: aproximadament1200 tones
Longitud total de caps: 21 kilòmetres
Superfície vèlica: 1180 m 2
Armament: 24 canons de ferro
Número de persones en 1628: 332 persones
Lema de Guillermo de Orange (escrit a la cabina): Point n'est besoin d'espérer entreprendre pour, ni de réussir pour persévérer
Mestre d’aixa de la reconstrucció: Willem Vos
Número total de persones que hi ha treballat entre 1985 i 1995 en el Batavia: 1140
Data d’inici dels treballs: 4 d’octubre de 1985
Bateig i avarat. 7 d’abril de 1995

I ara què?

Un cop el Batavia és a l’aigua un nou projecte està en marxa. És la rèplica del “7 províncies” que s’està bastint en un espai pròxim, envoltat de tallers de fusteria, forja, escultura. Un projecte que dinamitza una àrea, com atractiu turístic-cultural. Visites teatralitzades fan la delícia dels més menuts envoltats d’un ambient pròxim als pirates més coneguts, i als adults els permet de conèixer una part de l’historia prou desconeguda i deformada pels films sobre la navegació del segle XVII. El projecte permet alhora la preservació d’un patrimoni cultural, dels antics oficis i métodes de treball. Acostant-los a les persones del nostre segle dins del que anomenen “arqueologia-experimental”.

Més informació a www.bataviawerf.nl

Guernica submarí.

2009-12-25T18:38:00.002+01:00

De molt interessant es pot considerar el treball de l’empresa canària www.oceanografica.com, dedicada a la divulgació i educació en les ciències del mar. La seva “felicitació” nadalenca és una versió subaquàtica del cèlebre quadre de Picasso. Aquest cop l’horror i el drama es traslladat de la heroica població basca de Guernica, al fons d’un mar que pateix la pressió humana de forma despietada. Una il•lustració que podria esdevenir un símbol davant la barbàrie constantment denunciada del nostre litoral.
Ara és el moment de fer-nos promeses i de tenir bon desitjos per l’any que s’acosta. Desprès del fracàs de la més alta política internacional sobre el futur del nostre planeta a Copenhaguen, torna a ser el moment de treballar per la globalitat des de la localitat, o fins i tot des de l’ individualitat. Per tant ha arribat l’hora d’ aquella política de petits gestos a la qual érem convidats fa uns mesos en una campanya institucional. El futur del planeta dels nostres descendents és ara, més que mai,a les nostres mans. Per anar endavant cal saber renunciar. Aquesta és potser la paraula clau. La societat del benestar ens ha acostumat a tenir de tot i més. El superflu hauria de ser la primera renúncia. Reflexionant uns instants ens adonarem de quantes coses tenim al nostre entorn que no són necessàries per la nostra existència, fins i tot no ho són per la nostra felicitat més immediata. Ara, durant les festes nadalenques, el comerç és capaç de temptar-nos amb la compra compulsiva. Senzillament, si us en adoneu, deixeu-ho per més tard. Finalment tindreu moltes possibilitats d’estalviar-vos-ho. Renúncia significa sacrifici. Siguem capaços d’ensenyar als nostres menuts que nosaltres tot i voler alguna cosa, tot i poder adquirir-la, sabem dir no. Un no, perquè no és necessari. Un no, perquè serem capaços de seguir sent feliços sense allò.

La individualitat a que ens està portant el sistema de vida d’inicis d’aquest segle permet que els infants i joves -no tots, tampoc és bo generalitzar - es tanquin en mons paral•lels, virtuals, on el dolor i la mort no existeixen, on no hi ha gana ni malalties, on tothom pot triar el seu aspecte (en els móns virtuals ningú s’escull baix, lleig i malalt, per exemple). El tòpic ens fa veure un jove que no surt de casa, enganxat a l’ordinador o la videoconsola. La seva sortida a l’exterior té dos àmbits: l’Institut i la festa nocturna del cap de setmana. En aquesta darrera la moda és beure alcohol. En altres temps dèiem que ho fèiem per desinhibir-nos. Ara és fa per moda? La companyonia és conrea, fora de les festes nocturnes, a través de la pantalla. Les confidències juvenils no són a cau d’orella sinó a través del teclat. Davant d’aquest panorama, què es pot fer perquè plegats obrim els ulls front a la realitat global: gana, malalties, manca de llibertat, injustícia, canvi climàtic, etc.

El “Gernica submarí” és un petit gest, simbòlic, però que mostra la preocupació d’un grup de persones capaces de reconèixer una realitat pròxima. Han aconseguit, si més no, que en parlem a uns quants milers de quilòmetres. Un aplaudiment.

Més informació a http://www.oceanografia.com/tamboril/

Ah! Bon Nadal!

El Next Wave.

2009-12-18T11:34:00.004+01:00

Un gran vaixell de vela ocupa un bon tall del moll del port de Palamós. És un vaixell forani, anglès, amb el seu robust buc d’acer. Aviat farà dos mesos que és amarrat. Potser més d’un s’hi ha apropat, alguns fins i tot han estat capaços de parlar amb els tripulants i han estat convidats ràpidament a pujar a bord. Els seus mariners són gent amable, oberta, d’orígens ben diferents que confereixen l’oportunitat de comunicar-se en diferents idiomes. El vaixell duu un nom poètic “Next wave” (propera onada). Venen de lluny, de Liverpool i la seva tasca és ben diferent, segurament, a aquella que podíem esperar. No fan investigacions biològiques, ni estudien el relleu marí. Tampoc és ben bé un vaixell escola. El vaixell forma part d’una organització religiosa, la Marine Reach Ministries, que transmet la doctrina cristiana arreu del món. No és l’únic. D’altres de semblants porten al seu interior autèntiques llibreries flotants que visiten ports llunyans que serveixen per a mantenir la seva obra evangelitzadora. Encara serà amb nosaltres fins el proper mes de febrer, desprès emprendrà una singladura mediterrània que el durà a Eivissa i més tard, a l’estiu, a Sicília.

Per les persones que estimem els vaixells, i més els velers, veure cada dia una goleta com aquesta és un goig. A Palamós ja disposem d’alguns vaixells que es fan mirar com la barca de mitjana Rafael que aviat serà centenària, la goleta Pepa Bandera, les barques de pesca del Museu de la Pesca Estrella Polar i Gazela, o el projecte inacabat de recuperació de la teranyina Elvira que finalment marxarà cap al veí port de Sant Feliu de Guíxols. Qui més qui menys recorda amb enyorança l’ imatge del nostre port amb bona part de la flota de grans velers que ens visitaren amb motiu de la Tall Ships Race ara fa un parell d’anys. Quin munt de fotografies es dispararen en poc menys de 48 hores.

Ara que s’està redactant un nou projecte sobre el front marítim de Palamós seria un bon moment per fer un cop d’ull a l’ importància que donen nord enllà als vaixells antics i tradicionals. Són per si mateixos un magnífic decorat, un motiu pictòric o si voleu avui dia, un enquadrament fotogràfic. Només cal que mireu les postals que venen al carrer Major, capaces d’aprofitar les trobades i concentracions de barques tradicionals. Tot plegat significaria un atractiu turístic afegit, nou i diferent per a la nostra vila i un complement dinamitzador del nostre Museu.

Carmen, anti-taurina.

2009-12-08T01:17:00.002+01:00

Director Orquestra: Daniel Barenboim
Direcció escènica i Vestuari: Emma Dante
Escenogafia: Richard Peduzzi
Il·lumnació: Dominique Bruguière
Repartiment
Don José: Jonas Kaufmann
Escamillo: Erwin Schrott
Carmen: Anita Rachvelishvili
Micaëla: Adriana Damato

Cinema Kyton (Palamós)
7 de desembre de 2009
Temporada d’Òpera del Circuit Catalana de Cinema Digital, des del Teatre alla Scala de Milà.

Un luxe, és el poder assistir sense sortir de la vila a una estrena d’òpera en directe: la representació de “Carmen” de Bizet des del Teatro alla Scala, el dia d’inauguració de la seva temporada operística. Potser hauria calgut preveure que es tractava d’una sessió de gala i els homes ens hauríem disfressat amb l’esmòquing i les dones amb vestit llarg. Un rigorós directe que ha incorporat fins i tot l’himne nacional italià a l’arribada del president de la República a la llotja Reial (!!!!?). Prop d’un centenar de persones d’edat avançada o amb “experiència acumulada” omplien la sala.

Posada en escena amb una nova producció signada per Emma Dante que malauradament ha estat estrepitosament xiulada en la seva salutació corresponent al final de la representació. Els decorats, signats per Richard Peruzzi, ens han traslladat a un ambient opressiu i fosc. Alts murs de totxos vermells creen un espai mòbil que es transforma - a vistes i en els entreactes - en els diferents espais escènics acotats per l’autor i, per bona part del públic, coneguts: fàbrica de tabacs, taverna, campament i exterior de la plaça de braus. Intemporal i amb amplies metàfores. Ha estat capaç de crear moments poètics, bells i que donaven totalment suport a l’acció; i d’altres potser menys afortunats com la metàfora d’una Espanya gairebé federal quan a l’inici del quart acte hi ha aparegut elements tant dispars com el Botafumeiro de la catedral de Santiago de Compostela, o uns ballarins amb pantalons “de luces”, el tors nu i una faixa castellera que s’enrotllaven i desenrotllaven per parelles, mentre figuraven desfilar les quadrilles toreres entrant a la plaça de braus de la Real Maestranza sevillana. La litúrgia taurina esdevinguda eclesiàstica amb la presència dels quatre personatges que acompanyen sempre al “Toreador” Escamillo, des de la seva primera i gloriosa aparició baixant -literalment en un elevador - des del cel, fins a la “corrida” del quart acte, és l’element més pertorbador de la dramatúrgia. Durant l’ària del “Toreador” l’aparició de dues grans imatges fotogràfiques de dos caps de brau agonitzants sobre un bassal de la seva pròpia sang ens delata la militància anti-taurina de la directora d’escena. No serà gens senzill veure aquesta producció al Teatre Real de Madrid sinó és com a una provocació directa amb dos dels puntals de l’espanyolisme més ranci: l’Esglèsia Catòlica i la “Fiesta Nacional”. Amb tot plegat cal començar a creure que està canviant el significat dels aplaudiments i/o xiulets als equips artístics en el món de l’òpera. Així escoltar una xiulada just en el moment d’aparèixer el Director d’Escena caldrà llegir-ho com: proposta innovadora que s’allunya mínimament de la versió més clàssica. És a dir, dels decorats de repertori pintats i llogats a la vella Bottega Veneciana i dels vestits llogats a Peris o a Cornejo de Madrid, que durant les darreres dècades del segle passat marcaren l’estil conformista i poc renovador del gran temple de l’òpera a casa nostra: el Gran Teatre del Liceu (o Liceu Opera Barcelona, com sembla li volen dir ara).

Pel que fa als aspectes musicals - es tracta d’òpera -, tant l’orquestra com els diferents cors de la Scala són inapel•lables. Quan a més el pentagrama és gestionat per un director de Daniel Barenboim el resultat pot estimar-se com de sublim. En alguns moments gairebé s’hauria agraït algun petit error per creure que estàvem realment en una transmissió en directe via satèl•lit. En quant a les veus protagonistes: Jonas Kaufmann ha presentat un Don José creïble tant física, com vocal i fins i tot com actor. La seva famosa ària del segon acte: “La fleur que tu m’avais jetée...”, ha estat capaç d’emocionar a un públic “cinematogràfic” que fins i tot ha llençat algun “Bravo!” a l’avinguda Onze de Setembre mentre es lliurava a un aplaudiment tancat. Una veu càlida i una sensualitat justa, amb un timbre bell i un gran força. Anita Rachvelishvili, ha estat “la Carmencita” com ella mateixa es presenta durant la representació. Un aspecte imponent, gran vigor, presència i força escènica que li ha permès de cantar, interpretar, ballar i anar per terra vàries vegades. Des de la seva aparició amb la cèlebre havanera ha demostrat tenir una bella veu de mezzosoprano amb facilitat tant per enfilar-se com per descendir en el pentagrama. S’ha sentit còmoda en el paper de Carmen, assumint amb fermesa tant la partitura com l’interpretació. Erwin Schrott, el torero Escamillo, l’uruguaià ha estat del tot correcte en l’apartat musical, tot i que el seu aspecte fràgil no es corresponia amb la “chuleria” que li tenia reservada la dramatúrgia. Pitjor ha estat el cas de l’ Adriana Damato, la soprano que incorpora Micaela. La seva veu excessivament dura, sense cap fiato, ha fet predir allò que s’ha sentit durant els aplaudiments finals: una xiulada solemne des dels darrers pisos de l’auditori milanès.

Només una incidència remarcable que ha estat la des-sincronització durant tot el primer acte entre la veu i la imatge. Prop d’un segon que fins i tot arribava a ser còmica en alguns moments. Però calia pensar que érem en un cinema i potser es tractava d’un homenatge a “Cantant sota la pluja”. El problema tècnic ha estat solucionat durant el primer descans, podent gaudir durant la resta de la projecció a més de la subtitulació (en castellà, això sí).

Una molt bona ocasió pels amants de la música i molt especialment de la lírica escènica. Un possible nou camí per les sales d’exhibició de cinema, a les quals, amb l’ incorporació de la projecció digital, se’ls estan obrint noves vies. Fa uns dies moltes sales de Catalunya s’omplien per veure un partit de futbol, avui el Cinema Kyton ha fet una bona entrada -si tenim en compte que es tractava d’una representació d’òpera de gairebé quatre hores de durada- d’un públic molt més minoritari que el del futbol o el de les grans superproduccions. Ah! Curiosament ningú ha menjat crispetes a la sala.

Imatge de la pàgina web del Teattro alla Scala

Jordi Solé, esquiador de fons.

2009-12-04T14:55:00.002+01:00

Conèixer a persones populars, o millor, importants és un fet que resta gravat a la memòria de cadascú. Precisament la seva pèrdua de memòria, l’Alzheimer, ha estat la seva darrera notícia fins avui. En Jordi Soler Tura ha mort aquest matí. fa un parell d’anys el seu fill li dedicà una pel·lícula sencera. Però el meu record més personal del senyor Soler Tura són els encontres i les salutacions obertes, calçats amb els esquis de fons, en camins prims o amples pistes allà per Lles de Cerdanya, el pla de Beret o Sant Joan de l’Erm. Sempre obert a la conversa, recordo d’ell una anècdota, un detall de la seva talla com a persona.

Tota la família practicàvem l’esquí de fons. Participàvem sovint en les Marxes populars, petites competicions on es mesclen els esportistes d’élite amb els senzills afeccionats. Ell també ho feia sovint, participant posteriorment com a representant polític en el lliurament de trofeus. Un any, no recordo quin, ens havíem desplaçat tots quatre -Lluïsa, Georgina, Talia i jo - fins a Vaqueira per participar en la tradicional marxa Beret. Havia provat diferents cops d’inscriure’m prèviament a Barcelona (Internet encara era una utopia) i no ho vaig aconseguir. En arribar al punt d’inscripció a peu de pistes hi trobarem cua. Mentre érem allà entrà en Jordi i es situà al nostre darrera, guardant la cua. En el moment de fer la nostra inscripció ens digueren que estava tancada i que no podíem participar. Tristos -i emprenyats - sortíem del local quan sentirem una petita trifulga verbal al nostre darrera. En Jordi Soler Tura discutia amb els responsables que si no hi havia lloc per nosaltres, tampoc n’havia d’haver per a ell. Que allò tenia un nom: discriminació. Tot seguit una persona de l’organització ens cridava per formalitzar la nostra inscripció. Agraírem a tots plegats el bon fi de la situació. Ell, en Jordi, creia que senzillament havia fet el que era èticament correcte. Sento dir que ha estat un dels darrers cops que he sentit parlar d’ètica a un polític.

No és més que una anècdota. Però m’ha vingut a la memòria en sentir que ens ha deixat.

Molts anys ens porti per endavant. Salut!

Menú Capote

2009-12-02T13:46:00.007+01:00

En un país en el qual l’esquer per fer-hi arribar forans ha estat el seu paladar, creant el menú de la gamba, l’olla de peix, etc., es pot proposar sense envermellir un menú literari. Més econòmic que un plat de peix i alhora més minoritari. És ben sabuda la poca afecció dels nostres congèneres per la lectura. De fet el percentatge de gent que ho fa habitualment és tant minso que no paga la pena d’esmentar-lo. Amb tot, però, aquest menú literari es pot fer ben acompanyat per un altra de gastronòmic. Només cal llegir amb deteniment la composició dels diferents àpats, molts, que en el primer plat h apareixen. En algun moment pot recordar el nostre Manuel Vázquez Montalban.

Menú

L'home dels pijames de seda. Marius Carol.

A sang freda. Truman Capote.

En Marius Carol ens descriu un paisatge conegut, la Catifa de Palamós, a inicis dels anys seixanta del segle passat. Un espai proper en el temps ple de senyes que encara podem viure avui. En un text que gairebé pot servir de guia turística per gaudir de la tranquil•litat, el paisatge, la vila i el mar de Palamós. Ple de vivències d’un temps que tot i no ser el nostre, forma part de l’història pròxima dels palamosins. L’home dels pijames de seda havia de trencar els esquemes de més d’un vilatà, tot i que era segurament excusat per la seva condició d’estranger, i a més nord-americà. La seva presència no passà desapercebuda a la vila. El seu aspecte, la relació amb el seu secretari -i amant - , les seves amistats i sobretot una capacitat econòmica envejable pel moment. Fou un dels protagonistes en les festes i locals de moda del moment. Però amb tot, en Truman Capote era a Palamós amb un objectiu clar: escriure una novel•la. Arribà amb un argument del qual només en desconeixia el desenllaç. Motiu pel qual la seva presència estival a la vila s’estira alguns anys. El testimoni, el relat de Marius Carol transporta al lector paral•lelament a un Palamós on el turisme és incipient, a una vila que encara no ha malmès el seu paisatge urbà amb els monstres urbanístics del passeig del mar, a un temps en el que la canalla es banyava a la platja de la Catifa,... L’enamorament de Truman Capote per la vila i més àmpliament pel seu litoral fou una sageta directa.

El segon plat és una obra mestra de la novel•la d’intriga. Una obra de no ficció que és capaç de retratar una societat, la nord-americana, amb el rigor i la saviesa de l’ investigació, però sobretot amb la ploma d’un dels millors escriptors dels Estats Units al segle XX. La facilitat per enllaçar les històries dels diferents protagonistes amb un ritme gairebé hollywoodenc converteix aquesta obra en un llibre de lectura fàcil i encomanadissa. En aquest menú hom en un flash-back cinematogràfic hom coneix el final del llibre i l’atenció es centra en la literatura. La forma com està escrit, l’absència de capítols -només en té quatre de més de cent pàgines cadascun crea una adició positiva i perillosa si només es llegeix al llit abans d’anar a dormir.

Un menú que podria ser transformat en itinerari turístic - ja ho hauríem fet si fóssim als Estats Units, ells ho aprofiten tot per fer-ne atraccions -, més enllà d’una placa informativa en el lloc on s’instal•là l’autor fa prop de cinquanta anys. El llibre de Marius Carol dona tot un seguit de pistes per a gaudir encara de bells i interessants punts a la zona com el carrer Major de Palamós, el Restaurant Maria de Cadaquès, Los Caracoles, la Catifa (ara ocupada pel restaurant Terrassa del Mar i les barraques dels pescadors), la cala Canyers, la Torre Valentina o Treumal. Sense oblidar en cap moment el magnífic passeig del Mar o el mirador de la plaça Murada al capdamunt de les escales del Casino on observar unes de les millors postes de sol de Catalunya.