ESCENAVEGANT

Un tret característic dels artistes en general és la seva capacitat per emocionar-se durant tota la seva vida. Emocions que van des de la pell de gallina fins els sanglots mal continguts, o emocions interioritzades per foteses que per la resta de mortals passen totalment inadvertides. El teló de boca sembla per molts un element escènic passat de moda. Quan es treballa en teatres a la italiana, aquest element separador dels espais de l'escena i de l'auditori permet descobrir el decorat, prendre posicions als actors amb comoditat ocults del públic. El seu ús s'ha tornat totalment discrecional a voluntat del creador, director o escenògraf. . Pot tenir diferents formes d'obertura. La més clàssica és l'anomenat teló de guillotina La cortina es desplaça verticalment com un gran full. És potser la maniobra de teló de boca més democràtica existent dins del dictatorial món dels creadors escènics, ja que descobreix a tothom alhora de peus a cap i els cobreix alhora de cap a p...

El lèxic dalt de l'escenari pot arribar a ser tant important per l'actor o el tècnic, com la comprensió d'un plànol topogràfic quan ens trobem perduts enmig d'un paratge muntanyós. Cal dir que ni la nostra llengua ni la del país que ens mana, el català i el castellà, són gaire precises en aquest sentit. Els nostres chauvinistes amics francesos, ja des de l'època versallesca, resolgueren el nom d'ambdós costats de l'escena amb els coneguts “cour” i “jardin”. Pati i jardí per anomenar, respectivament els costats esquerra i dret de l'escena. La tradició explica que els termes provenen de l'antic teatre de la Comedie Française, on efectivament s'hi trobaven aquest pati a l'esquerra i aquell jardí a la dreta de l'exterior de l'escenari. Els apreciats Racine i Molière no tenien cap mena de problema per dirigir els seus actors cap a un costat o altre de l'escena. Encara avui, totes les escenografies que provenen dels veïns de dalt (Franç...