ESCENAVEGANT

Ahir a la Rambla Catalunya de Barcelona s'aplegaren una setantena llarga de persones amb l'objecte de passejar amunt i avall d'aquesta tocats amb un barret. Fa anys que es repeteix aquest acte que pretén senzillament popularitzar l'ús d'una peça de vestir gairebé desapareguda. Per experiència puc dir que quan hom duu un barret es sent observat. A l'inici, els primers dies es pot arribar a sentir vergonya. Mirades furtives, somriures d'amagat, comentaris en veu baixa. Això sí, molts el lloen en parlar-ne, tot i que mai s'atrevirien a portar-ne. De barrets però n'hi ha de diferents classes. La més popular és la gorra. Força utilitzada per diferents tribus d'adolescents, i curiosament de gent gran, jubilats que prenen o passegen al sol. També la gent de mar usa les gorres marselleses, amb la seva visera dura que serveix tant pel sol com per l'aigua. Gorres d'estiu de cotó i de llana per l'hivern. En el nostre país no plou, i quan ho fa n...

Potser d'entre els actors i actrius catalans de les darreres fornades del munt d'escoles teatrals sorgides els darrers anys sota l'empenta televisiva, costaria trobar-ne algun o alguna que hagi actuat en les representacions d'algun dels textos que sota el nom genèric dels Pastorets es fan en el nostre país. Però de ben segur que si en trobéssim un coneixeria l'estrany artefacte que des de fa segles és capaç de fer aparèixer i desaparèixer persones i objectes d'un escenari: l'escotilló. Usat principalment des del Barroc ha arribat als nostres dies de la mà de l'òpera d'una banda i del teatre tradicional del cicle nadalenc per l'altra. L'escotilló és avui el darrer reducte d'ús d'un espai llargament oblidat en el darrer segle: el fossar. Erròniament usat per a guardar-hi mals endreços, aquest permet trencar el pla horitzontal de l'escena en sentit inferior, accedir a escena en escenografies tancades o envoltades de grans ciclorames ...

Quan fa pocs dies que encara desaven l'exposició sobre la Revista La Proa a la Sala Polivalent de Palamós, ha sortit al carrer el número 2 de la darrera època d'aquest setmanari, ara mensual i gratuït. Durant un any he estat col·laborador habitual en ella amb crítiques teatrals dels espectacles que es podien veure a la nostra vila i algun article d'opinió. En la seva penúltima època es tractava d'un diari quinzenal amb temàtica local i comarcal, pròxim i democràtic. Al capdavant hi havia una directora, jove, professional i plural: la Iolanda Sànchez Quesada . De sobte tot s'acabà, als volts de nadal del 2007. En la nova etapa, en la que no hi volem escriure alguns dels col·laboradors habituals, el diari ha esdevingut un mitjà de propaganda d'un grup econòmic de caire comarcal amb incompliments urbanístics i lluita aferrissada amb un municipi de la comarca. Ha deixat, també, de ser una publicació en català per passar a ser bilingüe, quan La Proa havia estat capd...