ESCENAVEGANT

De molt interessant es pot considerar el treball de l’empresa canària www.oceanografica.com , dedicada a la divulgació i educació en les ciències del mar. La seva “felicitació” nadalenca és una versió subaquàtica del cèlebre quadre de Picasso. Aquest cop l’horror i el drama es traslladat de la heroica població basca de Guernica, al fons d’un mar que pateix la pressió humana de forma despietada. Una il•lustració que podria esdevenir un símbol davant la barbàrie constantment denunciada del nostre litoral. Ara és el moment de fer-nos promeses i de tenir bon desitjos per l’any que s’acosta. Desprès del fracàs de la més alta política internacional sobre el futur del nostre planeta a Copenhaguen, torna a ser el moment de treballar per la globalitat des de la localitat, o fins i tot des de l’ individualitat. Per tant ha arribat l’hora d’ aquella política de petits gestos a la qual érem convidats fa uns mesos en una campanya institucional. El futur del planeta dels nostres descendents és ara, ...

Un gran vaixell de vela ocupa un bon tall del moll del port de Palamós. És un vaixell forani, anglès, amb el seu robust buc d’acer. Aviat farà dos mesos que és amarrat. Potser més d’un s’hi ha apropat, alguns fins i tot han estat capaços de parlar amb els tripulants i han estat convidats ràpidament a pujar a bord. Els seus mariners són gent amable, oberta, d’orígens ben diferents que confereixen l’oportunitat de comunicar-se en diferents idiomes. El vaixell duu un nom poètic “Next wave” (propera onada). Venen de lluny, de Liverpool i la seva tasca és ben diferent, segurament, a aquella que podíem esperar. No fan investigacions biològiques, ni estudien el relleu marí. Tampoc és ben bé un vaixell escola. El vaixell forma part d’una organització religiosa, la Marine Reach Ministries, que transmet la doctrina cristiana arreu del món. No és l’únic. D’altres de semblants porten al seu interior autèntiques llibreries flotants que visiten ports llunyans que serveixen per a mantenir la seva obr...

Director Orquestra: Daniel Barenboim Direcció escènica i Vestuari: Emma Dante Escenogafia: Richard Peduzzi Il·lumnació: Dominique Bruguière Repartiment Don José: Jonas Kaufmann Escamillo: Erwin Schrott Carmen: Anita Rachvelishvili Micaëla: Adriana Damato Cinema Kyton (Palamós) 7 de desembre de 2009 Temporada d’Òpera del Circuit Catalana de Cinema Digital, des del Teatre alla Scala de Milà. Un luxe, és el poder assistir sense sortir de la vila a una estrena d’òpera en directe: la representació de “Carmen” de Bizet des del Teatro alla Scala, el dia d’inauguració de la seva temporada operística. Potser hauria calgut preveure que es tractava d’una sessió de gala i els homes ens hauríem disfressat amb l’esmòquing i les dones amb vestit llarg. Un rigorós directe que ha incorporat fins i tot l’himne nacional italià a l’arribada del president de la República a la llotja Reial (!!!!?). Prop d’un centenar de persones d’edat avançada o amb “experiència acumulada” omplien la sala. Posada en escena...

Conèixer a persones populars, o millor, importants és un fet que resta gravat a la memòria de cadascú. Precisament la seva pèrdua de memòria, l’Alzheimer, ha estat la seva darrera notícia fins avui. En Jordi Soler Tura ha mort aquest matí. fa un parell d’anys el seu fill li dedicà una pel·lícula sencera. Però el meu record més personal del senyor Soler Tura són els encontres i les salutacions obertes, calçats amb els esquis de fons, en camins prims o amples pistes allà per Lles de Cerdanya, el pla de Beret o Sant Joan de l’Erm. Sempre obert a la conversa, recordo d’ell una anècdota, un detall de la seva talla com a persona. Tota la família practicàvem l’esquí de fons. Participàvem sovint en les Marxes populars, petites competicions on es mesclen els esportistes d’élite amb els senzills afeccionats. Ell també ho feia sovint, participant posteriorment com a representant polític en el lliurament de trofeus. Un any, no recordo quin, ens havíem desplaçat tots quatre -Lluïsa, Georgina, Tali...

En un país en el qual l’esquer per fer-hi arribar forans ha estat el seu paladar, creant el menú de la gamba, l’olla de peix, etc., es pot proposar sense envermellir un menú literari. Més econòmic que un plat de peix i alhora més minoritari. És ben sabuda la poca afecció dels nostres congèneres per la lectura. De fet el percentatge de gent que ho fa habitualment és tant minso que no paga la pena d’esmentar-lo. Amb tot, però, aquest menú literari es pot fer ben acompanyat per un altra de gastronòmic. Només cal llegir amb deteniment la composició dels diferents àpats, molts, que en el primer plat h apareixen. En algun moment pot recordar el nostre Manuel Vázquez Montalban. Menú L'home dels pijames de seda. Marius Carol. A sang freda. Truman Capote. En Marius Carol ens descriu un paisatge conegut, la Catifa de Palamós, a inicis dels anys seixanta del segle passat. Un espai proper en el temps ple de senyes que encara podem viure avui. En un text que gairebé pot servir de guia turística...